Josep Maria Quintana

Aquestes darreres setmanes s’està produint un debat força interessant als Estats Units i també al Regne Unit sobre Israel i, més concretament, sobre les dificultats en què es troben alguns intel·lectuals jueus progressistes quan, en posar en quarantena la política del govern israelià, se’ls qualifica immediatament de traïdors.

Un d’aquests intel·lectuals és Tony Judt, de qui vaig parlar no fa gaire setmanes amb motiu d’una lletra de batalla dedicada al problema de l’autocensura, entesa com una de les conseqüències nefastes del fonamentalisme musulmà.

Aviat intentaré escriure una lletra de batalla sobre aquesta qüestió, en definitiva si -com opina Judt, els intel·lectuals jueus tenen dret a criticar Israel i la seva política, però avui, en aquest comentari em limitaré a traslladar als meus lectors l’opinió que acaba d’exposar Jimmy Carter, l’expresident dels Estats Units pel Partit Demòcrata, i també Premi Nobel de la Pau.

Carter va publicar el passat novembre de 2006 un llibre, “Palestine: Peace Not Apartheid” que, quatre mesos després de la seva aparició, continua situat a la llista dels llibres més venuts del New York Times. Es tracta d’un assaig que, no cal dir-ho, ha provocat una gran polèmica. Segons Carter, la política actual d’Israel en els Territoris palestins constitueix un “sistema d’apartheid” en el qual un Estat hebreu “totalment dominant” reprimeix la violència “privant els Palestins de llurs drets humans fonamentals”.

L’afirmació és radical, i no sols ha provocat protestes de molts sectors projueus, sinó també la dimissió de Kenneth Stein, especialista en matèries relatives a l’Orient Proper, que durant molts anys ha estat conseller de Carter.

Jo no m’atreveixo a judicar l’afirmació, perquè no tinc una opinió prou formada respecte d’aquest punt. Simplement la deix damunt la taula perquè, qui hi tingui interès, hi pugui reflexionar.

Jacques Chirac ha fet saber a l’opinió pública que es retira de la vida política i, tal com tothom esperava, no es presentarà a les eleccions presidencials. Després de més de quaranta anys de fer política, després d’haver estat President de la República, Primer Ministre, Batlle de París i d’altres càrrecs de menor importància, la premsa mundial ha tingut paraules especialment elogioses per aquest home que entrà en aquest món de la política de la mà de De Gaulle.

Segons publicava ahir Le Monde, la premsa britànica i americana no s’ha mostrat particularment tendra amb Chirac. El Daily Telegraph, diari de dreta, afirma sense floretes que si “les convencions demanen que es diguin coses gentils de les persones quan aquestes es retiren, no és fàcil de fer això en el cas de Jacques Chirac”. “En tant que home polític –segueix dient el diari-, el personatge ha tret partit de tot el que anava més enllà de la política francesa… és simpàtic, inconstant, dominador, i mostra un caràcter sense escrúpols.” Continua dient aquest diari que “ell ha estat, segons el seu humor, un lliurecambista i un proteccionista, un gaullista i un atlantista, un federalista i un euroescèptic”. “Podríem dir que en democràcia, els pobles tenen els homes que es mereixen. (…) França mereixia alguna cosa millor”, conclou.

Pel que fa al Financial Times, el diari dels negocis escriu que “en allò que fa a la seva herència, la major part dels analistes estan d’acord a estimar que el chiraquisme, més enllà dels pagesos que el sostenen, no representa gran cosa”. El diari el qualifica a més d’ “etern oportunista [que] ha canviat de camisa en mantes ocasions (…)”. El Financial Times revela així mateix que “ell ha estat generalment alabat per haver reconegut la responsabilitat de França en la deportació de jueus durant l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial, per haver conduït el 2003 ‘la vella Europa’ a oposar-se a la invasió de l’Iraq, i igualment per haver posat en guàrdia el país contra els perills de l’unilateralisme americà”. “El que emergeix –pel que fa als seus detractors- del balanç de Chirac és el sentiment d’ocasions perdudes”, escriu encara el diari.

El Guardian (de centre esquerra) qualifica Jacques Chirac de penell per la seva habilitat de navegar en funció dels seus interessos. “Chirac és sobretot criticat per haver fracassat a l’hora d’aprovar els canvis a França i d’haver cridat a un referèndum sobre la Constitució europea l’any 2005, i també per haver fracassat a l’hora de vendre aquesta idea als electors qui han votat NO” conclou el diari.

