Aquestes setmanes, a casa, hem visionat alguns capítols de la sèrie que ofereix Movistar amb el títol “Upstairs & Downstairs” (“Dalt i baix”), que ve a ser la continuació d’una sèrie antiga que es va emetre per la televisió espanyola als anys vuitanta (“Arriba y abajo”) amb molt d’èxit, ja que reflectia les peripècies d’una família semi aristocràtica de Londres, amb el pare diputat i el fill membre de l’exèrcit britànic, i aprofundia en les relacions internes i externes d’aquella família que vivia al barri de Belgravia, en una casa on els senyors ocupaven la planta i el pis de dalt, mentre el servei vivia a la planta menys u, amb entrada independent des del carrer.
Dic que la sèrie que ara s’emet no és un remake sinó una continuació perquè els esdeveniments que s’hi conten comencen, precisament, en el moment en què acabaven els de la sèrie anterior i tenen lloc -si més no als primers capítols- als anys previs a la segona guerra mundial, quan el Govern britànic i el francès, davant la pressió bèl·lica que estava exercint Adolf Hitler sobre Europa, intenten evitar l’esclat de la guerra.
M’ha fet pensar en això el magnífic article que Lluís Foix publicava a La Vanguardia el passat dimecres, en el qual comparava la situació política que viuen Espanya i Catalunya amb aquella situació prebèl·lica, no tant per destacar aquesta possibilitat de guerra (que ningú no preveu, sortosament), sinó per remarcar la irresponsabilitat (potser hauríem de dir la incompetència) dels polítics quan actuen d’una manera previsiblement errònia.
Diu Foix: “La història és plena d’exemples de personatges públics que sabien perfectament el que no havien de fer i, tot i això, ho feien per a la seva pròpia perdició i per a la perdició dels seus pobles. Els grans conflictes del segle passat van ser errors de càlcul dels seus màxims dirigents. (…) Neville Chamberlain i Édouard Daladier van anar a Munic el 1938 per apaivagar Hitler i van tornar a la Gran Bretanya i a França amb la seguretat que havien evitat una segona guerra mundial amb un pacte que autoritzava Hitler a ocupar la terra dels sudets de Txecoslovàquia. Sabien que no es podien fiar de Hitler, però no van tenir el coratge de plantar-li cara aquell setembre del 1938. Churchill va sentenciar el futur polític de Chamberlain al tancar el seu discurs al Parlament dient-li que havia anat a Munic per salvar l’honor i evitar la guerra i perdria l’honor i tindria la guerra. Així va ser.”
La lliçó de la història és, sens dubte, aplicable a la situació actual, en aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya en què Puigdemont i els seus aliats apliquen la lògica sentimental, que és del tot contrària al dret, i Rajoy s’obceca a aplicar exclusivament el dret quan aquest contravé els sentiments de gran part del poble de Catalunya. Com en el cas anterior, Puigdemont salvarà l’honor, però perdrà la guerra, i Rajoy guanyarà la guerra -vencerà!- però haurà agreujat amb el seu comportament (no només el d’ara, també amb el què ha tingut al llarg dels darrers anys) el principal problema d’Espanya, que no tindrà només repercussions a Catalunya, sinó també en la convivència entre els espanyols, i arrossegarà conseqüències de tipus econòmic i de trencament de la pau social. Perquè ni l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni la via penal contra els responsables polítics del que està succeint a Catalunya resoldran un problema que tots els agents han anat deteriorant, conscients que el xoc frontal podia dur a la catàstrofe, però que, tot i així, han preferit defensar els seus criteris abans de sacrificar-se per trobar una solució. I la solució, si és que existeix (cosa que jo he d’admetre), només pot partir del diàleg, i és segur que ha de comportar no sols un “retorn a la legalitat”, sinó també canvis substancials en el marc jurídic i polític existent.
En el moments més crus dels conflictes polítics, el primer que se sacrifica és la veritat, aquest desideràtum conceptual a què tots aspirem, però que sempre decidim immolar en benefici propi, i estic convençut que la veritat no és avui patrimoni de cap dels dos contendents. Tant com crec també que la veritat no pot imposar-se per la força perquè no es pot identificar amb la llei ni -i això que jo el defenso!- amb l’Estat de dret; ja que tant la llei com l’Estat de dret poden ser injustos o, simplement, esser concebuts com a injustos per milers o fins i tot per milions de persones, com és ara el cas dels catalans que lluiten decidits per la independència.
Des del primer dia en què l’enfrontament entre Madrid i Barcelona agafà cos de manera seriosa per mor dels passos que, sense aturall, anava fent la Generalitat, he cregut que els seus dirigents conduïen els catalans vers el precipici, perquè provocaven el pitjor que aquests processos poden provocar: la divisió del poble, donant en aquest punt la raó a un dels polítics que més desconsideració em provoquen: José María Aznar, que va fer de la divisió i del xoc la seva divisa política. Però l’Estat, amb tots els seus ressorts del poder i amb la divisió periodística capitalina del seu costat, no és menys responsable de com estan les coses, perquè l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol és un fet (per mi indiscutible) que marca, d’aleshores ençà, els governants espanyols, que han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. I d’aquesta actuació se n’ha derivat un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. De fet, els polítics espanyols mai no han entès que la identitat no pot imposar-se.
L’historiador Borja de Riquer ha denunciat -i ho subscric- la intransigència dels polítics espanyols, incapaços de negociar res perquè tot pacte implica fer concessions. I ells això no ho entenen. Mostren l’altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. De fet, posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents. “¡Cataluña es nuestra!” deia un dels manifestants que va entrevistar la televisió el 10 d’octubre. De fet, és el mateix que deien de Cuba el 1898. “España hizo América -va escriure Emilio Castelar (un republicà!)-, como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” Alhora que un conservador com Cánovas afirmava que “ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba” perquè “en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.”
I que ningú no cregui que pretenc amb això comparar Cuba amb Catalunya. Pretenc tan sols denunciar el concepte patrimonial que els polítics espanyols han tingut de tot el que configurava el territori “nacional”. I res no ha canviat des de fa tres segles. Som allí mateix. I si depèn d’ells, hi serem per omnia saecula saeculorum.
La llàstima és que un PSOE dividit i anul·lat pels vells elefants que la vida, els diners i la política han malmès, compri íntegres les tesis de Rajoy i deixi la sensatesa i el progressisme a mans de Podem, en lloc d’intentar construir, amb els progressistes i amb la Constitució (que pot donar molt més de si del que assegura Rajoy), un discurs propi, allunyat d’aquest nacionalisme espanyol, ranci, prepotent i decimonònic
Josep Maria Quintana 