Mai com en el nostre temps havíem disposat de tanta informació sobre el que està passant en el món. De fet, els mitjans de comunicació ens ho ofereixen gairebé en directe, i la televisió ens permet de presenciar els fets com si hi estiguéssim presents.
Asseguts a la butaca de la sala d’estar, mentre descansem els peus en un escambell o sobre la taula baixeta, o fins i tot mentre dinem i sopem tranquil·lament, podem contemplar imatges esfereïdores de realitats amargues o truculentes que, potser per l’habitud, gairebé ja no ens afecten.
D’alguna manera ens hem immunitzat davant el dolor, la misèria o la barbàrie. Tot ens resulta tan habitual, tan corrent, tan sòlit, que ens llisca sobre l’ànima sense a penes penetrar en el nostre univers espiritual.
Fa pocs vespres, mentre sucava unes galetes en una tassa de cafè amb llet, la presentadora del Canal + ens va avisar que les imatges que tot seguint ens oferien de la mort d’un atracador suïcida a Ankara podien ferir la sensibilitat de l’espectador. Jo, però, vaig seguir sucant la galeta i amb prou feines vaig immutar-me quan vaig veure com, efectivament, la policia turca perseguia un atracador carregat d’explosius i l’abatia a trets. Tot era natural, com en una pel·lícula. Cap mena de sentiment especial. Res d’allò que contemplava em va fer esborrifar la pell.
Josep Maria Quintana 