¿Té sentit pensar en una solució per Catalunya quan totes les vísceres s’han desfermat i no és possible posar la raó al centre els nostres passos? ¿És possible cercar un punt de trobada entre aquells que acusen Joan Manuel Serrat de feixista per no compartir el seu plantejament i aquells altres (concretament el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis) que ha qualificat els sobiranistes de nazis? Tot s’ha tret de mare i no penso que tingui molt de sentit cercar culpables, perquè culpables ho són tots, començant pel Tribunal Constitucional que, excitat per l’oposició que exercia aleshores el PP dirigit per l’actual president del Govern, dictà una sentència contra un estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat (amb grans retalls) pel Parlament espanyol i acceptat pels catalans en referèndum.
Ens ho recordava fa poc el catedràtic sevillà de Dret Constitucional Javier Pérez Royo que, ja el 2007, després de la sentència (prèvia la recusació del magistrat Pérez Tremps, necessària per decantar els vots en favor dels conservadors), anuncià una escalada de tensió inevitable i argumentà que s’estava produint un cop d’Estat amb aquestes paraules: “El TC rompió el pacto constitucional al desautorizar el pacto entre parlamentos e ignorar el referéndum”. De fet, emparant-se en una interpretació de la llei més que dubtosa, el fall del Tribunal desautoritzava amb la sentència de 2010 el pacte entre el Parlament i el Congrés dels Diputats i, a més, ignorava el resultat del referèndum. Les dues garanties en què descansava el text estatutari.
“Por eso, desde entonces -segueix dient Pérez Royo-, el desorden jurídico es total en Catalunya y ya se está extendiendo a todo el Estado. Y, por eso, el contencioso con Catalunya, ahora mismo, ya no tiene solución jurídicamente ordenada. Hay que inventarse una salida porque la que ofrecía la Constitución del 78 se la cargó el TC. Dicho de otro modo, lo que ha conseguido la sentencia, y en eso estamos ahora, es trasladar el referéndum de punto de llegada a punto de partida. Un disparate monumental.”
I ara, quan tot ha anat a mal borràs, el Govern de Rajoy, en veure que el sidral català vessava per tots costats i preveient que el país anava directe a les penyes, ha intervingut a Catalunya fent veure que no volia intervenir; ha aplicat, de fet i per la porta de darrere, l’article 155 de la Constitució sense aplicar-lo formalment; ha sotmès els mossos a la jurisdicció estatal amb l’eufemisme que els enviava un reforç (com si els ciutadans fóssim beneits), i ha fet que el Ministeri Fiscal actués durament contra el que no és, sinó -perquè això no podem negar-ho-, un desafiament polític al marc legal vigent. I no ens en podem escandalitzar, perquè, com escrivia no fa molt un comentarista, si et jugues l’autogovern a la ruleta russa –que és el que ha fet el president Puigdemont-, jugues a totes. I el Govern de la Generalitat, després de les lamentables sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament, va decidir jugar a tot o res i, com havia reiterat per activa i per passiva, va iniciar el compte enrere del referèndum unilateral d’independència.
Escric aquests article uns dies abans de l’1 d’octubre, que és quan veurà la llum, i, per tant, no puc predir amb certesa què passarà aquest dia. I encara menys a què ens enfrontarem l’endemà si el referèndum no s’ha dut a terme, o si s’hi ha dut en males condicions, o si el president, posats a aconseguir el martiri, ha decidit proclamar la independència a l’estil Companys, però sí sé que el preu que els uns i els altres estan disposats a pagar per aquest referèndum -la Generalitat per fer-lo i el Govern de l’Estat per reprimir-lo- és altíssim.
Un observador imparcial, lúcid i sensible com és l’escriptor portuguès Magalhaes, lamentava amb raó el perquè de tot plegat. “El Govern espanyol -deia- s’està equivocant: encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país. Es tracta d’un error greu. La millor manera d’honrar la Constitució seria fer-la evolucionar en un aspecte que el text assenyala, però que no va aconseguir solucionar: el de l’existència de nacions a Espanya. Això no obstant, i pesar del caràcter aparentment angelical del procés català, hi ha coses que no quadren. El que es veu, des de fora, és una majoria molt significativa, però no absoluta, que es mou per prendre el poder. Que juga el seu joc. No som davant el setè cel ètic que els seus dirigents intenten presentar. No és tot un poble, la tornada que es repeteix: és una part molt considerable d’un col·lectiu que intenta arrossegar i comprometre la resta. I hi ha molta gent que se sent empesa, forçada per aquests àngels amb espases de foc moral.”
Estic molt d’acord amb les dues observacions que fa el pensador portuguès, i també estic convençut que el sistema constitucional del 78 s’ha anat degradant perquè, en lloc d’actualitzar-se, s’ha deixat corrompre per una trama d’interessos partidistes i econòmics que s’escuda sota paraules molt boniques però que no respon sinó a una idea d’una Espanya caduca i uniformitzadora que, dia rere dia, es rebel·la contra tot el que no segueix el patró que marca la ideologia del Partit Popular.
I som allí on som. Desgraciadament. No hi ha dubte, per tant, que Puigdemont i els qui l’han empès a actuar amb la irresponsabilitat que ho ha fet hauran de donar comptes dels seus actes, perquè no es pot forçar la màquina fins el punt que ells l’han forçada amb la representació de què disposaven. Però també el president del Govern haurà de respondre per les seves accions i, sobretot, per les seves inaccions, després d’haver deixat podrir el problema, mentre usava sense rubor les clavegueres policials, com va dictaminar el Parlament espanyol, però sense cap conseqüència; un Parlament, per cert, que pinta ben poc des que Rajoy s’ha adonat que no hi té majoria i que li tomba qualsevol decisió d’envergadura que vol prendre, només recolzat per un partit, Ciutadans, que no va néixer sinó per forçar la involució centralitzadora de l’Estat.
Prescindint, doncs, del què passarà realment a partir d’avui, penso que són brillants les paraules que Jordi Amat ha escrit parlant d’aquesta realitat que ens burxa: “La qüestió de fons -escriu- no és si el Govern espanyol en té prou amb la llei per blindar l’Estat del 1978. Si fos així, hauria fet escac i mat. La qüestió afecta la cultura política que sustenta l’Estat i la seva fortalesa institucional. Perquè l’Estat, desbordat pel procés, s’ha despullat. ¿I què hem vist? Una màquina antiga que no gradua l’abast de decisions que encara posen en més perill la seva estabilitat perquè sabotegen l’Estat de dret descaradament. Si davant mobilitzacions sostingudes només sap reforçar-se detenint persones, cal abandonar tota esperança. Acceptar a la fi que és una màquina avariada perquè, malgrat els senyals i advertiments de tota mena, ha estat incapaç de reformar-se.”
Intentar, doncs, resoldre el problema només amb la repressió -per greu que sigui (que ho ha estat) l’actuació dels poders autonòmics catalans- es probable que aconsegueixi apagar el foc de manera momentània (i segurament dolorosa), però els calius que en resultin no s’extingiran i de nou el foc tornarà a renéixer. I serà a costa de la convivència a tot el país, no sols a Catalunya.
Josep Maria Quintana 