L’herència de Khatami

by

Jo estava dispost a escriure un comentari crític sobre la figura de Khatami com a cap d’Estat a l’Iran. I potser que la sorprenent elecció del superfonamentalista Mahmud Ahmadineyad, amb un 60 % de vots, sigui la major crítica que es pugui fer de la situació que Khatami ha deixat en aquell gran país que, no ho oblidem, George W.Bush, ha indexat entre els que conformen l’eix del mal.

Anem, però, a les dades. Havent-se beneficiat d’un creixement entorn del 4,32% anual, l’economia ha sofert una important caiguda en la darrera etapa del seu mandat, i això a pesar de l’augment del preus del petroli. Els ingressos del petroli, del gas i dels productes associats han passat de 18,4 mil milions de dòlars l’any 1997 a 42,9 mil milions de dòlars el 2004. El govern ha aconseguit reduir i estabilitzar, tal com havia promès, la taxa d’inflació en el 15,7% (quina diferència amb la taxa mitja europea!) i reduir la de l’atur, que ha passat del 16% al 10’4%. Però l’atur continua essent un problema greu amb l’arribada de joves al mercat de treball com a conseqüència d’un gran creixement de la població durant els anys norantes, fins al punt que l’Iran compta avui amb 68 milions d’habitants.

Seguint amb les dades (extretes totes d’un informe de Kaveh Omidvar, a la BBC Persian de Londres), la creació d’una reserva de divises, la reforma del sistema fiscal, l’estabilització del valor de canvi i l’aplicació de la llei sobre les inversions estrangeres configuren els principals èxits del mandat de Khatami. La prohibició que el govern fos deutor de la Banca central, la creació de bancs privats, el desplegament de les borses regionals i també de borses del metall i de l’agricultura han afavorit la situació econòmica i financera del país. Això no obstant, el fracàs en els processos de privatització i la incapacitat de suprimir les subvencions als productes de primera necessitat són considerats com els punts més febles del seu govern.

Però com he dit al principi, el problema principal a què s’enfrontarà ara l’Iran deriva de la decisió anunciada pel qui en serà nou president de prosseguir la revolució islàmica iniciada per Khomeini l’any 1979. “No hem fet la revolució per ara tenir una democràcia”, ha dit Mahmud Ahmadineyad. I si a aquesta declaració hi afegim la inequívoca manifestació de la seva voluntat de seguir amb el programa nuclear vetat per la Unió Europea, aleshores no cal ser massa intel·ligents per a predir que el futur de l’Iran (o si més no de les relacions entre l’Iran i l’occident) vindrà possiblement coronat d’espines.


%d bloggers like this: