Com centenars o milers de persones, aquesta setmana em vaig passar el capvespre del dimarts davant la televisió, esperant que succeiria a la sessió del Parlament de Catalunya en què s’havia de debatre –segons la versió oficial del Govern d’Espanya i de molts governs europeus- “un conflicte intern espanyol”, conflicte que, tanmateix, desperta interès i preocupació a tot el món, que tots els mitjans de comunicació duen a primera plana i que, aquell mateix dimarts, havia fet desplaçar a Barcelona centenars de corresponsals per informar-ne. Potser sí, doncs, que fos un “afer intern”, però ningú no em negarà que les preocupacions que desperta a totes les cancelleries i les repercussions que poden derivar-se’n van molt més enllà del que podria qualificar-se com una querella menor, com un assumpte de família.
Expectació inusitada, però comprensible; ajornament d’una hora a l’inici del ple i, finalment, aparició de Puigdemont, que va fer un discurs mesurat, hàbil i sibil·lí fins al punt que em va semblar que érem davant una escena del Parlament italià a l’època dorada de la Democràcia Cristiana i que el portaveu de la Generalitat era el mateix Giulio Andreotti.
I no és estrany, perquè Puigdemont tenia com a missió fer la quadratura del cercle, és a dir, havia d’aconseguir un impossible: acontentar els centenars de milers de persones que l’havien acompanyat fins al precipici amb la il·lusió que, saltant al buit, assolirien el paradís, acontentar també la CUP, que ha estat la guia i conductora més decidida del procés vers la independència, i alhora havia de tranquil·litzar molts dels seus (em refereixo a la gent del PdeCat –un partit que, o molt m’equivoco o està condemnat a desaparèixer-) i conjurar el vertigen de molts catalans (i quan dic molts no em refereixo als militants del PP ni de Ciutadans), que tremolen en veure com el país es divideix en dues meitats, com es dessagna econòmicament amb la fugida de totes les principals empreses, i com l’adversari –que és força més potent-, amb el suport inequívoc de tota la premsa de Madrid i de dos partits “nacionals” clau (PSOE i Ciutadans), no cedirà un sol mil·límetre en els seus plantejaments. Entre d’altres raons perquè, amb la llei formal del seu costat i, per tant, amb l’inequívoc suport del Tribunal Constitucional, dels Tribunals de Justícia i d’una gran part del poble espanyol (motivat emocionalment tant com el català, però en sentit invers), ho té tot al seu favor per assolir una victòria que –i aquí rau el problema- significarà un gran esbrell en el teixit social d’Espanya i un retrocés en la convivència dins l’Estat.
Puigdemont va fer el que només un prestidigitador sap fer. I així li ho va reconèixer el líder del PSC, Miquel Iceta, que, en un discurs admirable –sens dubte va ser el millor del capvespre- li recordà el mèrit que tenia deixar en suspens una resolució que ningú no havia pres.
Però més enllà del to que va tenir el debat –a mi em va sorprendre (o potser no) l’alt nivell de respecte i d’educació que tothom va mostrar al llarg del ple de dimarts-, tots sabem que les accions dels prestidigitadors són, d’entrada, admirables, sorprenents i fantàstiques, però que són també il·lusòries. El “sí però no”, “ho dic però no ho dic”, “ho proclamo (de manera confusa) però, per si de cas, ho deixo sense efecte” tot esperant que aquest joc de mans permeti l’obertura d’un diàleg o afavoreixi una mediació, ens va deixar a tots momentàniament calmats, convençuts que, de moment, ningú no havia saltat pel precipici. Però, coneixent Rajoy, sabent com pensa el PP, com pensa el PSOE, com pensa Ciutadans, com pensa tota –repeteixo “tota”- la premsa “nacional”, sabent també que el dijous d’aquesta mateixa setmana Rajoy havia de presidir la gran desfilada de “la Hispanitat”, aquesta festa que moltíssims espanyols celebren amb gran fervor (a les 8 del matí del dijous entrava al port de Maó un vaixell de guerra espanyol amb un disc a tota pastilla que entonava la cançó “banderita, tu eres roja, banderita tu eres gualda…”), coneixent, dic, tot això, és impensable que algú pogués creure que Rajoy s’apartaria un sol mil·límetre del seu plantejament inicial.
Tot el que està succeint ens demostra que el diàleg és una paraula molt bonica, un esquer que tothom empra però que, en el fons, ningú no vol. Perquè no ens enganyem: el crit d’ “ho farem tan si com no” de Puigdemont i dels independentistes, no es diferencia poc ni gens d’aquell de Rajoy que proclama “la ley, la ley y la ley”. L’oli i l’aigua pot semblar en un primer moment que es barregen, però mai no ho fan. Tots dos elements de seguida se separen. I com ha escrit molt agudament Sergi Pamias, “potser per seduir els comuns, Puigdemont va parafrasejar el Manifest comunista quan va dir que ‘un prec de diàleg recorre Europa’ i Rajoy li va correspondre a la manera de Grouxo preguntant-li que li aclareixi si la part contractant de la primera part serà considerada la part contractant de la primera part.”
No penso, doncs, que m’equivoqui si afirmo que els principals actors del drama que viu Catalunya i Espanya no cerquen la solució. Cerquen imposar el seu criteri, cosa que justifiquen, és cert, amb un seguit important de raons. I així hem aconseguit que Puigdemont i tot el bloc independentista hagin dut els seus plantejaments polítics (i la gent que els ha seguit convençuda, emocionada i sincera) a un punt que, de manera voluntària i no traumàtica, ja no té retorn. I que Rajoy, tot pensant en la seva parròquia, ficant la por al cos dels estadistes europeus que temen la desestabilització i mirant de reüll el líder de Ciutadans, que s’està convertint en la gran esperança blanca de l’extrema dreta (recordeu que Pablo Iglesias va dir dimecres passat a Rajoy que Rivera era realment l’home de José María Aznar), tampoc no té cap interès de moure’s d’allí on és.
Cap dels dos són, em penso, part de la solució. Ben al contrari, són part del problema. La llàstima és que, avui per avui, un PSOE que no s’ha guarit encara de les ferides internes que li va suposar la lluita entre Sánchez (amb la base) i Díaz (amb els barons) –basta veure les grans diatribes contra el diàleg que han fet personatges com Guerra, González, Bono et reliqua…- no pugui capitanejar una alternativa creïble i sòlida que permeti als ciutadans que no combreguem amb les tesis de Rajoy ni amb les de Puigdemont d’albirar una solució digna i respectuosa per al futur d’Espanya.
No puc saber com respondrà Puigdemont al requeriment in extremis de Rajoy per evitar (o endegar) el mecanisme de l’article 155 de la Constitució, que li permet prendre el timó de l’autonomia catalana. A jutjar pel comentari que va fer via twitter un cop el va rebre, no cal esperar res de bo. Però tampoc no podem esperar res d’una victòria aclaparant i humiliant de Rajoy (ni que vengui disfressada amb la pomposa vestimenta de l’Estat de Dret) sobre el catalanisme independentista, que agrupa uns milions de catalans.
Amb la derrota, aquests catalans no desapareixeran del mapa per un afecte taumatúrgic de la llei. Per això jo em quedo amb l’advertiment que va fer a Rajoy el portaveu del PNV al Parlament, Aitor Esteban: “Vostè –va dir- ha de triar entre la victòria i la solució”, convençut com està (i també jo ho estic) que la victòria no serà la solució a aquest gravíssim problema.
Josep Maria Quintana 