És obvi que els qui comentem la realitat política del país ho fem des de la nostra perspectiva aprofitant els coneixements que hem adquirit. Respectant, doncs, els fets, les opinions són lliures, però han d’estar fonamentades i, de vegades, no és fàcil arribar a una conclusió segura. Això es veu molt clarament en matèria jurídica on, en tots els contenciosos, sol haver-hi dos posicionaments. Ho podem veure cada dia als tribunal on ens trobem amb casos en què el ministeri fiscal demana vint anys de presó per a un imputat mentre l’advocat defensor demana la plena absolució pels fets que es jutgen.
El mateix succeeix a la vida política davant algunes de les lleis que es discuteixen als parlaments, i no em refereixo a aquelles que poden provocar una divisió d’opinions sobre determinats aspectes o sobre l’abast de les qüestions que regulen, sinó aquelles altres respecte de les quals els legisladors manifesten un posicionament antagònic i fins i tot irreconciliable. I no tant perquè discrepin de la seva utilitat sinó perquè entenen que són netament inconstitucionals i, per tant, nul·les de ple dret.
Val a dir que això no succeeix en el debat de moltes lleis, però ara estam davant d’una que sí que provoca aquesta divisió radical d’opinions. Em refereixo a la llei que ha d’aprovar l’amnistia pels actes il·legals duts a terme a Catalunya durant el “procés”.
Aquesta és una llei que ha dividit el país en dos (desconec l’abast dels bàndols), però sens dubte l’ha dividit i dona lloc a dues manifestacions absolutament contradictòries. Per als seus defensors, la llei s’adapta escrupolosament a la Constitució. Per als detractors, la llei és manifestament inconstitucional.
Com a ciutadà puc comprendre aquests dos posicionaments tan radicals. En canvi, com a jurista, em costa decantar-me de manera contundent i segura en favor d’un o de l’altre bàndol, sobretot, perquè, diguem el que diguem —els ciutadans, els parlamentaris, els partits, els periodistes, els lletrats dels Parlament i fins i tot els membres del Consell General del Poder Judicial—, ningú de nosaltres té l’última paraula, que és reservada al Tribunal Constitucional, únic òrgan del país que té facultats per dirimir si una llei és o no és fidel a la Constitució.
Tanmateix hi ha òrgans de caràcter internacional que, si bé no són diriments, poden fer llum sobre la qüestió i ajudar a posicionar-nos. I si bé el que diguin aquests no necessàriament ha de ser assumit pel Tribunal Constitucional (o en tot cas pels Tribunals Europeus que també hi poden dir la seva), el cert és que ens il·luminen, però nosaltres acollim els seus dictàmens de manera favorable o desfavorable segons que les tesis que propugnen coincideixin o no amb les nostres.
Això ho hem vist molt clarament aquestes darreres setmanes amb la llei de l’amnistia, sobretot després que, a instàncies dels senadors del PP, que tenen majoria absoluta al Senat, la Comissió de Venècia, a la qual van acudir pensant que confirmaria les seves tesis sobre la inconstitucionalitat radical de la norma, ha dit que si bé és cert que seria molt més apropiat que la llei tingués el suport d’una gran majoria dels ciutadans espanyols —cosa que no té, però sí dels diputats que conformen la majoria absoluta—, i a pesar que presenta problemes pel que fa al període massa ampli al qual ofereix cobertura —que la Comissió aconsella escurçar i acotar millor—, la llei que es discuteix és, a criteri seu, constitucional i no exigeix reformar prèviament la Constitució per aprovar-la, com defensava el PP. I ho és perquè respecta la separació de poders, ja que correspondrà als jutges la seva aplicació.
