Josep Maria Quintana

Després d’escoltar Albert Rivera que recomanava llegir Kant sense haver llegit mai res del mestre de la raó pura, i d’escoltar l’embull que es va fer Pablo Iglesias en parlar del referèndum andalús del 28 de febrer de 1980, celebrat –va dir- per quedar-se a Espanya, penso en la gran pàtina de màrqueting que forçosament hi ha d’haver en aquests dos personatges que, això no obstant, estan revolucionant el panorama electoral que es resoldrà el proper diumenge dia 20.

Diguem, però, que l’esment al referèndum andalús de 1980, que recordo molt bé –és l’avantatge de ser molt més vell que Rivera i Iglesias- em dóna peu a referir-m’hi, perquè, el 1980, a Andalusia va succeir un fet molt important per a la història política recent del nostre país.

En efecte, el Referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d’Andalusia es va celebrar el 28 de febrer de 1980 a les províncies espanyoles d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla. Per què? Doncs perquè les vuit diputacions provincials andaluses i el 97% dels municipis de la regió s’havia pronunciat a favor de canalitzar la iniciativa autonòmica d’aquella regió per la via establerta a l’article 151 de la Constitució espanyola de 1978, la qual exigia com a tercer i últim requisit per a l’accés a l’autonomia de la regió un referèndum.

La Unió de Centre Democràtic (UCD), partit que governava Espanya en aquell moment, volia canalitzar el procés autonòmic de les regions espanyoles per la via de l’article 143, a excepció del País Basc, Catalunya i Galícia, anomenades comunitats autònomes “històriques”, per haver aconseguit estatut d’autonomia política durant la Segona República Espanyola. Per això va fer campanya (també Aliança Popular) demanant l’abstenció o el vot en blanc en aquell referèndum. L’argument polític del govern era que l’autonomia política d’Andalusia estaria garantida tant per la via de l’article 143 com per l’article 151. Però els partits d’esquerra –que s’intuïen vencedors- van defensar, en canvi, l’accés per l’article 151 que, de dur-se a terme, determinva que les cotes d’autonomia de la futura comunitat autònoma fossin semblants a les aconseguides pel País Basc, Catalunya i Galícia. La Junta Preautonòmica d’Andalusia, amb majoria d’esquerra, també es va pronunciar a favor del si.

La campanya va resultar la més conflictiva a la regió des de les Eleccions generals d’Espanya de 1977. Es va criticar, sobretot que el Govern central no oferís les garanties democràtiques necessàries per a la celebració de la consulta perquè, a diferència de les campanyes dels referèndums de Catalunya i el País Basc, a Andalusia es va prohibir als mitjans de comunicació estatals contractar propaganda, la qual cosa resultava especialment perjudicial a les províncies d’Almeria, Còrdova, Huelva i Jaén, perquè en aquestes només hi havia mitjans de comunicació estatals. A les anteriors consultes, el govern havia permès al Consell General Basc i al President de la Generalitat de Catalunya aparèixer a Televisió Espanyola per defensar la seva posició favorable als estatuts d’autonomia, però al president de la Junta d’Andalusia, Rafael Escuredo, aquest permís li va ser denegat.

El Govern va justificar la mesura argumentant la falta de neutralitat institucional de la campanya de la Junta, orientada a favor del sí, la qual cosa contrastava amb el que permetia al País Basc i Catalunya, i suposava un important greuge comparatiu, ja que la Generalitat i el Consell General Basc havien promogut el vot afirmatiu i la no abstenció. A més, a les normes complementàries que regulaven la consulta i també a les pròpies paperetes de vot, el Govern va excloure els termes “Andalusia” i “autonomia”, usant enunciats especialment feixucs, que van ser criticats com a promotors de la confusió, del vot negatiu i de la abstenció. En aquest sentit la pregunta de les paperetes va ser la següent: “¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?”

Si ens ateníem al que disposaven els Articles 151.1 i 151.2.4 de la Constitució Espanyola, perquè el procés de constitució en Comunitat Autònoma d’Andalusia seguís endavant calia que a totes les províncies votessin afirmativament almenys la meitat més un dels electors. Cosa que no s’aconseguí a dues de les vuit províncies: Jaén i Almeria.

D’acord amb les preceptes constitucionals, en no aconseguir-se aquelles majories, el procés autonòmic havia de quedar detingut i s’hauria d’esperar cinc anys abans de tornar a ser iniciat, tal com s’establia a l’article 148.2, al qual feia referència l’article 151.1 del mateix text legal.

Però què va succeir? Doncs que alguns partits polítics impugnaren els resultats a les províncies de Jaén, Almeria i Granada, a través de recursos contenciosos-electorals davant l’Audiència Territorial de Granada. I la sentència que els va resoldre, feta pública el 12 d’abril de 1980, va provocar una gran sorpresa en admetre, a Jaén, com a vàlids els vots emesos en sobres amb dues o tres paperetes del mateix signe, que havien estat computats al seu moment com nuls per la Junta Electoral Provincial, alhora que desestimava el recurs d’UCD que sol·licitava que s’excloguessin del cens electoral les persones mortes o incapacitades entre l’1 de gener de 1979 i el 28 febrer 1980.

Tant o més greu va ser el que succeí a Almeria, on per aconseguir els mínims que el vot havia negat (en no obtenir-se la majoria requerida), es va optar per reformar ad-hoc una llei orgànica, que deixà sense efecte el precepte d’una llei de rang superior, com era la Constitució Espanyola. En efecte, després de llargues negociacions entre tots els partits polítics i el Govern central, finalment es reformà la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum. El canvi consistí a donar una nova redacció al seu article 8, de tal manera que, a posteriori, el referèndum andalús es considerava ratificat a totes les províncies “si la meitat més un dels electors de la futura Comunitat Autònoma en el seu conjunt havien votat afirmativament.

D’aleshores ençà, l’article 8.4 diu: “Celebrado el referéndum, si no llegase a obtenerse la ratificación, por el voto afirmativo de la mayoría absoluta de los electores de cada provincia, no podrá reiterarse la iniciativa hasta transcurridos cinco años.

Esto no obstante, la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 se entenderá ratificada en las provincias en las que se hubiere obtenido la mayoría de los votos afirmativos previstos en el párrafo anterior, siempre y cuando los votos afirmativos hayan alcanzado la mayoría absoluta del censo de electores en el conjunto del ámbito territorial que pretenda acceder al autogobierno.

Previa solicitud de la mayoría de los Diputados y Senadores de la provincia o provincias en las que no se hubiera obtenido la ratificación de la iniciativa, las Cortes Generales, mediante Ley Orgánica, podrán sustituir la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 siempre que concurran los requisitos previstos en el párrafo anterior.”

En definitiva, que, de comú acord, els polítics espanyols de 1980, no sols no es van sotmetre al principi de la legalitat que derivava de la Constitució –aquest que tant predica Rajoy-, sinó que el van conculcar amb una gran martingala: reformant una llei orgànica que “corregia” (il·lícitament) el text constitucional.

Que ho expliquin, doncs, als catalans, si no es poden arbitrar solucions polítiques per resoldre problemes polítics reals quan, de veritat, les solucions se cerquen i es volen trobar!

No m’és fàcil escriure un article per discrepar del publicat al diari Menorca el passat diumenge per J. Bosco Faner, prevere que estimo i valoro tant per la seva obra cultural com pel seu compromís amb l’Església i la societat, i no m’ho és perquè he de reconèixer que discrepo substancialment del que hi diu, no tant perquè sigui molt crític amb el programa laïcitzant del PSOE i d’altres partits d’esquerra davant les properes eleccions, com perquè, en el fons, defensa que es mantingui el concepte de “cristiandat” en els textos constitucionals i en l’actuació política.

Més enllà que la majoria de preguntes que es fa a la darrera part de l’article jo les respondria positivament (crec, per tant, que la gent del nostre país té dret a conèixer d’on sorgeixen els seus valors fonamentals, que la dimensió religiosa és pròpia de l’ésser humà, que la política persegueix el bé comú, o que la religió mereix un espai significatiu), he de dir, però, que discrepo que la política del nostre país hagi de situar el catolicisme en espais de l’esfera pública.

Estic d’acord amb Faner que l’oblit del catolicisme a l’àmbit polític no ens durà a la regeneració. Més encara, penso també com ell que seria un error oblidar què ha significat el cristianisme en la configuració d’Europa, però dit això he d’afegir que, des del meu punt de vista, tant a nivell constitucional com en l’actuació dels poders públics, Espanya ha d’optar, en el futur, per la laïcitat, la qual cosa significa que l’Estat, sense abonar-se a cap credo, ha de respectar l’exercici de totes les opcions religioses, sempre que aquestes no impliquin una imposició als altres i no contravinguin drets protegits constitucionalment.

Sóc conscient que s’hi s’opta per aquest principi en el camp polític, el pensament religiós (per tant, el cristianisme) quedarà a la intempèrie, però dubto molt que aquesta situació li sigui perjudicial. En efecte, si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és com jo l’entenc), hem de fixar-ne clarament el sentit: laïcitat implica que creients i no creients acceptem el pas al domini profà de certs valors que pertanyien tradicionalment al domini sagrat; que acceptem, per tant, l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament). I l’exemple a seguir és, em sembla, el de França, on el debat sobre la laïcitat ha seguit un procés modèlic.

A conseqüència de la Revolució Francesa, durant tot el segle XIX es va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de mantenir la confessionalitat, lluita que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació Esglésies-Estat) que és encara vigent. Aquesta, en proclamar la separació de l’esfera religiosa de la política, implicà, en paraules de Guy Haarscher, que “l’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, a l’hora que garanteix la lliure expressió de cadascuna d’aquestes dins de certs límits”.

Arribats a aquest punt i acceptant que la secularització del món ha devaluat el poder i la influència de l’Església catòlica, la pregunta clau que ens hauríem de formular els creients és: ¿comporta aquesta pèrdua de poder de l’Església una depauperació forçosa del pensament catòlic o, ben al contrari, aquesta situació de precarietat el pot enriquir i vigoritzar?

Si seguim el raonament de J. Bosco Faner, sembla que la secularització progressiva influirà negativament en l’evolució de la societat. Per això, emparant-se en “una tradició singular on es produeix l’encontre dels valors propis del cristianisme amb els diversos cicles culturals: la llibertat essencial de l’ésser humà, la dignitat de la vida de qualsevol…” el prevere reclama que es mantingui “el model d’una societat que té les seves arrels en el cristianisme”.

No dubto de la importància que pugui tenir un determinat model en la configuració d’una societat, però dubto, en canvi, que aquest sigui definitori d’una determinada manera de viure. Des del meu punt de vista, no és tant el model com l’auctoritas –concepte aquest que fa referència al prestigi (a la capacitat de convèncer) i no al poder real- de l’Església (entenent com a tal el conjunt de la jerarquia i dels fidels catòlics) allò que pot marcar el present i el futur dels valors cristians al si de la societat.

Crec, en conseqüència, que no són les posicions de privilegi polític (constitucional o legislatiu) en camps com el de l’ensenyament i de l’educació que retornaran a l’Església la seva influència damunt la societat. Més encara, estic convençut que actuant a la intempèrie –és a dir, des d’una absoluta separació Església-Estat i sense cap privilegi reconegut- l’Església podrà aprofundir molt més en el pensament religiós.

Antoni Puigverd afrontava aquesta mateixa qüestió en un article publicat a El País, el juliol de 2004, i escrivia: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

Si el lector no comparteix aquesta anàlisi freda i racional de la realitat, aleshores no cal que continuï perquè, seguint les estructures mentals del sil·logisme escolàstic, em dirà que nega la premissa major. Però si hi està d’acord, o mínimament d’acord (encara que no li agradi la situació que descriu), o fins i tot si es mou en el dubte de saber si el senyor Puigverd pot tenir o no raó, jo li demano que segueixi llegint, perquè el que jo simplement voldria apuntar (en la línia de l’articulista citat, i sempre amb el més exquisit respecte als qui puguin discrepar-ne) és que, a Espanya (i segurament també a Itàlia), l’oficialisme de la religió catòlica (oficialisme de dret fins al 1978 i encara de fet a partir d’aquesta data per mor dels privilegis establert als Acords amb la Santa Seu) ha debilitat el nivell intel·lectual de la religió, i això per una raó molt simple: perquè entre nosaltres –com diu Puigverd “la Iglesia española tiene (exceptuados los trágicos años de la Guerra Civil) una nula tradición de combate intelectual y una feligresía que cuadra bien con la metáfora del rebaño, pero que está muy poco acostumbrada a enfrentarse proféticamente a las dificultades”.

En efecte, la llarga tradició d’oficialisme (i, doncs, de privilegi) que sempre ha gaudit la religió catòlica en el nostre país, i la indiscutible influència amb què tradicionalment s’ha vist revestida, li ha implicat una existència tan planera i tan a redós del poder real (polític i econòmic), que l’Església espanyola no ha necessitat de pensadors que es forgessin en la dificultat o que vetllessin les seves armes intel·lectuals, conscients que, en un moment o altre, haurien de presentar batalla. L’Església espanyola ha tingut, doncs, teòlegs, guardians del dogma i, sobretot, panegiristes avant la lettre, però no ha tingut intel·lectuals que hagin exercit una destacada influència dins la societat. Aquesta és, potser, la causa i (alhora) l’explicació del problema.

Escolto el senyor Montoro dient el que ha pensa sobre Catalunya i m’adono del que vol realment el senyor Rajoy: ells no sufocaran les vel·leïtats independentistes que tant els molesten amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ni amb la Guàrdia Civil, ni amb cap altra mesura legal, ells les combatran ofegant l’autonomia, simplement tancant l’aixeca del finançament.

Aquesta mesura no pot ser més efectiva en un Estat on –tret del País Basc i Navarra- les comunitats autònomes no tenen autonomia financera ni, per tant, recapten els impostos (si n’exceptuem alguns de cedits, la importància dels quals és més aviat escassa), sinó que han d’arbitrar la seva política amb els diners que l’Estat central els transfereix. Per tant, si tu –govern d’aquest Estat central- tanques l’aixeta del finançament, aleshores, les comunitats autònomes queden sense possibilitat d’afrontar el seu deute i, per tant, no poden pagar les factures a què necessàriament han de fer front.

El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 en el context de la crisi econòmica. Aquest està concebut perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autònomes en forma de préstecs, i aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos, el FLA té a les seves mans la possibilitat d’escanyar tan com vulgui les comunitats perquè determina les condicions dels préstecs, únics amb els quals aquestes han de pagar el deute que tinguin amb els bancs o les entitats financeres.

El FLA –ves per on!- ha esdevingut, doncs, l’arma letal amb què l’Estat pot atacar directament la jugular de les comunitats autònomes, i m’exclamo davant aquest fet perquè el FLA és una de les principals conseqüències –i una de les més doloroses- de la crisi del deute que va provocar la pujada de la prima de risc espanyola, ja que, de retruc, totes les institucions públiques que formaven part de l’Estat van ser degradades a una qualificació creditícia igual o inferior a la d’aquest. En el cas de la major part de les autonomies, això va significar que passaven a tenir la qualificació de «bo porqueria». I, en conseqüència, a la Generalitat se li van tancar les portes dels mercats, cosa que va deixar com a única via per aconseguir finançament la sol·licitud de crèdit a l’Estat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), mitjançant el qual l’executiu central pretén ara intervenir les finances catalanes.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (i amb ell Mariano Rajoy), ha vist, doncs, el cel obert perquè ha trobat la manera més fàcil -i alhora més efectiva- de fer fracassar el projecte sobiranista de Junts pel sí i de la CUP (prou espatllat –també cal dir-ho- per l’actuació d’ells mateixos) en urgir el govern de la Generalitat a acatar les condicions que ells li imposen per obrir-li l’aixeta del crèdit. Si aquesta no compleix els requisits –força més durs que els de la resta de comunitats autònomes- que ara se li axigeixen com a conseqüència, diuen, del malbaratament derivat de les seves vel·leïtats independentistes, el finançament deixarà de rajar i alhora els catalans s’ofegaran en quedar sense aire. O el que és el mateix, no tindran fons suficients per pagar el més necessari, ja que sense els 3.000 milions pendents no podrà pagar els seus proveïdors.

