Hi ha una manera molt eficaç de deteriorar una democràcia sense necessitat d’assaltar cap parlament ni suspendre cap constitució: convèncer els ciutadans que només són legítims els governs quan governen els nostres. Que quan guanyen els altres hi ha frau, engany, traïció o alguna conspiració que converteix una majoria parlamentària legal en una anomalia que cal extirpar. És exactament el terreny al qual una part molt significativa de la dreta espanyola ha decidit conduir-nos.
José María Aznar acaba d’advertir que, si Pedro Sánchez torna a governar després de les eleccions del 29 de novembre, estaran en perill la Constitució, la unitat d’Espanya i la monarquia parlamentària. Ha afirmat que aquestes seran les eleccions «més importants des del començament de la Transició», que Sánchez pretén donar-los un caràcter gairebé constituent i que la continuïtat de l’actual majoria podria acabar conduint Espanya cap a una república. I ha anat encara més lluny: ha insinuat que Sánchez seria capaç d’«alterar el cens electoral» per obtenir avantatges per al PSOE.
No està sol. Isabel Díaz Ayuso ha demanat directament als ciutadans que no votin per correu, després de suggerir la possibilitat d’un «pucherazo», i ha arribat a afirmar que Sánchez «no és un demòcrata». Santiago Abascal, per la seva banda, ha recomanat també votar presencialment perquè, diu, no es fia «absolutament de res» i considera que Sánchez «és capaç de qualsevol cosa». Mesos abans, Vox ja parlava de manipulació del cens i Feijóo d’«enginyeria electoral» en relació amb l’adquisició de nacionalitat per descendents d’espanyols emigrats. Les insinuacions van provocar fins i tot la protesta de representants de la carrera diplomàtica, que reivindicaren la professionalitat dels funcionaris consulars i recordaren que són les juntes electorals, no els consolats, les que efectuen el recompte dels vots de l’exterior.
Tot això seria simplement grotesc si no fos profundament greu.
Perquè es pot criticar Pedro Sánchez. I molt. Es pot considerar equivocada l’amnistia, censurar els seus canvis de criteri, denunciar els casos de corrupció que afectin el seu entorn polític, reprovar els seus pactes parlamentaris o sostenir que la legislatura ha estat dolenta per a Espanya. Aquesta és precisament la funció d’una oposició democràtica. Però hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar: convertir l’adversari polític en un enemic de la nació i presentar preventivament unes eleccions com a sospitoses per si no produeixen el resultat desitjat.
Aquesta frontera és la que s’està esborrant.
La paradoxa és extraordinària perquè els qui diuen defensar la Constitució semblen oblidar què diu la Constitució. El seu article 1 proclama el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament. L’article 6 estableix que els partits expressen aquest pluralisme i contribueixen a formar la voluntat popular. I l’article 99 disposa una cosa elemental: president del Govern és qui obté la confiança del Congrés, no necessàriament qui encapçala la candidatura més votada. Pedro Sánchez va ser investit d’acord amb aquest procediment. Es podia detestar la majoria que el sostenia; el que no es podia fer honestament era negar-ne la legitimitat constitucional.
Però això és precisament el que es va començar a fer des del principi. El novembre de 2023, abans fins i tot de la investidura, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ja la qualificava de «frau electoral». Admetia que Sánchez seria elegit amb els escons exigits per la llei, però sostenia al mateix temps que la seva investidura constituïa un frau perquè l’amnistia no havia figurat en el programa electoral socialista. És una concepció sorprenent de la democràcia parlamentària: les majories són legals però il·legítimes si els acords que les fan possibles no agraden a l’oposició.
Això no és defensar el sistema. És sotmetre el sistema a una condició prèvia: només l’acceptaré si em dona la raó.
I aquí apareix una contradicció que convindria recordar a Aznar cada vegada que invoqui solemnement la Constitució. El Consell General del Poder Judicial va mantenir el mandat caducat des del 4 de desembre de 2018. El mateix CGPJ va arribar a qualificar aquella situació de «greu anomalia en el funcionament de les institucions». La renovació no es va desbloquejar fins al juny de 2024, després de més de cinc anys de paràlisi i amb mediació de la Comissió Europea entre PSOE i PP. Una formació que converteix la Constitució en arma llancívola hauria de ser especialment prudent abans de repartir certificats de constitucionalisme.
Per això potser cal invertir l’acusació. El PP no és, evidentment, un partit antisistema en el sentit convencional del terme. Governa comunitats autònomes i ajuntaments, participa en totes les institucions i aspira legítimament a governar Espanya. Però una part de la seva estratègia política ha adquirit trets inequívocament antisistema: qüestionar la legitimitat del Govern quan no governa la dreta, considerar fraudulenta una investidura constitucional, insinuar manipulacions electorals sense aportar proves i sembrar preventivament la desconfiança sobre el vot per correu.
El procediment és conegut: primer es diu que l’adversari és il·legítim; després, que les institucions que l’emparen estan ocupades; finalment, que si guanya les eleccions potser és perquè les eleccions no han estat netes. Arribats aquí, ja no queda gaire espai per a la democràcia: només queda la victòria pròpia.
El més inquietant és que Aznar pronuncia aquestes paraules mentre anuncia una «reconstrucció» d’Espanya després de Sánchez. Reconstruir? Espanya no és un edifici en ruïnes. El 29 de novembre se celebraran unes eleccions convocades d’acord amb l’article 115 de la Constitució i la Llei Electoral, com certifica el decret publicat al BOE (a pesar que alguns, des de la dreta, havien proclamat que Sánchez mai no les convocaria per imposar la seva dictadura). Però hi haurà eleccions. Hi haurà candidatures, campanya, urnes, meses electorals, juntes electorals i recompte. I després passarà el que en democràcia ha de passar: governarà qui pugui formar una majoria constitucional.
Pot guanyar Feijóo. Pot governar amb Vox. Pot tornar a governar Sánchez. Qualsevol d’aquestes possibilitats pot agradar-nos o horroritzar-nos. Però cap d’elles, per si mateixa, destrueix la democràcia.
La democràcia comença justament aquí: acceptant que l’altre té dret a guanyar.
I qui no és capaç d’acceptar-ho potser hauria de deixar de donar lliçons de constitucionalisme.
