Josep Maria Quintana

He estat a Barcelona el diumenge dia 7, per tant he coincidit amb la visita del Papa a la ciutat. Tret dels carrers que vorejaven la Sagrada Família, Barcelona era la ciutat de cada diumenge: tranquil·la, festiva, familiar. El parell d’hores que vaig passar davant la televisió mirant la consagració de la Sagrada Família ens van mostrar, tanmateix, que Benet XVI era una figura que concitava l’atenció de molta gent, encara que, més enllà del seu vessant de pensador, teòleg i líder de l’Església catòlica, el Papa Ratzinger sigui un home fred i distant, poc atraient des del punt de vista personal.

L’espectacularitat del temple que es consagrava, la figura mundialment coneguda d’Antoni Gaudí, la reunió en un acte dels reis, les autoritats civils i una gran part de l’episcopat espanyol, ha posat al descobert aquesta força, no exempta de contradiccions, que és ─i ha estat sempre─ l’Església.

Menys mediàtic que Joan Pau II, Benet XVI és, probablement, més dúctil que el seu antecessor en molts aspectes (ahir es va veure amb la cerimònia, més oberta a la realitat plural del país del que ho va ser la visita a Barcelona de 1982 de l’anterior pontífex), però Benet XVI continua igualment negant-se a obrir certs aspectes de la vida eclesial ─especialment, en allò que fa referència les dones─. En això, doncs, és com el seu antecessor.

Que una lectora de la missa fos dona, o que també ho fos l’organista, no és suficient per rescabalar el sexe femení del caire subaltern que van desplegar aquelles monges que netejaven l’altar consagrat. Va ser, segurament, un element secundari entre molts altres que eren més importants i, sobretot, més transcendents. Però l’anècdota s’elevà per ella sola en categoria, i demostra que el camí que l’Església ha de recórrer en aquest camp és encara molt llarg.

I em consta comprendre ─les declaracions eren del cardenal Martínez Sistach─ que «hay cosas que la religión no hace, sino que “vienen dadas por Jesucristo y las podemos aceptar o no”». Comprenc que Jesús, fa dos mil anys, no elegís dones per al ministeri de l’ordre sacerdotal, quan la dona no era pràcticament persona ni gaudia de drets en la cultura del seu temps. Però em fa de més mal entendre avui. I sobretot, si partim que Benet XVI és un home d’un gran nivell teològic, filosòfic i moral.

El pensament de dretes està d’enhorabona. Desenganyada del socialisme, desencantada de donar suport als partits que prometen justícia social però s’han mostrat incapaços de gestionar la crisi que ho envaeix tot, que tot ho amara, han decidit que és l’hora de canviar d’opció i posar-se en mans dels qui prometen duros a quatre pessetes i feina per a tothom. No importa que no ens expliquin com ho faran i que es moguin, nomes, d’acord amb les seves receptes de capçalera.

Si observem el que durant la campanya nord-americana han dit els republicans (en el mirall dels quals s’observa Rajoy i Esperanza Aguirre –la Sarah Palin espanyola) veurem que, més enllà d’una denúncia extrema i sorollosa, esventada per milions de dollars en campanya que han posat els més rics del país, de la inutilitat d’Obama per a trobar solucions, no han dit (en això Rajoy també els imita) quina serà la política econòmica que seguiran, tot i que anuncien que seran fidels al seu esquema de sempre: desreglamentació, reduccions d’impostos i retalls en els programes socials (que el medi ambient se’n vagi a fer punyetes, que la curta reforma de la sanitat pública creada per Obama esdevingui no-res, i que la despesa social desaparegui) perquè així, els poderosos, els inversor (ells en diuen creadors de riquesa) campin a l’ample.

Tot en gros, és la política que va inicia Clinton en els darrers anys de mandat, i que va consagrar Bush. En definitiva, la que va conduir els EEUU a la bombolla immobiliària, a l’explosió de les sub-primes i, en definitiva, a la crisi.

Certament, les dretes estan d’enhorabona.

Havent assolit la presidència dels EEUU en una elecció històrica que semblava que obria davant seu possibilitats il·limitades, Barack Obana era, probablement, el qui amb més ansietat devia esperar el resultats de les eleccions a l’equador d’un mandat on, fins ara, ha pogut dur a terme la seva política amb tot el poder al Congrés. Fins i tot va tenir una supermajoria demòcrata al Senat, encara que, amb la mort de Ted Kennedy i l’elecció posterior del republicà Scott Brawn, Obama va veure com se li començava a reduir la força necessària per dur a terme els seus projectes.

Tot i que el seu balanç legislatiu ─pla d’estímuls a l’economia, reforma de l’assegurança per a la sanitat, llei sobre regulació financera─ és considerable, Obama ha hagut de retallar el seu pla sobre la Salut, eliminant tota opció d’assegurança pública, per la pressió que, contra aquest projecte (que afavoria els més necessitats), han dut a terme els republicans i, també, molts demòcrates conservadors.

D’altra banda, la seva revolució verda ─que perseguia establir limitacions substancials a les emissions de diòxid de carboni i reorientar dràsticament la política energètica dels Estats Units─, ha hagut de sofrir força alteracions, com també ha sofert retalls la política sobre immigració.

Els resultats electorals obtinguts a les eleccions d’abans d’ahir, que donen una àmplia majoria als republicans en el Congrés, encara que els demòcrates conservin el Senat (amb pèrdues respecte de la situació anterior), impliquen que l’oposició podrà bloquejar els projectes de llei i, si ho vol, podrà també exercir una obstrucció sistemàtica (és el clàssic filibusterirme) dels projectes governamentals. Només una majoria senatorial de dos terços pot posar fi a aquest blocatge (que a hora d’escriure aquest article no sé si mantenen els demòcrates). Però el Congrés disposa d’altres instruments per anul·lar el poder executiu, ja que maneja els diners i podrà decidir sobre els pressupostos. Pot, per tant, enterrar projectes legislatius i disposa d’una força considerable en totes les comissions parlamentàries.

Difícil futur, doncs, per a les reformes estructurals que havia promès Obama. D’altra banda, amb aquest fenomen ultraconservador que configuren els membres del recentment constituït Tea-Party, sembla que en el nou Congrés s’augmentarà la polarització, perquè els republicans centristes seran pocs i els demòcrates que hauran sobreviscut al tifó electoral estaran ubicats principalment a l’esquerre de l’electorat liberal.

I si això hi afegim que el creixement de l’economia nord-americana serà mínim, el més probable és que Obama es trobi molt ofegat per les circumstàncies i que la realitat econòmica i social del país es deteriori.

Tot i que prevèiem els resultats, els qui vam saludar amb il·lusió la victòria d’Obama, avui ens sentim preocupats i tristos.

Un conegut banquer deia l’altre dia que Zapatero era com aquell que va corrent cap a un precipici davant una multitud i, en arribar a la vora, s’atura de cop i se salva, mentre els qui el segueixen hi cauen de ple.

El símil em va semblar bo perquè va ser, precisament, en el punt en què Zapatero va parar de córrer, i va fer de sobte marxa enrere per desfer el camí que, tot decidit havia anat fent, quan es va trencar l’idil·li que havia viscut amb els sindicats (especialment amb UGT), que ara se li han posat d’urpes.

El president havia signat 22 acord socials a la primera legislatura. Tots amb el denominador d’augmentar la despesa, i això el feia un president socialment avançat i, doncs, amic dels sindicats. Però sense preavís, com il·luminat per la llum d’una columna de foc ─potser aquesta s’assemblava a la que va acompanyar els israelites pel desert egipci─, Zapatero hi veu clar i canvia de política. Méndez i Toxo, que no tenen la sort de rebre la mateixa il·luminació, cauen inexorablement dins el sot i es converteixen en els nous grans enemics del president socialista.