Així doncs, «con gran esmero y sin que se note el empeño», Montoro i Rajoy han posat fil a l’agulla i han trobat l’excusa dels 1.300 milions d’euros del dèficit català previst al 2013 que Europa va obligar a comptabilitzar en l’exercici vigent (de fet, un problema comptable que ve de l’època del tripartit) per aplicar de facto una intervenció de l’autonomia sense acudir al 155 de la Constitució ni a la Guàrdia Civil, perquè saben que aquesta manca de liquiditat pot acabar provocant una rebel·lió interna dels ciutadans de Catalunya que es vegin perjudicats per la manca de liquiditat del govern d’Artur Mas (farmacèutics i funcionaris en primer lloc), en l’esperança que seran aquests qui, amb la seva protesta, faran descarrilar el procés independentista.

Més enllà que puguem estar d’acord amb aquest procés o puguem criticar-lo, el camí de l’ofec és, sens dubte, el més hàbil, però també el més immoral que pot adoptar un govern. Un camí que, en un país amb criteri, hauria de posar totes les forces polítiques de la comunitat autònoma del costat del govern d’aquesta comunitat, ja que, de seguir l’actual esquema de finançament de les autonomies, el Montoro de torn podrà aplicar l’ofec sempre que vulgui, no sols als sobiranistes sinó també a tots els qui, lluny de combregar amb la política del president Mas, poden haver d’exercir funcions de govern. És, doncs, poc intel·ligent veure com Francesc Rabell (Catalunya sí que es Pot) i la senyora Arrimadas (Ciutadans) aplaudeixen amb les orelles la jugada de Montoro, quan aquesta manera d’actuar podrà també aplicar-se-la a ells, si un dia guanyen les eleccions.

Dit això voldria acabar aquest article parlant d’una altra qüestió força més greu que la que acabo de tractar, perquè ens afecta a tots: el terrorisme de matriu islàmica. I ho voldria fer amb una citació que he pres de Rafael Jorba (La Vanguardia 24.11.15) sota el títol «Ni bonisme ni islamofòbia». Diu:

«Dues actituds contraposades s’han pogut observar entre nosaltres després de l’impacte emocional dels atemptats de París. El bonisme, que es resumeix en la idea que els gihadistes “no són musulmans”. “Bascos, sí; ETA, no”, es deia també fa anys a Espanya… Però aquells terroristes locals eren bascos i aquests terroristes globals són musulmans, i han de ser els mateixos europeus de confessió musulmana els que encapçalin la lluita per poder aïllar-los socialment.

»La segona deriva, molt més perversa, és la resposta en clau d’islamofòbia, és a dir, l’amalgama entre islam i terrorisme o, pitjor encara, entre terrorisme i immigració. Un tuit de Xavier García Albiol la resumeix: “Una semana después atentado París, aquí mi opinión: Uno de los grandes problemas de UE es el multiculturalismo. Principal causa no integración” (sic). En el pla estratègic, el discurs de l’odi és el pitjor antídot perquè alimenta els processos de radicalització. Però ho és també en el terreny de la civilitat. “ Il n’y a pas de bonheur dans la haine” (no hi ha felicitat en l’odi), constata un dels personatges de Camus a Les justes. Resumint: ni bonisme ni islamofòbia.»

Si contemplem el panorama que presenta la dreta espanyola, la novetat d’aquestes properes eleccions radica en el fet que aquesta reclamarà el vot per mitjà de dues formacions polítiques: el Partit Popular (PP) i Ciudadanos (C’s), que és, sembla, la nova estrella que brillarà al firmament del món liberal-conservador. El fet no és decebedor sinó atractiu, perquè ben al costat d’un PP que ja fa olor de ranci, podem observar un partit nou, il·lusionat, net (no ha exercit mai el poder i no ha tingut la possibilitat d’embrutar-se), que presenta un programa desinhibit i sense complexes.

No penso analitzar el programa amb detall que, sobretot en matèria lingüística, no puc compartir perquè, encara que posat damunt del paper sembla absolutament raonable, el cert és que, dut a la pràctica i tenint en compte la realitat sociològica del país, implicarà l’extinció en molt poc temps de les llengües diferents del castellà o espanyol. Però més enllà, dic, d’aquesta qüestió (que des del meu punt de vista és essencial), el programa de C’s conté tres propostes que voldria contemplar: una favorablement i dues de manera crítica. Favorablement, la proposta que fan de llei electoral; críticament, la supressió de les diputacions (sense matisos ni excepcions) i la que fa referència a l’Estat de les autonomies.

C’s proposa, en efecte, un canvi important de la llei electoral per aplicar el sistema alemany: “Propuesta 7. Proponemos acometer una reforma inspirada en el régimen electoral alemán lo que supone que la elección de los diputados se hará simultáneamente entre escaños unipersonales y listas proporcionales, disponiendo en consecuencia cada elector de dos votos, como en el Anexo III se explica con detalle”.

He de reconèixer que trobar aquesta proposta m’ha satisfet, perquè havia escoltat unes declaracions d’Albert Rivera dient que modificarien la llei per tal que el vot d’un senyor de El Hierro valgués el mateix que el d’un senyor de Barcelona, i ja em vaig veure de sobte que s’estava pensant en devaluar la sobrerepresentació del que ells qualifiquen com a “vot rural”, la qual cosa implicaria que Menorca quedaria absolutament despenjada de qualsevol decisió política important, no sols en les institucions de l’Estat, sinó també en les de la Comunitat autònoma (podríem aspirar, com a molt, a tenir un diputat per cada deu que corresponguin a Mallorca). Però si ens hem d’atendre a la proposta 7, referida a la llei electoral de l’Estat (se suposa que les eleccions autonòmiques haurien de regir per un sistema anàleg), l’elecció dels diputats (ja que el Senat seria suprimit, cosa que em sembla bé) es faria simultàniament entre escons unipersonals i llistes proporcionals desbloquejades, la qual cosa vol dir que cada elector disposaria de dos vots: a) La meitat dels diputats, és a dir cent setanta-cinc escons, s’assignarien a circumscripcions d’elecció unipersonal, definides geogràficament en funció de la població, que no podrien ser d’àmbit territorial superior al provincial. I b) La resta –cent setanta-cinc escons- s’assignarien a les llistes presentades pels partits en circumscripcions electorals d’àmbit nacional (les províncies?). Proposen també de fixar un mínim del 3% estatal per poder optar al repartiment proporcional, sens perjudici de permetre les coalicions electorals als partits d’àmbit territorial. I per últim, fan que els diputats elegits en els districtes uninominals s’integrin en la llista definitiva que correspongui a cada partit en el resultat final. Els que manquessin per completar-la serien elegits per l’ordre que figuraven a la llista presentada per cada partit..

Estem, per tant, davant d’una proposta de canvi substancial que afavoriria la participació ciutadana, en poder elegir diputats en districtes uninominals (que, al meu entendre, haurien de ser força més petits que la província, perquè d’altra manera Menorca tornaria a quedar despenjada) i alhora no es perdria el vot dels partits, ja que la meitat dels escons es cobririen per mitjà de les llistes que presentin aquests; llistes que, a diferència del sistema actual, estarien desbloquejades, de tal manera que s’hauria acabat la possibilitat de sortir elegit simplement perquè els líders em col·loquen ben situat a la llista.

Dit això, la proposta que, si no es matisa, em sembla molt perjudicial des del nostre punt de vista insular és la número 27: “Supresión de Diputaciones provinciales”. I em sembla perjudicial si no es contempla cap excepció, ja que, de dur-se a terme, implicaria la supressió dels consells insulars i, per tant, del Consell Insular de Menorca, que és la conquesta democràtica i representativa que, a les Balears, es va aconseguir bàsicament per la pressió que havien exercit els menorquins al llarg de tot el segle XX: des de la proposta del Dr. Llansó feta al Congrés dels Diputats l’any 1912 fins l’inici de la democràcia actual, que va reconèixer a les illes un sistema especial de governança, no sols administrativa sinó també política, ja que els consells participen del poder autonòmic, sobretot des de la reforma de l’Estatut de 2007, i seria lamentable que, en el futur, tornéssim altra cop als ajuntaments com a únics gestors de l’administració local.

Al programa de C’s hi ha també una darrera proposta que em preocupa: la referida a la Consolidació de l’Estat de les Autonomies. No tant perquè amb aquest vulguin posar fi a la possibilitat que Navarra pugui un dia integrar-se en el País Basc, ni perquè vulguin tancar definitivament la fase de constitució de l’organització territorial per iniciar el que ells denominen la de “la cooperació i la de la lleialtat”, sinó perquè quan parlen d’ “aclarir el model de distribució de competències”, no tenen en compte la pluralitat i diversitat de voluntats i anhels que es donen en els territoris que integren l’Espanya d’avui, sinó que, partint del concepte que tots som iguals i tots tenim els mateixos drets i deures –per a ells no hi ha cap diferència entre, per exemple, Múrcia i Catalunya-, creuen que la manera d’ “eliminar o reduir les fonts de la discòrdia associada als defectes tècnics, apreciats després de més de 30 anys, en la distribució de competències entre l’Administració Central i les Comunitats Autònomes plasmada en la Constitució”, és de crear un Estat amb unes comunitats autònomes uniformes, on la Constitució contempli un llistat de competències exclusives de l’Estat –les de l’art. 149 de la CE- i on es diferenciï clarament les que aquest assumeix íntegrament -funcions legislatives i executives- i aquelles sobre les quals només pot legislar, permetent l’execució a les comunitats autònomes; execució que, en tot cas, ha d’estar “sotmesa a la vigilància i control per part de l’Estat, a través, entre d’altres, de l’alta inspecció”. Això significa que C’s no sols mantén aspectes claus de l’actual sistema constitucional, sinó que exclou “la possibilitat de la transferència o delegació a les Comunitats de facultats que formen part de les competències que la Constitució atribueix a l’Estat –l’actual article 150.2-, transferència que, segons ells, ha estat, la causa de molts problemes.

Finalment, C’s creu que “en tot cas, l’Estat pot legislar amb eficàcia jurídica plena i directa quan ho cregui convenient per garantir: les condicions de vida equivalents a tot el territori nacional, el manteniment de la unitat jurídica i econòmica, o la igualtat bàsica dels espanyols en tot el territori nacional en relació a drets i deures”. Estem, per tant, davant una proposta que, diguin el que diguin, és neocentralista i uniformadora que satisfarà a molts espanyols (no ho dubto) però que no pot resoldre els problemes reals que té el país, principalment a Catalunya i al País Basc. Ni pot satisfer tampoc, encara que en una menor escala, comunitats com València i les Illes Balears.

No he vist ni llegit els dos llibres que fa un parell de dies s’han publicat a Itàlia per dos periodistes, Gianluigi Nuzzi i Emiliano Fitipaldi, intitulats respectivament “Via Crucis” i “Avarizia”, respecte dels quals els seus autors han assegurat que, a més d’incloure documentació reservada del Vaticà, treuen a la llum converses privades que el Papa hauria mantingut amb els seus assistents durant reunions fetes a la residència Santa Marta que algú hauria registrat il·legítimament. Una de les frases estrella que hauria dit el Papa és aquesta: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?”

És cert que podem estar davant unes denúncies interessades –siguin o no veraces-, però del que no hi ha dubte és que l’Església romana (i vull posar èmfasi en aquest adjectiu “romana”) està sent pedra d’escàndol per al món cristià, i ens evoca aquelles paraules de Jesús que recull l’evangeli de Mt 5:29: “Si l’ull dret t’és ocasió de pecat, arrenca-te’l i llença’l lluny de tu”.

Per què ho dic, això? No sols pel fet que la gendarmeria vaticana (per cert, que malament que sona això de la “gendarmeria vaticana”!) hagi detingut el sacerdot espanyol Lucio Àngel Vallejo Balda i la italiana Francesca Chaouqui per haver filtrat documents secrets, sinó per les denúncies que Fittipaldi ha fet al diari “La Repubblica” on explica com, el 2010, la major part dels diners que es va recollir amb l’Òbol de Sant Pere (la institució que gestiona les obres de caritat del Papa), va ser destinada a “despeses ordinàries i extraordinàries de dicasteris i institucions de la Cúria romana” i no als més necessitats. “El fons per a les obres missioneres –assegura Fittipaldi- comptava amb 139.000 euros, fruit de donacions, però en els últims dos anys només s’ha lliurat 17.000 euros a les missions” a què estaven destinats.

Val a dir que la Santa Seu ho negà, però el periodista ha rebatut la negació assegurant que “per mitjà de documents inèdits i d’una investigació minuciosa, detallo la riquesa del Vaticà, una sèrie d’escàndols financers de la Santa Seu que mai han estat explicats, i l’ús poc ètic dels diners per part d’alguns monsenyors”.

El periodista del setmanal “L’Espresso”, que assegura haver tingut accés a centenars de fonts i que ha criticat l’arrest de les dues persones a què he fet referència, explica també com dels comptes de la “Fundació Bambino Gesu”, creada per ajudar a l’hospital pediàtric que gestiona el Vaticà, han sortit els fons per reformar l’àtic (de 700 metres quadrats!) de l’exsecretari d’Estat, cardenal Tarciso Bertone, després de la seva jubilació; àtic que fa ridícul el pis de 370 metres quadrats que habita el cardenal Rouco a Madrid, valorat segons el diari “El País” en 1’7 milions d’euros.

Un altre avançament d’ “Avarízia” parla de com a l’IOR (Institut per a Obres de la Religió, és a dir a la banca vaticana) hi ha encara desenes de comptes corrents “sospitosos” (alguns a nom de papes morts, com Pau VI i Joan Pau I) de centenars de milers d’euros. I revela també com el patrimoni immobiliari del Vaticà, només a Roma, és d’uns 5.000 immobles, entre cases i locals, alhora que assegura que “ni ells mateixos saben quants són” a causa de la manca de registres, ni quants estan llogats per uns pocs euros.

Totes aquestes dades han estat manejades per auditors com “Ernst & Young” o “PricewaterhouseCoopers”, a qui el papa Francesc va encarregar l’elaboració d’informes sobre les finances vaticanes, informes que eren a l’abast dels membres de la Comissió investigadora dels organismes econòmics i administratius de la Santa Seu (COSEA) al qual pertanyien la senyora Chaouqui i el prevere Vallejo Balda. Per tant, no ens hauríem de sorprendre que fos certa la informació donada per Gianluigi Nuzzi quan assegura que, en unes converses privades que algú va enregistrar al Papa Francesc, aquest vagi dir la frase esmentada al començament d’aquest article: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?” És, sens dubte, una frase molt d’acord amb el tarannà del Papa.

Ara bé, si parlar del Vaticà és ja força complex per als periodistes que hi estan destacats pels seus respectius diaris (André Gide té una dura novel·la intitulada “Les caves du Vatican” publicada ‘any 1914), imagineu com en deu ser, de complicat fer-ho des de Menorca, on jo habito. Però tot i així m’atreveixo a opinar perquè, siguin o no prou exactes aquestes informacions, el cert és que estem davant una batalla campal que es desplega al si de la Cúria vaticana entre els qui volen mantenir com a immodificable l’aviciat statu quo ante i els qui, com el Papa Francesc (que ha decidit viure en un apartament de 54 metres quadrats tot renunciant als palaus vaticans), pugnen per una Església renovada, que sàpiga desfer-se dels lligams terrenals que la momifiquen i l’allunyen dels criteris evangèlics que està obligada a defensar.

Més proper al Vaticà del que ho estic jo hi està, sens dubte, el secretari de la Conferència Episcopal Italiana, Nunci Galantino, el qual, en unes declaracions fetes a la premsa, ha assegurat després d’entrevistar-se amb el Papa Francesc que no l’havia vist “particularment amargat” per la detenció del prevere espanyol i de la periodista italiana, tot assegurant que la fugida de documents “no és un desastre” sinó “un moment bell” en què “estan emergint les negativitats i fragilitats” de l’Església.

Quan el pecat surt, fa mal –assegura Galantino- però és un moment positiu; entre d’altres raons perquè la filtració de documents classificats es deu segurament al fet que “algú tem el procés de renovació del Papa Francesc”. “Crec –diu Galantino- que hi ha qui té por a una Església que comença a ser inatacable en alguns punts, que comença a ser més creïble també als ulls dels no creients, i això està fent perdre la raó a algú. Alguns atacs són injustificables”.

Potser ho veu també així el Papa, el qual, després de la filtració de documents confidencials referits al procés de reforma que ell ha endegat de les estructures financeres del Vaticà (procés que alguns, a Roma, titllen ja de “Vatileaks 2”), ha demanat que se seguís endavant “amb serenitat i determinació”, la qual cosa l’honora i ens dóna confiança als qui, al seu costat, creiem “in Unam, Sanctam, Catholicam et Apostolicam Ecclesiam”, que, a pesar de les interpretacions que s’han fet d’aquesta frase fonamental del “Credo”, no necessàriament ha de ser “romana”.

La dissolució del Parlament espanyol, la convocatòria d’eleccions generals per al 20 de desembre i el complex laberint català presenten un panorama que no deixa indiferent els analistes, per més que, si elevem la mirada enllà dels Pirineus, observem amb tant de temor com tristesa com, dia rere dia, el projecte europeu s’entenebreix per causa d’una extrema dreta cada cop més forta, esperonada bàsicament pel gran drama humà que representen els refugiats.

Diumenge passat hi va haver eleccions generals a Polònia, un país on, emmirallats en la política de Victor Orban a Hongria, ha donat la majoria d’escons a “Llei i Justícia”, l’ultradreta polonesa, que ha obtingut 232 escons d’una cambra de 460, que li permetran governar en solitari.

Aquests resultats impliquen que “Llei i Justícia”, un partit nacionalista i catòlic, podrà aplicar la seva agenda contra la immigració, contra l’euro i a favor de la indústria del carbó. No podrà, però, com era el seu objectiu, –és l’únic consol-, modificar la Constitució. Per a això necessitava una majoria qualificada de dos terços. Convé, però, saber que la seva intenció era que la Carta Magna augmentés el paper de l’Església en els afers públics, prohibís l’avortament, la fecundació in vitro i els matrimonis civils del mateix sexe. Alhora, la reforma hauria atorgat al president nous poders executius per governar per decret, dissoldre el Parlament i destituir càrrecs públics. També abolia la divisió de poders, perquè col·locava el Tribunal Constitucional i tota l’estructura judicial sota control del president.

Aquestes reformes no semblen possibles, i fins és dubtós que algunes de les promeses populistes que “Llei i Justícia” va llançar durant la campanya es duguin a terme. Cosa que no ens hauria de sorprendre perquè aquests comportaments no són nous tampoc a casa nostra, on sabem que el paper ho suporta tot i que els programes no són sinó una excusa per aconseguir vots, però no un compromís amb la ciutadania.

He de dir, però, que el que a mi, com a demòcrata i catòlic, em sobta és l’interès que tenen alguns partits europeus ultranacionalistes per augmentar el pes de l’Església en els afers públics. ¿Vol dir això que l’Església és una garantia de regressió? ¿Significa que l’Església pot esdevenir un mur –com els que ha aixecat Victor Orban- contra els emigrants sirians i aixequen també els jueus contra els palestins- en contra d’una de les principals obres de misericòrdia recordada pel papa Francesc reiteradament?

La paraula sempre profètica de Jesús, “era foraster i em vau acollir”, del judici final (Mt 25,35), sembla suggerir tot el contrari i ens empeny a trobar solucions, a donar una ajuda real als que pateixen persecució i són obligats a fugir de casa seva. Per això em demano: ¿és creïble que els polonesos i tants altres cristians europeus puguin pensar que un augment del pes de l’Església en els afers públics (contradient amb això les grans conquestes derivades de la Il·lustració) contribuirà a l’aixecament de fronteres i a edificar murs per així deixar d’atendre els emigrants, els exiliats, els qui demanin refugi en fugir dels desastres de la guerra? Més encara: ¿poden ficar-se dins un mateix sac (a no ser el de la regressió) qüestions com l’avortament, el matrimoni entre homosexuals i el drama dels refugiats?

Deixo aquí la pregunta, perquè no és aquesta la qüestió que vull tractar, preocupat com estic en observar la deriva ultranacionalista que, a Europa (en això presenta grans diferències amb el nacionalisme català, que no és d’ultradreta), es troba lligada a una ideologia dretana que, en alguns casos –Polònia n’és un- prescindeix fins i tot dels resultats econòmics obtinguts, que es tornen irrellevants davant l’allau del nacionalisme. Ho dic perquè, aquests darrers anys, a pesar de coincidir amb una crisi que ha devorat la riquesa de la UE, el producte interior brut polonès ha augmentat gairebé un 25%. El país, l’únic del club que no va entrar en recessió el 2008, gaudeix d’una taxa d’atur inferior al 10% (tot i que a costa d’una forta emigració) i pot presumir d’una altra raresa: tenir el deute públic sota control, gràcies en part al bon aprofitament dels fons europeus.

Tot i això, cap d’aquests èxits no ha seduït tant els polonesos com el discurs nostàlgic del partit de Jaroslaw Kaczynski, carregat de nacionalisme i euroescepticisme, que defensa alhora un Estat fort en temps de sobirania compartida, d’incerteses i de canvis. Això significa, per tant, que l’esdeveniment que, de manera més significativa, va decantar les empatades enquestes a favor del partit guanyador va ser la crisi de refugiats, que hem de lligar també al no a la integració europea, al no a l’euro i al no a la imposició de la UE a la proposta d’acollir més demandants d’asil que va fer Kaczynski, que aquesta vegada no serà primer ministre –ho serà una senyora que es diu Beata Szydlo-, tot i que mourà els fils des del partit.

I no estem davant d’un fenomen aïllat, perquè el baròmetre polonès augura tempestes a més països de la Unió on, elecció rere elecció, les dues grans famílies polítiques europees, artífexs del consens europeu des del final de la II Guerra Mundial, perden posicions en tots els punts d’Europa en benefici de formacions de nou encuny, sovint als extrems de l’espectre polític i amb tendències euroescèptiques.

D’altra banda, i potser això és també preocupant, l’antieuropeisme sembla que hagi deixat de ser un patrimoni de l’extrema dreta, com seria, per exemple, el cas de França, amb l’auge de Marine Le Pen, furibunda crítica de la integració europea, de l’euro i de la zona Schengen. Perquè a diferència de França, Polònia i Hongria (fins i tot, Finlàndia, Dimanarca, Alemanya i el Regne Unit, que tenen avui partits d’extrema dreta antieuropeus), aquest sentiment s’estén també a d’altres ideologies. De fet, a Grècia ha estat Syriza la que ha escombrat els conservadors amb propostes d’extrema esquerra, algunes molt contràries als organismes de direcció europea. I a Portugal, els partits socialistes i d’extrema esquerra (anticapitalista i antieuro) teixeixen aliances per governar i desallotjar els conservadors del primer ministre Pedro Passos Coelho.

Els arcs parlamentaris es presenten, doncs, més fragmentats que mai, el fenomen es retroalimenta i fa que els partits moderats endureixin el discurs per frenar l’avanç dels partits protesta, populistes o extremistes.

————-

N.B.- El totum revolutum que és JxS ha aconseguit certament dues coses a Catalunya. Una la cercava, l’altra no: la primera, comptar els vots de la gent que té darrere i descobrir que no compta amb el 51 per cent dels catalans; la segona, que, tot i obtenir una majoria absoluta d’escons, aquesta només s’assoleix amb els diputats de la CUP, la qual cosa fa pràcticament impossible l’elecció d’un president que procedeixi de Convergència, i, cas que acabin posant-se d’acord per elegir-ne un altre d’entre tots els diputats de la gran coalició, difícilment aquest podrà ordenar un programa de govern, perquè l’únic que els uneix és l’opció per la independència, que, ara per ara, sembla inassolible. No sols perquè no ho permet la Constitució espanyola, sinó perquè no té prou suport dels catalans. Suport que, al meu entendre, és tant o més definitiu que el que pugui dir la lletra d’un text constitucional que, dret o tort, bé o malament, acabaria cedint si la forma independentista a Catalunya fos realment majoritària.

Es pot governar Espanya sense tenir un suport eficaç a Catalunya? Aquesta és una pregunta que m’agradaria fer a Mariano Rajoy, que coneix Catalunya perquè era registrador de Berga quan jo ho era de Solsona. Si més ni fins que l’any 1983 va ser elegit -tenia aleshores 27 anys- president de la diputació de Pontevedra per Aliança Popular.

Berga no era per aquells dies un focus de l’independentisme com potser ho és ara, però era una ciutat on, per poc que t’hi fixessis, havies de descobrir el tarannà d’una gent que es pren de manera seriosa la seva realitat com a país. I el concepte de país que té molta gent catalana no és, certament, el mateix que pot tenir un ciutadà de Valladolid, però que sí podria (i hauria d’) entendre, si més no una mica, un gallec com Mariano Rajoy.

Però el PP no ha entès Catalunya. Perquè per poc que s’hagués esforçat a fer-ho, no hauria pres la decisió de posar al capdavant de la candidatura popular el sheriff de Badalona, i menys encara l’hauria fet volar fins a Madrid per, al Congrés dels Diputats, dir aquella frase que, tristament, haurà fet famós Garcia Albiol. “S’ha acabat la broma!”, Sí, “s’ha acabat la broma!”, va dir des del Congrés, com si el que passa a Catalunya fos un joc d’al·lots. De fet, una frase autoritària que no pot sinó qualificar-se de postfranquista, ja que implica un menyspreu absolut als altres, que, a més, són majoria. Elegir García Albiol va ser, en efecte, com cremar les naus, perquè l’elecció de l’exalcalde de Badalona comportava adoptar una posició inamovible per generar temor. De fet, el PP es va presentar a Catalunya dient als electors: “o jo o el caos”. I la gent va preferir el caos a votar García Albiol. Va preferir el caos a donar suport al PP. Entre d’altres raons, perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens i, com hem pogut comprovar, tampoc la trobem en una gran part de l’electorat que prové de partits moderats, com era el cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

Tenim, doncs, que, pràcticament eliminat el pes polític del PP a Catalunya, la defensa dels posicionaments compromesos de manera clara i llampant amb l’espanyolisme, sembla que hagi quedat en mans de C’s, que representa una manera diferent de fer les mateixes coses i que, inamovible en les arrels del nacionalisme espanyol més clàssic, no té, però, la crosta del PP, i pot pescar el vot en dues direccions: prenent-lo a la vella guàrdia dels populars, ja que una gran part de l’electorat que els havia estat fidel s’ha convençut que Rajoy no lidera res i que s’ha deixat esbocinar a Catalunya; i també els pot pescar del PSOE, un partit que va saber pactar amb el socialisme catalanista el 1978 i que, per això mateix, es va convertir en una sòlida institució política on sabien conviure dues ànimes que es complementaven –la de matriu espanyola i també la catalana-, però que, darrerament, ha deixat perdre el catalanisme i s’està transformant en un partit essencialment espanyol, com de fet volia Alfonso Guerra, que mai no va entendre, ni mai no es va dur bé amb seus companys catalans que procedien de la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya que liderà Joan Raventós.

He dit més amunt que els catalans van preferir el caos al PP, i no hi ha dubte que la frase és, com a mínim, provocadora, però no és del tot inexacta, perquè un cert caos s’ha estès en aquell país, que difícilment es podrà superar abans de les eleccions generals de desembre.

En realitat són molts els qui esperen que les eleccions espanyoles puguin alterar l’equilibri actual i debilitin el nucli dur de l’espanyolisme, o que, com a mínim, l’obliguin a fer el que a qualsevol país del món ja hauria fet un president del Govern: asseure’s a parlar amb els líders de la coalició guanyadora a Catalunya per veure com es pot sortir d’aquest caos que l’obstinació dels uns i la intransigència dels altres ha instal·lat a Espanya.

El caos, doncs, seguirà. Però no penseu que ho dic pel processament d’Artur Mas i d’altres membres de l’executiu autonòmic que ell presidia, ni per les manifestacions de suport que, davant dels tribunals (una imatge certament insòlita en democràcia) vam veure fa poc mentre Mas entrava a la seu del TSJC escortat pels mossos d’esquadra en el primer temps del saluda militar. No, ho dic pel que succeirà després del 20-D, quan es faci el recompte dels diputats elegits, que composaran sens dubte un hemicicle parlamentari molt diferent a l’actual.

És cert que en aquest hi haurà el PP, el PSOE i C’c com a guardians de la legalitat vigent en allò que fa referència a la unitat d’Espanya, però no estarem davant d’un bloc uniforme, sinó d’un conjunt que, alhora, defensa idees oposades en el plantejament territorial i en el programa de govern.

A més, molts o pocs, al Parlament hi haurà també diputats elegit per Podemos i per les coalicions que es puguin anar fent, com, per exemple, la que sembla que promou la batllessa de Barcelona, Ada Colau. I no us sorprengui si el gran tàctic que és Artur Mas reïx novament i, en la pugna soterrada que té amb Oriol Junqueras, presenta una coalició semblant a la de JxS, que podria obtenir més de vint diputats (gairebé la meitat dels elegits per Catalunya).

Sigui com vulgui, el cert és que el temps ha fet que les aigües dels rius de la política hagin crescut fins al punt que el solc constitucional que tenim –aquest que ens ha permès conviure prou bé des de 1978- és ja incapaç de contenir-les. Per tant, només a partir d’una reforma constitucional plena serà possible redreçar la situació (si és que hi som a temps). I això només serà possible si el rei Felip VI té la intuïció que va tenir el seu pare quan, després de la mort de Franco, va ser capaç d’impulsar la reforma d’unes lleis que teòricament eren irreformables, i propicià una via de consens que ha servit bonament al país durant més de trenta anys.

L’analista Jaime Miquel –un dels més prestigiosos en el camp de la prospectiva electoral- ha declarat de manera contundent en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia, que “O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei”. Poca broma, doncs! i afegeix per als qui no hagin entès prou bé aquesta asseveració, que: “No pots regnar sobre una xiulada”. I “la xiulada és inassumible [perquè] evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.” I la monarquia és essencialment trànsit. Continuïtat.

Sabem tanmateix que la Constitució dóna poc marge al rei, però, digui el que digui la Llei Fonamental del país, el rei només es guanyarà el respecte i el lloc (per tant la continuïtat i el trànsit) si aconsegueix el suport de la ciutadania. I això exigeix que, en moments difícils i crucials com els que estem vivint, tots el puguem veure com un àrbitre comprensiu, moderador i dialogant.

En una setmana de plena turbulència política, quan els responsables de dur a terme les accions de govern semblen cada cop més distanciats del diàleg, més allunyats de l’acord, que és el punt de trobada, la confluència d’ideologies diverses, fins i tot contraries, la premsa que jo llegeixo –i especialment el meu diari de capçalera, que es La Vanguardia, com hauran endevinat els meus lectors- ha publicat articles d’opinió d’una gran clarividència, que podrien i haurien d’ajudar els polítics a prendre decisions possibles i assenyades, encara que la dinàmica de les coses sembla mostrar-nos una absoluta divergència entre els qui escriuen –si més no els que jo llegeixo i als qui dono credibilitat- i els polítics, cada cop més obcecats a no veure-hi clar.

Mentre jo, diumenge passat, em mostrava dur amb els socialistes des del que, tanmateix, volia ser una proximitat ideològica, en observar que, si no superen aquest inconcret metafísic que són «les singularitats», no coadjuvaran en la mesura que seria desitjable a la resolució dels problemes d’Espanya, l’endemà dilluns, també es lamentava Alfred Pastor, un economista català que va exercir la secretaria d’Estat d’economia en un dels governs de Felipe González. Doncs bé, Pastor, citant l’article d’un altre estimat pensador, el notari López Burniol, es queixava de la trista sort que han hagut de patir els qui, havent tingut el valor de fugir de propostes extremes, són tractats amb menyspreu per aquells que persegueixen objectius d’aspecte més seductor.

Val a dir que Alfred Pastor se situava entre els perdedors. En definitiva, entre els qui, encara que tenen veu –de fet, ell pensa i escriu als diaris- no són escoltats davant l’esquer seductor –l’adjectiu és perfecte- dels qui defensen posicions extremes i es mostren incapaços, no ja de donar el braç a tòrcer, sinó simplement de donar-se la mà. «Fer convergir de nou Catalunya i la resta d’Espanya –deia Pastor- és una tasca difícil i laboriosa, però [com va fer la seva generació, que és la meva, l’any 1978 (i que consti que aquesta puntualització la faig jo)] cal arribar a un acord que duri almenys una altra generació».

Tot i així, Pastor creu que, si s’arribés a un acord, aquest no satisfaria ningú: ni als que desitgen la separació, ni tampoc al Govern de l’Estat, al qual adverteix que, per més que pugui pensar que té tots els trumfos a la mà, no els té, «perquè la lliçó d’aquests últims anys és que, si “Madrid” no canvia d’actitud, la independència de Catalunya és, per més que ho lamentem, qüestió de temps».

L’advertència de Pastor feta des d’un posicionament que no combrega amb les ambicions de Mas ni de JxS, anava, però, dirigida més aviat al Govern de l’Estat. Per tant, al president Rajoy, que, amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaria y el ministre de justícia Català, s’han situat a les antípodes de Mas, convençuts que aquest 47,8 per cent de catalans que han optat per demanar la independència són una gent enganyada, que es mou com es mouen les titelles d’un teatre de guinyol, ja que no puc interpretar d’altra manera la resposta del ministre de justícia quan declara a La Vanguardia que hem arribat al punt on ens trobem perquè «hi ha hagut una opció política que de forma irresponsable ha alimentat la idea que “Espanya ens roba”. Han generat victimisme, en comptes de gestionar els grans problemes (…) Han evitat les crítiques llançant les culpes als altres. S’ha atribuït a la independència un valor taumatúrgic, s’ha dit que resoldrà els problemes». En definitiva, que, segons creu el ministre de justícia, el 47’8 per cent dels catalans són gent sense criteri que es deixa manejar.

I mentre jo mateix em demanava públicament diumenge passat si podia fer-se una reforma constitucional seriosa que abordés el problema de Catalunya sense un previ reconeixement del caràcter nacional d’aquell país, el ministre em donava (indirectament) la resposta que el Govern actual del PP té per a aquests casos: «La Constitució no recull cap altra nació que l’espanyola; no juguem a confondre». La qual cosa és certa, però no ho és també que es pot modificar la Constitució posant-nos tots d’acord?

Ja sé que l’entossudiment no es troba tan sols al costat de Rajoy i dels seus, també el podem observar en els catalans que han optat per JxS i per la CUP, els quals farien bé de llegir –sobretot els procedents de Convergència- l’article que Antoni Puigverd publicava diumenge passat a La Vanguardia, quan comparava Mas amb Pirros, el rei grec que es va fer cèlebre per unes victòries tan costoses sobre els romans que van deixar-li un exèrcit tant o més damnat que el perdedor. «Sempre passa el mateix –escrivia Puigverd-. Primer s’insisteix en la inevitabilitat del pas que es vol donar (altrament tota mena de mals cauran sobre Catalunya). Després s’idealitza el pas que es vol fer: es minimitzen les dificultats, s’idealitza el futur que, si bé no es presenta com un camí de roses, sí que es descriu en termes de guany clar i segur des del primer moment (de manera que quan algú descriu les dificultats possibles o bé és acusat de sabotejador o bé de fabricant de pors). Finalment, la propaganda ho envaeix tot. El maniqueisme s’empara de les discussions, es genera un clima de victòria indiscutible i s’insisteix en la data màgica d’una manera obsessiva i constant. Després de la data màgica també sempre passa el mateix: apel·lant de manera coral i obsessiva a la necessitat de l’acord, s’eclipsa el desconcert causat per la curtedat del resultat i es nega tota possibilitat d’autocrítica o d’anàlisi».

Poques crítiques poden ser més dures que aquesta. I dubto molt que se n’hagi escrit cap als diaris de Madrid pel que fa a l’actitud del Govern. Però les preguntes que ara ens hem de fer nosaltres són: Què podem esperar si el PP (i la nova estrella de l’horitzó polític que és C’c) estan ancorats en el no a tot i els guanyadors pírrics de Catalunya demanen un sí a tot, net i incondicional? Què podem esperar si els socialistes, que haurien de contribuir a resoldre el problema, no ofereixen a l’elector català sinó unes «singularitats» buides de contingut que de cap manera els poden satisfer?

Podem esperar ben poca cosa, i tanmateix segueix havent-hi pensadors que, fora dels partits, proposen solucions lúcides, com per exemple Rafael Jorba, que, també des de La Vanguardia, s’adreçava al Govern i a la gent del «no», i partint d’aquella màxima de la dreta radical i antiautonomista de la Segona República que preferia «Una España roja antes que rota», demanava al Govern: ¿Preferiu «una España rota antes que una España plural?» I oferia tot seguit un temari succint per aconseguir aquest objectiu: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo».

Tan difícil seria intentar-ho?

¿Pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?, va demanar Francesc-Marc Alvaro a Pedro Sánchez en una emissió de RAC1, i la pregunta va quedar sense resposta. Bé, no exactament. Després de fugir d’estudi en primer lloc, i davant la insistència del periodista, Pedro Sánchez va donar la resposta que ell i els socialistes del PSOE han encunyat quan se’ls presenta aquesta mena de qüestions: “La reforma federal que nosaltres defensem reconeixerà les singularitats de Catalunya”. Tots l’han apresa de cor, aquesta resposta, i no es mouen del guió que ha traçat la direcció del partit. Catalunya és, doncs, per als socialistes una singularitat. Ni tan sols fan ús del concepte “nacionalitat” que, reconeix la Constitució de 1978. Però què vol dir això de la singularitat? Com es menja?

En aquest debat maldestre i ple de llocs comuns que manegem avui dia, PP i C’s han esdevingut, sens dubte, els dos grans partits que no amaguen el seu “nacionalisme espanyol”. Per a ells, Catalunya no és una nació, i per tant, no cal modificar res del que diu avui la nostra llei fonamental. Però Pedro Sánchez i el PSOE es volen desmarcar d’aquest “nacionalisme espanyol” clar i llampant, d’aquest nacionalisme de matriu castellana que defensen Aznar, Rajoy i Rivera per igual i sense matisos, que renega de qualsevol “diversitat” i de qualsevol “varietat cultural”, argots que s’observen com una anomalia, com un error que cal extirpar del cos, únic i indivisible, que és Espanya. En aquest sentit, Puigverd ens recordava fa poc la tradició espanyola de la puresa de raça, que segles enrere va provocar l’expulsió de jueus, de moriscos i d’afrancesats; una tradició que, en el fons, no es diferencia gaire de l’extirpació que, al llarg dels segles, s’ha intentat dur a terme de la “diferència” basca i catalana, que conceben com a irregularitats que no són capaços d’acceptar.

Però del que no hi ha dubte és que sabem on és aquesta gent, perquè defensa una posició clara. Tant com la que han assumit els independentistes catalans, cada cop més obcecats en la seva decisió de dir adéu a una Espanya que no reconeixen, perquè tampoc accepten matisos al seu discurs. I això fa que considerin –en aquest sentit no es diferencien gens dels nacionalistes de matriu castellana- que els components castellà i català són impermeables. Per tant, incapaços de trobar-se, de combinar-se i, doncs, de suportar-se. Incapaços, en definitiva, de conviure i de crear un marc legal on es reconeguin els drets, les ambicions i els desitjos de l’altre, en un tot que sigui divers.

De fet, és el que expliciten els resultats electorals del 27-S, que marquen un empat tècnic entre dues posicions irreconciliables, que només es podrien desencallar si els uns i els altres –Rajoy i Mas, especialment- decidissin baixar de la torratxa on cadascú s’ha situat i decidissin parlar.

Davant això, davant aquest impossible metafísic, ¿és el PSOE una esperança? ¿Ho és aquest PSOE de les singularitats?

Honestament (i dolorosament), he de dir que ho dubto si els apriorismes que empresonen Pedro Sánchez, si els interessos electorals que l’acuiten (especialment a Andalusia, però també a tota l’Espanya castellana) l’impossibiliten d’interpretar què passa realment a Catalunya i fan que l’única resposta que pot oferir sigui la de les “singularitats”.

