Josep Maria Quintana

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. És obvi que sona a disbarat el que acabo de dir, però és el que, al mes de maig de 2013, va decidir el Parlament d’Aragó en establir que, a la Franja de Ponent d’aquella comunitat autònoma, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén, no es parlava català sinó “lapao”, acrònim de “lengua aragonesa propia del área oriental”. A més, també va decidir canviar el nom de l’aragonès que es conserva viu en determinades zones pirinenques del territori d’Aragó. Aquest, ja no es diria aragonès, sinó “lapapyp”, acrònim de “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”.

Em vaig referir a tan extravagant decisió del Parlament aragonès en aquesta mateixa secció el 12 de maig de 2013, dient que, en explicar aquest fenomen, tenia la impressió que els meus lectors que desconeguessin la decisió política presa pel Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR) creurien que els estava prenent el pèl, però no, no els volia prendre el pèl ni tampoc confondre, perquè l’únic que estava fent era explicar la realitat, ja que aquella era una decisió que, si bé a la pràctica no va tenir cap repercussió i quedà com una ridiculesa política, el cert és que es va publicar al butlletí oficial i, de iure, va tenir valor de llei, la qual cosa feia un trist favor a la idea que tots podem tenir de la llei, perquè si bé sabem que aquesta potser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional, la novetat d’aquella decisió dels aragonesos presa l’any 2013 ens feia veure que, a més a més, la llei també podia ser absurda, arbitrària, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica.

La decisió del Parlament presa l’any 2013 va ser una reacció contra la llei de llengües del PSOE i Chunta Aragonesa (CHA) de 2009, que incloïa el català i l’aragonès (amb aquestes denominacions admeses internacionalment) com a llengües pròpies de l’Aragó juntament al castellà, decisió que va ser novament presa el 2016 quan, altre cop, els socialistes van ocupar el poder. Però ara, després que ha assumit la presidència de l’Aragó el Partit Popular amb el suport de Vox, ha fet evident la seva obsessió anticatalana —en definitiva, de qualsevol cosa que, en la seva denominació contingui el mot “català”— emprenent una reforma de la política lingüística partint d’una afirmació, tan contundent com falsa, com la que ha fet pel president aragonès Jorge Azcón des de Brussel·les, en afirmar que “A l’Aragó no es parla català”, sentència que es complementa amb una altra encara més greu, quan afirma que a l’Aragó tampoc es parla aragonès. I és per això que està decidit a modificar la llei perquè el català i l’aragonès no estiguin reconeguts com a “llengües pròpies” de la comunitat autònoma.

En el fons, quan rasques una mica, t’adones que el president no és tan inculte com sembla, en el sentit que desconegui que a Fraga, a Mequinensa i a d’altres poblacions de la Franja es parla català. O bé que en algunes zones pirinenques i prepirinenques de l’Aragó encara és viu l’aragonès. El que li dol és el nom acadèmic d’aquestes llengües, el que li dol i no accepta de cap manera és que la denominació comunament acceptada de la llengua que es parla a Fraga i a Mequinensa sigui “llengua catalana”.

Òbviament, els plans del tàndem PP-Vox no és tant que a les regions amb una llengua pròpia diferent del castellà es deixi de parlar la llengua autòctona (encara que, probablement, no els sabria cap greu fer-la desaparèixer), com que aquesta llengua autòctona es digui “català” o bé “aragonès”, ja que ells, tot i que tenen un concepte global i unitari del “castellà o espanyol”, que pot ser aplicable sense fer distincions a qualsevol regió, comunitat o estat o es parla, val a dir que amb una gran riquesa de varietats dialectals (penseu no sols en Espanya sinó en Centre-Amèrica i Sud-Amèrica), el que de cap manera accepten és que la llengua catalana sigui una única llengua a tots els llocs en es parla, tot i que presenti (en això com totes les llengües) varietats dialectals que, per importants que siguin, no alteren el concepte unitari de la llengua. El mateix, en definitiva, que succeeix amb el castellà, l’anglès i, en general, amb totes les llengües.

Aquest cop, el president aragonès, després de fer l’afirmació contundent que he transcrit abans —“A l’Aragó no es parla català”— reconeix tanmateix que, a la seva comunitat, hi ha altres llengües vives, que difícilment pot enquadrar en la matriu castellana, ja que no són una varietat —unes modalitats— del castellà. Per això prefereix denominar-les patués, chistabín, ansotà, maellà o fragatí, entre d’altres, denominacions que no hi hauria cap inconvenient a mantenir vives —com nosaltres també podem dir que parlam menorquí, mallorquí o eivissenc (i, si tant voleu, maonès, o ciutadellenc), ja que podem distingir aquestes parles, sempre que no neguem que el menorquí, el mallorquí o l’eivissenc (i també les modalitats maonesa o ciutadellenca) són manifestacions vives de la llengua catalana.

Sortosament, no tothom ha acceptat sense queixar-se les manifestacions del president Azcón, i les quatre associacions més veteranes en la promoció i defensa de l’aragonès i el català a Aragó —Rolde d’Estudis Aragonesos, Consell d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya— han presentat una queixa davant el Justícia (el Defensor del Poble autonòmic) per assenyalar la “desprotecció legal” en què quedaran totes dues llengües (el català i l’aragonès) si es suprimeixen els seus noms. A criteri d’aquestes associacions, això infringiria “la normativa estatal i internacional, especialment la Carta Europea de les llengües”.

El més preocupant d’aquesta política —que, sense tanta intensitat, però també amb convicció, és assumida a casa nostra per Vox i d’una manera no tan radical però val a dir que preocupant per alguns elements del PP, és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s’amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d’estar per casa, que és en el que s’acabaria convertint si no disposés d’una gramàtica que vinculés totes les variants existents i no mantingués una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món… començant pel castellà.

El més greu de tot plegat és que els diferencialistes lingüístics volen ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i acaba perdent-se i reduint-se tan sols als usos domèstics i casolans. 

I diguem-ho clarament, amb aquests posicionaments sobre la llengua, tots els quals estan  fora dels consensos de les institucions acadèmiques d’abast internacional, el que es vol realment és llançar una llengua determinada (el català i l’aragonès en aquest cas) a les escombraries. I per fer-ho, no hi ha res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens podem estranyar que les defenses més fervoroses de l’aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) normalment es facin en llengua castellana. I si algun cop es fan en un format marcadament dialectal del català, no és tant per convenciment ni per amor a la llengua com per autojustificar-se.

Comparteixo amb tots vosaltres la ressenya que el diari Menorca ha publicat avui sobre la meva darrera novel·la “La disputa de Barcelona”.

Comprenc que el lector estigui cansat de llegir i escoltar el debat que mantenim sobre el mateix tema. Fins i tot que es trobi lleugerament confús per la força que posen els uns i els altres per donar un sentit ben divers a un mateix mot, i tanmateix hauríem de fer un esforç per trobar el sentit genuí de les paraules i no intentar confondre. Perquè el debat no versa sobre una qüestió banal, sinó que ho fa sobre una matèria més aviat complexa respecte de la qual hi ha tanmateix un acord molt general sobre la seva definició des del punt de vista del Dret, tret que ens acostem a països on el aquest brilla per la seva absència, on el poder s’exerceix amb cap respecte per la ciutadania i on els drets humans no han estat reconeguts en els termes que els han acceptat les nacions civilitzades.

El lector ja haurà endevinat que el mot de què estic parlant sobre el qual mostrem una gran discrepància és el de “terrorisme”, concepte en el qual hauríem d’estar versats els espanyols que l’hem patit en les nostres carns durant molts anys amb atacs indiscriminats i cruents contra la ciutadania i els seus drets més elementals a mans de bandes criminals com han estat ETA, GRAPO i GAL, per esmentar les principals d’arrel espanyola, però que també hem sofert atacs d’Al-Qaeda o, si més no, de grups que, en nom de la jihad, van crear terror en atemptats com el de Madrid l’any 2004 o el de Barcelona el 2017.

En abordar aquest tema, Xavier Melero acut a l’obra de Michael Burleigh sobre el terrorisme, “Sangre y rabia” (Taurus, 2008), a la qual l’autor fa un esforç per definir aquest fenomen d’abast mundial que, de fet, s’ha donat a tots els territoris al llarg de la història, un fenomen que ve marcat per la violència però no de qualsevol tipus, sinó d’una violència que ell descriu com “la acción moralmente sórdida y criminal de aquellos sujetos para los que la destrucción que se ceba en cualquier víctima inocente constituye una compensación fugaz de un agravio real o imaginario, o bien de quejas más abstractas que son las causantes de su rabia y su histerismo. Mientras, sus víctimas solo tienen en común que un perdedor radical y resentido aspire a destruirlos o mutilarlos con tal de avanzar hacia un mundo cuya existencia prácticamente nadie desea.”

Descripció llarga però molt clara que exclou episodis que, si bé poden ser violents, no tenen la càrrega i la intenció que reclama el terrorisme. En efecte, aquestes darreres setmanes on tots debatem sobre què és i què no és terrorisme a causa del debat al Congrés sobre la llei d’amnistia, en un gran exercici pedagògic, Enric Juliana ens recordava moments que s’han donat al nostre país de gran violència i que mai ningú no va titllar de terrorisme. Esmentava els enfrontaments que es van donar durant els anys vuitanta a causa de la dolorosa reestructuració de la indústria estatal on els obrers van llençar bolles metàl·liques i coets a la Policia Antidisturbis amb imatges d’una gran duresa a les conques mineres d’Astúries, les drassanes de Ferrol, Cadis, Sagunt i Cartagena. També l’incendi que, l’any 1992, van provocar els treballadors de les drassanes militars de Bazán, que van incendiar una ala de l’Assemblea de la Regió de Múrcia amb seu a Cartagena que, amb un còctel molotov llançat per una finestra van calar foc a la sala de conferències del Parlament regional murcià amb una batalla campal que va produir la cremada de sis cotxes policials i 40 persones ferides entre policies i manifestants.

A pesar de la gravetat dels fets, considerats, sens dubte, de desordres públics greus, a ningú no se li va ocórrer parlar de terrorisme, a diferència del que succeí amb l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987, amb 21 morts i 45 ferits, o l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia civil de Saragossa, també l’any 1987, amb un resultat d’11 morts i 88 ferits, o en el cas de l’assassinat d’Ernest Lluch i de tants altres ciutadans a mans d’ETA.

Molt més recentment, tots tenim present les grans manifestacions violentes dels “armilles grogues” de França que, sobretot l’any 2018, cada dissabte portaven la violència pels carrers de París on, segons les dades ofertes per la policia francesa, 2.100 persones van resultar ferides, 22 manifestants van perdre un ull, 5 han quedat sense una mà i 210 van sofrir ferides greus al cap. I si acudim al que està passant aquestes darreres setmanes a França amb les manifestacions dels pagesos, també ens haurem de referir a actes vandàlics, talls de carreteres i d’autopistes, boicots a camions i destrosses de tota mena. I no hem de sortir d’Espanya per veure com aquests darrers dies els pagesos han bloquejat carreteres provocant disturbis greus. Tampoc ningú no s’ha atrevit a titllar de terrorisme aquests actes de protesta perquè no reuneixen les característiques de la definició que he transcrit en cursiva de Michael Burleigh.

Això no obstant, l’ocupació de l’aeroport del Part (no de les pistes, com van fer els obrers d’IBERIA el 26 de juliol de 2006, que obligà a suspendre 544 vols) és vist pel jutge García Castellón com a terrorisme, i també per la junta de fiscals del Tribunal Suprem, que entén per una majoria que s’aprecien indicis de terrorisme en l’ocupació d’aquelles terminals l’any 2019 i afirmen que el Tribunal Suprem ha d’investigar Puigdemont com a presumpte terrorista. I tot després de quatre anys de silenci, durant els quals el mateix jutge no havia considerat aquests fets sota el prisma d’un atac terrorista fins que s’ha discutit una llei d’amnistia que, en els termes que va entrar al Congrés, deixava sense amnistiar els actes que poguessin rebre aquesta consideració.

Que sapiguem, aquell dia, la manifestació no va ocupar les pistes, encara que va dur a terme disturbis amb certa violència. I Puigdemont no hi era present, ja que feia dos anys que residia a Bèlgica. Tot i així, el jutge García Castellón i la majoria de fiscals del Suprem veuen terrorisme en aquella acció, com també n’hi veu Feijóo, per al qual “el que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva”.

És obvi que el jutge esmentat, els fiscals del Tribunal Suprem i el senyor Feijóo no viuen al món on jo visc, ni tampoc on vivim milers de persones que distingim clarament el “pur terror” de Hamás quan ataca Israel i mata 1.200 persones en un dia, també el de l’Estat israelià quan ataca indiscriminadament Gaza i provoca més de 26.000 morts, o el d’ETA a Hipercord de Barcelona; i el distingim de les “alteracions de l’ordre públic” que van provocar els membres de Tsunami Democràtic. Com tampoc viuen al mateix món que els jutges i fiscals esmentats el catedràtic de Dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid, Manuel Cancio, quan (extrec la citació de Xavier Melero) afirma que “hechos como los que se agrupan en la causa Tsunami pueden ser calificados de terrorismo en Moscú, en Estambul o en Teherán. Nunca lo serían ni en Berlín, ni en París ni en Berna. Y en derecho, tampoco en Madrid”.Tot sembla que hagi sortit de mare i costarà molt redreçar aquesta distorsió que, al meu entendre, es mou en un món del tot hiperbòlic que malmet el sentit de les paraules, esbrella les costures de la llei i, el que és encara pitjor, també les del sentit comú.

Desconec si, com explica la darrera enquesta del CIS, és cert que l’amnistia ocupa el lloc trenta-setè pel que fa a les preocupacions dels espanyols. De ser veritat seria una molt bona notícia i una prova de maduresa de la ciutadania, encara que és evident que, per arribar a aquesta conclusió, s’haurien d’haver fet moltes enquestes, perquè si ens fixem en els dos pols oposats (Junts i ERC per una banda i PP-Vox per l’altra) em sembla evident que aquesta proposició de llei que acaba de ser rebutjada pel Congrés dels diputats (de fet per Junts) ocupa el primer rang en les seves preferències: els uns, per anar-li fent modificacions per blindar-la cada cop més; i els altres, animant els dos jutges de la casa (García Castellón a l’Audiència Nacional i Joaquín Aguirre al jutjat número 1 de Barcelona) per sortejar tota la lletra que s’hi incorpori i perquè no pugui aplicar-se a tot el conjunt de ciutadans involucrats amb el procés que l’independentisme vol que quedin lliures de qualsevol mena de condemna.

Mirar la carrera de les negociacions per afegir més i més circumstàncies a la llei per blindar-la de les urpes dels jutges, i la que també duen a terme alguns magistrats per, a base d’imaginació i ganes, aconseguir que Puigdemont, Marta Rovira i molts altres no puguin ser amnistiats, esdevé un espectacle lamentable que només perdria importància si realment tingués raó el CIS i, en efecte, l’amnistia ocupés el lloc treta-setè en les preocupacions dels espanyols.

Òbviament, no ocupa aquest lloc a la ment de José María Aznar, que, diumenge sí diumenge no, Núñez Feijóo treu a passejar per Madrid com si fos el “Santcristo gros” i perquè ens recordi la seva consigna: “Qui pugui fer-ho, que ho faci; qui pugui moure’s, que es mogui, i qui pugui aportar, que aporti”, lema que s’ha pres al peu de la lletra García Castellón que, a la darrera manifestació del PP, va ser corejat pels milers d’assistents com si fos un ídol del roc, tan aviat com el va nomenar la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso. I de veritat que s’ho mereixia, si ens atenem a les darreres interlocutòries que ha signat, a les quals, quatre anys després de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona per Tsunami Democràtic, ara qualifica el fet de terrorisme, i diu, per acabar-ho d’ajustar, que actuaven amb ànim homicida a les ordres de Carles Puigdemont. I això no és tot, perquè la darrera aportació al serial que escriu aquest jutge ve marcada per una intuïció, a la qual ha arribat després de furgar en la ment d’aquest personatge, al qual també li imputa haver pensat dur a terme un possible atemptat contra el rei. 

Però si l’actuació d’aquest jutge em sembla obsessiva i malaltissa, penso que pequen també d’una obsessió semblant els diputats de Junts, quan, dia rere dia, intenten forçar més i més el text d’una proposició de llei que segurament va néixer com a constitucional però que, si el PSOE acaba cedint sense nord —de moment s’ha plantat— farà aigües per tots costats i acabarà sent vulnerable no sols als embats que rebrà de molts dels jutges quan hagin d’aplicar-la, sinó al judici del Tribunal Constitucional i de les instàncies judicials de la Unió Europea. 

Tornat als jutges, val a dir que García Castellón no està sol en aquesta campanya orquestrada des de la “independència” del Poder Judicial tan corejada pel PP, que, perquè ens creguem que els magistrats actuen sense pressió, manté segrestat l’òrgan de govern dels jutges des de fa més de cinc anys. 

I per si el jutge García Castellón no es bastés per anar augmentant l’aposta cada dia per fer inútil l’amnistia que s’acabi aprovant, ara hi hem d’afegir la decisió del titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que aquesta setmana passada ha vist en la persona de Carles Puigdemont indicis d’un delicte d’ “alta traïció” per haver-se reunit personalment amb un ambaixador de Vladímir Putin hores abans de proclamar il·legalment la independència. I és clar, si Puigdemont no és només un terrorista sinó també un traïdor, mai no podrà ser amnistiat amb la llei que ara es tramita.

Jo no dubto que Carles Puigdemont va dur a terme una quantitat ingent de bestieses i fins i tot delictes que poden fregar la malversació, l’alteració de l’ordre públic i la desobediència al Tribunal Constitucional, i que va empènyer el país a un procés francament desgraciat des de tots els punts de vista, que ha causat dolor i decepció en molts dels seus fidels, però d’aquí a considerar-lo un terrorista i un traïdor per haver-se reunit amb un enviat del Kremlin anomenat Nikolay Sadovnikov el 26 d’octubre de 2017, crec que n’hi ha un bon tros. 

Sembla que la reunió amb Sadovnikov va existir, però creure que Puigdemont, a través d’aquest interlocutor, aconseguís convèncer Rússia perquè enviés a Catalunya 10.000 soldats i una partida de 500.000 milions de dòlars sempre que, un cop declarada la independència, Catalunya es convertís en un paradís fiscal de les criptomònades, també se’m fa impossible de creure i demostra el gran desgavell on es mou avui la política i algun sector del poder judicial.

Em sembla, per tant, que hem arribat a un grau tan gran de despropòsits per part dels uns i dels altres que es farà mot difícil desfer els nusos que, entre tots, estem fent a la troca de la governabilitat i de la convivència, ja que, si més no per als milers de ciutadans que mou el PP a tota Espanya, és dogma de fe el que afirmen aquests jutges i creuen a ulls clucs que Puigdemont és un terrorista i també un traïdor.

Estant així les coses, després d’escoltar cada dia el discurs únic de Feijóo afirmant que l’amnistia és el final del sistema democràtic, el producte més genuí d’un dictador que s’ha venut als qui volen la desfeta d’una Espanya que s’està esmicolant en trencar-se el principi d’igualtat i que la política del Govern de Pedro Sánchez només es pot definir amb paraules com “humiliació”, “indignitat” “corrupció” i “manca d’escrúpols”, no ens hem de sorprendre que, amb aquest discurs tan hiperbòlic, acabin triomfant les tesis de Vox, del qual el PP amb prou feines es pot distingir.

Desconec que passarà ara, un cop la proposició de llei que s’ha rebutjat ha de retornar a la comissió de Justícia del Congrés, on ja va ser modificada el passat 24 de gener. No sé tampoc si Sánchez es plantarà i, encara menys, què faran els diputats de Junts. Sabem tanmateix que Junts continua obstinat en la seva política de màxims, oblidant que l’acció del Govern, com la de qualsevol agent polític, té els seus límits. Però també que el fracàs de l’operació amb què tant s’ha compromès el PSOE no reportaria res de bo a l’escena política espanyola, i encara menys per als interessos de Junts.

De tota manera, no puc acabar aquest article sense dir una cosa que res no té a veure amb el binomi PP-Vox, però que em veig obligat a afirmar: És lamentable i francament trist que tants catalans (no sé si molts o pocs, però ben prou) segueixin ballant-la al so d’aquest personatge de fira que és Carles Puigdemont, un autèntic trepaletrep, com diem a Menorca, un home que ha dilapidat el patrimoni polític que Catalunya havia aportat al país des de l’inici de la democràcia i manté segrestat el seu futur.

En un editorial publicat fa un parell de setmanes, titulat “Unes investigacions pertinents”, La Vanguardia destacava la gravetat de les informacions revelades en el coneixement de l’operació Catalunya i indicava que, una vegada coneguts els documents esmentats, era obligada una resposta judicial, per la senzilla raó que, en un sistema democràtic amb bona salut, aquest tipus d’irregularitats han de ser analitzades, perseguides i, arribat el cas, castigades.

Davant aquesta informació, el portaveu del PP, Miguel Tellado, va comparèixer a la Cope per donar explicacions sobre els documents de la guerra bruta contra l’independentisme, on es destacava que el president Mariano Rajoy estava al corrent de tot, i afirmà que eren una “cortina de fum del Govern”, alhora que qualificava La Vanguardia i ElDiario.es d’“entramat mediàtic del PSOE”.

A ningú hauria d’estranyar que, amb arguments tan pobres i atacs tan simples, els socialistes hagin respost afirmant que estem davant el Watergate del PP. També llavors, davant les notícies que apareixien sobretot a The Washington Post, però també a The New York Times, Richard Nixon es va defensar estúpidament acusant-los de ser “diaris de biaix liberal” que intentaven danyar la credibilitat de la nació vessant “acusacions salvatges”.

Sé —i també el lector ho sap— que el PP de Feijóo no sembla tenir res a veure amb les activitats de la policia patriòtica del Ministeri de l’Interior de l’època de Mariano Rajoy. Es pot entendre, per tant, que intenti evitar que aquest tema es converteixi en el centre d’atenció i que la polèmica pugui esquitxar-lo en un futur, però seria un error adherir-se al discurs del seu nou portaveu al Congrés, ja que l’operació Catalunya va ser denunciada al seu dia per la premsa catalana, quan l’amnistia era una cosa en la qual ningú encara havia pensat.

A més, és fals el que diu Tellado quan afirma que ara els socialistes utilitzen uns fets “de no se sap quan es van produir i sobre els quals no hi ha absolutament res de nou”, ja que sí que hi ha novetats: com a mínim, des que la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb el vistiplau del Fiscal General de l’Estat, va decidir obrir diligències per esclarir l’intent d’investigació iniciat pel Ministeri de l’Interior contra l’aleshores fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Les proves que aquests dies estan aportant el treball conjunt dels diaris esmentats sobre l’operació Catalunya mereixerien, crec, una resposta més seriosa i elaborada per part del PP. 

No he dubtat per un moment que l’operació Catalunya ha estat una de les grans vergonyes de la nostra democràcia, perquè demostra la incapacitat del govern de Mariano Rajoy d’imposar la Constitució davant els independentistes i també la voluntat d’usar males arts per frenar-los, arrossegant pel camí institucions i persones que, més d’un cop, no tenien res a veure amb la intemperància sobiranista.

Basta llegir per damunt les investigacions, plenes de documents autèntics, publicades últimament sobre aquesta operació per creure que les proves que han aportat els diaris ben mereixerien una resposta més elaborada per part del PP, ja que com raonava en un article editorial La Vanguardia, aquí no es tracta de tapar els presumptes delictes comesos per empresaris catalans o disculpar les actuacions dels dirigents independentistes que van vulnerar les lleis per intentar aconseguir la independència. Es tracta de demanar responsabilitats a qui va crear una trama, amb el suport del govern, per inventar proves falses o per investigar molts ciutadans sense autorització judicial. I això per la simple raó que no es pot estar d’acord amb l’estratègia del tot val per salvar la unitat d’Espanya. I la realitat, que sol ser tossuda, molt probablement indicarà al PP que, més que enfrontar-se a una cortina de fum, es pot trobar amb un incendi descontrolat, segons com avancin les investigacions.

És cert que Mariano Rajoy, la incompetència del qual només és superada per la seva actitud fanfarrona davant els fets que se li imputen, ha intentat sortir al pas d’aquestes acusacions afirmant que els que intentin imputar-lo “ho tenen difícil (lo tienen crudo)”. Potser tingui raó sabent que compta amb suports més que notables en el que Ernesto Ekaizer, molt gràficament, ha qualificat de “sindicat mediàtic-judicial”, que s’ha posat en marxa ràpidament després que la vicepresidenta del Govern, Teresa Ribera, hagi dit en veu alta el que molts pensem i hem proclamat per escrit més d’una vegada, afirmant, no sense defensar abans el respecte que ens mereix la separació de poders, que “això no impedeix veure que hi ha algunes persones que ostenten aquesta responsabilitat del poder judicial que tenen certa tirada a pronunciar-se sempre en una mateixa direcció i en un moment particularment oportú davant el que d’altra banda solen ser els pronunciaments d’altres companys dins de l’exercici d’aquest poder judicial”, referint-se, sense nomenar-lo, al jutge García Castellón.

Aquestes declaracions han provocat una revolta de les associacions conservadores de la magistratura i també del PP, és a dir dels mateixos que, per cert, van guardar silenci quan, durant la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig de 2023, van escoltar José María Aznar atacant el Tribunal Constitucional i la seva majoria progressista, o han callat també quan, amb motiu de les dues sentències dictades per aquest tribunal que han anul·lat la condemna d’inhabilitació a l’exdiputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez i la que empara Arnaldo Otegi, coordinador general d’EH-Bildu, han merescut una dura crítica de Feijóo.

Encara més, el líder del PP ha iniciat una guerra sense treva contra el Constitucional, restant legitimació a les seves decisions, ara que el seu partit no compta amb una majoria afí en aquest tribunal de garanties. I ha dit que les sentències del Constitucional són “inaudites”, provoquen una “inseguretat” jurídica dels ciutadans “i, per descomptat, inseguretat del meu partit polític”. I per reblar la crítica, el vicesecretari de relacions institucionals del seu partit, González Pons, va dir el passat dimarts que el Tribunal Constitucional i el seu president, Conde Pumpido “són el càncer d’Espanya”, declaracions que superen de molt la crítica que va fer Teresa Ribera.

I acabaré l’article d’avui referint-me novament a l’operació Catalunya, perquè són pocs els dubtes que podem tenir sobre el coneixement que tenia Mariano Rajoy dels excessos de la dita “policia patriòtica”, després que sabem que era informat puntualment amb sobres sense remitent que duia a mà a la Moncloa un funcionari d’Interior, on s’indicaven les persones que, arbitràriament, eren investigades i acusades injustament. Entre elles, l’exalcalde Xavier Trias, al qual van acusar falsament de tenir una compte a Suïssa.

No dubto, per tant, que la comissió d’investigació que es constituirà al Congrés farà llum sobre la qüestió, ja que a ella haurà d’acudir Mariano Rajoy i no podrà mentir perquè li ho prohibeix la llei. Però el més important, des del punt de vista de la justícia penal, no s’ha de dirimir al Congrés, sinó davant els jutjats, a pesar que s’hi oposaran amb ungles i dents Vox, el PP i el “sindicat mediàtic-judicial” de què parlava Ekaizer.

Assegut davant del televisor, contemplo amb estupor un magnífic reportatge sobre l’opció política que han adoptat algunes esglésies evangèliques a l’Estat d’Iowa, exemplificada per un pastor i els seus feligresos, amb motiu de les eleccions primàries del Partit Republicà per elegir el seu candidat a la presidència dels Estats Units.

A diferència d’ara, que les ha guanyades de manera absoluta, l’any 2016 Donald Trump les va perdre, però la derrota no va ser un obstacle perquè guanyés la nominació i, després, la presidència. Aquest any, ha començat guanyant, i tots sabem que, si torna a la Casa Blanca, tindrà, entre d’altres, el suport de Putin, que veuria aplanat el seu camí a Ucraïna, i el de Netanyahu, perquè Trump és considerat el més pro-jueu de tots els candidats. Alhora, la seva victòria provocaria pànic a la Unió Europea i també a l’OTAN, organització que, no ho oblidem, ja va amenaçar amb abandonar-la.

Però l’estupor em va venir per les manifestacions del pastor i dels seus feligresos que, sense dubtar-ho gens, comparaven Trump amb Jesucrist, i els seus múltiples processaments judicial amb la persecució que va patir Jesús a mans dels prohoms jueus del Sanedrí. Tots els entrevistats parlaven amb un gran convenciment. En realitat, veneraven Trump com es venera un sant, com un home que els pot salvar no ja de la tirania de Roma sinó, i bàsicament, de la que, segons ells, els provoca la immigració, que consideren la causa de gairebé tots els seus mals.

Al reportatge no vaig escoltar ni una referència a les més de 30.000 mentides que se li han comptabilitzat de la seva etapa presidencial dites des de la Casa Blanca, ni una mínima reprovació per haver propagat la teoria falsa del frau electoral, ni per haver encoratjat la turba a assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021. Tot era un cant al “sant vencedor”.

Dit això, i veient que el tema de la immigració era clau en els arguments esgrimits pels votants d’Iowa, he intentat informar-me de quina és la política que Trump projecta en aquest camp si aconsegueix tornar a la Casa Blanca. I el resultat de la investigació em permet destacar, sintèticament, les propostes següents:

Mesures Frontereres: Trump vol reinstaurar la prohibició d’entrada a persones de certes nacions de majoria musulmana i reactivar la normativa que permetia rebutjar sol·licituds d’asil, basant-se en l’afirmació que duen malalties infeccioses. A més, planeja deportar milions de persones cada any, utilitzant procediments accelerats i reassignant a aquesta tasca agents federals, policies municipals i efectius de la Guardia Nacional.

Ampliació de Campaments de Detenció i Pressupost Militar Redirigit: Amb l’objectiu d’accelerar les deportacions massives, Trump proposa la construcció d’immensos campaments per detenir persones mentre els seus casos són processats. I per finançar aquestes mesures, planeja redirigir fons del pressupost militar, desencadenant així una reacció negativa tant a nivell logístic com diplomàtic.

Agenda Migratòria àmplia i radical per al 2025: Trump i els seus assessors delineen la cancel·lació de visats per a estudiants estrangers involucrats en manifestacions contra Israel, la revocació de l’estatus de protecció temporal, la investigació de visats especials per afganesos i l’abolició de la ciutadania per naixement a fills de pares sense permís legal.

Deportacions Massives i Canvis Legals Substancials: Per superar obstacles legals, planeja afavorir la deportació sumària invocant la Llei d’Enemics Estrangers de 1798. També contempla fer reviure la polèmica separació de les famílies.