Zapatero s’equivoca, diuen. Per això, munten de comú acord una gran estratègia contra el govern que ha abandonat el bon rumb i s’ha deixat endur pel miratge dels mercats. Alhora es queden amb una frase que la seva gent comprèn ─i que és probablement justa─ “nosaltres no hem creat la crisi. No hem, doncs, de pagar-la”, però que no resol res. Perquè el país s’ha empobrit i, a més, al país no hi ha productivitat. I sense productivitat, la solidaritat (un repartiment social del producte) no és possible.

És molt probable que Zapatero mereixi totes les nostres crítiques per no haver sabut veure quina era la realitat fins al darrer moment (quan era vora el precipici). Però els sindicats encara no l’han sabut veure, aquesta realitat. Prefereixen deslligar-se’n. Per això la vaga general va ser un fracàs, i fins va obligar Valeriano Gómez, avui ministre de treball, a anar a la manifestació en defensa d’uns plantejaments amb els què no estava d’acord.

Vaja! Suposo que no hi estava d’acord. Perquè si hi estava, no hauria pogut acceptar la cartera.

La segona notícia de l’informatiu de la nit a 2M, la segona cadena de la televisió pública marroquina, va ser fa uns dies la mort a Melilla d’Younes, un adolescent musulmà. S’explicava que el jove va morir per l’impacte d’un cop de pilota de goma disparat per un guàrdia civil espanyol enmig dels disturbis que assolaven la “ciutat ocupada”. L’agència nacional (i oficial) de notícies marroquina, MAP, el director de la qual és nomenat pel rei, havia emès un teletip amb la mateixa informació en el qual s’indicava que la seva font eren “diversos mitjans de comunicació”, sense precisar quins. En la seva versió en castellà, en lloc d’una pilota de goma es diu que va morir d’un impacte de bala.

Haver-se d’enfrontar a aquesta mena de notícies falses no és, tan sols, la conseqüència d’un sistema polític, el marroquí, que hem de considerar més aviat com una dictadura que com una democràcia, és també la conseqüència del desprestigi en què Espanya ha caigut els darrers anys en matèria de política internacional.

López Burniol va publicar no fa gaire un article esplèndid que titulava “España sin talento”, que analitzava el declivi de la posició internacional espanyola des del 1898. Fonamentalment parlava de l’època democràtica, encetada el 1977, i especialment del paper de Felipe González, l’home que, al llarg del seu mandat, més va fer perquè Espanya recuperés prestigi i posicions en les relacions internacionals, gràcies, bàsicament, a l’entesa que va dur a terme amb Elmud Kohl, que va ser qui va doblegar l’oposició francesa, en amenaçar –juny de 1983- amb vetar l’augment del pressupost comunitari per finançar l’agricultura mediterrània, com demanava França, si no s’accelerava l’ingrés d’Espanya i Portugal.

D’Aznar –que tant ha presumit d’haver situat Espanya en el mapa internacional─ ha dit que, el que hauria pogut ésser una política interessant d’obertura cap a la Gran Bretanya (la seva entesa amb Blair era bona) i amb Estats Units, va fer perdre el nord al president fins al punt que hem de considerar que la seva presència a les Açores (la foto famosa) i el seu suport incondicional a la guerra d’Iraq, “fruits excessius d’aquesta actitud”, van marcar el principi del fi de la política exterior realista i prudent mantinguda per Espanya durant vint-i-cinc anys.

Transcriuré el final de l’article que he esmentat, un text que la nova ministra d’exteriors hauria de tenir damunt la taula per reflexionar-hi. Diu López Burniol: “La insoportable levedad del presidente Rodríguez Zapatero acentuó la penosa deriva de la política exterior española, y hoy, con el decorado de fondo de una Alianza de Civilizaciones desvanecida, no tenemos arrestos para mantener dignamente nuestra posición ante el rey de Marruecos o el presidente venezolano. Otra vez España no tiene sitio”.

