La derrota de Chávez

by

L’any 1992, quan el coronel Hugo Chávez va fracassar en el cop d’estat militar que impulsava contra el president de la República, ell, el líder de la revolta, en veure’s perdut va ordenar als seus seguidors militars que es retiressin a les casernes. En el discurs de derrota va reconèixer que havia fracassat i que no es podia fer res “por ahora”.

Curiosament, després d’haver encaixat a les urnes la que ha estat la primera derrota en molts anys (encara que molts pocs vots), Chávez ha repetit pràcticament les mateixes paraules del 1992. “No es ninguna derrota. Es otro por ahora”, va dir.

Coneixent mínimament Hugo Chávez, aquestes paraules sonen a amenaça. I d’alguna manera es comprèn, perquè ell –sense cap oposició al parlament, on s’actua de fet a mà aixecada- havia plantejat aquesta consulta com un plebiscit a la seva persona. Però en cap moment no es va plantejar la possibilitat de perdre’l, sinó de confirmar-se com a líder absolut i únic que, amb el suport electoral dels ciutadans, podia modificar la Constitució, tornar a presentar la seva candidatura i instaurar un règim socialista que deixaria en les seves mans tot el poder.

“Por ahora” no serà possible, ha dit. Però què vol dir aquest “por ahora”? Retirarà la seva proposta? La tornarà presentar més endavant? No ho sabem. Ell ara necessita temps per encaixar una derrota que no preveia i que “de moment” li impedeix prosseguir amb els plans de liderar perpètuament Veneçuela i, després, una “Revolución Bolivariana” que, si d’ell depengués, s’estendria a tota Amèrica del Sud.

El moment és alhora esperançador i difícil. Cal ser optimistes perquè l’aspirant a dictador popular no ha aconseguit el que volia i un gran pal s’ha posat a les rodes de la reforma que ell volia realitzar. Però les dificultats en què es trobarà l’oposició no són petites. En primer lloc, els opositors formen un magma al qual només aglutina l’enemic comú, però que de cap manera respon a una mateixa ideologia. A més, allí hi ha partits, moviments cívics, esglésies, etc. És un “totum revolutum” contra Chávez i el chavisme, però no és res més en positiu. En segon terme, l’oposició no té representació parlamentària. Els partits opositors van cometre l’error de no competir electoralment a les passades eleccions, i això ha convertit el Parlament en un ramat d’ovelles que farà sempre allò que li ordenarà el seu únic pastor.

L’enyorat i ja desaparegut Joan Casals em recordava que aquesta mena de boicots mai no duen enlloc. Sempre, per dura que sigui la cosa, cal intervenir: “Los ausentes nunca tienen razón”, era la frase –així, dita en castellà- amb la qual ell il·lustrava aquesta idea.

Per tant, el futur s’haurà de conquerir a base d’esforç i de seny. No hi ha dubte que la victòria opositora, que s’ha aconseguit gairebé sense mitjans i contra tot l’aparell de l’estat, és importantíssima, però caldrà que la sàpiguen administrar si no volen que aquest “por ahora” de Chavez es transformi en una amenaça permanent.

Anuncis

%d bloggers like this: