Josep Maria Quintana

En un moment en què la guerra de Rússia contra Ucraïna ha disparat encara més l’embogit preu de la llum a causa del sistema com es cotitza el Quilovat/hora, en el qual el preu del gas hi pesa molt -no intenteu fer-me explicar per què ni com funciona la cosa, perquè no he estat capaç d’entendre-ho-, els espanyols acabem de llegir al BOE una notícia per emmarcar: l’Estat haurà d’habilitar un crèdit de 638 milions d’euros per fer front al pagament d’un deute (molt superior, com veureu) a causa de la responsabilitat patrimonial que ha assumit per haver legislat malament la clausura del “Projecte Castor” d’emmagatzemat de gas.

El “Projecte Castor” va ser un projecte d’enginyeria per a la construcció per part del govern d’Espanya d’un nou dipòsit de gas natural submergit en un antic camp petrolífer a les aigües territorials del Mar Mediterrani, davant de les costes de Castelló i Tarragona. Després d’una llarga tramitació, va ser aprovat pel govern del president José Luis Rodríguez Zapatero, sent ministre d’Indústria Miguel Sebastián, amb el Reial decret de 16 de maig de 2008, en virtut del qual s’atorgava a l’empresa “Escal UGS” (una empresa espanyola integrada per ACS -llegiu Florentino Pérez- i ENAGAS, en la qual també hi participava la canadenca CLP) la concessió per a la construcció, desenvolupament i explotació d’un emmagatzematge bàsic de gas natural, 21 quilòmetres mar endins, entre Castelló i Tarragona, que ocupava més de 6.500 hectàrees. 

Les instal·lacions es van anar construint, però quan, el 2012, es va començar a injectar el gas, es van producir moviments sísmics que van ser cada vegada més freqüents i intensos a les zones litorals de Castelló i Tarragona, que van generar una notable alarma social, fins al punt que les protestes i el nerviosisme de la població obligà el govern a suspendre temporalment l’emmagatzematge.

En mantenir-se la suspensió després que el govern -aleshores del PP presidit per Mariano Rajoy- al·legà que no es podia “emetre una conclusió definitiva sobre les eventuals conseqüències d’una nova posada en marxa de l’operació”, Escal UGS va exercir el seu dret de renúncia anticipada de la concessió, tot sol·licitant que, d’acord amb el que preveia el plec de condicions, se’l compensés per la inversió efectuada, quantificant la indemnització procedent en 1.350.729.000 euros (intenti el lector llegir en veu alta la xifra, perquè no és fàcil).

El govern de Mariano Rajoy va aprovar aleshores el Reial Decret Llei 13/2014 que acordava hibernar les instal·lacions i extingia la concessió, amb la qual cosa aquestes revertien a l’Estat per tal que ENAGAS assumís l’administració de les instal·lacions i també el pagament a Escal UGS de la compensació sol·licitada d’una sola vegada i en un termini màxim de 35 dies (Quina diligència!). I així es va fer, amb la intenció que ENAGAS fos després rescabalat amb càrrec a la facturació per peatges d’accés i cànons del sistema gasista durant 30 anys, però facilitant-li que pogués cedir aquest dret a un tercer en la forma que tingués per convenient sense requerir cap mena d’autorització administrativa ni amb cap més formalitat que de fer-ho per escrit amb comunicació al pagador, que era la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Per tant, facilitats, totes!

Què va fer ENAGAS? Doncs va cedir a tres bancs el dret de cobrament el mateix dia que entrava en vigor el Decret llei pel nominal del crèdit que rebia íntegre, alhora que excloïa expressament a l’escriptura de cessió tota responsabilitat en cas d’impagament, qualsevol que en fos la causa.

El Reial Decret llei 13/2014 aprovat pel govern de Mariano Rajoy era tan cridaner i tan poc acurat en el fons i en la forma que va ser recorregut pel Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés, a finals de 2017, els quals van aconseguir que el Tribunal Constitucional, en la sentència 152/2017 (B.O.E. 17 de enero de 2018) el declarés parcialment inconstitucional, bàsicament per considerar que, a diferència del que es preveia en aquest sobre hibernació i extinció de la concessió, les previsions sobre la compensació a la concessionària renunciant no complien els requisits constitucionals ja que no estaven directament relacionades “amb la urgent necessitat de garantir la seguretat de persones, béns i el medi ambient en l’entorn de la instal·lació”, raó per la qual s’havien d’haver acordat, segons el TC, mitjançant una llei ordinària.

Com que els articles del decret llei que fonamentaven l’existència del crèdit cedit per ENAGAS als bancs havien estat anul·lats per la sentència constitucional, la CNMC va deixar de pagar-los la compensació acordada i, a més, va reclamar -i va obtenir- la devolució del que els bancs havien percebut fins aquell moment.

Ara bé, com els termes del contracte de cessió feien impossible que els bancs reclamessin res a ENAGAS, aquests -ben assessorats- van considerar que era l’Estat el que havia de fer front a les conseqüències d’haver dictat un decret llei sense observar les exigències constitucionals, i, per tant, era l’Estat que havia de retornar-los les quantitats que cada un havia lliurat a canvi de la cessió de drets.

Interposat el plet contenciós corresponent, els tribunals van considerar que el decret llei parcialment inconstitucional no sols perjudicava els bancs, sinó que constituïa el fonament del seu dret, per la qual cosa condemnava l’Estat a pagar la indemnització corresponent. O el que és el mateix, l’Estat havia de pagar a tres bancs, en una proporció diferent, 1.350.729.000 euros, més els interessos legals.

Què ha hagut de fer l’Estat per resoldre el desgavell? Doncs, senzillament, ha hagut d’aconseguir que el Parlament aprovés la Llei 2/2022, de 24 de febrer, de mesures financeres de suport social i econòmic i de compliment de l’execució de sentències, l’article 2 de les quals diu que, com a conseqüència de la responsabilitat patrimonial adquirida per l’Estat per haver legislat malament i haver de procedir al pagament que estableix la sentència que el condemna, “se concede una ampliación de crédito por importe de 638.000.000 de euros en la aplicación presupuestaria 15.01. 923 M.471 (…). Esta ampliación de crédito se financiará con cargo a deuda pública, de conformidad con lo señalado en el artículo 46 de la Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018.”

El que cal retenir de tot aquest despropòsit no és, només, que el govern de Mariano Rajoy aprovés un decret llei no ajustat a dret, sinó que, un cop es van produir les protestes i va veure clarament que el “projecte Castor” era un despropòsit, pretengués pal·liar el problema endossant el pagament als usuaris del gas, via tarifes i peatges. Però el seu projecte fracassà i han dit que l’únic responsable és “l’Estat legislador”. 

En definitiva, que els tribunals han posat ordre, però el resultat d’aquest ordre es que ara serem tots els espanyols que pagarem el despropòsit, siguem o no usuaris, ja que s’haurà de satisfer via deute públic. 

És cert que l’Estat ha rebut a canvi les instal·lacions que havien d’emmagatzemar el gas, però dubto molt que aquestes puguin servir per a alguna cosa profitosa. ¿Té sentit que ho paguem tots i que cap dels polítics que van causar el despropòsit no s’hagi de rascar la butxaca?

No em veig amb cor de dir res original sobre la guerra que Rússia ha engegat a Ucraïna i he pensat que potser seria útil recordar les reflexions que Nicolau Rubió i Tudurí va anar publicant els dies en què les democràcies occidentals van donar l’esquena a Espanya amb la política de “no intervenció”. I em deman: ¿És possible no intervenir quan es conculquen principis tan fonamentals com el de la independència d’un Estat sobirà que es regeix en democràcia?

És cert que, per primer cop s’ha produït una reacció molt unànime de la UE i dels països que conformen l’OTAN, però és suficient quedar-nos en mesures econòmiques, per dures que siguin aquestes? La víctima primera és, sens dubte, Ucraïna, però no perilla també l’estatus que regeix la democràcia al món Occidental?

Després que Franco, amb el seu Estat Major, s’aixequés contra la República des de les bases militars de territoris espanyols a Àfrica del nord, el govern espanyol sol·licità d’immediat ajut militar a França que estava governada –com Espanya- pel Front popular. Però l’oposició de la dreta francesa i, sobretot, la del seu aliat Anglaterra, conduí el govern de Léon Blum a practicar una política de “no intervenció”. Tot i això, importants sectors de l’esquerra decidiren que, si bé no estava en les seves mans de modificar la política del seu govern, sí que podien intervenir amb els seus propis mitjans. A un compromís de dretes s’oposava, doncs, un compromís d’esquerres, però la decisió del govern fou clara: el 22 de juliol, Léon Blum proposava la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya. 

Un cop Nicolau Maria Rubió inaugura la seva secció periodística al diari Última Hora de Barcelona, escrita des de París i Ginebra, tracta immediatament aquesta matèria i critica d’entrada l’actitud de Chamberlain que, l’agost de 1937, mirava de negociar un conveni amb Itàlia.  No és que Rubió negui el pa i la sal als italians, és que ell no creu que sigui possible un pacte amb el dictador Mussolini. I em deman: És possible un pacte amb Putin? No cal dir que la presa de Santander el 26 d’agost per les tropes de Franco, amb l’ajut de Roma, confirmaren les seves tesis contràries a l’intent de negociacions per part de Chamberlain.

A primers d’octubre de 1937, Rubió és a Ginebra per seguir els debats de la Societat de Nacions, l’Assemblea de la qual havia de tractar d’una proposta espanyola. Es tractava d’un text que era –segons afirma Rubió- “l’expressió d’un principi que a Barcelona no ha deixat mai d’ésser tingut com a oficial: la solidarització de la nostra posició en la guerra d’Espanya amb la posició internacional de França i Anglaterra”. En realitat, aquest reiterava la confiança de l’Assemblea al Govern de la República espanyola i als de París i de Londres, tot i que mantenia els criteris globals de la no intervenció en el conflicte, criteris que, naturalment, perjudicaven els demòcrates espanyols davant els ajuts reiterats que Itàlia i Alemanya prestaven als exèrcits rebels.

A principis de novembre de 1937, els ministres d’exteriors francès i anglès, senyors Delbos i Eden, prosseguiren les converses sobre Espanya a Brussel·les. Anglaterra, temorosa de les relacions que els franquistes mantenien amb els italians, havia decidit enviar un agent britànic a Salamanca amb categoria d’agent comercial, això per no tenir problemes amb el govern de la República. Els francesos exigiren que aquest agent no tingués caràcter diplomàtic oficial, i s’esforçaren a explicar que, mentre l’ambaixador francès M. Labonne  tindria a Barcelona la missió de facilitar el tracte diplomàtic francoanglès prop del Govern de la República, l’agent britànic a Salamanca faria la mateixa feina prop de Franco, combatent així la influència nefasta dels ambaixadors alemany i italià. Els dos ministres mostraren una clara tendència a dissociar l’afer espanyol del problema mediterrani, però no introduïren en la conversa la conveniència de l’obertura de la frontera francocatalana com a contrapartida a les activitats navals i aèries de Roma. 

L’afer espanyol –segons explica Rubió- va tractar-se més aviat en termes polítics que militars. França i Anglaterra havien posat les seves esperances en el desenvolupament normal del procés de pacificació que la retirada dels combatents no espanyols havia de determinar a la Península. Però les vicissituds de la política interna francesa i anglesa no alteraren durant tots aquells mesos la política adoptada de no intervenció. D’altra banda, el nou govern francès -el govern Chautemps- constituït a primers de gener de 1938, tampoc modificà l’actitud de París respecte d’Espanya. “Decidida –França- a no renunciar als principis essencials que suporta des de fa temps la seva acció exterior, es proposa d’ésser arreu i sempre al servei de la pau”, deia el seu primer comunicat oficial. O el que és el mateix: Paraules belles, però només paraules. I era dur escoltar-les -es lamenta Rubió- mentre Itàlia passejava damunt Barcelona els seus mortífers avions carregats de bombes. 

I el lament era lògic, perquè mentre el govern francès feia aquelles declaracions, el 19 i 20 de gener es produïen els bombardeig de major intensitat dels soferts per Barcelona d’ençà el començament de la guerra. El dia 21, a Reus, els avions rebels causaven 40 morts. El dia 25, novament a Barcelona, eren 50 les víctimes de l’aviació feixista. El cel català espurnejava de mort i de barbàrie. Aleshores Rubió, que seguia des de Ginebra els estèrils debats de la Societat de Nacions, escriu sobre el que ell considera una empresa urgent per damunt dels partits i de la política: “Acabar amb aquesta barbàrie desencadenada pels aires d’Espanya. Ja no es tracta de salvar una República o una pàtria; és més que això: salvar una civilització, un concepte cristià i liberal de la vida col·lectiva.”

“Aquesta empresa urgent -escriu- no pot entretenir‑se en els vagues fórmules del pacifisme. Li cal una acció. Ja sé que hi ha arreu una palpitació d’horror i de llàstima. Els catòlics francesos es commouen; veieu llur diari L’Aube. Els socialistes també, veieu Le Populaire. Els comunistes, els radicals, tots ells s’ajunten al cor de protestes indignats. Però no n’hi ha prou. Cal passar a l’acció.”

I ja al final de la guerra, quan tot estava perdut i damunt el futur d’Europa s’estenia la gran amenaça de Hitler, Rubió es gira vers els demòcrates europeus i els alerta del perill que tenen a les portes, en un discurs amarat d’autocrítica.  Perquè Rubió és conscient que Berlín, un cop haurà donat els últims retocs a l’organització germànica al centre i a l’est d’Europa (aleshores ja havia ocupat Àustria i actuat sobre Txecoslovàquia), es girarà contra Occident.

Tornant a la invasió d’Ucraïna, Mira Milosevich, analista de l’Institut Elcano, no creu Valeri Guerásimov, cap de l’Estat Major de les forces armades russes quan diu que “les guerres que lliurarà Rússia respondran principalment a una estratègia d’influència i no de força bruta”. El fracàs d’aquesta estratègia a Ucraïna ha transformat la influència en invasió letal, i ha revelat que el govern de Vladímir Putin, com el dels bolxevics, repeteix el paradigma històric de l’estratègia de defensa imperialista dels tsars, resumit per Catalina II la Gran (1729-1796) en una cèlebre frase: “No conec cap altra manera de defensar les meves fronteres que expandint-les”.

La guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. A més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. Escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius o fins que se’l freni. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Un viatge que em deixa sense la possibilitat d’asseure’m i reflexionar sobre la notícia de la setmana, m’ha obligat a escriure l’article que, avui, diumenge, vostè, lector, té a les mans, el passat dilluns, 28 de febrer, el cinquè dia de la invasió russa que, segons assegurava Putin, no havia de produir-se i que es va iniciar de sobte (de sobte per a nosaltres) però ben pensada després d’haver assajat els arguments justificatius de manera prèvia i malèvola. Per bé que assegurar -com ha fet Putin- que l’atac es feia contra un “govern nazi, corrupte i drogoaddicte”, el de Volodimir Zelenski, que és jueu i nét de represaliats per l’Alemanya de Hitler, és alguna cosa més que una broma de mal gust.

Però dit això, no m’atreveixo a opinar sobre gairebé res més pel que fa a aquesta invasió respecte de la qual tots ja tenim un posicionament pres, i fins i tot Europa -una Europa sempre vacil·lant i més aviat desunida- sembla que, per primer cop des de fa molt de temps, està actuant de manera unànime, val a dir que amb el suport de la Gran Bretanya (que és Europa però no forma part de la Unió) i dels estats europeus no integrats a la UE, com Finlàndia i Suècia, que ja han sofert les amenaces de Putin, aquest polític que no és un “sonat” -com algú opina massa lleugerament- sinó un home pervers que està decidit a restaurar un nacionalisme panrús (si és que es pot dir d’aquesta manera) com el que va dur a terme la cort del tsar des de mitjan segle XIX.

Per tant, no m’atreveixo a opinar sobre on estarem diumenge -avui per al lector- perquè vaticinar-ho és absurd i, alhora, el meu desconeixement del que ha de succeir durant els propers cinc dies quan escric aquestes paraules des de la meva biblioteca en vistes a les aigües calmades del port de Maó, és absolut.

Però el que si puc intuir és el que ha dut Putin pel sender del nacionalisme tsarista i -¿per què no?- de l’unitarisme stalinista: la voluntat d’encarnar en la seva persona el sentiment dolorós d’un poble que, pobre, sense llibertat -mai el russos han estat lliures ni viscut en democràcia- i amb totes les mancances que vulguem, sabia, però, que era una de les dues potències que dominava el món i que, amb la dissolució de l’URSS, va sofrir una gran frustració col·lectiva.

Prescindint, doncs, del que succeirà els dies venidors, i conscient alhora que, per primer cop en els darrers cinquanta anys, Europa ha pres consciència del perill que significa Putin i la invasió que ha dut a terme d’Ucraïna, ens hem de demanar si no haurien d’haver actuat abans. Certament, aquest cop, Europa no ha fet el que, davant l’amenaça de Hitler, van fer Daladier i Chamberlain a Munic, amb l’excusa de preservar la pau, però és lamentable que fins que no hem vist la manera descarnada com està actuant, Occident ha pecat d’ingenu davant Putin, perquè mostres n’havia donades prou, un home format al KGB que, des del primer moment, no sols ha actuat com un tirà i alhora plutòcrata, sinó que ha posat un morral a qualsevol dissidència, val a dir que amb suport no sols dels que s’han fet milionaris després de la caiguda del règim soviètic, sinó també d’una gran part de la gent del país.

Per poc que fem memòria, veurem, com ens recordava Sergio Vilasanjuán, que des que va accedir al poder, Putin no ha parat d’ampliar el control sobre territoris que considerava propis, mitjançant la utilització de la força. Txetxènia va ser el primer. Emulant Stalin, Putin ha aconseguit mantenir aquesta regió caucàsica com un satèl·lit, sotmetent tota la població. Va seguir Geòrgia, només vuit anys després, amb un patró molt similar al que ara aplica a Ucraïna. Va donar suport a regions suposadament separatistes com Ossètia i Abkhàzia, amb l’objectiu d’afeblir el govern sobirà a Geòrgia, que desitjava integrar-se a la UE, tot retallant una part del seu territori amb governs satèl·lits.

