Catalunya: Després de la tempesta no sempre ve la calma

by

Més enllà del que cadascú de nosaltres pugui pensar sobre què va succeir a Catalunya diumenge passat i de les raons jurídiques i legals que emparaven o desemparaven les actuacions dels uns i dels altres, més enllà del que jo mateix he escrit sobre el “procés” en uns textos dels què avui no rectificaria una sola coma, penso que s’escau fer una afirmació que sol ser vàlida en el camp polític: “En política, els grans fets que produeixen un impacte visual i emocional a la gent, acaben valorant-se no pel que són, sinó pel que semblen”. Vull dir amb això que no s’estudien amb la fredor de l’analista asèptic que escodrinya els fets i els avalua d’acord amb la legalitat a què s’han de subjectar, sinó que l’impacte emocional adquireix una dimensió tal en les persones, que ofusca el rerefons; i el que era només un element secundari (que no afectava, per tant, al nucli de la qüestió), passa a ser un element substancial, que determina el veredicte. No dels jutges, certament que no!, però sí del ciutadà, que és, finalment, qui té la darrera paraula en política. Perquè no ho oblidem, en un procés de caire revolucionari que vol trencar, per tant, amb una legalitat que es considera injusta (ho sigui o no per a tothom), els jutges, encara que hi juguen un paper, no juguen el definitiu, perquè és el poble que, al final, amb el seu suport o el seu rebuig, converteix els revolucionaris en herois o en traïdors.

Els plantejaments revolucionaris no els guanyen, per tant –ni necessàriament-, els qui tenen la llei de la seva banda, sinó els qui acaben obtenint el favor del poble. En definitiva, els qui guanyen el “relat” –aquest relat de què parlava Joan Pons en un article de fa setmanes-. Doncs bé, aquest relat, prescindint de si tenen o no la “raó legal”, la nit del diumenge 1 d’Octubre, el van guanyar els independentistes catalans. I Rajoy el va perdre. De fet, el va perdre l’Estat espanyol, a causa d’una actuació policial desproporcionada, maldestra i fora de lloc, que, si bé anys enrere s’hauria pogut amagar a l’opinió pública, avui en dia l’ha visionada tothom, per la immediatesa i l’objectivitat de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Mirem-ho, si no. Uns dies abans, Rajoy havia fet una roda de premsa televisada per assegurar a l’opinió pública que: “No hi haurà referèndum”. “No hi haurà urnes”. “No hi haurà paperetes”. “No hi haurà votació”.

Tota Espanya, en canvi, va poder veure en directe que, a Catalunya –a tots i cadascun dels pobles de Catalunya (més de nou-cents municipis!)-, hi va haver referèndum, hi va haver urnes, hi va haver paperetes, i també hi va haver votacions. I a més, de regal, hi va haver una gran i injustificable violència exercida per les forces públiques de l’Estat, que van dur a terme una gran repressió contra una gent que, amb les mans aixecades, demanava només “volem votar”; una gent que no duia armes, que no atacava ningú i que només defensava l’exercici d’un dret que, sens dubte, conculcava la llei vigent, però que no comportava cap mena de violència física.

Que el referèndum no té valor jurídic, això és evident, no sols perquè no estava emparat per la llei, sinó perquè, en les condicions que es va fer, ningú no podia garantir els seus resultats, i s’equivocaria molt la Generalitat si pretengués que, en aquestes circumstàncies (confiscació d’algunes urnes, impossibilitat de gaudir d’un cens vàlid, manca de jutges que poguessin avalar els resultats, no participació de les forces opositores, etc. etc.) pretengués –com sembla que pretén Puigdemont- que el resultat és vàlid i, per tant, imperatiu. Però, més enllà del que acabo de dir, el passat diumenge, els independentistes van guanyar el “relat moral” davant l’opinió pública i davant tot el món, com ho proven els articles i les informacions que, l’endemà dilluns, publicava ja la premsa internacional i recollia el diari Menorca.

Entre els més durs amb l’actuació de l’Estat trobem el francès Libération: “No és la unitat d’Espanya la que està sent atacada a cops de porra, és la democràcia”; “¿què ha pogut passar pel cap del president espanyol per pensar que una neutralització violenta dels vots solucionaria els problemes?”. Le Monde optava per una peça més informativa i destacava les càrregues policials, els trets de bales de goma (per cert, prohibides a Catalunya per una llei vigent), i les imatges d’ “homes i dones, alguns ancians, víctimes d’abusos durant les evacuacions”.

També mostrava el seu rebuig a la contundència de les càrregues policials la CNN nord-americana, que obria la secció d’internacional amb un missatge diàfan: “La vergonya d’Europa”; alhora que el diari britànic The Guardian afirmava nítidament: “L’Estat espanyol ha perdut” i, després de criticar també el bloc independentista per fer un referèndum contra llei, demanava una sortida dialogada.

El diari financer britànic Financial Times obria la seva edició de dilluns destacant els “centenars de ferits” que van deixar les càrregues i desallotjaments policials, i recalcava les paraules d’Ada Colau demanant la dimissió de Mariano Rajoy. I també ens podríem referir a The Telegraph, a l’escocès The National, que titllava la jornada com “El dia de la vergonya d’Espanya”, el Süddeutsche Zeitung alemany, o l’italià La Stampa, que obria l’edició denunciat l’ “onada de violència unidireccional que ha travessat Catalunya”, etcètera, etcètera.

Més contundent encara, The New York Times, dilluns qualificava els fets com “una de les proves més serioses a la democràcia espanyola des del final de la dictadura de Franco en els anys setanta”. I el dimarts, després de qualificar Rajoy i Puigdemont d’intransigents, afirmava que Rajoy ha quedat davant l’opinió pública com un “matón”, i comparava la qüestió catalana amb les peticions d’independència de Txetxènia, Kosovo, País Basc o Kurdistan.

He de dir, però, que “guanyar el relat” no comporta necessàriament “vèncer” en una batalla tan desigual. A més, de la manera que el govern de Rajoy el va perdre amb l’actuació brutal de la policia, també la Generalitat el pot perdre fàcilment si, com afirma Puigdemont, fa una declaració unilateral d’independència, que només té el suport emocional d’un importantíssim sector de la societat catalana (no de tota, ni fer-hi prop!), i que, a més, no té tampoc cap suport legal i que, per això mateix, no obtindrà d’entrada, cap reconeixement internacional. I això perquè, ara per ara, a diferència de la premsa, que s’ha manifestat com hem vist, els governs dels estats –especialment dels que formen part de la Unió Europea- s’han posat del costat de Rajoy. No només perquè aquest té la Constitució espanyola de la seva part, sinó perquè tots ells tremolen davant una desestabilització d’Espanya, que comportaria ben segur la desestabilització d’Europa en uns moments en què aquesta és amenaçada pels populismes creixents a molts dels seus estats membres.

Ara bé, encara que les emissores d’abast estatal destaquin aquest suport, no haurien d’oblidar que tots aquests mateixos caps d’Estat han condemnat la violència amb què Rajoy ha intentat aconseguir frenar el referèndum. I per a més inri, sense aconseguir-ho!. De fet, això darrer és el que, des del meu punt de vista, ha esdevingut un gran oprobi per al president, que –no en tinc cap dubte- ha començat el compte enrere de la seva carrera política.

I ara què?, Doncs tots sabem –bé, tots no, perquè hi ha qui encara continua amb la matraca de “la ley, la ley, la ley”- que això només es pot intentar resoldre amb diàleg, generositat, i transigència. Comportaments, aquests, molt bonics i lloables, però que, segons crec, no són patrimoni de Mariano Rajoy ni de Carles Puigdemont. I és una llàstima.

Anuncis

%d bloggers like this: