Estimat director: Aquell mes de juny de 1967 jo estudiava filosofia al Seminari Ciutadella. Ens trobàvem en època d’exàmens i tanmateix, en havent dinat, alguns de nosaltres corríem a la biblioteca per poder llegir les notícies de premsa que parlaven d’una situació de preguerra que promovia el president Nasser, líder egipci del panarabisme, contra el dèbil estat d’Israel. Ja el 1948, després del reconeixement internacional de l’estat jueu i, posteriorment, el 1956, els àrabs s’havien enfrontat a Israel, a qui d’alguna manera volien fer desaparèixer del mapa. Aquell juny de 1967 semblava que ho tornaven a intentar.
Durant el mes de maig d’aquell mateix any, Nasser, aliat amb Síria, bloquejava l’accés a Israel per la Mar Roja. Immediatament després feia retirar les forces d’interposició de l’ONU a la frontera. La tensió no podia ser més gran. Val a dir, però, que no s’ha pogut saber fins avui si realment Nasser volia abatre Israel, entre altres coses perquè ningú encara no ha tingut accés als arxius egipcis, però del que no hi ha dubte és que Israel estava convençut que Nasser havia pres aquesta decisió.
Des dels Estats Units, el president Johnson es mostrava escèptic sobre el fet que Israel fos atacat, d’ací que digués al primer ministre israelià Abba Ebban: “No esteu en perill. Us trobeu en una situació molt difícil però no esteu en perill (…) Israel no es trobarà sola a menys que ella hi decideixi estar.” Tanmateix, mentre la delegació israeliana rebia aquesta resposta que volia ser tranquil·litzadora, una delegació egípcia es dirigia al Kremlin, on els soviètics posaven en guàrdia els egipcis i els deien que els donarien suport sempre que no apareguessin com a agressors.
Però al Caire, la febre de guerra era irresistible. A l’odi popular contra Israel que Nasser alimentava, havíem de sumar-hi el d’altres països àrabs conjurats contra l’estat jueu. Entre aquests hi havia la Jordània del rei Hussein, el qual, després d’anys d’enfrontaments amb Egipte, decidí que no podia restar d’espectador i signava un tractat de defensa mútua que, de fet, situava el seu exèrcit sota comandament de Nasser.
En aquell moment Israel es trobava davant la perspectiva d’una guerra a tres fronts: el de Jordània a l’est, el de Síria al nord, i el d’Egipte al sud. Fou, doncs, en aquell moment quan decidí actuar mitjançant l’“atac preventiu” més eficaç del que hem conegut fins avui.
Dilluns, 5 de juny, a les 7 del matí, 189 avions sortien en direcció a Egipte. L’objectiu era només a 45 minuts de vol. Però la major part de les esquadres israelianes, que volaren al llarg de la costa en direcció a l‘oest, estaven dotades amb unes reserves suplementàries de combustible que els permetessin superar les bases aèries egípcies, objectius que havien decidit atacar per la rereguarda.
L’atac fou contundent i, en unes hores, tota l’aviació egípcia va ser destruïda.
El 5 de juny, doncs, l’aviació israeliana destruí 400 avions de l’exèrcit egipci, sirià i jordà. A més, tres divisions israelianes entraren en acció contra set divisions egípcies i un miler de carros, tot prenent el control de la península del Sinaí. Això darrer s’aconseguia després de quatre dies de combat.
L’Estat hebreu demanà tot d’una a Jordània que es mantingués aliena al conflicte, però ja era massa tard per tornar enrere i les tropes del rei Hussein obriren foc al llarg de la línia d’armistici amb Israel. El dia 7, l’exèrcit israelià assumí el control de Cisjordània i de la ciutat de Jerusalem. Aleshores Jordània acceptà un alto al foc. L’endemà ho féu Egipte. El 9 de juny, les forces israelianes atacaren les posicions sirianes sobre els Alts del Golan, des d’on aquestes havien bombardejat les ciutats d’Israel abans de l’inici de la guerra. El dia 10, els jueus ocupaven la ciutat siriana de Kuneitra i Damasc acceptava un alto al foc.
S’havia, doncs, acabat una guerra que, en sis dies, provocà 679 morts i 2.563 ferits del costat d’Israel i 21.000 morts i 45.000 ferits del costat dels països àrabs. La desproporció era rotunda, com ho era també el resultat: Israel havia ocupat els Alts del Golan, Cisjordània, la banda de Gaza i Jerusalem-Est. La ciutat mítica de Jerusalem quedava, per tant, sota control de Tel Aviv.
Doncs bé, quan l’endemà de la victòria -el diumenge 11 de juny- jo entrava a Catedral de Menorca per assistir a la missa major, em vaig topar amb en Perico Llambies, el sagristà. L’home era més feliç que un gínjol. “Déu ha estat al costat dels seus –anava proclamant en veu alta-. No podia ser d’altra manera”.
Sigui com vulgui, la realitat és que fou aquesta, amic director, la primera guerra de què jo tinc una memòria clara, la primera que em va interessar i que vaig seguir amb passió des d’aquella Espanya nostra dominada pel franquisme, on uns mesos abans (pel desembre de 1966), s’acabava de votar en referèndum la dita “Llei Orgànica de l’Estat”, amb la qual els tecnòcrates del règim ens volien fer creure que vivíem en una democràcia.
Passats quaranta anys d’aquells dies de juny, veiem, però, que el problema palestí (que neix el 1948 amb la instauració de l’estat d’Israel i s’agreuja definitivament el 1967 amb la Guerra dels Sis dies) segueix del tot viu i sense resoldre, alhora que una part de les terres ocupades continuen encara en mans d’Israel que, sense sofrir derrotes clares, no ha obtingut d’aleshores ençà cap altra victòria militar.
Avui, doncs, quaranta anys més tard, voldria esbrinar quines foren les conseqüències principals d’aquella guerra, i ho faré aportant les conclusions a què arriba l’historiador i escriptor Tom Segev, habitual col·laborador del diari Haaretz, en un llibre recentment publicat: 1967. Six jours qui ont changé le monde (Denoël 2007).
Segons Segev, la guerra de 1967 va engendrà quatre canvis importants:
Primer: Els jueus orientals, fins aleshores marginats, passen a integrar-se en el camp polític i social del país.
Segon: La dreta nacionalista és legitimada. Fins aquell moment, els ultranacionalistes eren qualificats de “feixistes”. Ben Gourion havia dit del seu cap, Menahem Begin, que era un Hitler! Dons bé, acabada la guerra, Begin entrava en un govern d’unitat nacional i, deu anys més tard, esdevenia primer ministre.
Tercer: Els israelians descobreixen els palestins. Des d’aquest punt de vista, l’any 1967 obre un període que dura encara avui. Rellegiu, sinó, els debats que es van produir a Israel entre juny i desembre de 1967 sobre la pau, sobre els territoris ocupats i sobre les colònies i veureu que tot ja és allí. Cap idea nova no ha emergit d’aleshores ençà.
Quart: Israel s’obre al judaisme, i això implica un canvi fonamental Diu Segev: “Abans de 1967, l’idea central consistia a crear un ‘jueu nou’: l’israelià. Amb la redescoberta dels Llocs sants s’enceta el retorn a la tradició.” I insisteix: “Fins el 1967, els sabras (jueus nats a Israel) eren els qui dominaven l’estat major i menyspreaven les elits dels jueus que havien nascut a la diàspora.” Amb la guerra es produeix, però, un canvi radical, del què n’és un clar exemple Moshe Dayan, un home que formava part d’aquests jueus que integraven els sabras. Segons ens explica Segev, el general Dayan, l’heroi de la guerra, fins l’any 1967, mantenia posicions absolutament laiques i no sabia què havia de fer amb els Llocs sants. Tot evocant el mur de les Lamentacions, s’interrogava en veu alta dient: “Per ventura tenim necessitat d’un Vaticà jueu?” I tot seguit ho negava. Però deu dies després de la guerra, aquest mateix home exclamava davant les coves dels Patriarques d’Hebron: “Nosaltres hem tornat aquí per a romandre-hi fins a l’eternitat”.
En definitiva, doncs, que, d’acord amb la tesi de Segev, és amb aquesta Guerra de Sis dies que Israel descobreix que mai no podrà esborrar deu mil anys d’història, i això el farà esdevenir jueu en el sentit més profund del terme. I jo, tot i que respecto el canvi, no puc deixar de dir que dubto que aquest hagi estat un fet positiu per a la humanitat.
M'agrada S'està carregant...
Josep Maria Quintana 