La mort de Marcelino Camacho acaba amb la vida d’un lluitador per les llibertats democràtiques des d’un sindicalisme teòricament nou –de fet se’l presenta com el pare del sindicalisme modern- encara que, en un principi, es tractava d’un sindicalisme molt lligat al Partit Comunista, únic partit que mereixia el nom de tal durant els foscos anys de la dictadura.

És possible que l’UGT tingués ja cent anys, però ni aquest sindicat ni el PSOE eren pràcticament res quan CCOO i el PC representaven l’oposició al règim i la defensa a ultrança d’una lluita sindical durant molt de temps desconeguda.

Res no he d’objectar al sindicalisme i, menys encara, a CCOO, però temo molt que els sindicats –tant UGT com CCOO- no han sabut trobar el seu paper en la democràcia. De la mateixa manera que tampoc els partits poden presumir de tenir avui una base social sòlida, que amb els seus diners doni suport a unes idees, menys encara poden presumir d’això els sindicats que, sense el suport de l’Administració Pública, amb prou feines sobreviurien.

La lluita sindical, necessària en l’equilibri de forces, no crec que es dugui a terme amb les exigències que la societat reclama (el fracàs de la vaga de funcionaris i de la vaga general en són, d’això, una bona mostra). Molts cops em fa la impressió que els sindicats viuen encara amb esquemes del segle XIX.

Altre cosa s’hauria de dir d’aquells sindicats de gent privilegiada, com per exemple els dels controladors, o dels pilots, els quals no tenen engany. Sabem a què van i què pretenen.

D’altra banda, preocupats com estan en la defensa dels drets dels treballadors, els sindicats s’obliden massa sovint de defensar les obligacions d’aquests, que també en tenen, envers les empreses, que no sempre estan capitanejades per personatges prepotents i potentats. Molts dels quals tenen avui dificultats a l’hora de sobreviure.

Dit això, no vull treure mèrit a la figura d’aquest home bo i honest que era Marcelino Camacho. Descansi en pau.

El mateix dia que moria a l’Argentina Nestor Kirchner, l’actual líder del peronisme, també expirava a Catalunya Joan Solà, el lingüista més destacat actualment, el que ha seguit l’estela de Pompeu Fabra i Joan Corominas en el marc de la llengua catalana.

Vaig ser alumne de Joan Solà el curs 1971-1972 i d’ell vaig aprendre què significa estimar una llengua i una gramàtica. Vehement, home d’una sola peça, Solà era un gramàtic nat (i fet), del qual podríem citar una quarantena de llibres, encara que els més destacats són, probablement, Estudis de sintaxi catalana (1972), Sintaxi generativa catalana (1986), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), Ortotipografia (1995) o la Història de la lingüística catalana 1775-1900 (1998). I per damunt de tot, l’obra que el situa en un primeríssim lloc entre els lingüistes d’avui: Gramàtica del Català Contemporani (en tres volums), apareguda el 2002.

Tenaç i extravertit (fins cantava amb una coral) Solà és un d’aquests mestres que l’alumne no pot oblidar, perquè era exigent, clar i generós. I per damunt de tot (almenys és el que d’ell em va impactar més), era un mestre que et convencia d’una cosa: no basta només que estimem la llengua (el català en aquest cas), cal que la coneguem a fons, cal que dominem la seva estructura profundament.

És clar que això es pot dir de totes les matèries, però era de la llengua catalana que ara estava parlant, que era la que Joan Solà ensenyava. Una llengua que la gent de la meva generació no va conèixer a l’escola, encara que era la pròpia, la materna, la que el poble emprava abastament, però que s’havia anat arraconant pels poders públics des de principis del segle XIX (Franco va fer molt en contra de la nostra llengua, però ja hi tenia el camí fressat. No és ell, doncs, l’únic ni el primer responsable).

Avui, la llengua s’estudia a l’escola. Fins i tot, en alguns casos, a l’escola s’estudia en la llengua pròpia. Això no obstant, mai no hi havia hagut una pressió tan gran contrària al progrés del català, perquè el canvi que s’ha produït dins la societat, amb la vinguda d’emigrants de parla castellana (o que adopten el castellà com a únic idioma), i amb l’avenç dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals. També amb l’auge indiscutible del castellà a tot el món. Tot això plegat, unit a la tebior dels nostres polítics i al text restrictiu de la Constitució, que perjudica clarament les llengües minoritàries, ha aixecat una mena de frontera expansiva del castellà que, lentament, va ofegant la llengua catalana. I tanmateix és la nostra. La pròpia des de fa més de set-cents anys.

Gràcies a lingüistes com Joan Solà, avui hi ha un floriment d’escriptors en llengua catalana com no hi havia hagut mai. Hem de confiar, però, que no acabem com els autors llatins, i que el català no quedi arraconat com un reducte de llengua culta, que va cedint el testimoni a una llengua d’altri que, per la pròpia naturalesa de les coses, s’acaba imposant.

Ahir, Mariano Rajoy, seguit d’immediat pel banquer Botín, va posar en solfa el dit Estat de les Autonomies, que va permetre la Constitució del 1978, però que no és exactament producte d’aquesta Constitució.

La Constitució, en efecte, obre una porta a un canvi de model que es podia seguir tal com, a la llarga, s’ha fet, o com volien els polítics d’uns territoris que, de feia moltes dècades, reclamaven el que podríem definir com “el dret a la diferència”. Parlo de Catalunya, Euskadi i (en menor mesura) Galícia. Fins i tot, la Constitució preveia vies diferents i reconeixia la preeminència d’aquelles comunitats que haguessin tingut aprovat un estatut durant la República.

Dur a terme la reorganització territorial d’Espanya amb tres autonomies plenes (les que he citat) i una descentralització administrativa de l’Estat unitari a la resta de territoris hauria estat (l’any 1979) satisfactori per a gairebé tothom, i era (probablement) el que Espanya reclamava, però Adolfo Suárez, degudament aconsellat per Martín Villa, va prendre una decisió maquiavèl·lica feta amb tota la intenció que haurem acabat per pagar molt cara: la que hem convingut a denominar “el café para todos”. Gràcies, per tant, al tàndem Suárez-Villa, Espanya, no sols no ha resolt el problema endèmic amb Catalunya i el País Basc, sinó que ha creat un gruix tan enorme d’expectatives i de recels en territoris on mai ningú no havia somiat el dret a ser autònom (és allò del “si tu ho tens, jo també”) que ha acabat tornant-se en contra de tots.

Miquel Roca va veure l’error molt aviat, i va afirmar que, si s’optava per aquest camí, l’única sortida possible era substituir l’Estat centralitzat per l’Estat de les Autonomies, però “nosaltres –va objectar- hem creat l’Estat de les Autonomies sense desmantellar l’Estat centralitzat”.

Mentre hem estat rics (o hem pogut viure per damunt de la nostra riquesa veritable), tots els problemes s’han dissimulat. Però quan ens hem estavellat contra el terra després de caure del cavall, hem vist com n’era, de gran, el malbaratament de diners i d’energies que aquesta doble estructura políticoadministrativa comportava.

I ara què? Encara que no és possible resoldre un problema tan complex amb un article tan curt, la meva diagnosi és la següent: Atès que el tàndem Suárez-Villa va crear un monstre de dos caps que ha acabat revoltant-se contra ell mateix, la solució ja no vindrà per un debilitament de les Comunitats autònomes, com sembla que predica Rajoy, sinó per un aprimament de l’Estat. Potser el camí seria el de transformar Espanya en un Estat federal en tota regla. És clar que reformant la Constitució. (En definitiva, una quimera).

Montilla ha declarat que no reeditarà el Tripartit, encara que aquest sigui possible en virtut de la matemàtica electoral.

Per la manera com ho ha dit i per les reaccions d’alleugeriment que hem vist en el socialistes catalans i espanyols, sembla que aquests hagin fet un alè, encara que aquesta declaració tregui, de fet, al PSC totes les possibilitats de governar Catalunya un altre cop.

Tanmateix, i aprofundint en aquesta manifestació de Montilla, hem de referir-nos a una llei electoral –la vigent- que, degut al sistema proporcional que ha adoptat (això per imperatiu constitucional), obra la porta a pactes postelectorals que es poden dur a terme sense haver de consultar els electors. Pactes que, en general, no se li havien anunciat abans de l’elecció, quan els partits sol·licitaven el vot. Per això mateix, molts cops aquests pactes produeixen una mala sensació de boca als ciutadans que voten. “Si jo hagués sabut que després, amb el meu vot, pactarien amb tal o qual, no els hauria votat”, és una de les frases que sentim ben sovint. I és també el que explica aquest alleujament que han sentit votants els socialistes catalans quan han sabut que el Tripartit no s’editarà. En definitiva, que prefereixen ser a l’oposició sols que governar mal acompanyats (si és que són sincers, és clar).

Amb això no vull dir que els sistemes majoritaris (com el que tenim per al Senat) que, en tot cas, demanen pactes preelectorals –que els electors coneixen abans de votar, i els permeten dipositar el vot a plena consciència del que això implicarà- siguin la panacea. Perquè cap sistema no és neutral ni deixa de tenir problemes. Però si és que mantenim el sistema vigent, que permet que patits minúsculs (amb un o dos diputats, un o dos consellers o un o dos regidors) puguin exercir molt de poder i condicionar seriosament el partit de la majoria, crec que, com a mínim, els dirigents haurien d’explicar als electors què faran després de ser elegits si necessiten suports d’altres col·lectius polítics per governar. Seria una deferència a l’elector i ajudaria a la transparència política.

Com han vingut denunciat des de l’inici de la guerra desenes d’organitzacions no governamentals i ha quedat escrit en innombrables relats periodístics, el rastre d’horror i mort que deixa l’ocupació nord-americana de l’Iraq és molt més profund del que cap font oficial havia admès fins ara. Un gruix de gairebé 400.000 informes secrets filtrats a través de la web Wikileaks revela que el tracte vexatori, les tortures i l’assassinat de civils a mans sobretot d’altres iraquians, sota l’atenta mirada de l’Exèrcit nord-americà, van ser la norma entre 2003 i 2009. De les 109.032 morts registrades, 66.081 eren ciutadans que es van veure atrapats enmig del conflicte. No cal dir que les xifres oficials no s’assemblen a aquestes.

Davant un fet tan greu com aquest (a Espanya el partit de l’oposició, qualsevulla que fos, l’empraria com una gran arma electoral) l’Administració Obama manté silenci i ha renunciat a utilitzar-lo com un mètode de guerra bruta contra Bush i els actuals republicans.

Però més enllà del que faci o digui el president Obama (jo crec que hauria de parlar, encara que el prestigi dels Estats Units se’n ressenti), és clar que els nord-americans s’enfronten a una situació que els remet a èpoques tan terribles com les de la guerra del Vietnam, alhora que l’alta estima que tenen del seu Exèrcit queda destrossada per les greus violacions dels drets humans practicades una vegada i una altra.

Per poc que algú se submergeixi en el fred llenguatge dels documents és fàcil ensopegar-se amb les atrocitats. En centenars de casos s’al·ludeix a fuetades, cremades i pallisses, i en un en particular els soldats nord-americans deixen entreveure que els seus companys iraquians van tallar els dits i van cremar amb àcid a un dels presos. Altres expedients revelen l’execució de dos presoners emmanillats o com el cos d’un detingut, mort suposadament per una «fallada renal», presenta una incisió quirúrgica a l’abdomen.

Bush és, sens dubte l’últim responsable d’aquests crims i atrocitats. Però també Blair i Aznar hi tenen alguna cosa a veure.