Per dur a terme el seu programa antiimigratori, Trump propugna arribar a acords amb països per col·laborar en les mesures restrictives i la suspensió del programa de refugiats. No hi ha dubte, per tant, que la magnitud d’aquestes mesures podria desencadenar conseqüències significatives en termes econòmics i diplomàtics.

En resum, l’agenda migratòria proposada per Trump per a un possible segon mandat representa una repressió sense precedents que abastaria des de polítiques frontereres fins a canvis legals substancials. Tanmateix, el futur d’aquestes propostes dependrà no només de la seva implementació logística (si guanya), sinó també de la resistència que trobin en els tribunals i en l’opinió pública.

Resumida ja la política de Trump en matèria migratòria, hauria d’acabar aquí el meu article setmanal per no agafar-me els dits, però en haver tret a col·lació aquest tema, no puc menys que mostrar una certa inquietud davant l’acord (de moment difús i confús) sobre la transferència de les polítiques d’immigració que el Govern de Sánchez ha promès a Junts a canvi de la seva abstenció per consolidar els decrets que va presentar la setmana passada al Congrés dels Diputats.

I em susciten aquesta inquietud dos motius: un constitucional i un altre polític. El primer deriva de l’article 149.1.2º CE que atorga a l’Estat (no a les Comunitats autònomes) la competència exclusiva en matèria de “Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil”, tot i que l’article 150.2 contempla la possibilitat de transferir aquestes competències mitjançant una Llei Orgànica, que —com sap el lector— exigeix la majoria absoluta de vots al Congrés. Res, doncs, s’ha trencat avui ni s’ha de trencar necessàriament, però no deixa de ser com a mínim preocupant aquest interès de Junts (no d’Esquerra) per ostentar una “competència integral” en matèria d’immigració quan, a nivell europeu, s’està caminant en sentit contrari, cedint els Estats part d’aquestes competències a les institucions comunitàries.

El segon motiu, el polític, deriva dels moviments de caire xenòfob que en algun lloc de Catalunya (concretament a Ripoll) van donar la victòria (amb el suport indirecte de Junts) a la candidatura d’Aliança Catalana, de Sílvia Orriols. Però més enllà de Ripoll, és també a d’altres ajuntaments on s’estén la xenofòbia de manera subreptícia dificultant l’accés dels emigrants al padró municipal, com han denunciat la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, la Coordinadora Obrim Fronteres, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i les Sindicatures de Greuges locals. I com tots sabem molt bé, l’empadronament és la clau per accedir a l’atenció sanitària, l’escolarització, els ajuts socials i la regulació administrativa dels immigrants.

La preocupació neix, per tant, del fet que és molt difícil deixar de tenir en compte una realitat que ha apuntat Antoni Puigverd a “La Vanguardia”, quan, en un to claríssim de denúncia, ha dit que “potser per superar el carreró sense sortida, ara Junts fa èmfasi en el fet migratori. Ja fa mesos que la via ripollesa s’ha convertit en un pol d’atracció per als sectors més amargats pel final decebedor del procés. A les xarxes, els agitadors independentistes assenyalen els nouvinguts. Els acusen de la inseguretat i de la pèrdua de pes específic de la llengua catalana.” 

Òbviament, no puc prejutjar què cerca Junts demanant aquestes competències exclusives de l’Estat, però convé estar atents a la futura llei orgànica de transferències perquè la qüestió no deixa de ser preocupant.

El debat que va tenir lloc el passat dimecres sobre les esmenes a la totalitat interposades pel PP i Vox contra la futura llei d’amnistia s’han resolt com era d’esperar: desestimant-les per una majoria absoluta de diputats al Congrés, ja que aquesta majoria plural que dona suport al Govern de Pedro Sánchez, per diversa que sigui, no podia acceptar una proposta que, curiosament, un mes enrere, el mateix PP refusava.

L’esmena proposava la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal mitjançant la introducció al Codi Penal d’una sèrie de delictes de “deslleialtat constitucional”. Aquesta proposta de tipificació plantejava castigar “aquelles autoritats que promoguin la inobservança de les lleis o incompliment de les resolucions judicials buscant perjudicar la unitat” del país.

En versió del portaveu popular, Miguel Tellado, el seu partit proposava el rearmament i el reforç de l’Estat i de la nostra democràcia (…) tipificant les declaracions d’independència i els referèndums o consultes il·legals i promovent la dissolució d’associacions o persones jurídiques que incideixin en qualsevol d’aquests delictes”.

No hi ha dubte, que en el cas del PP, la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal i la suspensió de les seves activitats respon a l’eliminació per part del Govern de Pedro Sánchez d’instruments jurídics que abans permetien perseguir aquestes accions. Concretament, Tellado citava la derogació del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació impulsats pel Govern de Pedro Sánchez a la passada legislatura. I en aquesta línia, l’esmena pretenia recuperar els articles 544 al 547 del Codi Penal, anteriorment emmarcats en el capítol sobre la sedició. Tot i que, ara, el PP els emmarcava dins els delictes contra la Constitució en lloc de contra l’ordre públic. I suggeria penes de presó de cinc a deu anys i d’inhabilitació absoluta per temps de sis a dotze anys quan es refereixi a declaracions d’independència, i d’un a cinc anys de presó i inhabilitació especial d’un a cinc anys per a les consultes. 

La proposta no deixa de tenir la seva lògica si no fos perquè no concorda poc ni gens amb la posició que el PP va mantenir al ple celebrat al Senat el passat 21 de novembre. Aquell dia, Vox va impulsar una moció a la Cambra alta amb la qual pretenia instar el Govern a sol·licitar la il·legalització d’ERC i Junts, als quals es va referir com a “ultradreta supremacista”. La moció del partit de Santiago Abascal es va trobar, però, amb 257 vots en contra, també els del PP. Només tres senadors van votar-hi a favor. Aleshores, la popular María Yolanda Ibarrola la va rebutjar amb contundència des de la tribuna amb un argument que val la pena tenir en compte: “La porten sabent que aquesta demanda no prosperaria al Tribunal Suprem. La dissolució d’un partit polític és de les mesures més greus que poden ser adoptades en democràcia”. I tenia raó.

No hi ha dubte que la qüestió que s’ha debatut és important i mereix un debat jurídic que, com gairebé tots, comporta opinions contradictòries, perquè, si bé la il·legalització dels partits no és una pena estranya en el nostre corpus jurídic, per dur-la a terme s’han de complir els requisits establerts a l’article 9.2 de la Llei 6/2022, de 27 de juny, que diu textualment que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave” (conductes que descriu als números següents).

Per tant, actualment, un partit polític només serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics i, particularment, quan persegueixi destruir la democràcia mitjançant conductes com la de justificar atemptats i donar suport a organitzacions terroristes, arguments amb els quals es va il·legalitzar Batasuna el 2003. Tampoc poden els partits fomentar la violència, perseguir persones per causa de la seva ideologia, creences, sexe o orientació sexual.

Anar més enllà, ampliant aquestes conductes és molt qüestionable. Entre d’altres raons perquè la reforma d’una llei orgànica com el Codi Penal ha de ser en tot cas compatible, no amb una altra llei orgànica com la Llei de partits, sinó amb la Constitució Espanyola i, específicament, amb els drets fonamentals que reconeix interpretats d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. I la proposta efectuada pel PP (no entro ja a la de Vox) no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que únicament valida la il·legalització quan hi hagi un greu risc per a la democràcia i aquest risc és real. Un exemple bo d’entendre d’il·legalització seria el d’un partit islamista que proposés instaurar la xaria al nostre país. Però el que el PP proposava amb la seva esmena de reforma del Codi Penal permetria dissoldre els partits que promoguin la independència amb un referèndum il·legal sense la necessitat de convocar-lo de manera efectiva i, encara menys, dur-lo a la pràctica. En això consistiria el delicte de “deslleialtat constitucional”.

Val a dir tanmateix que aquest posicionament no és incompatible amb la discrepància que pugui tenir el PP amb la llei d’amnistia, i menys encara amb la preocupació que molts tenim —fins i tot els qui, com jo, creiem que aquesta és una llei necessària per encarrilar el futur— per l’esborrament que implica dels delictes comesos durant el procés i per les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes, que poden suposar un esperó per “tornar a fer-ho”, que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Penso, per tant, que no és gens estrany que un partit com el PP proposi mesures que pretenguin revertir algunes de les reformes que va dur a terme el govern a la passada legislatura reposant delictes que considera que no haurien d’haver desaparegut i, fins i tot, introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes.

Però el que no permet la Constitució espanyola vigent des de 1978 és condemnar idees, ni que siguin contràries a l’esperit constitucional, sempre que no s’incorri en delictes o fets sancionables penalment. I la jurisprudència europea ha consolidat una llibertat d’expressió política molt àmplia, igual que ho ha fet el Tribunal Constitucional al nostre país, que, en algunes de les seves sentències, remarca que la nostra democràcia, a diferència de la dels nostres veïns francesos o alemanys, no és una democràcia militant, és a dir, no exclou la possibilitat que els seus preceptes siguin sotmesos a revisió.

Subscric, doncs, l’argument defensat per un important sector de constitucionalistes que han criticat durament la proposta del PP, i més particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no sols perquè amb aquesta proposta el PP emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó perquè, en si mateixa, és contrària a l’ordre constitucional. 

I no sent, l’espanyola, una democràcia militant, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, i fins i tot pot depassar amb les idees l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen, per tant, la Llei de partits i el Codi Penal, interpretats d’acord amb la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que, amb l’objecte de defensar la llibertat de pensament i el pluralisme ideològic, no permet castigar les idees sinó les accions.

En una entrevista exclusiva a “La Vanguardia”, Artur Mas, expresident de Catalunya, ha compartit les seves reflexions sobre el panorama polític actual, marcat per la investidura de Pedro Sánchez i les negociacions entre el sobiranisme català i el PSOE. Retirat de la primera línia política des que va donar “un pas al costat” per cedir la presidència a Carles Puigdemont, Mas ha destacat la importància d’aprofitar l’oportunitat que es presenta en la política espanyola des d’una perspectiva catalana i catalanista.

Tot i així, potser el més rellevant de les seves declaracions és el realisme que desprenen quan assenyala que, malgrat les dificultats i la sensació de caos, s’està duent a terme el necessari en les negociacions entre les parts. Això, que implica una lloança indirecta al govern de Pedro Sánchez, s’explica pel convenciment que demostra l’expresident de la inviabilitat actual del projecte independentista, projecte —diu— que avui no té les condicions per avançar, encara que això no signifiqui que no pugui recuperar força en el futur.

Arribats aquí potser se li hauria de demanar si aquestes condicions que ara no es donen es donaven quan ell, en sortir decebut de l’entrevista amb Mariano Rajoy l’any 2012 i, després de la gran decepció electoral quan pensava que arrasaria en unes eleccions autonòmiques i va perdre seixanta diputats, optà per llançar el seu partit i tota Catalunya a l’orgia independentista que ha implicat un “procés” decebedor, amb condemnats, exiliats i amb una gran disminució del vot independentista a les darreres eleccions catalanes. Perquè no hem d’oblidar que Mas va ser una peça clau a l’inici d’aquest procés que ha convulsionat la política espanyola als darrers anys i d’alguna manera a coadjuvat al naixement de l’ultranacionalisme de Vox com a reacció al secessionisme.

Sigui com vulgui, Mas té raó quan considera que estem en el “postprocés” i que és necessari aprendre les lliçons dels últims deu anys. I tampoc s’equivoca en subratllar la importància de recuperar una ruta comuna entre els partits sobiranistes un cop és conscient de la disminució del pes electoral d’aquests, que difícilment pot recuperar-se de manera ràpida i no seria estrany que no sumés una majoria al Parlament a les properes eleccions catalanes que podrien dur a la presidència de Catalunya un socialista.

És obvi que la situació per la que passa actualment el nostre país no pot deslligar-se absolutament dels processos que es donen també al món d’avui, ja que no és només a Espanya que la democràcia és cada cop més vilipendiada per partits que, dient-se constitucionals —i volent mostrar-se com els principals valedors de la Constitució— trenquen diàriament alguns dels principis que el constitucionalisme liberal ha assumit com a premissa. Pensem, per exemple, en els Estats Units, on un expresident no deixa de dir que li van robar les eleccions i ha donat suport no sols a la institucionalització de la mentida sinó a un assalt al Congrés, i també en tants altres països europeus on l’extrema dreta ha guanyat o és a punt de guanyar les eleccions.

Per tant, no tot el desgavell és cosa d’Espanya, com podria semblar per les arengues diàries de Vox i les crítiques absolutament desmesurades del PP respecte de la situació actual, perquè, a pesar del gran soroll que ens envolta, no deixa de ser rellevant que en una Espanya on tants morts va provocar el terrorisme, avui no hi hagi violència política, perquè ni ETA ni el GRAPO ja no són una amenaça real, i totes les forces representades al Parlament estan plenament integrades en dinàmiques de pactes i aliances. Mirem, sinó, el Congrés dels Diputats i veurem (si les renous no ens ensordeixen o els fantasmes no ens ennuvolen la vista) que ningú —cap partit o coalició electoral— està exclòs ni s’ha automarginat de la vida política. El problema és que si “contra Franco” l’esquerra vivia millor, avui podem observar el fenomen contrari i sembla que la dreta espanyola, gairebé sense excepcions, “amb ETA en actiu” se sentia més còmoda que observant com persones i col·lectius que temps enrere van donar suport i fins i tot van ser còmplices del terrorisme, actuen des de la legalitat, col·laboren en la governabilitat d’Espanya i sostenen el Govern un cop han deixat enrere una etapa de dolor que tenim dret a recordar però no a mantenir com si encara estigués viva.

Curiosament, en uns moments en què, a pesar de de la complexitat dels pactes, de les incontinències verbals d’alguns líders independentistes i de les amenaces de la portaveu de Junts al Congrés de rompre l’estabilitat, el cert és que Espanya viu una realitat democràtica plena, que corrobora Artur Mas quan afirma sense embuts que “l’independentisme no té avui les condicions per tirar endavant”, i també Arnaldo Otegi, líder principal d’EH Bildu, quan declara que “a Euskadi no hi ha ara mateix una majoria que vulgui exercir l’autodeterminació”. 

Que el camí que s’ha de fer no és fàcil tots ho sabem, però també sabem que Espanya no es trenca —com dia rere dia prediquen els malastrucs d’una dreta que demostra més facilitat per criticar que per elaborar alternatives—, encara que som molt conscients que, com ens recordava “La Vanguardia” en un editorial no fa gaire,  la política ha adquirit un alt nivell de complexitat que aquest any es posarà a prova en dues eleccions autonòmiques ( Galícia i el País Basc) i en unes eleccions europees de forta intensitat en tota la Unió.

I vull citar aquest article editorial perquè, des d’una actitud positiva, afirma que l’actual complexitat política pot facilitar, paradoxalment, la maduració d’un país més cohesionat i integrat. Potser per primer cop a la història de la democràcia constitucional espanyola, tots som dins el marc que estableix la Llei Fonamental. I aquest “ser dins” podria fins i tot posar les bases d’un millor assentament de Catalunya a Espanya. 

Sens dubte, això exigirà un gran esforç dels nacionalistes per no sortir del solc constitucional en el que han decidit entrar, i també exigirà a l’esquerra espanyola que escolti i dialogui amb els seus adversaris, cosa que —si més no amb els sobiranistes— no havia fet Pedro Sánchez fins que s’ha vist —són paraules seves— en el deure de fer de la necessitat virtut.

Però també exigirà un canvi d’actitud de la dreta majoritària, representada pel Partit Popular, que no podrà mantenir durant gaire temps la seva actual radicalitat dialèctica i necessitarà obrir vies de diàleg amb els nacionalistes catalans i bascos si un dia vol accedir al govern del país sense necessitat de dependre de Vox, que l’ha descentrat i conduït per uns viaranys que aquest partit mai no hauria d’haver decidit recórrer.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a més del seu president, que ho és també del Tribunal Suprem, es compon de 8 advocats o juristes de reconegut prestigi elegits pel 3/5 del Congrés i el Senat, i 12 jutges i magistrats elegits en els termes que estableixi la llei orgànica (art. 122.3 de la CE). Com podem veure, no és possible el canvi en el sistema d’elecció dels 8 membres elegits d’entre advocats i juristes de reconegut prestigi sense reformar la Constitució. Això vol dir que l’única possibilitat de fer canvis en la composició del CGPJ sense retocar la Carta Magna pot només afectar els 12 membres elegits per les Cambres parlamentàries d’entre els jutges i magistrats, ja que, per fer-ho, cal tan sols modificar una llei orgànica, cosa que exigeix només la majoria absoluta dels diputats.

Diguem, però que l’elecció dels 12 membres d’entre els jutges i magistrats que fa actualment el Congrés i el Senat (6 cadascun) no sempre va ser com l’actual. En la llei orgànica del CGPJ de 1980, després d’aprovada la Constitució, els 12 membres judicials eren elegits pels mateixos jutges i magistrats. Aquest sistema d’elecció el va modificar la vigent llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ) de 1985, promoguda pel PSOE en el Govern. És, doncs, des d’aleshores, que aquests 12 membres són elegits pel Parlament (6 pel Congrés i 6 pel Senat), fet que implica que, en l’actualitat, tots els membres del CGPJ són elegits pel Poder legislatiu: 8 d’entre juristes de reconegut prestigi i 12 elegits d’entre els jutges i magistrats.

Arran de la reforma de 1985, la importància augmentada del Poder Legislatiu en l’elecció dels membres de l’òrgan de govern dels jutges i la majoria necessària per fer-ho (3/5), requerien d’una major lleialtat institucional i d’un compromís per part dels partits polítics, principalment del Partit Socialista i del Partit Popular, que havien dominat l’àmbit polític des dels anys 1980, i eren indispensables per aconseguir aquesta majoria reforçada en l’elecció. Però aquest compromís moltes vegades no s’ha complit i, curiosament, sempre que el PP ha estat a l’oposició. El 1995, amb Felipe González a la Moncloa i José María Aznar com a líder de l’oposició, va expirar el mandat del tercer CGPJ, però no es va poder renovar fins al 1996, tot i que va arribar a aquesta data absolutament esgotat, disminuït i pràcticament sense capacitat d’obrar, ja que va quedar-se amb onze membres, insuficients per aprovar les mesures que té encomanades. ¿I per què no es va renovar fins al 1996? Doncs perquè el PP, que preveia guanyar les eleccions —com així va ocórrer— volia tenir ell la clau dels nous magistrats. Així, doncs, guanyades les eleccions pel PP, després de vuit mesos d’interinitat, Aznar va decidir renovar l’òrgan de govern dels jutges amb una clara majoria conservadora. El bloqueig li va donar un bon resultat.

El segon bloqueig es va dur a terme el 2006, sota el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Novament, el Partit Popular dirigit llavors per Mariano Rajoy, va tornar a rebutjar la renovació del CGPJ bloquejant-lo durant gairebé dos anys. En perdre el PP les eleccions generals el 2008, Rajoy va haver de cedir i, amb retard, l’òrgan de govern dels jutges es va renovar. Val a dir, però, que a pesar de la seva derrota a les urnes, el PP no va sortir malparat d’aquest acord, ja que per asseure’s a negociar, els conservadors van exigir el manteniment d’una “minoria de bloqueig” amb nou dels vint membres, per així fer impossible sense el seu acord l’elecció dels magistrats dels principals tribunals del país, ja que no hem d’oblidar que aquesta és la seva principal funció.

L’acord va arribar, doncs, al setembre de 2008 i va ser el primer gran pacte d’Estat entre PP i PSOE en cinc anys, amb l’excepció de diversos estatuts d’autonomia. Al final, es van quedar nou vocals per a cadascun i en van cedir un a CiU i un altre al PNB. IU, que en aquell moment tenia només dos escons al Congrés, es va quedar fora. Els dos grans partits es van assegurar així un nombre suficient de vocals per bloquejar decisions de relleu, com les relatives als nomenaments o les qüestions disciplinàries.

El 2013, sota el mandat del PP i amb Mariano Rajoy a la presidència del Govern, es va aconseguir renovar el CGPJ sense demores mitjançant un acord subscrit per sis grups parlamentaris (PP, PSOE, IU, CiU, PNB i UPN; només UPyD es va quedar fora) i amb el nomenament dels 20 vocals per les forces polítiques, utilitzant, doncs, la fórmula instaurada pels socialistes que els populars havien criticat durant 30 anys. Fórmula que havien promès canviar al seu programa electoral fent que els 12 membres que, des de 1985, elegia el Parlament, fossin elegits pels mateixos jutges. ¿Per què no van canviar la fórmula que ara volen imposar i abans també defensaven? Perquè governant amb majoria, van poder imposar els seus nomenaments.

D’acord amb la llei, aquest CGPJ elegit el 2013 havia haver-se renovat a finals del 2018, però la renovació no va ser possible perquè, estant el PP en minoria, va veure que perdria la seva influència en el CGPJ. I contravenint el mandat constitucional, des de fa cinc anys bloqueja la renovació d’aquest òrgan  que actua amb un ple disminuït, però amb una clara majoria conservadora, a pesar de tenir les atribucions limitades, ja que, des de març de 2021, se li ha prohibit exercir la seva funció principal: realitzar els nomenaments dels més alts tribunals del país.

Aquesta llei que li retallava temporalment les facultats va ser promoguda pel PSOE i Unides Podem per pressionar el PP, que l’impugnà davant del Tribunal Constitucional i aquest avalà el passat mes d’octubre. Com era previsible, la prohibició ha provocat una amenaça de col·lapse al Tribunal Suprem, on ja hi ha 23 places vacants, fins al punt que el seu actual president interí, Francisco Marín, ha qualificat la situació de crítica. Tot i així, el PP han mantingut el bloqueig vulnerant clarament el mandat constitucional.

¿Per què? Doncs perquè els populars tenien la certesa de guanyar les eleccions el passat 23 de juliol i aconseguir una majoria absoluta amb Vox, que els hauria permès tres coses per a ells essencials: 1) Derogar la llei del 2021 que limita les funcions del CGPJ i prohibeix els nomenaments per part d’aquest òrgan quan està en funcions. 2) Aconseguir que l’actual CGPJ, amb majoria conservadora, fes els 80 nomenaments pendents, amb la qual cosa haurien designat presidents conservadors al Tribunal Suprem i als Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) de les Comunitats Autònomes. I 3) Promoure (un cop fets els nomenaments)  la reforma per a l’elecció de jutges.

No cal dir que tot aquest projecte se’ls ha fet malbé un cop ha estat el PSOE qui ha format govern, i ara el PP no sap com sortir de l’atzucac, ja que són conscients que amb un CGPJ en descomposició, un Tribunal Suprem i uns Tribunals de Justícia de les Comunitats Autònomes esgotats, és impossible allargar més la seva agonia. 

La situació és, doncs, insostenible. Per això, fent de la necessitat virtut, Feijóo ara s’ha tret de la màniga el desig que el comissari europeu de Justícia Didier Reynders actuï en qualitat de mediador en el procés de renovació del CGPJ, confiant així que, pel fet de ser membre del grup conservador, aquest li doni una mà en la defensa dels seus interessos.

Tot plegat no deixa de ser ridícul, encara que pugui acabar essent una solució. A més, dubto que la Comissió Europea accepti aquesta feina de mediació. Ara que, sigui quin sigui el resultat de la proposta, crec que té raó Ernesto Ekaizer quan diu que aquesta fórmula no és sinó un intent desesperat de salvar-se del naufragi del “titànic” judicial que ha provocat pel PP (des de Pablo Casado a Alberto Núñez Feijóo) mitjançant una crida de socors a Brussel·les perquè els ajudi a tapar les vergonyes en un assumpte que no té defensa i que ha implicat un greu incompliment de la Constitució que tant diuen defensar.

Davant del creixement del repte sobiranista, el Govern de Mariano Rajoy va actuar amb covardia. En lloc d’articular una resposta política al clam dels independentistes, va decidir que deixava en mans dels jutges la defensa de la unitat d’Espanya. En lloc de contestar políticament les seves reivindicacions, va decidir que els jutges diguessin que tot estava prohibit. I els tribunals, incloent-hi el Constitucional, van entrar gustosos en aquell joc. Tant, que fins i tot van arribar a prohibir que al Parlament de Catalunya es discutís —no que s’aprovés, sinó que tan sols es discutís— la independència, i per coronar aquesta gestió, el Govern ordenà a la policia que ataqués amb malls i porres milers de persones per frenar (val a dir que inútilment) un referèndum que no era sinó una simple consulta reivindicativa, encara que els independentistes pretenien donar-li més valor, però que —i ells ho sabien—estava mancat de tota força jurídica. 

Aleshores, el Tribunal Suprem, aprofitant que el fiscal general de l’Estat qualificà absurdament uns fets que s’havien dut a terme pacíficament com a delicte de rebel·lió, es va atribuir la competència per jutjar un cas per al qual d’altra manera no hauria estat competent, i va utilitzar la presó provisional per als encausats, als quals també aplicà la inhabilitació preventiva, per a, finalment, condemnar-los a unes penes de presó desorbitades. No dubto que el Tribunal Suprem ho va fer per defensar Espanya, però ¿tenia prou empara en la llei per actuar com ho va fer?

Temps després, quan el Parlament espanyol, empès per les circumstàncies, va decidir treure del Codi penal el delicte de sedició i regular de manera més laxa el de malversació, el Tribunal Suprem tornà a la càrrega i refusà l’aplicació del subtipus atenuat als processats en la causa del “procés” Puigdemont, Comín i Ponsatí, fent d’aquesta manera una interpretació molt forçada d’aquest delicte que contravenia l’esperit de la reforma duta a terme pel poder legislatiu.  I com sempre, a costa dels líders independentistes.

Dubto, per tant, que davant l’independentisme (ideologia que, com saben els meus lectors jo no comparteixo) els jutges que hi van intervenir hagin actuat sotmesos estrictament a la llei, com confio que s’acabi demostrant quan es resolguin els recursos que s’han interposat davant les institucions judicials europees. 

És això lawfare? Molt probablement, encara que no és el mateix que ho digui jo des d’una columna periodística que ho faci una diputada, com Míriam Nogueras, en seu parlamentària, i que ho faci amb noms i llinatges de jutges que ta titllat d’indecents i per als quals ha demanat expressament que siguin separats dels seus càrrecs i condemnats.

Com era d’esperar, aquesta intervenció de Nogueras, al meu entendre molt desafortunada, ha provocat un daltabaix en el món dels jutges i de l’oposició del PP, que han criticat obertament les opinions de la diputada, la qual ha tingut el suport —se suposa que involuntari— de l’expresident d’Extremadura i avui senador popular, José Antonio Monago, que, sense avaluar l’abast (i les conseqüències) de les seves paraules, per voler criticar Nogueras, ha acabat per donar-li la raó quan, dirigint-se al ministre de Justícia, ha afirmat que “el mayor caso de ‘lawfare’ que se ha conocido en la historia política de España lo mecieron ustedes. Porque un juez, el juez de Prada, introdujo en una sentencia un párrafo a propósito de la sentencia sobre la ‘Gürtel’, que provocó la caída del Gobierno del señor Rajoy”. Que dies després d’afirmar això se n’hagi desdit un cop els seus li han estirat les orelles, no resol del problema, perquè el cert és que, quan afirmà que el jutge de Prada havia actuat malament, és clar que, des del seu punt de vista —el del PP—, denunciava un cas de lawfare al món de la justícia, com també hauria estat un cas de lawfare  —aquest molt més greu si hagués acabat prosperant— l’intent d’aquella frustrada reforma del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) acordada entre PP i PSOE que situava Marchena al capdavant del Tribunal Suprem, operació que s’avortà quan el senador del PP Ignacio Cosidó comentà en un twit que, amb aquell acord, els populars controlarien la Sala Segona del Tribunal Suprem per la porta de darrere.

Exemples, per tant, de lawfare n’hi ha i no pocs. Basti esmentar l’arxiu que s’ha produït aquesta darrera setmana del cas “Neurona” contra Podem, després de tres anys d’imputació, i també el de la querella del fons voltor “Vauras” contra Ada Colau i dos dels seus regidors a l’Ajuntament de Barcelona, que l’Audiència Provincial va ordenar investigar l’abril del 2022, i ara també s’ha arxivat. 

Davant fets com aquests darrers ¿no hauria estat bé que els jutges que es van revestir amb la toga i van sortir al carrer per protestar contra les acusacions de lawfare que es feien al pacte entre PSOE i Junts per l’amnistia, es pronunciessin ara sobre l’ús il·legítim de la Justícia per desgastar els oponents polítics? ¿No hauria estat bé que el CGPJ hagués dit alguna cosa quan el ja famós jutge García Castellón s’inventà una pel·lícula (perquè no crec que es pugui definir d’altra manera) per acusar Puigdemont de ser un terrorista pel fet d’haver escrit un twit que donava suport a uns manifestants independentistes, establint com a element factual del delicte que un senyor francès que passava per allí va morir d’un infart? 

No obstant això, una cosa és que jo —o d’altres persones com jo— discrepem d’una o de diverses decisions judicials i ho diguem en un article com el que jo ara escric, i l’altra que afirmem que el sistema judicial espanyol no és imparcial i que tots els jutges s’han convertit en actors polítics. I tampoc és el mateix que l’opinió crítica es publiqui en un diari, que l’acusació es faci de manera solemne a la tribuna del Parlament, perquè això darrer —i més quan s’hi implica tot el sistema— comporta proclamar que el nostre poder judicial està pervertit. I fer-ho no sols és arriscat sinó injust, alhora que contribueix a augmentar la inestabilitat del país. Per això mateix, un partit responsable, si bé ha de prendre nota que hi ha irregularitats al sistema i buscar-hi solucions, no sempre pot expressar-les en veu alta sense el risc que les paraules danyin greument la democràcia.

Comprenc, per tant, que davant els atacs amb noms i llinatges de Míriam Nogueras, el ministre Bolaños hagi hagut de sortir en defensa dels jutges que el Govern —com a tal Govern— no ha criticat, encara que, a l’acord signat per PSOE i Junts per l’amnistia sí es parla explícitament de lawfare.

Haurem, per tant, de convenir que, encara que creguem que hi ha jutges espanyols que abusen del seu poder per fer activitat política, això només es pot combatre amb els mecanismes de l’Estat de dret. Ara que, davant les evidències, caldria  abordar la situació i trobar els mecanismes adequats per evitar el desprestigi de la judicatura. 

Però dit això, haureu de convenir que l’actual CGPJ no és el més adequat per abordar el problema, perquè només des d’un biaix ideològic inacceptable es pot creure que els actuals membres d’aquesta institució tenen legitimitat per parlar d’una bona administració de justícia al nostre país, perquè ells són —i ho dic amb total convenciment— el cas més evident de lawfare entre nosaltres.