Catalunya i Espanya, o la derrota del seny

by

Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, si entenem la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, ans com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui o no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –la saviesa- de la phrónesis –el seny, la prudència-, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, que l’obliga a parlar o a actuar (o a deixar d’actuar) quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser.

El refús a viure d’acord amb la phrónesis es pot donar per una simple i voluntària deserció moral, però en molts casos no és sinó el resultat (o la conseqüència) d’una acció fanàtica i violent (per tant, imprudent i forassenyada) d’aquells que viuen d’esquena a l’esperit de les Llums i que es mostren incapaços d’acceptar la llibertat dels altres; actitud que els aboca al fanatisme i els duu a exercir la violència (física o moral) contra l’adversari (a qui sovint titllen d’infidel o traïdor), perquè aquest –l’adversari- ha ferit, diuen, les seves sensibilitats de caràcter religiós, cultural o polític.

Són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, maldant per dir clarament, raonadament, que l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de la Generalitat no era encertada, perquè no és possible que cregui, a ulls clucs, que tenia un “mandat democràtic” (paraula que els polítics catalans repeteixen com un mantra, però que no deixa de ser una falsedat) per dur a terme la independència, quan tots sabem -també ells- que els vots de què disposaven al Parlament de Catalunya representaven el 47% dels catalans, que actuaven contràriament a la legalitat que comporten la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i que, davant la impossibilitat de fer un referèndum legal (que hauria estat el més desitjable), havien dut a terme una consulta popular (dita referèndum) que no reunia les mínimes condicions per reconèixer-ne els resultats d’acord amb els paràmetres universalment admesos en qualsevol sistema democràtic.

També són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, i han denunciat clarament, raonadament, l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de l’Estat en negar-se a escoltar mínimament les poderoses veus que, des de Catalunya, reclamaven un canvi en el sistema polític, exigien més poder per a les seves institucions i demanaven un referèndum legal i pactat perquè, lliurement i amb totes les garanties, poguessin decidir sobre el seu futur, com han fet al llarg d’aquests darrers anys, Quebec al Canadà, i Escòcia al Regne Unit.

Però la intransigència dels uns no ha estat sinó contestada amb la mateixa intransigència pels altres, encara que les dues parts hagin dit, des del primer moment, que estaven disposades a dialogar. Això no obstant, un sector gens menyspreable de la societat catalana i espanyola els ha advertit que, si seguien obcecats en aquest desacord, en aquest no-diàleg, i a dur a terme els seus objectius més extrems sense dubtar mínimament dels seus plantejaments, portarien el país a la confrontació, molt probablement al xoc frontal, al caos amb tota seguretat i, que Déu no ho vulgui, a la violència (que pot ser física i també moral).

Molts els hem dit i repetit, i ells (tant els uns com els altres) en són conscients, que el mal que, amb la proclamació de la Declaració Unilateral de la Independència i amb l’aplicació radical d’aquest article 155 de la Constitució, que és terra ignota, s’acostava un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides. I això perquè, en aquesta concepció radical i indubtable, obcecada i contrària a tot discerniment i al mínim de generositat que sempre hauria de comportar la política, allò que és un bé suprem per als uns, esdevé un mal radical per als altres.

Aquestes actituds han fet que el nucli dur de l’independentisme hagi empès Puigdemont (que dijous passat va viure unes hores de lucidesa però no sabé suportar que li diguessin “traïdor”) a prendre una drecera absurda, que ha excitat momentàniament d’emoció a potser uns milions de catalans, però que ha deixat a l’estacada uns altres milions de catalans i ha posat tot el pes de la força a mans de l’Estat, que podrà dur a terme la repressió de l’independentisme amb la llei i el dret del seu costat, i sense que ningú a Europa reconegui la non-nata República catalana.

És, en el fons, el que esperava i desitjava el nucli dur de l’irredentisme constitucional, que, joiós, s’ha apercebut que aquesta era l’ocasió llargament anhelada de fer una correcció dura i radical de la catalanitat per emmotllar-la a la visió essencialista d’Espanya que comparteixen el PP i Ciutadans.

Així doncs, han guanyat els radicals d’una i altra banda, els essencialistes del catalanisme i de l’espanyolisme, entesos com a conceptes antagònics que no poden coexistir pacíficament en un mateix sistema constitucional, cosa que seria possible només que, amb bona voluntat i diàleg, ens ho proposéssim seriosament.

La responsabilitat dels polítics de JxSí i de la CUP és, doncs, extrema, en haver oblidat que –com els va dir divendres al Parlament la diputada Marta Ribas (CSQEP)- “quan no es pot guanyar, l’important és no perdre”, i en deixar-se endur per la passió i no per la phrónesis, com si estiguessin convençuts que el que ara vindrà fos la solució. Perquè, ¿de veritat creuen els dirigents catalans que la solució pot venir d’una resistència pacífica i gandhiana a la repressió?, ¿creuen que la gent llançada al carrer acabarà per fer intervenir en favor seu els agents internacionals d’una Europa que tem tant els trencaments interns dels seus Estats com perdre l’aire que respira?

I també és molt gran la responsabilitat del Govern de l’Estat, en afavorir amb la seva intransigència que s’arribés a aquest punt. Perquè ¿tan segurs estan Rajoy y Santamaría que l’activació del 155, amb la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la designació d’un govern des de Madrid per dirigir l’autonomia catalana comportarà una restauració de la legalitat, la solució de la crisi i una “normalització” de la convivència a Catalunya?

Sigui com vulgui, haurem de reconèixer que Mariano Rajoy ha estat molt més hàbil que Puigdemont, ja que, en no fer cas al sector més “ultra” del seu partit, que volia furgar durament en la ferida catalana allargant la intervenció estatal per no deixar pedra sobre pedra a l’edifici independentista, ha decidit convocar de seguida les eleccions tot posant en un gran destret els seus adversaris. Com escrivia ahir mateix Juliana, si aquests van a la cita electoral, d’alguna manera abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no reconeix. Si boicotegen el 21-D, poden quedar fora de joc.

De tota manera, que ningú no cregui –tampoc Mariano Rajoy- que la sortida del laberint on, entre tots, ens han ficat, té una fàcil sortida.

Anuncis

%d bloggers like this: