Josep Maria Quintana

Estimat director: Fa unes setmanes, en una carta on et parlava de l’autocensura com un dels comportaments que poden constrènyer la llibertat, a més de referir-me a una sèrie de casos que hem viscut a Europa en relació amb el món musulmà, t’explicava l’experiència que va viure l’historiador britànic, Tony Judt, jueu per a més senyes, però força crític amb la política d’Israel, el qual va veure com, per la pressió discreta (però decisiva) del lobby que es mou entorn de la Lliga antidifamació (ADL), una associació que lluita contra l’antisemitisme, es clausurava la conferència que havia de donar en el consolat de Polònia a Nova York.

Més enllà dels problemes derivats de l’autocensura –no és d’això que ara et vull parlar-, Judt ha posat damunt la taula, no sols el dret de criticar la política israeliana, ans també el que ell considera avui una falsedat: la que assimila l’antisionisme a l’antisemitisme. En efecte, va ser el professor Alvin Rosenfeld, un conegut especialista en la Shoah (l’Holocaust), qui, en un article publicat pel Comité jueu americà, assimilà les posicions de Judt i també d’altres jueus “progressistes”, com el dramaturg americà Tony Kushner o la professora universitària britànica Jacqueline Rose, a l’antisemisime. La polèmica ha estat recollida per The New York Times, que l’ha posat de manifest al llarg d’un debat sobre una matèria tabú fins ara, que Judt explica d’aquesta manera: “Tot el món –diu- ha estat reduït al silenci –els jueus, perquè tenen l’obligació de sostenir Israel, els no jueus, perquè tenen por de passar per antisemites. Resultat: ningú no aborda aquesta matèria.”

La cosa ha anat a més perquè, a principis del passat mes de febrer, va aparèixer en el panorama intel·lectual un grup, Independent Jewish Voicis (Veus jueves independents), del qual formen part persones tan conegudes com l’historiador Eric Hobsbawm i el dramaturg i premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, que ha vist en el quarantè aniversari de l’ocupació de Cisjordània i de la banda de Gaza, l’ocasió de crear “un clima i un espai on els jueus de diferents sensibilitats i obediències puguin dir el que pensen de la política que ha dut a terme el govern israelià, sense que hagin de ser acusats de deslleials o d’actuar moguts per l’odi envers ells mateixos”.
L’aparició d’aquest grup ha provocat un gran enrenou en el món jueu, i no es estrany si observem –i amb això tornem al problema tants cops tractat de l’autocensura- que, com ells asseguren, “si bé el combat contra l’antisemitisme és indispensable, perd la seva credibilitat un cop l’oposició a la política del govern israelià és sistemàticament qualificada d’antisemita”. Diuen finalment: “Molta gent com Tony Judt fa un treball coratjós aquí, als Estats Units, des de fa un cert temps. La novetat radica ara en el fet que el gran públic s’hi interessa.”

En realitat va ser Tony Judt qui va obrir el meló de la discòrdia amb un provocador article publicat a The New York Review of Books, l’any 2003, intitulat “Israel The Alternative”, en el qual sostenia, entre altres coses, que l’estat d’Israel era “un anacronisme dolent per als jueus”, i que hauria d’esdevenir un estat binacional.

La polèmica era servida i ha provocat un combat dialèctic, especialment entre Alvin Rosenfeld i Tony Jutd. “Se m’ha acusat –escriu aquest darrer- de voler ofegar el debat i la llibertat d’expressió, però res d’això no és veritat.” Rosenfeld, que té cura en tot moment de dir que antisionisme i antisemitisme són, en efecte, actituds equivalents, afirma però que “l’antisemitisme és la forma que pren una bona part de l’antisemitisme actual, fins al punt que alguns veuen ja un paral·lelisme entre les passades temptatives de desembarassar el món dels jueus i els desigs actuals de desembarassar-se de l’estat hebreu.

Li respon Tony Jutd: “És una bojeria (…) Mai no he dit que Israel no hagi d’existir. A més no crec que, entre el que podríem denominar els corrents polítics respectables, s’hagi defensat mai una cosa semblant.”

Rosenfeld replica: “Això és el que diu ell, però no és veritat. En els seus escrits, no apel·la a una solució entre dos estats, sinó a la dissolució d’Israel en un sol estat binacional, i tothom sap que, si un escenari com aquest es dugués a terme, els jueus es trobarien l’endemà en minoria al si d’aquest estat reconfigurat i estarien a mercè d’una població que no demostra cap voluntat de tractar-los amb gaire miraments.”

“La qüestió no és de saber si Israel té dret o no a existir –el talla Jutd-. Israel existeix, és un fet. El mateix li succeeix a Bèlgica, a Kuwait i a d’altres països que foren inventats en un moment donat, però que són avui en el mapa. La qüestió és de saber quin tipus d’estat hauria de ser Israel. Això és tot.”

Segons Judt, l’antisionisme té –en això com el sionisme- una història llarga i tortuosa. “Tenim tendència –escriu- a oblidar que fins a la Segona Guerra mundial el sionisme era un corrent minoritari, fins i tot en les organitzacions polítiques jueves. La gran majoria de jueus europeus eren apolítics o s’havien integrat i votaven en els països on vivien. De manera que, al menys fins l’any 1930, l’antisionisme era una actitud que es trobava lligada a una gran majoria de jueus. Hauria estat absurd veure-hi algun brot d’antisemitisme. Després, l’endemà de la Segona Guerra, durant un període relativament breu –entre 1945 i 1953-, una majoria esclatant de jueus polititzats van ser militants o simpatitzants de la causa sionista, per la simple raó que Israel era l’única esperança certa per als sobrevivents jueus. Aviat però, molts d’ells que havien abraçat en un determinat moment la causa sionista, com Hannah Arendt o Arthur Koestler, en van prendre distància, car els va semblar que Israel esdevindria el tipus d’estat amb el qual un jueu cosmopolita no s’hi podria identificar mai. Després, trobem una tradició ininterrompuda de jueus no israelians que considera Israel, bé com un fet aliè a la seva identitat, bé com una entitat que tant podrien aprovar com desaprovar, i que fins i tot podrien reprovar totalment. Aquest ventall d’opinions no té res de nou –conclou Judt-. La sola cosa realment nova –que es produeix a partir del 1960- és contemplar en tot això una forma d’antisemitisme.”

Darrerament ha participat també en la polèmica l’historiador francoalemany, Alfred Grosser, que –també com Judt- reivindica el dret a criticar Israel. “En tant que jueu –ha escrit-, jo he estat menyspreat pels alemanys. Això no obstant, després d’Auschwitz, he cregut en el nostre futur comú. No comprenc que avui els jueus puguin menysprear els altres i atorgar-se el dret de qüestionar una política despietada en nom de l’autodefensa. És que la compassió pel sofriment dels altres, és que aquest sentiment fonamental d’Europa no val per a Israel?”.

No cal dir, amic director, que la matèria pot analitzar-se des de molts punts de vista: el de l’autocensura, el de l’antisemitisme, el de si, com opina Jutd, antisionisme i antisemitisme no han d’anar necessàriament lligats, etc., però no hi ha dubte que és una matèria apassionat per qualsevol que vulgui contemplar críticament els problemes del món.

Españolito que vienes al mundo
te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
(A. Machado)

Estimat director: Després de tres anys de campanya mediàtica, de discursos construïts sobre un principi fals: el de la il·legitimitat de la victòria del Partit Socialista en unes eleccions –les del 14 de març de 2004- que el Partit Popular creia que tenia guanyades sense baixar de l’autobús, hem viscut la traca final amb la gran manifestació de Madrid (la setena de la legislatura), que ha anat precedida d’actes a totes les capitals de província i fins i tot de protestes davant d’algunes ambaixades d’Espanya a l’estranger. Dic traca final però potser no ho és exactament i estem, només, davant el tret de pistola que inaugura el que ben segur ha de ser la campanya més llarga i més dura de totes les que hem viscut durant la democràcia, una campanya que, com gairebé totes les que hem conegut, no serà tampoc un exercici intel·lectual de confrontació d’idees sinó un gran desplegament de marketing on l’únic que importa és destrossar l’adversari, exalçar la grandesa del jo i prescindir de tota anàlisi profunda i desapassionada de la realitat.

Contra la visceralitat i la irracionalitat

Tanmateix, els ciutadans que no ens agrada que ens aixequin la camisa, que no acceptem de combregar amb formatge, que avorrim profundament el cinisme d’Acebes i Zaplana, que ens molesta la mediocre i sempre acrítica actitud de Pepe Blanco, que entenem que l’emissora dels bisbes du a terme una política de comunicació immoral i que desconfiem del seguidisme governamental de la Cadena SER, penso que tenim dret a expressar els nostres sentiments, a dir el que veiem, encara que això sigui com sembrar en un desert d’arena. I dic això perquè el que resulta avui més fàcil és seguir ulls clucs el dictat de les més baixes passions, deixar-nos endur per la follia que ens envolta i posar-nos a cridar, els uns contra els altres, com fan els nostres diputats i senadors (per a vergonya de tots), que han convertit el Parlament en la graderia irreflexiva d’un estadi, on es xiula i s’insulta l’adversari, on s’anima i aplaudeix incondicionalment el cap de files del propi partit, i on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només s’intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits.

Jo no sé si vas seguir, amic director, el darrer debat en el Senat, jo sí que ho vaig fer i t’he de confessar que vaig sentir vergonya. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho haurien fet millor.

Anem, però, al fons, si és que podem separar el fons i la forma, perquè jo considero que avui, en el nostre sistema, la forma ha passat a ser part important del problema, i probablement no podrem afrontar amb eficàcia les matèries polítiques que afecten a la realitat del país si no modifiquem la manera de fer política, en definitiva, si no modifiquem l’estructura i el funcionament dels partits.

La falsa teoria de la conspiració

Partint del que tenim –en realitat no podem fer altra cosa- hem de dir que el problema crucial d’aquesta legislatura, el que ha marcat profundament tota la realitat política d’aquests tres anys, neix d’una decidida actitud del PP de no acceptar el resultat del 14-M de 2004. En efecte, les particulars circumstàncies que es produïren arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid, la deficient administració de la crisi que dugué a terme el govern d’Aznar, les mentides d’Acebes, aleshores Ministre de l’Interior, per sostenir el que era ja del tot insostenible -la tesi de l’atemptat d’ETA-, dugueren com a resultat una derrota del PP i la tímida victòria d’un PSOE que, de feia molt poc temps, liderava Rodríguez Zapatero, un home jove que havia exercit fins aleshores d’obscur i disciplinat acòlit –com tants altres diputats- de la direcció del seu partit

Que el PP mai no ha acceptat la derrota ho demostra l’actitud de confrontació que ha adoptat durant tota la legislatura, així com el manteniment de la dita “teoria de la conspiració” que, degudament propagada i sostinguda per diaris com El Mundo i emissores com la COPE, ha insistit, dia rere dia, en la idea que s’amagava als espanyols la veritat i que l’atemptat de l’11-M no va ser una obra exclusiva del terrorisme islàmic, sinó també de l’ETA, d’aquesta ETA davant la qual, diuen, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha acabat doblegant.

Que el PP mai no va acceptar el resultat electoral del 14-M és, d’altra banda, una evidència que s’explica, no sols pel tipus d’oposició que ha fet (fins a sis cops s’ha parapetat en grans manifestacions darrere les pancartes de l’Associació de Víctimes del Terrorisme), sinó també per declaracions explícites com la que, fa poques setmanes, va fer l’home que va ser portaveu del govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, quan afirmà públicament que els espanyols tenien dret a saber “quin grup terrorista havia dut el PSOE al govern”. Quasi res!

Ara bé, que jo pensi que el PP ha tingut una actuació indigne durant aquests tres anys, això no implica, però, que defensi ulls clucs Rodríguez Zapatero, el qual, en aquesta darrera etapa, bàsicament a partir del moment en què se li esfondrà l’esperança (segurament una mica infantil) de ser ell qui acabaria amb el terrorisme a través del dit “procés de pau”, ha actuat d’una manera penso que força criticable i que, amb el cas de De Juana Chaos, ha donat al PP la possibilitat de magnificar la seva estratègia d’atac, i això quan, gràcies al judici que s’està seguint a l’Audiència Nacional contra els presumptes culpables dels atemptats de l’11-M, cada dia es veu més clar que la “teoria de la conspiració” no era sinó una fal·làcia, una maniobra creada per l’entorn del PP.

Fixa’t, amic director, com, des de fa aproximadament un mes, ningú no parla ja d’aquesta teoria. I això perquè, quan el PP ha vist que aquella munició se li acabava, l’ha abandonada discretament i, sense rectificar res, ha decidit que, a partir d’ara, assumiria el paper de defensor i salvador de la dignitat i de la unitat d’Espanya, unitat i dignitat malmeses –assegura- pel govern de Rodríguez Zapatero que s’ha venut als terroristes i ha cedit al seu xantatge. Però s’ha venut realment el govern? Ha cedit al xantatge d’ETA? Jo crec que no, però sí que estic segur d’una cosa: que el govern ha comès tants errors que, amb la seva actuació, ha donat versemblança a aquesta afirmació dels populars.

Els errors del govern

Vull ara referir-me a l’actuació del govern del PSOE, i d’entrada et diré que, en la meva opinió, Rodríguez Zapatero va fer bé d’intentar un procés de pau amb ETA, com primer ho havia intentat Felipe González i va intentar-ho després Aznar (val a dir que tots dos sense fortuna). Però entenc que, quan un govern decideix actuar en aquest sentit, i ho fa sabent que té en contra el principal partit de l’oposició (cosa, per cert, que mai no havia succeït a Espanya, i que probablement tampoc no ha succeït mai en els casos anàlegs que coneixem a Europa, per exemple al Regne Unit, amb Irlanda del Nord), un govern, dic, que actua en aquestes circumstàncies no pot incórrer en els errors que ha incorregut Rodríguez Zapatero. I tots es relacionen amb el cas de De Juana Chaos. Vegem-los seguidament.

Primer error.- Si aplicant estrictament la legislació vigent (recorda, amic director, que en matèria penal, l’agreujament de les penes no es pot fer amb caràcter retroactiu), De Juana acabava la seva condemna de no sé quants milers d’anys amb el compliment de 18 anys de presó, un govern que està negociant amb l’entorn d’ETA la fi del terrorisme, i que està decidit a jugar a fons aquesta carta, mai no pot actuar com ho va fer el qui era aleshores ministre de justícia, senyor López Aguilar, el qual –se suposa que per pacificar els ànims de la dreta- va dir que, si no podien prorrogar la presó de De Juana pels assassinats comesos (pels quals ja havia complert la pena), cercarien la manera –n’inventarien fins i tot alguna, si això era necessari- per mantenir-lo a la presó. Això un ministre de justícia no ho pot fer, per molt escàndol públic que provoqui que un assassí convicte i confés hagi de ser posat en llibertat per exigències de la llei aplicable. A més, d’aquest primer error, neixen tots els altres, cada cop més greus.

Segon error.- Per fer callar el PP (com si això fos possible) el Ministeri Fiscal –que actua a dictat del govern-, es treu de la màniga un possible delicte d’amenaces terroristes, derivat de dues cartes escrites per De Juana quan era a la presó, cartes que són sens dubte el reflex d’una manca absoluta de moralitat, però de les quals és força difícil deduir-ne un delicte i, menys encara, un delicte de terrorisme. Doncs bé, tot i això, el Ministeri fiscal demanà 96 anys de presó per De Juana, una xifra del tot absurda des del punt de vista penal.

Tercer error.- Aviat el govern es va adonar que l’havia espifiat. Aleshores, per impuls d’aquest, el Ministeri Fiscal rectificà i rebaixà la petició de condemna a sis anys de presó, reducció que –no podia ser d’altra manera- el PP aprofità per denunciar aquesta rebaixa com un escàndol, i la va qualificar immediatament com una cessió indigne al xantatge dels terroristes, cosa que va fer perquè era conscient que el govern s’havia ficat en un laberint del qual li seria molt difícil sortir-ne il·lès. Calia, doncs, aprofitar.

En efecte, comdemnat a 12 anys de presó per l’Audiència Nacional, De Juana va recórrer la sentència i aconseguí que el Tribunal Suprem la rectifiqués tot qualificant el delicte comès com un simple “delito de amenazas no condicionales a grupos de personas sin circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal”, segons diu la Sentència de 26 de febrer de 2007, i li rebaixà la pena a 3 anys de presó. És aleshores quan De Juana inicia la darrera i definitiva vaga de fam que ha atrapat el govern entre dos focs: el dels partits nacionalistes bascos, que l’acusen de ser el responsable que s’hagi condemnat De Juana pel que ells qualifiquen de “delicte d’opinió” (fet que dificultava qualsevol mena de diàleg amb l’entorn abetzale), i el foc creuat del PP que –com que tot val i, a més, això li va perfecte per substituir la cada cop més esmorteïda i inservible “teoria de la conspiració” per la teoria de la cessió del govern al “xantatge dels terroristes”-, llança la idea que Rodríguez Zapatero s’ha agenollat (vaja, que ha agenollat Espanya!) davant un assassí en sèrie, davant el responsable de 25 assassinats, tot construint un discurs que no podia ser més efectista, i que no comportava la necessitat de dir cap mentida (perquè De Juana era i és, en efecte, un assassí), però que tampoc no perseguia la veritat, perquè el PP sap i sabia perfectament que aquest cop no es jutjava De Juana per cap assassinat, aquest cop se’l jutjava com a autor d’unes possibles amenaces terroristes que, vist el resultat del procés penal, no s’han pogut tipificar com a tals (“Absolvemos –diu la sentència esmentada- a dicho procesado de los delitos de integración en organización terrorista y de amenazas terroristas”), d’ací que el Tribunal Suprem el condemnés únicament a tres anys de presó, dels quals ja n’havia complert gairebé la meitat.

És, doncs, a la vista d’aquesta condemna (atès que damunt De Juana no en pesava cap altra), i a la vista també de la vaga de fam que posava en greu perill la seva vida, que el govern decidí atorgar al reu el benefici de la presó atenuada (que no la llibertat!), una decisió que segurament s’ajustava estrictament a la legislació vigent, però que, atès el nivell de confusió i de politització que s’havia produït (en part pel culpa dels errors del govern), hem de convenir que, qualsevol que fos la mesura que aquest prengués en benefici de De Juana, seria conceptuada pel PP com una debilitat, com a una rendició, perquè, per molt bé que s’expliqués la mesura presa, seria difícilment entesa per la majoria de ciutadans.

Quart i darrer error: Arribats a aquest punt, i davant el duríssim atac amb què el PP fustigava el govern de Rodríguez Zapatero, el president, en lloc d’afrontar la realitat i d’assumir personalment les decisions que havia pres, en lloc de fer autocrítica i d’explicar amb convicció el perquè de la seva política, va caure finalment en el que jo considero el pitjor dels errors comesos fins ara: el de mostrar una gran debilitat argumental en posar en marxa el ventilador, o la moviola, digues-li com vulguis, quan al Senat va decidir respondre a les acusacions del PP amb un estèril “i tu més”, que és el camí que sempre adopten els polítics quan perden la capacitat de respondre amb idees i arguments.

En efecte, quan Rodríguez Zapatero pujà a la tribuna del Senat, avui fa vuit dies, no va fer com Blair quan va defensar a la Cambra dels Comuns la seva discutible decisió d’enviar tropes a l’Iraq, una decisió que, segons ell va dir, tornaria a prendre, i que va justificar amb arguments (que, òbviament, podrem o no compartir); ni féu tampoc com Felipe González quan assumí públicament que havia canviat d’opinió respecte de l’OTAN i assegurà que rectificava perquè estava convençut que, per al bé d’Espanya, havia de rectificar. No, Rodríguez Zapatero no va fer això. El president pujà a la tribuna del Senat sense disposar de cap discurs que justifiqués amb rigor intel·lectual i ideològic les seves decisions polítiques. I sense assumir cap error, sense passar-se la mà pel pit una sola vegada, simplement va treure un llistat de les escarceracions fetes durant el mandat d’Aznar, a qui va acusar d’hipòcrita.

Jo crec, com ell, que Aznar és un hipòcrita, però entenc que respondre únicament a les dures desqualificacions del PP amb un eixorc “i tu més” és el que Rodríguez Zapatero mai no havia d’haver fet.

I ara què?

Dit això, potser tu em demanaràs: què hem de fer ara. Doncs no ho sé, amic director. De veritat que no ho sé. L’únic que veig clar és que ens trobem en un moment molt difícil, les seqüeles del qual seran, penso, males de superar per tothom. Entre altres coses perquè, quan en un dels camps polítics es generalitza el criteri del “tot val per assolir el poder”, i en l’altre camp es percep una pobresa de reflexos i una incapacitat manifesta de respondre intel·ligentment, aleshores es fa molt difícil construir el país en democràcia. I temo molt, amic director, que estem a prop d’assolir un estadi de crisi que no preludia res de bo.