Anestesiada Geòrgia, el 2014, va procedir a la invasió de la península de Crimea i l’ocupació i el suport als separatistes del Donbass, com a preludi d’aquesta nova guerra. ¿Va moure un dit Occident davant aquella invasió? No. I això ens demostra que, per al líder rus, la guerra és la seva manera d’exercir el poder, perquè sap i està convençut -si més no fins avui- que ningú com ell és capaç de manejar tan bé la violència. Ningú mai no l’ha fretat. Putin fins ara no coneix la derrota. Ha guanyat totes les guerres.

Si mirem una mica endarrere -que és l’únic que jo puc fer avui perquè no tinc cap manera de veure el futur (fins i tot el més immediat, encara que no pinta bé)- recordarem com, a Geòrgia, després d’aixafar el seu exèrcit en cinc dies, acceptà l’alto el foc amb la mediació de Sarkozy, que aleshores presidia (com ara Maron) la UE. Però amb la guerra ja havia consolidat l’ocupació russa de part del país, alhora que deixava a l’aire l’amenaça permanent d’una nova intervenció, sense que cap europeu ni nord-americà se n’aixequés una cella.

L’ocupació de Crimea va ser un passeig per a vergonya de tothom, menys per als russos, esclar, que recuperaven així el que, en opinió seva, era un “regal” que un dia l’URSS va fer a Ucraïna. I quan d’alguna manera fracassà el suport que Putin oferia al president ucraïnès i prorús Viktor Yanukóvich (el mateix que ara està donant al president Lukaschenko de Bielorússia, que li ha obert les portes del país actuant com un vertader titella de l’amo Putin), i les grans manifestacions de la plaça Maidan van aconseguir que Yanukóvich hagués de fugir i refugiar-se a Rússia, aleshores Putin llençà ja una primera intervenció a Ucraïna, temorós -val a dir que amb coneixement de causa- que la nova Ucraïna es llancés decididament en braços d’Europa, entrés a la UE i fins i tot fos admesa a l’OTAN. Va ser aleshores quan decidí que havia de donar suport militar a les províncies separatistes de majoria russa de Donetsk i Luhansk, a la regió oriental del Donbass, alhora que s’annexionava Crimea, una península que li obria les portes de la Mar Negra, seu de la històrica base naval russa de Sebastopol.

I ara ha aprofitat la situació del Donbass per intentar annexionar-se Ucraïna sencera, cosa que, avui dilluns 28 de febrer, no sé si ho aconseguirà. Déu no ho vulgui. Però sembla evident -ja sé que parlar “a misses dites” sempre és més fàcil- que Putin sabia -vaja, estava convençut- que, tampoc el 2022, ni els EUA ni Europa mourien un tanc ni un soldat per defensar Ucraïna –un país aliè a l’OTAN– si era atacada. Lluís Uría, que és un analista de política internacional que m’agrada llegir, havia denunciat aquesta actitud “no intervencionista” militar, entre altres coses, perquè, tant Biden com els líders dels estats integrats a l’OTAN, ho havien deixat ben clar. I ho havien demostrat amb les seves accions. Fins i tot les amenaces sobre represàlies devastadores en el pla econòmic i financer podia el president rus acollir-les amb reserva. Tots -Alemanya la primera- recelaven de posar-les en marxa.

De fet, l’ambigüitat amb què havien actuat fins fa tres dies, van acabar de convèncer Putin que, novament, en sortiria novament il·lès. Sortosament, sembla que en això s’equivocava, perquè si una cosa ha aconseguit aquest cop és que els estats de l’UE fessin una pinya, i que fins i tot Alemanya -la més tèbia fins fa dos dies a causa de la relació econòmica i de dependència que té de Rússia en molts camps- ha pres una decisió desconeguda des del final de la segona guerra mundial.

Però la pregunta que em faig és si serà suficient el setge econòmic a què se l’ha sotmès amb les mesures que s’acaben de prendre. Hem de confiar que sí, perquè de mal en faran, però segurament s’haurà d’anar més lluny si Putin no cedeix, amb el convenciment que defensar avui Ucraïna no és un acte patriòtic i, encara menys, una guerra il·legítima, sinó una qüestió de seguretat i de defensa dels valors democràtics davant l’autocràcia i l’auge de les idees populistes i, en el fons, totalitàries, que, novament, avui amenacen el món.

L’Eclesiastès és un dels llibres de la Bíblia que pertany al grup dels anomenats Llibres sapiencials o d’ensenyaments. Té un narrador que s’anomena Qohéleth  que significa literalment “l’home de l’assemblea” o “el portaveu del poble” en la versió que fa servir el “Llibre de les Hores” de l’Església catòlica en la versió catalana. En definitiva una mena de representant de l’assemblea del poble  que, cansat de les idees dominants i de veure un món que li desagrada i troba absurd, decideix prendre la paraula.

Aquest “portaveu del poble” que parla a l’Eclesiastès es pregunta com afrontar la vida, ja que res no és segur excepte la mort i ho fa, per tant, en un to marcadament existencial. De fet, reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que envolta el saber humà, la recompensa dels esforços i béns dels homes, la caducitat de tot allò humà i les injustícies de la vida.

I dit això, penso que molts us demanareu per què, en el meu comentari setmanal on sovint manifesto la meva opinió sobre la realitat política del nostre país, he començat citant aquest llibre sapiencial de la Bíblia i potser ho veureu més clar en llegir els primers paràgrafs que passo a transcriure, perquè crec honestament que valdria la pena que els interioréssim tots i, especialment, els que tenen -o aspiren a tenir- el poder i els qui fan mans i mànigues per obtenir-lo -o per no perdre’l-, la qual cosa els duu sovint a actuar sense entranyes. És aleshores quan,  en un moment de claredat, algú -en aquest cas “el portaveu del poble” autor d’aquest llibre sapiencial-, en nom de l’assemblea que contempla atònita l’espectacle dels poderosos alça la veu i escriu:

“Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-Poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. ¿Quin profit treu l’home de tot l’esforç amb què treballa tot sol? Una generació se’n va, en ve una de nova, i la terra es manté sempre igual. El sol surt i es pon, i se’n va corrents al lloc d’on sortirà de nou. El vent que bufa cap al sud, després gira cap al nord; dóna voltes i més voltes, i refà el camí que havia fet. Tots els rius corren cap al mar, però el mar no s’omple mai, i ells no paren de córrer al lloc on han anat sempre.

Massa paraules cansen, ningú no és capaç de dir-ho tot; l’ull no en té mai prou de veure, ni l’orella d’escoltar. El mateix que passa tornarà a passar, el mateix que fan ho tornaran a fer; sota el sol no hi ha res que sigui nou. Quan d’una cosa diuen que no s’havia vist mai, segur que ja va succeir en alguna època de les que ens han precedit. De les coses passades, ja no en queda el record, ni en quedarà tampoc de les que vindran després, fins als darrers temps”.

¿S’han fet mai aquesta mena de reflexions els protagonistes de l’espectacle que estem contemplant en directe a Madrid -i podríem afegir ara també des de Moscou-? ¿Respon el que estem veient a un debat d’idees, a una reflexió profunda sobre les necessitats de la gent que governen o volen governar? ¿Persegueix aconseguir un bé per al poble que té necessitats i ha de viure –en molts casos sobreviure- amb grans dificultats per poder fer-ho dignament?

“Vanitas-vanitatis” -traduïa la versió llatina del primer paràgraf que he citat de l’Eclesiastès-. Sí, “omnia vanitas”, perquè tot és vanitat… o ambició… o afany de poder… o ressentiment… o encara pitjor: venjança.

I quan esmento aquesta citació bíblica no em refereixo només a Casado i a Ayuso. No. La cosa va molt més enllà, com apunta Antoni Puigverd, un pensador per qui sento una gran simpatia des que, fa uns anys, ens vam conèixer. Ell, però, no acut a un llibre bíblic com he fet jo per abordar la qüestió. Ho fa tot referint-se a la literatura mítica i, concretament, al mite de Narcís, aquell jove tan bell de l’antiga Grècia que enamorava totes les al·lotes que el veien. Tots coneixem el relat i, per tant, sabem que, en néixer, un endeví va predir-li que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició. Per això la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es pogués reflectir la seva bellíssima cara. Però un dia, mentre passejava pel camp, Narcís s’apropà a un rierol, i en acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge -per a ell desconeguda- que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la d’un jove de bellesa inigualable i ell, embogit per aquella beutat fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que la podria assolir. Ja sota l’aigua, buscà amb afany aquell reflex -el seu-, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegant-se i va perdre la vida.

Puigverd evoca el mite i observa Madrid, però també Catalunya i -com el “portaveu del poble” de l’Eclesiastès– afirma atònit que la competició per batre el rècord de l’extravagància no s’atura al nostre país. La setmana que va començar amb Laura Borràs desmentint-se a si mateixa va acabar amb Ayuso i Casado destrossant joiosament la cristalleria popular. I per si amb això no n’hi hagués prou, un addicte a l’espectacle com Albert Rivera repetia a l’empresa privada els pollastres que va fomentar a l’escena pública. Mentrestant, la premsa -anota Puigverd- rep amb entusiasme les sarsueles polítiques i la boxa verbal, perquè el negoci de l’escàndol s’alimenta de la necessitat imperiosa que molts polítics tenen d’ocupar l’escenari sigui com sigui: despullant si cal les pròpies misèries o exhibint sense pudor ignorància, antipaties i menyspreus.

I és aquest espectacle increïble que evoca a Puigverd la paraula “narcisisme”: aquest estrany sentiment de grandesa que experimenten personatges objectivament menors com Casado, Borràs i Ayuso (o com Salvini, Bolsonaro, Putin o Trump) davant les càmeres i els micròfons. Freud -segueix desgranant Puigverd- definia el narcisisme com un complement eròtic de l’egoisme. Però la psicologia moderna prefereix descriure’l com una manera instrumental de relacionar-se amb els altres. Per als narcisistes, els altres (votants o rivals) només són objectes: aprofitables o menyspreables. Les idees que el narcisista proclama, així com les afirmacions morals o nacionals, no són més que instruments d’egolatria. El narcisista simularà afecte, però no dubtarà a perjudicar-te per afavorir-ne l’interès. Tot ho subordina a la seva influència o poder.

Des del meu punt de vista -i amb permís de Puigverd- diré que la tossudesa de Narcís (és a dir de Borràs, Casado i Ayuso, a casa nostra, o de Trump, Bolsonaro o Putin més enllà) es concreta en un anhel de transcendència que  només es pot aconseguir mitjançant un camí d’introspecció; anhel que s’esdevé finalment una mena de mística que desperta en tu la necessitat d’anar sempre ascendint més i més en la recerca d’un l’absolut que el narcisista és incapaç de trobar fora d’ell mateix, convençut que és en la interioritat de l’ésser humà -per tant, exclusivament en el jo- on trobem l’espurna de la divinitat. Per a ell només compta el jo. I sense necessitat de llegir Sartre, el Narcís (encarnat en tots aquests personatges que he esmentat) creu -vaja, està convençut- que “l’enfer c’est les autres”.

I torno a l’article de Puigverd, que conclou amb aquesta profunda reflexió: “El polític narcisista pot ser encantador, deferent i divertit quan necessita vots, partits o companys de viatge. Però destrueix tot allò que toca: sacrifica els interessos dels seus votants i bombardeja tranquil·lament els compromisos. Respon a una única llei moral: qualsevol ignomínia és vàlida si serveix per reforçar-ne el protagonisme. Per descomptat, el narcisista se suïcidarà políticament si aconsegueix suscitar pena, llàstima o simple atenció popular. Enamorat de si mateix, també Narcís es va enfonsar a l’estany que reproduïa com un mirall la seva imatge. Però es va enfonsar sol. En canvi, els narcisos de la política s’enfonsen arrossegant el país sencer. Hi ha polítics corruptes, tòxics, bel·licosos, extractius. Però el narcisista és el pitjor. Per alimentar el seu protagonisme, és capaç de convertir el seu partit o el seu país en un infern.”

A la pel·lícula d’Helen Shaver que porta per títol el que he escollit per encapçalar el meu article d’avui, una jove universitària s’enamora d’un principiant que acaba d’entrar a la seva facultat. Quan el jove pateix un greu accident i mor, ella sabrà que està embarassada, per la qual cosa haurà de prendre una de les decisions més difícils de la seva vida.

He acudit a aquesta referència com a metàfora del que li ha passat a Pablo Casado (i, en definitiva, al PP) a les passades eleccions que han tingut lloc a Castella i Lleó. De sobte, sense esperar-ho, però havent mantingut lligams estrets (recordeu la bandera de Colón com a metàfora) no sé si amb l’extrema dreta de Vox, però sí amb el seu ideari, el candidat que presentaven a la presidència de la Comunitat Autònoma, de sobte ha vist que estava embarassat de Vox. En realitat, i prenent com a model les eleccions del passat 4 de maig a Madrid, Casado forçà el procés electoral a Castella i Lleó, com a pas previ per obtenir el passi a la Moncloa, però si bé ha obtingut el primer lloc del rànquing amb 31 diputats, aquest es troba molt lluny de la majoria absoluta, que només pot obtenir amb el vot dels 13 diputats de Vox. Una decisió difícil.

En realitat, Fernández Mañueco només pot accedir a la presidència de la Comunitat en primera volta amb els vots de Vox -que exigeix, de moment, entrar al govern-. Tanmateix podria ser elegit en una segona votació per majoria simple, però això exigiria de ben segur (encara que teòricament hi pot haver alguna altra combinació) l’abstenció des PSOE. Una altra decisió difícil.

Fins avui, tret del discurs que va fer Pablo Casado en la moció de censura que, contra el govern de coalició que presideix Pedro Sánchez, va presentar Abascal -discurs en què, per primera vegada i de manera contundent va voler diferenciar-se de Vox i parar els peus a l’extrema dreta-, Casado i els seus han fet tot el que han pogut per blanquejar el partit d’Abascal, un partit que, clarament, ha demanat la dissolució del sistema constitucional que va possibilitar l’estat autonòmic, que conspira sense dissimular-ho contra la Unió Europea i que s’ha permès congregar a Madrid les principals formacions nacionalistes del continent encapçalades per l’hongarès Víctor Orbán, totes elles partidàries del desarmament institucional de la Unió, ja que no es pot entendre d’una altra manera la petició que van fer a la capital d’Espanya de construir una UE “forta de nacions sobiranes” que “col·laborin lliurement”. En aquest sentit, la recent sentència del Tribunal de la UE sobre la no entrega dels fons europeus a Polònia i Hongria és contundent.

A més, el pacte amb Vox és el que, des del primer moment, ha demanat Isabel Díaz Ayuso, que és, sens dubte, la dona política espanyola de la dreta amb més “sex-politic-appeal” ( si és que es pot dir així en anglès, però confio que el lector m’entengui). Hores després de conèixer els resultats, a través de la seva mà dreta, el conseller d’Educació i portaveu del Govern regional de Madrid, Enrique Ossorio, Díaz Ayuso va reclamar la celebració del congrés de Madrid com més aviat millor, conscient que el que ella va aconseguir -l’absorció absoluta de Ciutadans- no ho ha aconseguit el PP de Castella i Lleó, que, si bé ha provocat la quasi desaparició de Ciutadans, no els ha absorbit, ja que aquests simplement han engreixat Vox. Un fet que, ni que sigui de passada, ens demostra que aquest partit ha estat una “fake news” -com molt bé ha escrit Ernest Folch-. Un partit que ens va dir que era de centre però que, en realitat, només recollia vots de la dreta i la ultradreta, com ha quedat demostrat. Un partit que no s’ocupava dels problemes reals, com ens va voler fer creure, sinó que vivia del nacionalisme espanyol més ranci, com ara Vox.

Què fer, doncs, amb Vox? Aquesta és la gran pregunta que formulava director de “La Vanguardia” dimarts passat. I la resposta -torno al meu títol- és que es tracta d’una decisió difícil malgrat que, de fa mesos, il·lustres columnistes i editorials de diaris de gran tirada nacional han fet un esforç per blanquejar Vox i reivindicar que aquest partit té el mateix dret a formar part de futurs governs que pot tenir Unides Podem.

Per descomptat que té el mateix dret, però el curiós del cas és que aquest corrent d’opinió que defensa la integració de Vox a les institucions amb el vàlid argument que la seva presència als diferents parlaments és fruit de la voluntat popular, segueixi negant-lo quan s’ha d’aplicar als escons obtinguts per ERC o EH Bildu.

Si mirem Europa, el cert és que ens trobem amb actituds molt diferents en la relació dels partits democràtics situats a la dreta amb la que anomenem ultradreta. França i Alemanya han optat sempre per establir un cordó sanitari contra col·lectius polítics com el que representa Abascal. Els francesos contra el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i els alemanys contra Alternativa per Alemanya. En aquest últim cas, fins al punt que Angela Merkel, el partit del qual, la CDU, havia quedat tercer a les eleccions de l’estat lliure de Turíngia, va exigir la dimissió del candidat del seu propi partit, temptat de donar suport a l’extrema dreta, i va donar el vot al candidat dels liberals, que havia quedat en sisena posició.

En canvi, no han actuat així a Itàlia, on la dreta no ha tingut problemes per pactar amb la Lliga de Matteo Salvini, o a Àustria, on Sebastian Kurz va ser elegit canceller amb el suport de l’anomenat Partit de la Llibertat.

La realitat és que Vox és aquí, i ha vingut per quedar-se. Manuel Fraga i José María Aznar havien aconseguit tenir dins seu partit la gent que avui s’ha emancipat fundant Vox, i són molts els ciutadans els que han decidit donar-los suport. Tenen, doncs, el mateix dret d’estar a les institucions que Podem, ERC o EH Bildu, com exigia poc després de conèixer els resultats el seu candidat Juan García-Gallardo, que va reiterar de manera rotunda, que l’escrutini que s’acabava de fer públic indicava que el seu partit tenia “el dret i l’obligació d’integrar el Govern de Castella i Lleó, tant o més que qualsevol altre partit”. Però la veritat és que 13 diputats no són suficients per governar. Correspon, doncs, al PP prendre la difícil decisió d’optar per Vox o bé d’intentar deixar-lo fora d’una equació que és francament difícil si no es compta amb el suport tàcit del PSOE. O el que és el mateix, amb la seva abstenció.

Com Gary Cooper a “Sol davant el perill”, la memorable pel·lícula que Fred Zinnermann va dirigir el 1952 -avui veig que m’ha donat pel cinema- l’alcalde de Valladolid, Óscar Puente -de fet el personatge més rellevant que té el PSOE avui en aquella comunitat- s’ha atrevit a demanar al seu partit que s’abstingui i permeti que Mañueco intenti un govern en solitari. 

Aquesta opinió, en un país com el nostre tan mancat de consensos a nivell nacional per -entre d’altres coses- renovar el CGPJ o posar al dia la Constitució, matèries que no es poden dur a terme sense un gran acord -no necessàriament una “gran coalició”- la proposta de l’alcalde de Valladolid em sembla valenta i sensata. Sé, però, que no serà escoltat per Ferraz ni per la Moncloa. Tot just l’havia formulada quan el portaveu del partit el va desmentir. Els socialistes reeditaran altre cop el “no és no” de Pedro Sánchez a permetre la investidura de Rajoy. Però llegint els resultats que s’han donat, penso que també el PSOE hauria d’observar el seu fracàs -de fet, 35 anys seguits de fracàs a Castella i Lleó-, on ha perdut 7 diputats respecte de les passades eleccions. ¿Què és, doncs, millor per al país: que Mañueco governi en minoria, sense ser presoner de Vox o, per contra, seguir avançant pel camí de la polarització total i de l’anti-diàleg que, des del primer dia, han seguit Casado i Ayuso? Una decisió difícil. Això sens dubte.

——–

N.B. Un cop enllestit aquest text (dijous 17) ha esclatat la bomba interna a la seu del PP. Temps hi haurà per veure què passa. No he modificat el meu article perquè no som periodista i no m’agrada escriure en calent.

Un cop es van conèixer públicament els resultats de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) constituïda a iniciativa de la Conferència episcopal francesa, el passat 14 de novembre vaig publicar un article felicitant la iniciativa que havien tingut els bisbes del país veí, decidits a prendre les mesures per descobrir la veritat, evitar aquesta xacra en el futur i indemnitzar en la mesura que això sigui possible les víctimes.

De fet, l’informe de l’ICASE feia 45 recomanacions específiques, entre les quals s’incloïen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics en el govern de la Església.

Conscients que la pederàstia no és un problema que afecta només l’Església, no hi ha dubte que s’agreuja  quan els qui la practiquen són membres qualificats d’aquesta -sacerdots, religiosos o professors dependents d’escoles cristianes-. I crec que recollint el sentiment de molts ciutadans -catòlics o no catòlics-, acabava dient que, davant la valenta actitud de la Conferència episcopal francesa, “aniria bé que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com aquells han fet. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols.”

Convé advertir que el meu comentari no responia a una iniciativa personal, sinó que s’emparava en les normes aprovades pel papa Francesc des de 2019 ençà, per posar fi a l’encobriment de la pederàstia, ja que les normes a què faig referència obliguen qualsevol bisbe o superior religiós a obrir una investigació interna davant de qualsevol informació d’un possible cas d’abús sexual. Les regles del Vaticà publicades al Vademècum de 7 de juliol de 2020 són clares: La informació d’un cas –notitia criminis-, és “tota informació sobre un possible delicte que arribi de qualsevol manera a l’Ordinari o al Jerarca. No cal que sigui una denúncia formal” (article 9). Pot arribar de qualsevol manera, també pels mitjans de comunicació (article 10). Fins i tot sense dades precises ha de ser estudiada i si és versemblant cal obrir una investigació prèvia (articles 13 i 16), que després s’ha d’enviar a Roma, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (article 69). L’article 14 del motu proprio del Papa de 7 de maig 2019, Vos estis lux mundi, precisa que la investigació durarà com a màxim 90 dies.

Malauradament, moltes d’aquestes normes ara escrites han estat desateses al llarg dels anys en nombrosos casos a l’Església espanyola per ordes religiosos i diòcesis, que, davant la informació d’un cas, es limitaven a dir que no els constava, no obrien cap investigació, ni tampoc informaven el Vaticà. Des de 2019 ja no ho poden fer, perquè el Vaticà vigila el procés i assegura que garantirà que aquests casos s’investigaran, s’assumiran les responsabilitats pertinents i s’atendran les reclamacions de les víctimes. 

Tot i així, el 14 de gener de 2022, el cardenal president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Juan José Omella, després d’expressar el desig d’esclarir els abusos a Espanya, rebutjà la creació d’una comissió independent per investigar-los perquè els instruments actuals de l’Església catòlica -assegurà- “són suficients”. I afegí: “Davant el tema dels abusos tots sentim el gran dolor d’aquest fet enmig de la societat i el desig en tot moment de la nostra proximitat, de tots els bisbes, que hem establert unes comissions a cada diòcesi, per recollir les denúncies, acompanyar aquestes persones que se senten ferides i evitar que en el futur aquestes coses puguin tornar a succeir”.

En definitiva, amb aquesta declaració, els bisbes espanyols es negaven a actuar com ho havien fet els francesos i decidien “rentar la roba a casa”, demostrant que era inconscients -o més aviat il·lusos- perquè era impensable que la societat acceptés aquesta manera d’actuar.

En efecte, l’1de febrer de 2022 la Fiscalia General de l’Estat va moure fitxa i decidí la investigació dels casos de pederàstia que s’han produït al si de l’Església, i ordenà a les Fiscalies Superiors d’Espanya que remetessin, en un termini de 10 dies, totes les causes que estiguin actualment en tramitació sobre agressions i abusos sexuals a menors, comesos per religiosos. Alhora, la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, sol·licità als 17 fiscals autonòmics aquesta documentació relativa a procediments “incoats tant en seu judicial com fiscal”.

De fet, si fem memòria -una capacitat que els bisbes espanyols sembla que hagin perdut-, el juny del 2019, la Fiscalia General de l’Estat ja havia advertit que les mesures per evitar i denunciar els abusos sexuals a menors a l’Església eren “deficients” i va instar aquesta institució a portar cada sospita a la justícia prescindint de “comprovacions o filtres interns de verificació”. Davant la inoperància pràctica de l’Església espanyola, ara ha apuntat que són les autoritats públiques i, per tant, les Fiscalies, les que “han d’assumir l’estudi del cas i la valoració de l’existència d’indicis per formular la denúncia i les que, simultàniament, han de vetllar per la protecció dels menors afectats”.

Però -també com era previsible- la cosa s’ha ampliat encara més, un cop, i en aquest context, diferents grups del Congrés dels Diputats -concretament Unides Podem, ERC i EH Bildu- han demanat la constitució d’una comissió d’investigació perquè des del Parlament, s’avaluï la situació de la pederàstia a l’Església.

Des d’un punt de vista personal, crec que no és aquesta -em refereixo a la “comissió parlamentària d’investigació”- la instància més adequada per dur a terme la recerca dels fets de pederàstia; menys encara veient com actuen els nostres diputats, que aprofiten qualsevol qüestió no tant per cercar la veritat com per desgastar l’adversari, però és evident que davant la inacció dels bisbes, aquest camí o un altre s’havia d’obrir pas perquè -i lamento molt el que diré tot seguit- una gran part de la societat espanyola desconfia que l’Església del nostre país sigui capaç de dur a terme una investigació tan completa i sincera com ha fet l’Església de França.

Crec, doncs, que la volta que ha intentat donar el Govern a la iniciativa dels grups parlamentaris que havien demanat la comissió d’investigació reconduint-la a una “comissió independent” presidida pel Defensor del poble és encertada, ja que no es tracta -com ha especificat el ministre Fèlix Bolaños- de de crear una comissió “contra l’Església”, sinó contra aquells comportaments d’abús “contra la infància” que la societat ja no pot tolerar ni encobrir mirant a una altra banda. Des del 2016 i gràcies a les denúncies que alguns diaris espanyols de gran difusió han fet, les víctimes s’han alliberat i han denunciat els fets públicament, encara que, com és comprensible, no tots han donat la cara i a nosaltres ens correspon preservar la seva privacitat, en especial, en un país que tant banalitza i converteix el dolor aliè en espectacle mediàtic. Però la feina -la investigació- s’ha de fer -sigui la presidida pel Defensor del poble o sigui una altra absolutament independent de les institucions públiques-. I ara, com jo temia, els bisbes hauran d’actuar a remolc, se suposa que oferint una cooperació responsable.

Confiem, doncs, que els bisbes l’oferiran, aquesta col·laboració, i no intentin demanar un rescat als partits de dreta i a les seves terminals mediàtiques per denunciar una guerra cultural o una causa anticlerical de l’anti-Espanya. Tanmateix no us hauria de sorprendre que algun d’aquests grups posés en marxa aquesta mena d’operació, però hauríem de tenir clar que el problema a què ens enfrontem realment no és l’anticlericalisme: el problema és la pederàstia i la negativa continuada i reiterada per part de l’Església de revisar a fons i amb transparència aquest mal, i d’haver-ne estat còmplice amb l’encobriment i el silenci.

Les eleccions generals portugueses s’han avançat a les autonòmiques de Castella i Lleó, que, tot i que són regionals -pròpies d’una comunitat autònoma que està governada per la dreta des de fa 35 anys- s’estan plantejant, seguint l’exemple del que passà amb les autonòmiques de Madrid- com un avanç del que ha de succeir al nostre país en els propers mesos: la derrota inexorable de l’esquerra i el triomf del únics i veritables titulars del poder a Espanya: la dreta que representa bàsicament el PP i, de cada dia més, l’extrema dreta de Vox, que fins fa poc, Fraga i Aznar havien sabut contenir dins les seves pròpies files -val a dir que arraconades- però que, de sobte, han emergit, com també a molts estats d’Europa.

D’una manera clarament indissimulada, i davant la imperiosa necessitat de fer el llit a Pablo Casado, debilitat pel seu pols amb Díaz Ayuso, l’actual president de Castella i Lleó, Fernández Mañueco, va convocar eleccions anticipades perquè el seu líder i la direcció de Gènova poguessin gaudir d’una nova victòria. Com ho va fer? Doncs va deixar escolar per l’aigüera els agonitzants dirigents de Ciutadans, els va enganyar com s’enganya algú que ja no es pot defensar i van seguir endavant. Tanmateix, al gran míting de Valladolid, on es va convidar José María Aznar, el “santcristo gros” dels populars no va seguir el discurs que pretenien els dirigents (locals i nacionals) del partit, en afirmar que “a veces oigo que hay que ganar para llevar a no se quién a La Moncloa, al palacio de no sé cuántos o al convento de no se quién, pero, oiga, la pregunta es ¿para hacer qué? Se gana para construir”, va dir. No hi ha dubte que, amb aquest discurs, Aznar no volia ser enigmàtic, perquè tot seguit explicà què volia dir per a ell construir: “Construir es integrar, no fraccionar. Es sumar, no restar. Es unir fuerzas, no dividir”, que no és precisament el que ha succeït en el PP de Madrid els darrers mesos i Casado no ho ha impedit. Més encara, ho ha propiciat per la por de veure’s empetitit per Díaz Ayuso, que ha esdevingut -encara que a mi em costi d’entendre- el símbol del que, per a la dreta, ha de ser el polític d’avui.

No sé si us vau fixar prou bé en les paraules d’Aznar que -podent-ho fer- no va bolcar la seva majestàtica retòrica per posar Vox al seu lloc o bé per reclamar que tornessin a la casa materna. Per què no ho va fer? Crec que perquè té por de cremar-se les mans. Perquè no em sorprendria que fos conscient que, a pesar de les enquestes -aquestes que diàriament es produeixen al nostre país més d’un cop sense fitxa tècnica, com ha denunciat molt oportunament Enric Juliana- Fernández Mañueco no ho té tan resolt com pensava i, havent despatxat Ciudadanos de mala manera potser haurà de pactar necessàriament amb els homes d’Abascal.

Sigui com vulgui, el fet és que la política -i les enquestes- no responen sempre a moviments que es puguin definir -menys encara predir- amb seguretat. I si bé és cert que es pot intentar manipular els ciutadans de moltes maneres (fent servir els mitjans de comunicació afins, mentint descaradament, creant campanyes de desprestigi o fins i tot afirmant que un govern -posem per exemple el que presideix Pedro Sánchez- és un govern il·legítim i destinat a ser provisional), molts cops, aquesta mena d’accions manipuladores no basten per aconseguir els seus objectius.

Girem-nos, sinó, al veí Portugal per comprovar-ho. Allí, governava el Partit Socialista d’Antonio Costa amb el suport indirecte dels partits d’esquerra -el dit Bloc d’esquerra i els comunistes- amb els quals ja havia governat entre 2015 i 2019. Estàvem a mitja legislatura i l’objectiu de seguir governant es va trencar no per una acció de la dreta, que allí encarna un partit que, curiosament, es diu Partit Socialdemòcrata), sinó perquè el Partit Comunista va bloquejar els pressupostos per evitar que Costa es divinitzés amb els fons europeus. És a dir, per una maniobra amb interessos electorals. Us sona el raonament?

Espero que sí, perquè aquest és el rum-rum i la inacabable cançoneta que, dia sí i dia també, fan servir Pablo Casado i el seu equip per erosionar la imatge de Sánchez i del seu govern, fins i tot acudint a Europa per desprestigiar-lo davant les institucions comunitàries. 

I això des del primer dia, perquè quan aquests fons estaven en plena discussió al Parlament Europeu -estic parlant de 2020-, els eurodiputats del Partit Popular van fer tot el possible per deteriorar la imatge de l’Executiu espanyol amb un argument -que com a tal no és menyspreable-, que apuntava la necessitat que aquests ajuts estiguin sotmesos a una estricta condicionalitat. En definitiva, que no servissin perquè el PSOE i Unides Podem complissin el seu programa electoral. 

Però no s’han parat aquí sinó que han seguit criticant el Parlament europeu i la Comissió per haver adjudicat 140.000 milions a Espanya fins al 2026, gairebé la meitat en transferència i l’altra meitat en crèdits, uns diners que tant de bé poden fer a la política espanyola per al futur més immediat i a mig termini. 

Fa quinze dies, a la pregunta de l’eurodiputada popular Isabel Benjumea amb la qual qüestionava els mecanismes de control de l’entrega dels fons, el comissari de Finances, Paolo Gentiloni, i el vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, li van rebatre aquesta opinió tot afirmant que “Espanya compleix els seus objectius” i que “els diners es donen tan sols quan es compleixen les metes”. Tenim, doncs, que cada cop que els populars han acudit a les institucions europees amb la seva campanya, s’han trobat amb la mateixa resposta contundent de l’Executiu comunitari. I quan Pablo Casado ha acusat el Govern espanyol davant Europa de malgastar els fons i de repartir-los al seu gust, així com d’opacitat en l’execució, se li ha respost el mateix: “Les institucions europees tenen mecanismes per controlar la gestió dels fons. I si hi ha errors, o no es compleixen els objectius, aquests es tallen”.

Aquest argument -el malbarataments dels fons europeus- ha estat, però, un dels grans arguments del PP a Castella i Lleó, mentre, poques hores abans del debat electoral que van sostenir els candidats, l’executiu comunitari felicitava en una carta signada per Ursula von der Layen l’executiu espanyol pel “compliment satisfactori” dels 52 primers objectius compromesos amb Brussel·les, que han permès el desemborsament dels 10.000 primers milions del pla de recuperació.

I em demanareu: què té a veure tot això amb les eleccions portugueses? Doncs, simplement, la lliçó que jo en trec de les estratègies espúries o falses en política  -per exemple, les del Bloc d’esquerres que no van aprovar els pressupostos per fer caure el primer ministre Antonio Costa, o l’intent de convertir les eleccions de Castella i Lleó en un trampolí per fer caure el govern de Pedro Sánchez-, perquè aquestes estratègies no sempre surten bé. A la llarga, els ciutadans capten les maniobres espúries i acaben per cercar estabilitat.

L’han cercada els portuguesos; l’han cercada fins i tot els alemanys votant -com diu Juliana- el més merkelià dels polítics socialdemòcrates; l’han cercada els italians reelegint Mattarella com a president de la República; i molt probablement, la cercaran els francesos reelegint Macron. Entre d’altres raons, perquè són encara gran majoria els europeus que temen l’avenç de l’extrema dreta -un avenç incontestable elecció rere elecció-. I l’extrema dreta pot condicionar seriosament el govern de Castella i Lleó si els comptes no surten com ha previst Fernández Mañueco, que només en pot sortir beneficiat si, com ell preveu, acaba obtenint una majoria aclaparadora. En temps de pandèmia i de tambors de guerra -els que sonen a Ucraïna i podem escoltar des d’aquí-, els ciutadans volen estabilitat.

De vegades et proposes escriure un article perquè tens molt clar què diràs o la tesi que penses defensar. D’altres, en canvi, escrius bàsicament per veure si, després d’informar-te amb el màxim rigor possible, arribes a entendre el perquè d’un conflicte. Aquest n’és el cas.

Ningú que estigui mínimament informat pot negar que la situació que està provocant Vladimir Putin a la frontera d’Ucraïna, on ha desplegat més de 100.000 homes i un gran contingent d’armes pesades (darrerament també n’ha desplegat a la frontera de Bielorússia), constitueix una amenaça per a la integritat d’aquell país, un estat provinent de la desintegració de l’URSS que, no ho oblidem, ja va patir la imputació de Crimea el 2014 davant la mirada atònica d’Europa i dels Estats Units que, com a molt, van adoptar una sèrie de sancions econòmiques que de ben poc han servit.

A més, Ucraïna ha vist també retallada la seva sobirania a la regió del Donbàs, que va quedar en mans de pro rebels russos també l’any 2014. Rússia va negar la seva intervenció en el conflicte separatista, però els Estats Units van aportar proves i Amnistia Internacional va distribuir imatges de satèl·lits que confirmaven la participació de les Forces Armades russes, tant amb artilleria com amb soldats dins el territori ucraïnès.

Per consolidar aquesta política expansiva, Putin ha dirigit tota la seva estratègia a estalviar, sense pausa i amb vehemència, per assegurar al màxim la seva capacitat de gestió construint una fortalesa que li permeti protegir-se de les influències externes. En un informe que ha publicat “El Periódico”, si a finals del 2018, les reserves internacionals, denominades en moneda estrangera o or, equivalien a 468.435 milions de dòlars, aquest gener del 2021 ascendien a 630.627 milions de dòlars. Putin, doncs, no ha dubtat a adoptar una política financera restrictiva que s’ha materialitzat a costa de minimitzar el creixement econòmic, reduir els estàndards de vida de la població i limitar fins i tot la despesa social en temps de pandèmia. De fet, això li està costant protestes a l’interior, que de moment controla.