El New York Times opina això d’aquest adéu: “Després de més de quatre dècades en política i una dotzena d’anys com a president, Jacques Chirac ha anunciat la seva retirada de la vida política (…) però no ha anunciat que ell donava suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy (…). El discurs de Chirac era un adéu, no un missatge polític, (…) No ha dit res de la seva herència o del futur de l’UMP. (…) Protegit per la immunitat presidencial, ha evitat les persecucions, però ell podrà ser perseguit un cop hagi abandonat l’Elisi.”

El Washington Post no és menys crític. “Per a nombrosos francesos, Chirac ha encarnat la imatge de la reialesa a la francesa: elegant i obert, algun cop brutal en les seves crítiques a altres països europeus i als seus aliats, amant de viure a tot tren i ardent defensor de la cultura i de la llengua franceses. (…) Durant els seus mandats a l’Elisi, Chirac ha vist com el mal francès s’aprofundia. Els seus esforços de reforma han fracassat, la taxa d’atur ha augmentat, la discriminació s’ha accentuat i la influència de França ha disminuït. Després de les vagues a les barriades i del moviment del CPE, la popularitat de Chirac ha tocat fons.”

En un sondeig Ifop aparegut ahir al Journal du Dimanche (París), François Bayrou aconsegueix el mateix nivell que Ségolène Royal en el primer torn de l’elecció presidencial francesa: el 23% d’intenció d vot.

Es tracta d’una xifra mai no aconseguida fins ara pel candidat de l’UDF a l’elecció presidencial. Diguem alhora que, tant Royal com Bayrou es troben precedits per Sarkozy, que continua en cap a les intencions de vot, amb un 28%.

Tot confirmant, doncs, una progressió que de moment no cessa, Bayrou guanya 4 punts en referència al precedent sondeig Ifop fet per Paris Match (París) el passat 26 de febrer, i 6 punts en referència a l’enquesta precedent Ifop JDD del 22-23 de febrer.

Ségolène Royal té una evolució inversa a la de Bayrou, i perd de 2,5 a 5 punts respectivament. Jean-Marie Le Pen es troba en un quart lloc, amb el 13% d’intencions de vot.

Òbviament es tracta de sondeigs i, per tant, d’orientacions. Però tot sembla demostrar-nos que teníem raó els qui, des de fa molt de temps –en el meu cas, des que m’ho va fer notar el meu fill-, hem dit que, al nostre entendre, l’única manera de vèncer la dreta dura i pura que representa Sarzozy era donant suport a l’aposta moderada i sòlida de Bayrou. És cert que també Royal n’és, de moderada. Això no ho discutiré, però dubto molt que sigui sòlida. Els seus “désirs d’avenir”, aquest evolucionar continu per adaptar el seu programa a “ce que veulent les Français“, aquest prometre a tord i a dret realitzacions dubtosament possibles, aquest replegament final de tots els seus adversaris interns (Jospin, Strauss-Khan, Fabius….) que, després d’haver-la criticat durament, a la fi, i en veure com pot novament aproximar-se la derrota, han fet pinya entorn seu, però amb la boca petita, tot això, dic –i d’altres coses més-, és el que fa que molta gent d’esquerra pensi que l’aposta més segura contra Sarkozy és François Bayrou.

Veurem com es resol finalment. De tota manera, de la mateixa manera que el meu amic Pere Jaume Bosch enyorava haver nascut anglès en el seu darrer article, escrit a redós del seu estimat Portobello londinenc, i lluny de la “marabunda” madrilenya, a mi em conforta mirar el nostre veí del nord. És cert que aquest veí té tots els defectes del món. Però els nostres us asseguro que són encara molt més remarcables

——-

N.B. Ahir diumenge vaig veure diversos reportatges de la manifestació de Madrid i he escoltat el discurs de Mariano Rajoy. He de dir que mirant l’espectacle, veient la gent com cridava, escoltant el discurs del líder de la dreta, vaig dubtar de si escoltava el PP o em trobava davant un nou José Antonio Primo de Rivera, o un nou José Calvo Sotelo (encara no sabria diferenciar-ho prou).

Sortosament per a tots, la diferència entre ara i l’any 1936 no la marca el discurs polític, sinó la realitat del país, d’aquest país en el qual l’economia va raonablement bé, on globalment considerat hi ha feina per a gairebé tothom, on els immigrants ens fan els treballs més dolents que no volem fer nosaltres, i on, malgrat tot, cada dia que passa, és més gran el sector de gent que ha accedit a un nivell raonable de cultura.

Perquè si això no fos d’aquesta manera, si hi hagués, com antany, misèria pels carrers, si fóssim tan ignorants com eren els espanyols de 1936, aleshores –en veient i escoltant el que vaig veure i escoltar que havia passat ahir a Madrid- diria que les dues Espanyes estan novament a punt de passar a l’acció.

Escric aquest comentari el dissabte tarda (ahir per al lector) abans de saber què ha passat exactament a Madrid, encara que ho puc imaginar només mirant la fotografia que du el diari Menorca de la manifestació que va protagonitzar ahir el PP de la nostra illa davant l’Ajuntament de Maó. És probable que, com s’expressa la dita castellana, “allí eran todos los que estaban”, encara que probablement “no estaban todos los que eran”, la qual cosa demostra que els càrrecs públics del PP, amb una disciplina fèrria, segueixen les directrius del seu partit que, també com el de Rodríguez Zapatero, s’ho juga tot a l’avalot d’aquesta darrera carta.

He decidit que explicaré tot el que penso sobre el que a Espanya estem vivint a la propera “lletra de batalla” de dijous vinent, tot i que, abans de tancar l’article, vull seguir la sessió del Congrés en què compareixerà Pérez Rubalcaba.

Avui em limitaré a transcriure el següent article d’Enric Juliana –interessant article-, aparegut a La Vanguardia de dissabte, 10/03/07:

Zapatero se juega en las próximas semanas el colapso de la legislatura

Los dos trenes fantasma de la democracia española – ETA y el 11-M- se cruzan esta medianoche en Madrid. Los expresos se acercan y el guardagujas de la Moncloa se halla en serios apuros.

El presidente del Consejo está afrontando el momento más difícil de su febril mandato. La oposición le aprieta sin piedad, con ferocidad, incluso, traspasando algunos límites no escritos – el Partido Popular también ha convocado concentraciones antigubernamentales ante embajadas españolas en el extranjero, algo que no ocurría desde los tiempos de Franco-, pero sus problemas van mucho más allá de la monumental manifestación de repudio que tendrá lugar esta tarde en las calles de la capital de España.

Las manifestaciones no tumban a los gobiernos, como pudo comprobarse durante el vendaval por la guerra de Iraq, pero les pueden complicar extraordinariamente la vida (y la agenda), como sí ocurrió con las fiebres pacifistas de la primavera del 2003. En tanto que expresión de fuertes malestares, las grandes manifestaciones acotan el terreno de juego. Y fortalecen los cercos.

Éste es hoy el principal problema de Rodríguez Zapatero: el riesgo de que en las próximas semanas la legislatura entre en una fase de colapso por falta de oxígeno. Inmediatamente después del bombazo de ETA en Barajas, los estrategas de la Moncloa teorizaron la necesidad, urgente, de centrar la agenda, la maldita agenda, en asuntos distintos y distantes del País Vasco. No ha podido ser. El programa legislativo del Gobierno está prácticamente agotado, la economía va bien y sopla poco aire en la política exterior.

La agenda está atornillada al País Vasco. De manera que el oxígeno que necesita Zapatero sólo puede venir del Cantábrico. Es fácil adivinar cómo. Una declaración de Batasuna renunciando a la violencia parece imprescindible para que los abertzales puedan concurrir a las elecciones municipales. He ahí la piedra angular del enrevesado momento político. Ello ayuda a explicar la tremenda ofensiva del PP: cuanto más cale la idea de que el Gobierno ha cedido al chantaje del terrorista De Juana, más difícil será calibrar como positivo un eventual gesto de Batasuna; si se produce.

Si no se produce, las elecciones municipales y autonómicas de mayo pueden quedar atrapadas por el efecto De Juana, con el consiguiente colapso de la legislatura. Al Gobierno no le quedaría otra opción que cruzar los dedos, rezar para que sus candidatos no se conviertan en el chivo expiatorio del malestar por la crispación política, y comenzar a pensar en un adelanto de las legislativas a otoño, tesis que cada vez más dirigentes socialistas consideran – en privado- casi inevitable.

¿Y un adelanto súbito, fulgurante, en plan catenaccio,para unir, el 27 de mayo, legislativas, municipales y autonómicas? Casi nadie plantea hoy esta hipótesis, que tendría un sesgo plebiscitario, pero hay margen legal hasta el día 2 de abril.

Diríase, por tanto, que Zapatero está en manos de la modulación que adopte Batasuna. Pero hay otros factores decisivos. Uno de ellos, importantísimo: la recepción social a la estrategia del PP. He ahí la gran prueba a la que esta tarde se enfrenta Rajoy en las calles de Madrid. Yel martes en el Congreso, durante la comparecencia del ministro del Interior, Pérez Rubalcaba.

En el Gobierno y en el PSOE, donde la preocupación es muy alta, existe la convicción de que la agresividad pasará factura a los conservadores. Por ello, Zapatero busca con ahínco el contraste de estilos. Ayer en Bruselas se mostró exquisitamente paciente ante la manifestación de esta tarde. Y algo enigmático: “Después de las manifestaciones, ya vendrán las elecciones”.

Aquest any ens felicitàvem de no haver-nos encara trobat amb cap tramuntanada, però certament que la naturalesa, tan rica a casa nostra en tots els aspectes, no podia deixar passar la primavera sense fer-nos obsequi del vent.

“Aigo vos demanam i Vós mos donau vent”, canta Maria del Mar Bonet, i vent hem tingut com en els millors temps, encara que durant les primeres hores aquest vingués  acompanyat d’aigua. Els ports de Maó i de Ciutadella han romàs tancats durant més d’un dia i els camps –sortosament xops per l’aigua caiguda- s’han deixat bressolar per unes ràfegues fortes, dures, que han assolit els cent quilòmetres per hora.

Un cop l’aigua ha desaparegut i ha estat només el vent que ens visitava, el cel s’ha tornat blau, d’un blau intents gairebé insultant, i ha tret dels nostres caps tots els mals pensaments que, a aquestes hores, deuen ja haver-se dipositat per la serralada nord-africana.

Veure com l’aigua del mar batia sobre els molls de la cala era un espectacle fantàstic i contemplar la mar profunda, la de fora port (una mar més blanca que blava per mor de l’escuma batuda), era una mica aterridor.

Diuen que avui el vent demancarà una mica i sembla que tornarà a la caverna ignota d’Eol, tot deixant el salobre marí sobre les pastures dels nostres camps. Hauria de ploure una mica per salvar la collita, però no sé si ho farà, encara que aquest matí tot el cel és núvol altre cop. Però ens en sortirem. Com ens n’hem sortit sempre.

Menorca, doncs, continuarà essent ella mateixa. Malgrat tot, és més forta que la tramuntana. Ah, per cert! Després de tanta matraca sobre el canvi climàtic, veure aquesta tramuntana de sempre és un confort.

La resolució del Tribunal Constitucional que desestima per unanimitat la recusació que la Generalitat de Catalunya havia fet del magistrat Rodríguez Zapata dignifica el tribunal i, especialment, els magistrats presumptament progressistes que no han caigut en la trampa de jugar a fer política en lloc d’exercir la funció jurisdiccional, que és el que han de fer. Fins i tot el recusat Pérez Tremps ha votat contra la recusació del seu company, actitud que l’honora i que comporta un alè de dignitat entre tanta baixesa moral que ens toca viure.

No puc dir el mateix de Rodríguez Zapatero que, en el debat que va mantenir en el Senat fa dos dies, va caure en la trampa que li va teixir el Partit Popular. El president, en lloc de defensar la seva decisió de concedir la presó atenuada a De Juana “perquè era la bona”, si és que ell creia que ho era, va comença a fer servir el ventilador, o la moviola (com vulgueu), tot entrant en la dinàmica del “i tu més” a què tan acostumats estem a casa nostra.

No es pot defensar la pròpia política dient que els altres feien el mateix, o que ho feien pitjor. Som els ciutadans majors d’edat i amb criteri els qui ho hem de veure, això. I en veient-ho, podrem desautoritzar els arguments de l’oposició. Però contemplar com tot un president del govern es rebaixa a llegir llistes d’escarceracions fetes pel PP em va semblar lamentable.

Val a dir, però, que si penso això de Rodríguez Zapatero, he de dir també que escoltar unes hores més tard com Mariano Rajoy el qualificava de “hooligan”, quan poques vegades s’ha donat en el parlament un espectacle més roí que el que van protagonitzar en aquella sessió els senadors populars, escoltar-li això, dic, i sentir com Rajoy oferia al president un debat “assossegat i serè” sobre el terrorisme, em va semblar d’un cinisme increïble. Les seves paraules eren un sarcasme colossal.

No és que la decisió presa en el Parlament de blindar la presidència del Tribunal Constitucional fins al mes de desembre en la persona de la magistrada María Emilia Casas sigui dolenta per se, que no ho és, ja que l’esmena presentada per Esquerra Unida i aprovada amb el vot en contra del PP servirà també per als futurs presidents, que no cessaran en el càrrec fins a la renovació del Tribunal. Però té raó el PP quan afirma que, en prendre ara la decisió, el PSOE mostra el “plumero”, ja que l’únic que pretén –o potser hauríem de dir que el que pretén per damunt de tot- és que la senyora Casas –en la qual confia l’esquerra- presideixi el Tribunal durant el debat de la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya.

Val a dir, doncs, respecte d’aquest canvi el mateix que deia fa uns dies de la recusació del magistrat Rodríguez Zapata per part de la Generalitat: que és un despropòsit, que en aquest estat de coses, no s’hauria d’haver fet.

Penso que entre tots hem fet que la gent desconfiï de les institucions, i això perquè ens hem preocupat tant de polititzar-les, que ara no sabem qui serà el guapo que les podrà despolititzar.

Lamento ser tan pessimista, però tinc la impressió que, per millorar una mica les coses d’aquest país, es necessitaria fer tabula rasa de gairebé tot, incloent en aquest “gairebé tot” la nostra classe política. I això no és possible, desgraciadament.

Cada dia que passa, el centrista François Bayrou puja en els sondeigs. Segons una enquesta LH2 feta per RMC-BFM TV – 20 Minuts, publicada ahir, 5 de març, Sarkozy, amb un 28%, ocupa el primer lloc, però perd dos punts respecte del sondeig fet els dies 23 i 24 de febrer. Ségolène Royal va segona amb un 27%, però Bayrou assoleix ja un 20%, i ocupa el tercer lloc.

És ben curiós observar com aquest home ha passat d’un 6% a un 20% en molts pocs mesos. Ja sabeu que jo votaria per ell si fos francès, perquè penso que seria una gran alternativa moderada i intel·ligent a la dreta que, si les coses no canvien, acabarà guanyant.

En aquest mateix sondeig, es diu que, en una segona volta entre Sarkozy i Royal, les coses quedarien així: Sarkozy 52%, Royal 48%.

Es tracta només d’enquestes, però no deixen de ser un bon indicatiu.

Molt em temo que les dures crítiques que s’estan fet al govern per l’excarceració de De Juana encara no han tocat fons. Tot allò que és dolent pot empitjorar, diu una dita prou coneguda, i penso que estem davant un d’aquests fets als quals el senyor Rajoy i els seus seguidors s’aferraran com una petxina per tal de soscavar el terra sota els peus de Rodríguez Zapatero.

Estem en un període preelectoral. Maig és com aquell que diu a la cantonada i les generals s’han de convocar abans d’un any. Això ens augura una tasca interminable d’oposició a tot el que faci el govern, atès que, si per una d’aquelles coses que poden passar, els ciutadans no donen suport majoritari al PP, tots els arguments que els populars han dit i repetit durant aquests darrers tres anys esdevindran un boomerang contra el pit de Rajoy, que segurament el deixaran tocat d’una manera considerable, i això seria terrible (per a ell, és clar) encara que probablement resultaria saludable per a la resta d’espanyols que voldríem poder viure en aquest país més assossegadament, sense necessitat d’esbatussar-nos cada dia. I ho dic tot i que no subscric íntegrament el que ha fet el govern socialista. Però és que l’actitud del PP em sembla impresentable. No puc entendre tanta visceralitat, tanta hipocresia, tanca incapacitat de mirar-se al mirall, de reflexionar mínimament sobre el que ells han fet.