I el que més em sobta davant el discurs únic dels socialistes és que Miquel Iceta no hagi aixecat un dit per puntualitzar aquest concepte vague i genèric que Pedro Sánchez accepta com la pedra filosofal per treure’ns de l’atzucac en què ens trobem, i que hagi hagut de ser Ximo Puig qui, des de València (com es nota que aquest té els de Compromís que li alenen al clatell!) hagi hagut de fer la primera puntualització.

Potser perquè jo també ho veig com ell, m’ha agradat que Francesc-Marc Alvaro aconsellés a Pedro Sánchez i a Miquel Iceta que reflexionessin plegats sobre la relació causal que pot haver-hi entre el posicionament ideològic del PSC i els cada cop més mals resultats d’aquest partit, i li recomanés que rellegissin Jaume Lorés abans de judicar-los.

Vaig tenir la sort de ser amic de Jaume Lorés (Barcelona 1935-2002), que vaig conèixer al llarg de la dècada dels vuitanta, quan jo exercia la meva professió a Barcelona. Vam dinar plegats més d’un cop en un petit restaurant de Sarrià per reflexionar sobre política, i jo l’escoltava com qui escolta un mestre, i llegia després amb fruïció els articles que publicava a La Vanguardia, i els llibres que anava escrivint, on desgranava lúcidament la sempre complicada política del país.

Lorés era un pensador cristià i alhora socialista. Havia ingressat a Convergència Socialista de Catalunya amb Joan Raventós i, posteriorment, al Partit dels Socialistes (PSC), en el qual sempre milità. Però era qualsevol cosa menys un fonamentalista. Coherent, doncs, amb el seu catalanisme transversal, Jaume Lorés va col·laborar amb el conseller Max Cahner (CDC), quan dirigia el departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, i més tard amb el conseller Joan Rigol (UDC). Lorés va dirigir durant nou anys (1989-1998) el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.

Penso, doncs, que és encertat recordar el pensament del socialista Jaume Lorés a Miquel Iceta i Pedro Sánchez per ajudar-los a superar aquest vague (i buit) concepte de “singularitats” que defensa el PSOE. Perquè res no ve més a tomb que les paraules que Lorés adreçà a Felipe González amb motiu de la sentència de la LOAPA, a la vista del posicionament que aleshores van adoptar el PSOE i el PSC: “Hom no nega –va escriure Lorés- que el PSOE sigui nominalment federalista, però només si es dóna a aquest terme un sentit unilateral, unidimensional, i fins pedestrement abstracte. Federalista sense federals. Autonomista sense autonomies. Descentralitzador sense perifèria. Les coses pel seu nom. Un federalisme que ni entén les autonomies. Perquè el parany i l’escull en què s’han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s’ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d’un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.” (El Món, 19 d’agost de 1983).

A la vista d’això, ¿creu algú que pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?

La portada del diari Menorca del passat dilluns resumia molt fidelment què havia succeït a Catalunya. Deia: “L’independentisme assoleix la majoria absoluta però no aconsegueix guanyar en vots”. Un titular descriptiu molt exacte que no evita, però –ni ho pretén- les interpretacions que es poden fer dels resultats, ja que, com era previsible, en això cadascú hi pot dir la seva.

D’entrada, Mariano Rajoy, impasible el ademán, s’ha mostrat tan segur com impertorbable. “Menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. Res, doncs, no ha canviat. Més encara, l’independentisme ha perdut. Ha perdut clarament. I això significa que el fals problema que proposaven alguns catalans, “el lío en que nos ha metido Artur Mas”, segons frase lapidària del PSOE, s’ha esvanit. Per tant, ells sols –els independentistes- han ficat el peu a la galleda i el problema ha deixat d’existir.

Com molt bé ha dit Enric Juliana, “El PP vol esculpir un baix relleu en marbre en el qual Artur Mas i la tropa de Junts pel Sí apareixen vençuts per la fermesa, el tremp i la serenitat de Marc Ulpi Rajoy. La derrota dels dacis a la columna de Trajà. Als perdedors no se’ls ofereixen pactes.”

Força més despertes i ajustades a la realitat han estat, en canvi les paraules que José María Aznar va dir el mateix dilluns, unes hores abans que es reunís l’executiva del PP per assumir i proclamar el posicionament de Rajoy. Aznar, que havia callat durant la campanya, va enviar a l’executiva popular un avís contundent i glacial, després de fer un altre diagnòstic del que va passar diumenge. “Els sobiranistes han guanyat –assegura Aznar-, encara que hagin fracassat en les seves intencions plebiscitàries”. I després d’analitzar els resultats, pronostica el següent: “els radicals aniran cada vegada a més a Catalunya. El PSOE està recuperant vot útil, rebaixant Podem. L’auge de Ciutadans fragmenta el vot de centredreta. I el PP no fa més que perdre eleccions. Aquest és el cinquè avís –emfatitza Aznar- i no es pot desatendre”.

Contemplant el panorama sense la passió dels independentistes i sense la ceguesa del Govern espanyol (especialment de Rajoy i de Sáenz de Santamaría), penso que un observador perspicaç no s’erraria gaire si conclogués la seva anàlisi afirmant que, de la mateixa manera que Rodríguez Zapatero va perdre el poder per no haver estat capaç de detectar la crisi econòmica que era a punt de devorar-nos, Rajoy el perdrà per haver estat incapaç de detectar el gravíssim problema que Espanya té a Catalunya, problema que, segons ell, ha deixat d’existir perquè “menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. ¿Què fa que Mariano Rajoy estigui tan cec i sigui incapaç de reconèixer el que veu i denuncia tan clarament José María Aznar?

El mateix diumenge 27S, Manel Pérez publicava a les pàgines econòmiques de La Vanguardia un article molt lúcid que, al meu entendre, Rajoy y Sáenz de Santamaria haurien de llegir. El títol era ja prou significatiu: “Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana”. Aquest anava també seguit d’un subtítol encara més aclaridor: “L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis”.

Partint d’aquella premissa tan coneguda com certa, que “el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per seguir guanyar-ne”, hem d’acceptar tanmateix que, si aquesta afirmació fos un axioma indestructible, aleshores el món dels diners asseguraria l’immobilisme etern (màxima que sembla que guiï el pensament i la política de Rajoy), però resulta que, en el camp econòmic, sovint hi intervenen també d’altres factors, i això fa que els analistes hagin d’investigar i reflexionar sobre com aquests poden afectar l’axioma a què he fet referència.

Manel Pérez ens diu que els informes que han anat elaborant els analistes i els bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya –informes que s’han fet més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el 27S- han anat qüestionat –i no poc- el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats, i han incorporat altres elements clau que també poden ser determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs dels uns i dels altres al vaporós diagnòstic dels mercats. Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat el passat divendres 25 de setembre, per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quan (seguint les ordres de Rajoy) descartava a la roda de premsa un canvi de política governamental després del 27-S.

Llegint les pàgines d’aquests informes, Manel Pérez assegura que es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya. En un de finals d’agost titulat “Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic”, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s’ “obrís la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid, i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política… que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”.

En una línia encara més clara, Morgan Stanley apuntava fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. I Moody’s, l’agència de qualificació del deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

Res d’això no es farà, si hem de creure Rajoy i Sáenz de Santamaría, a pesar que el seu partit ha viscut una desfeta electoral a Catalunya, cedint a C’s (Ciutadans) el protagonisme de l’oposició al pol independentista, paper que encarnarà, sens dubte –i ho farà molt bé- la jove Inés Arrimadas, que deixarà que el sheriff García Albiol faci el paper de Jean Marie Le Pen.

Tenim, doncs, que davant el monolitisme marmori del PP, els analistes pensen gairebé unànimement que, com a mínim, és ineludible afrontar un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya. En aquest sentit, l’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

Diré, doncs, per acabar, que seria bo i saludable per a tots que, tant els uns com els altres, fossin capaços de llegir els resultats de les eleccions amb més intel·ligència que impuls emocional. Del costat dels independentistes, perquè el magnífic resultat obtingut no els reforça prou per “trencar amb Espanya” sense comptar amb “els altres catalans” i amb el Govern espanyol. I del costat d’aquest, perquè els fets són tan contundents que no poden ser observats amb la ceguesa que ho fa Mariano Rajoy.