A més, reduir els vincles financers externs i la dependència del país del sistema financer global ha estat la segona de les grans polítiques seguides per Putin durant aquests darrers anys per incrementar la resiliència de la seva economia davant de represàlies exteriors. “Des del 2014 -explica Maximilian Hess, investigador de l’Institut de Recerca de Política Exterior-, Rússia ha modificat de forma substantiva la seva estratègia financera, demanant menys préstecs en moneda forta i modificant els termes legals dels seus contractes de préstecs estrangers”. En concret, segons detalla aquest expert en un informe titulat “Geopolítica, sancions i el deute sobirà rus després de l’annexió de Crimea”, Rússia va introduir el 2016 una clàusula en l’emissió d’eurobons que li permetia tornar els préstecs en francs suïssos, euros o lliures esterlines si se li prohibia fer-ho en dòlars.

Amb tot -assegura Marc Marginedas-, l’estratègia que estan seguint els EUA i la UE en aquesta nova crisi amb Rússia difereix enormement del que va passar després dels successos de Crimea. Mentre que el 2014 es va actuar a posteriori amb l’objectiu de modificar el comportament de Rússia un cop consumats els fets, en aquest cas, les sancions tenen un objectiu dissuasiu i preventiu: es tracta de mostrar quin serà el càstig abans que aquest sigui aplicat. “La teoria sobre les sancions són més efectives quan actuen per prevenir alguna cosa”, explica Maria Shagina, professora de l’Institut Finlandès d’Afers Internacionals. Per aquesta raó, demana celeritat i unitat, en particular a la UE, que està debatent el tema des del passat mes de novembre. “La finestra d’oportunitat s’està, doncs, tancant; no es pot negociar permanentment”, assegura.

La reacció espanyola davant la crisi ha estat fins ara molt desigual. Mentre Pedro Sánchez i la ministra de Defensa s’han posat, sense dubtar-ho, al servei de l’OTAN, de la qual Espanya forma part, i han donat un clar suport als posicionaments dels Estats Units, Podemos ha reaccionat amb un “no a la guerra” que tots podem comprendre i acceptar, però que potser no serveix o serveix de poc si tenim en compte que, ara com ara, Rússia està més ben preparada que la UE per dur fins al final el pols que està fent a Ucraïna. Sens dubte, aquesta debilitat hauria de ser un esperó per treballar intensament per a la resolució pacífica del conflicte i és, de fet, la postura que ha defensat al Parlament espanyol el ministre d’Exteriors, senyor Albares, en assegurar que Espanya aposta pel “diàleg” en el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Ara bé -afegeix el ministre-, el Govern està preparat “per a qualsevol eventualitat” davant la “situació de tensió a Ucraïna”.

Acceptant, doncs, el principi del “no a la guerra” com a premissa, no hem d’oblidar -com molt ben raona Albert Sáez- que, el cas que ens ocupa no es pot comparar amb l’Afganistan ni l’Iraq. Ni tampoc amb els que encoratjava Bush amb l’excusa de donar a aquests països una democràcia que no havien demanat i posar titelles d’Occident a dirigir-los. No, això no val per a Ucraïna, un país assetjat i vilipendiat per Rússia (Crimea i Donbàs en són exemples clau) que pot ser el primer pas per començar a parar els peus a Putin, al qual se li ha perdonat comportaments clarament antidemocràtics a canvi del gas, del mercat i de la contenció militar. Si això ja era impresentable, treure de l’equació la tercera variable ho converteix en insostenible. El que està en joc a Ucraïna –afirma Sáez– “no és només l’hegemonia militar dels Estats Units sinó la determinació europea de no deixar envair els seus territoris per règims autoritaris com el rus. En aquest sentit, això és més Normandia que Iraq.”

I aquí rau un dels principals problemes que té la Unió Europea per respondre al repte de Putin: la seva dependència energètica de Rússia, ja que la desaparició gradual del carbó i la lentitud en el desplegament de les energies renovables farà que el gas rus continuï sent fonamental per als vint-i-set membres del club europeu. No oblidem que, si les dades que he recollit són certes -jo no sóc un expert-, el 70% de les necessitats de gas natural es cobreixen amb importacions i el gegant rus en subministra el 40%, davant del 16% de Noruega i el 8% d’Algèria. Aquesta és, sens dubte, la gran fortalesa econòmica russa per minimitzar l’impacte de possibles sancions.

La qüestió és, per tant, complexa i extremadament perillosa, però no se la pot reduir a l’eslògan del “no a la guerra” que va utilitzar Pablo Iglesias al míting de Valladolid per desmarcar-se del govern. Com afirma raonablement Joan Tapia, ni Amèrica, que s’ha retirat exhausta de l’Afganistan, ni la UE volen una guerra. Però tampoc poden cedir al xantatge de Putin com a Munic (1938) la Gran Bretanya i França van cedir davant Hitler a Txecoslovàquia “per salvar la pau”. Els dictadors tenen set de conquesta i el 1939 va venir la invasió de Polònia. I avui, Suècia i Finlàndia -països neutrals que no van entrar a l’OTAN ni contra Stalin- estan inquiets davant de Putin. Per alguna cosa deu ser.

La situació sens dubte és greu -conclou Tàpia-, ja que els països occidentals no poden lliurar Ucraïna a Putin sense perdre la seva ànima i comprometre’n la seguretat. Però tampoc Putin pot retirar els seus 100.000 soldats com va haver de fer Khrusxev amb els seus míssils a Cuba el 1962. Podria quedar molt tocat. Vet-aquí la complexitat de la situació.

Per això m’ha interessat el pronòstic que Mas Cullell ha fet a “La Vanguardia”, que transcric íntegrament: “Penso -diu- que anem cap a un acord implícit i una pau vigilada construïda sobre: ​​1) es manté l’statu quo a Crimea i Donbàs; 2) Ucraïna rebrà ajuda militar, però no esdevindrà membre de l’OTAN; 3) Rússia ha de respectar la democràcia a Ucraïna; 4) Occident no respectarà el domini rus de Bielorússia, però no pretén fer-la membre de l’OTAN; 5) els intercanvis econòmics, en particular els del gas, es mantenen.”

De totes maneres, caldrà veure quin paper acaba tenint en el conflicte el gas –la gran arma de Putin. Ara que, en opinió de Mas Cullell, si Rússia calcula que és ara o mai i pren accions militars, aleshores caldrà que despleguem una resposta econòmica contundent que, per greu que sigui, haurà d’incloure la renúncia al gas.

El primer que he de dir en encetar aquest article és que som molt conscient d’assumir un perill, perquè no m’agrada parlar de temes que no conec prou bé, i si em sembla indispensable fer-ho, intento consultar fonts que em semblen fiables i contrastades. És el que faré avui després que les declaracions del ministre de Consum d’Espanya, Alberto Garzón, al diari britànic “The Guardian” a finals del 2021 van obrir un debat polític al voltant de les macrogranges, que s’ha traslladat a la ciutadania: les seves paraules sobre les grans instal·lacions de ramaderia intensiva que acullen fins i tot milers de caps de bestiar en una àrea molt reduïda, unit a la idea que els espanyols haurien de menjar menys carn, han obert un debat en què tant defensors com detractors d’aquesta mena de ramaderia mantenen allunyades les seves postures.

Que les paraules del ministres haguessin aixecat discussió entre els ciutadans em semblaria un bon senyal, però no ha succeït exactament això. En plena campanya electoral de Castella-Lleó, que és una zona de gran producció ramadera, Pablo Casado i el PP han vist en les paraules del ministre un filó d’or per destrossar Pedro Sánchez, cosa que no ens hauria de sorprendre coneixent el personatge. 

Però què és una macrogranja segons la prestigiosa revista “National Geographic”? Aquesta seria la primera pregunta que qualsevol persona interessada en la matèria hauria de poder respondre. Segons la revista, “Una macrogranja és una instal·lació de ramaderia industrial on la densitat d’animals és molt gran, on poden tenir cabuda des de desenes de milers de caps de bestiar porcí o boví fins a xifres que arriben al milió en el cas de les macrogranges dedicades a la cria de pollastres.”

Ha afavorit aquest tipus d’explotacions l’augment del consum de carn que, a la dècada dels anys 70, se situava en un terç de la producció actual. En 50 anys, països com la Xina han passat de produir una mica menys de 10 milions de tones anuals a sobrepassar la barrera dels 80 milions el 2019. En el cas d’Espanya, el 1970 es produïa poc més d’un milió de tones anuals, mentre que actualment s’han sobrepassat els 7 milions, segons l’informe “Meat Atlas 2021”

En un món cada cop més poblat, els progressos tecnològics han fet sorgir noves tècniques per automatitzar processos que han permès que s’estabulin en granges milers de caps de bestiar per reduir els costos associats al manteniment i abaratir els preus de la carn que posteriorment es comercialitzarà. Però això té els seus problemes.

Segons l’informe que estic seguint, que signa David Miranda, un periodista especialitzat en política internacional i natura, Espanya no només és avui un dels majors productors de carn de la Unió Europea, sinó que també és un dels principals exportadors. Per aconseguir aquestes xifres, al territori espanyol conviuen nombrosos models que, lluny de ser estrictes, es diferencien en diversos detalls: “sabem que hi ha gradients entre producció extensiva, producció intensiva lligada al territori, i producció industrial, a més de varietats en la densitat d’animals. La diferència entre extensiva i intensiva és si els animals surten a pasturar o si passen la vida en un estable”, afirma Pablo Manzano en una entrevista a “National Geographic”.

Tenim, doncs, que segons afirma David González, cofundador de “Sustraiak Habitat Design” i expert en agricultura regenerativa i regeneració de sòls, la ramaderia intensiva -la de les macrogranges- és un lloc on es desenvolupa l’activitat sobre els processos industrials d’una ramaderia estabulada i on preval la rendibilitat màxima per quilogram de carn produït. I quins són els efectes perniciosos de la ramaderia intensiva, és a dir, el de les macrogranges? Són els següents:

1. L’impacte sobre el seu entorn, ja que la principal diferència entre una granja beneficiosa i una altra de perjudicial per al seu ecosistema és la densitat del bestiar. En comptes de ser un model arrelat al territori i on tots els factors es retroalimenten, la producció industrial sol dependre més de l’exterior, ja que requereix combustibles fòssils per fertilitzar, recol·lectar i transportar els elements que prenen part en la producció d’altres béns.

2. Un altre factor preocupant pel que fa a les granges de gran densitat és la gestió dels seus residus: “l’alta densitat d’animals és ambientalment problemàtica perquè les seves dejeccions, si bé són molt beneficioses i necessàries per als agroecosistemes en quantitats moderades, no poden ser processades ni assimilades pel conjunt de la fauna i la flora de la regió en altes quantitats, així que substàncies com els nitrats -i d’això a Menorca en sabem- es filtren a aqüífers i aigües superficials, contaminant-les. Una alta densitat d’animals també causa problemes d’olors que degraden el medi ambient de les zones rurals”, afegeix Pablo Manzano.

Tot i això, no només és el pla local el que es veu alterat, sinó que a nivell internacional el seu impacte també es deixa notar. “Més enllà de l’impacte local hi ha un impacte sobre altres ecosistemes del planeta en què s’externalitza la producció de pinsos amb què s’alimenta el bestiar. Per això, diversos ecosistemes locals són desforestats, per exemple, per convertir-los en àrees de producció de soja per als pinsos”, apunta David González.

3. L’impacte sobre la qualitat de la can també té importància perquè, a nivell nutricional, “els animals criats a alta densitat en règim industrial tindran productes de qualitat inferior als que s’exerciten cada dia, fonamentalment, pel seu perfil gras. Tenen pitjor perfil nutricional en termes d’àcids grassos poliinsaturats, àcids linoleics conjugats (ACLs) i una millor relació Omega 6/Omega. Les conseqüències d’un major nivell d’estrès crònic en les característiques del múscul”.

“National Geographic” descriu altres efectes nocius en els quals no entraré per qüestions d’espai, però davant el que ha succeït en aquest país a causa de les declaracions de Garzón, el que més m’ha dolgut han estat dues  impostures que em semblen inacceptables:

La primera, que en una campanya de propaganda televisiva, Pablo Casado i tots els seus correligionaris, hagin filmat les seves declaracions contra el govern de Pedro Sánchez per les paraules del ministre Garzón, no davant una macrogranja atapeïda de porcs, vaques o pollastres. No, ho han fet en un territori on s’estava practicant clarament -i sense cap dubte- una ramaderia extensiva (com la que, en general, es practica a Menorca). I això és, simplement, enganyar el personal.

Però la segona, encara m’ha dolgut més: que Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, en tost de rebatre amb arguments les tesis del PP i dir que sí, que les macrogranges no són una bona solució i que res no tenen a veure amb la fotografia de Casado davant aquelles vaques que pasturaven tranquil·lament en un ample espai agrícola, sembla que les hagin comprat tot deixant el ministre Garzón als peus dels cavalls. Sánchez i el PSOE han demostrat que tenien pànic a plantar-li cara al PP en aquest moment no desmentint la falòrnia de Pablo Casado i els seus. 

Ara que, com apuntava també en aquest sentit Francesc-Marc Álvaro fent una mica de conya, “menció especial mereixen alguns barons socialistes que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges.” En efecte -i això ho dic jo-: amb uns personatges com Lambán o com García-Page, tan acomplexats davant l’adversari -o tan de dretes com la dreta-, el PSOE fa un trist paper.

Potser alguns dels meus lectors em demanaran per què torno a parlar avui diumenge de la inhabilitació i consegüent pèrdua de la seva condició de parlamentari d’Alberto Rodríguez, un home que havia estat elegit diputat en la llista de Podemos, que no conec de res i amb el qual és molt possible que hi tingui serioses diferències ideològiques, però hi torno perquè el recurs d’empara que ha interposat davant del tribunal Constitucional el passat 4 de gener és important i pot tenir certa transcendència.

El primer pas, és, doncs que el tribunal l’admeti a tràmit, i seria una mica escandalós que no ho fes si tenim en compte que està en joc la presumpta lesió d’un dret fonamental d’un ciutadà que va guanyar el seu escó amb el vot de 64.000 electors de les Canàries i va ser cessat el passat 22 d’octubre del 2021 per decisió de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet.

L’argument en favor de l’admissió a tràmit el sosté Alberto Ekaizer, un periodista molt ben informat que defensa el posicionament de Rodríguez tant per la presumpta lesió del dret fonamental de participació política, com per la seva transcendència constitucional, ja que no hi ha doctrina sobre una decisió que vagi més enllà de la que planteja la sentència que dictà la Sala Segona del Tribunal Suprem presidida pel ja famosíssim jutge Manuel Marchena.

En aquell article, que vaig publicar el passat mes d’octubre, deia que més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que es van produir eren francament criticables, perquè treure la condició de parlamentari a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ho va ser en aquell cas, sobretot després d’un procés que presentava molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no tenia la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament, amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè es va substituir per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs. A més, a la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. I tots som conscients que durant els 45 dies que van seguir al fall no hi va haver al nostre país eleccions de diputats. 

Semblava, doncs, que la cosa havia de quedar morta en aquest punt, però Marchena va insistir i -com explica ara Ekaizer- el 20 d’octubre del 2021, va demanar per ofici a Batet “informe sobre la data d’inici del compliment de la pena d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu, imposada al senyor Alberto Rodríguez […] amb la finalitat de portar a efecte la pràctica de la corresponent liquidació de condemna”.

Va ser aleshores quan van començar les tribulacions de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, que, fins aquell moment, havia fet cas als lletrats de la institució, els quals sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe concloïa que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que les seves conclusions es podien “veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala Segona del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si amb la sentència el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre el següent: “Com vostè sap, la llei orgànica del Poder Judicial no inclou entre les funcions del Tribunal Suprem la d’assessorar altres òrgans”.

Estem d’acord que la llei orgànica no inclou aquesta funció, però prohibeix que, en un moment donat, per a aclarir un problema greu i un dubte important que afecta a drets fonamentals, el Tribunal Suprem no pugui esforçar-se una mica i ser més explícit? Li prohibeix col·laborar amb altres institucions de l’Estat?

De fet -raonava jo el passat mes d’octubre-, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta de Marchena encara ho era més, i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual em costa dir que és un jutge neutral.

I la pressió va tenir efecte perquè, l’endemà de la resposta de Marchena, la presidenta del Congrés demanava la substitució de Rodríguez a la Junta Electoral Central (JEC) sense esperar a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, que hauria estat imprescindible perquè se la pogués imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida.

La novetat que revela ara el recurs d’empara interposat per Rodríguez davant del Tribunal Constitucional, que he conegut per la informació que Ekaizer ha fet pública, em sembla força intel·ligent -i preocupant per a Meritxell Batet-, ja que l’apunta com a única responsable de l’expulsió del diputat i evita implicar Marchena en la decisió que es va prendre, ja que ell simplement va dir que no tenia el deure d’assessorar-la.

“La senyora Batet, angoixada per algun temor desconegut per a aquesta part o moguda per alguna intenció igualment desconeguda -es diu en el recurs-, es va apartar no només de l’exhaustiu informe dels lletrats del Congrés sinó que, fins i tot, va anar molt més enllà del que el tribunal sentenciador li sol·licitava. El salt és massa gran com per tenir encaix constitucional; es va tractar d’un salt al buit que arrossega la caiguda esmentada dels drets fonamentals del meu representat i de tots els votants canaris que van confiar les seves respectives representacions a Alberto Rodríguez”. I rebla: “La senyora Batet no podrà fer caure la culpa del succeït en el Tribunal Suprem, que només li va demanar la data en què començaven a complir-se els 45 dies de prohibició de presentar-se a qualssevol eleccions a Alberto Rodríguez”.

Què farà ara el Tribunal Constitucional? L’admetrà a tràmit? I si l’admet, no es veurà obligat a d’adoptar la mesura cautelar urgent de restituir-li l’escó “per evitar el greu mal irreparable que al propi recurrent i a tercers provocaria mantenir la decisió?”

Com podeu veure, el rerefons de tot plegat va molt més enllà de la sort personal d’Alberto Rodríguez.