Més encara, la Comissió de Venècia, que, repeteixo, és un òrgan consultiu i per tant, no vinculant, no ha avalat les tesis dels populars i no ha dit el que ells esperaven que digués, a pesar que segueixen afirmant que els ha donat la raó. I uns dies després de pronunciar-se ha sortit al pas d’unes declaracions de Borja Semper a les quals assegurava que el seu partit, si un dia governava, derogaria la llei. Això —afirma la Comissió de Venècia— no seria possible, ja que la revocació no està permesa perquè un cop el legislador ha aprovat la llei, la seva revocació seria contrària al principi de seguretat jurídica i al principi d’irretroactivitat del dret penal.
A la vista d’aquesta interpretació, que no ha estat favorable als interessos del PP, aquest partit s’agafa ara a l’informe que han emès els lletrats del Senat, que, el passat dimarts, el diari ABC duia en portada amb el títol següent: “Los letrados del Senado denuncian que la amnistía «dinamita» la Constitución”. Títol expressiu com pocs, que es basa en un raonament del tot contrari al que ha fet la Comissió de Venècia. En efecte, els lletrats de la Cambra Alta exposen al seu dictamen una llista de raons per les quals la norma no sols contradiu la Carta Magna de 1978, sinó que “dinamita” el sentit de norma suprema que té aquesta.
Els lletrats del Senat han conclòs, doncs, amb inequívoca rotunditat, que la llei d’amnistia és inconstitucional. Estem, per tant, a criteri seu, davant d’un text legal nul de ple dret per infracció de les regles essencials de formació de la voluntat a la Cambra Baixa. És a dir, que, segons creuen els lletrats, el seu informe no només impugna el contingut substantiu de la norma, sinó que la invalida, com també invalida la seva tramitació formal.
Són paraules gruixudes, d’un calibre tan gran que han fet que el Senat provoqui una crisi inaudita fins avui amb el Congrés dels Diputats que, si es confirma, involucrarà al Tribunal Constitucional que haurà de pronunciar-se.
Però alhora veiem que les conclusions a què han arribat els lletrats del Senat no s’ajusten a les que ha fet la Comissió de Venècia que, amb les prevencions que he esmentat, i sense pronunciar-se d’una manera radical en favor de la constitucionalitat, ja que, a diferència dels lletrats del Senat, els seus membres volen respectar la competència que, en aquest aspecte, té el Tribunal Constitucional, ha dit que “la unitat nacional i la reconciliació social i política són objectius legítims” i que, per tant, la llei d’amnistia, aprovada pel Congrés dels Diputats, és un instrument legítim, ja que busca la reconciliació i, també, perquè compta amb antecedents a altres països europeus.
No sé, doncs, com acabarà la tramitació d’aquesta llei. Sé que, ara, el Senat la retindrà durant dos mesos, ja que ha allargat (inconstitucionalment, des del meu punt de vista) el tràmit modificant el seu reglament, però després tornarà al Congrés, ja que no crec que el Tribunal Constitucional, si finalment ha de dirimir aquest conflicte entre Cambres legislatives abans d’aprovar la llei, la paralitzi. I el més provable és que el Congrés l’aprovi, no amb un gran suport parlamentari, com reclama la Comissió, però sí amb una majoria absoluta de vots que, des del punt de vista constitucional, és suficient.
Ara bé, el que ja em costa de dir és que passarà després d’aprovada, perquè no hem de descartar que, iniciats els recursos pertinents pels parlamentaris o bé formulades les qüestions d’inconstitucionalitat que poden promoure els jutges davant del Tribunal Constitucional o davant un tribunal de la Unió Europea, no sols podria suspendre’s cautelarment l’aplicació de la norma, sinó que aquestes instàncies superiors podrien acabar declarant la no conformitat de la llei amb la Constitució.
I tot plegat pot donar lloc a greus conseqüències, que no afectaran tan sols a Carles Puigdemont… encara que ell pretengui fer-nos-ho creure.
Del que no hi ha dubte és que, atesa la divisió existent entre la ciutadania, reflectida d’una manera perfecta i radical al nostre Parlament, es fa difícil apostar sobre quin serà el final d’aquesta discutida llei al nostre país.
Josep Maria Quintana 