La gran, la immensa soledat de la dreta espanyola

by

Mirant el resultat de la composició dels ajuntaments a les capitals de província de l’Espanya d’avui ens adonem que l’estat es troba dividit en dues meitats: una l’ocupa l’esquerra i l’altra la dreta, gairebé al cinquanta per cent. Tanmateix hi ha diferències en la composició d’aquests espais, perquè si la dreta queda representada únicament per un sol partit, el Partit Popular (PP), que esdevé un gran calaix de sastre on hi ha des de liberals moderats a nostàlgics del franquisme, l’esquerra presenta una clara subdivisió: el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ocupa l’espai més gran, però Izquierda Unida (IU) (amb la variant catalananobalear d’Esquerra Unida (EU) i una sèrie de formacions lligades al moviment ecologista que solen tenir en la seva denominació el qualificatiu Verds, es mengen també una part considerable del vot de l’esquerra que sol veure’s perjudicat pels mecanismes de la llei d’Hont, que premia sempre les llistes més votades.

A aquesta visió general cal afegir-hi la distorsió que provoca el nacionalisme, que sol agrupar-se en partits difícils de definir ideològicament (n’hi ha de centre dreta, com el Partit Nacionalista Basc (PNV), Convergència i Unió (CiU), Coalición Canaria (CC) o Unió Mallorquina (UM) i n’hi ha d’esquerra, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Bloque Nacionalista Gallego (BNGa), Eusko Askartasuna (EA), Nafarroa Bai (NB), els Partits Nacionalistes de Mallorca i de Menorca (PSM) i el conjunt de partits que componen l’Esquerra Abertzale al País Basc.

El panorama, doncs, és complex degut sobretot als moviments nacionalistes perifèrics, que responen a uns sentiments que es troben clarament en desacord amb l’estructura política espanyola –tot i que les autonomies implicaren un gran avenç en la distribució territorial de poder a Espanya-, si bé cal reconèixer que la majoria d’aquests partits nacionalistes accepten el joc constitucional i no volen trencar-lo, però sí que el voldrien modificar, la qual cosa comporta avui la qüestió no resolta més greu a què s’enfronta Espanya, qüestió o problema (digueu-li com us agradi més) que el PSOE entén amb dificultat (encara que s’esforça i ho intenta –si més no des que governa Rodríguez Zapatero) i que el PP no és capaç d’entendre i, a més, no el vol entendre de cap manera.

D’altra banda, és precisament aquesta reacció negativa o contrària a comprendre i a intentar resoldre el problema de la diversitat que impliquen els nacionalismes perifèrics allò que, per damunt de tot, aglutina la dreta espanyola, la qual, unida i agrupada tota en el PP, ha fet d’aquest partit –sobretot i per damunt de tot- un baluard que vol protegir Espanya dels nacionalismes (del català i el basc principalment), fet que ha provocat que aquest gran partit, el PP, assumeixi el “nacionalisme espanyol” com a doctrina bàsica i, en definitòria del seu programa polític, i que n’hagi fet el ciment de la seva unió, això fins al punt que, avui, si observem la seva actuació, haurem de concloure que no es diferencia gairebé en res de la que adopta, en el marc de Catalunya, l’Esquerra Republicana. El nacionalisme del PP i el d’ERC s’assemblen com dues gotes d’aigua. Només llur objecte de desig és diferent.

A nivell de les Illes Balears (que és la meva terra nadiua), la divisió al cinquanta per cent (amb un lleuger avantatge per l’esquerra) és molt semblant a l que es dóna a Espanya. Aquí les distorsions respecte de les forces hegemòniques (PP i PSOE) les representen el Bloc per Mallorca (una Coalició electoral formada per PSM-Entesa Nacionalista, Alternativa Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana), el Partit Socialista de Menorca (socialista d’esquerra) i una coalició que a Eivissa s’ha fet entre PSOE i d’altres grups d’esquerra) que, conjuntament, han igualat els vots obtinguts pel PP en solitari. Això ha fet que, a la circumscripció de Mallorca i en la composició del Parlament de les Illes Balears restés com a peça clau Unió Mallorquina (partit que jo crec que hauríem de titllar de centre-dreta però que juga sempre un paper que pot ser ambivalent), el qual ha obtingut dos regidors decisius a l’Ajuntament de Palma, tres consellers decisius per al Consell de Mallorca i altres tres diputats decisius al Parlament.

Dissabte passat, UM va decidir-se per l’esquerra i donà la batllia de Palma al PSOE. Aquest, amb l’ajut d’altres forces d’esquerra obtindrà la presidència i el govern dels Consells de Menorca, d’Eivissa i de Formentera. Veurem què succeirà en el de Mallorca i en la definitiva formació del Govern de les Illes Balears. Però tot sembla a hores d’ara que UM es decantarà també per l’esquerra, i això deixarà el PP en l’oposició a totes les grans institucions insulars.

No sóc ningú per donar consells, però penso que la dreta espanyola hauria de reflexionar molt seriosament sobre la seva terrible soledat. Són un gran partit, que això ningú no ho nega, però la prepotència amb què actua el PP quan governa, la intransigència que demostra i la gran incapacitat que manifesta a l’hora de comprendre la diversitat de criteris i la varietat ideològica que conviu al sí d’una Espanya cada cop més plural, això el condueix a un aïllament que, no sols és perillós per a ell, perquè el margina, ans ho és també per a la convivència futura entre els espanyols.

Anuncis

%d bloggers like this: