Poques paraules com aquesta reflecteixen el moment actual que viu Espanya atès l’enfrontament irreductible que hi ha entre dos posicionaments polítics antagònics, sense que cap dels seus mentors sigui capaç de fer un mínim d’autocrítica i de cedir per a trobar, per mitjà del diàleg (digui’s diàleg, digui’s mediació), una sortida que pugui satisfer, ni que sigui una mica, les dues parts i eviti que tot acabi saltant pels aires: que la gent es divideixi, que l’economia peti, que la repressió retorni, que la convivència sigui tan sols un bell record.
Després dels fets de diumenge, que comentava al meu anterior article, s’han produït dos posicionaments capitals: el discurs del rei als espanyols la nit del dimarts, i la resposta de Puigdemont, dirigida també a tots els espanyols, el dimecres. Decebedor el primer, més conciliador el segon, però igual de ferm en la intransigència.
Crec honestament que el rei va perdre l’oportunitat històrica d’exercir un paper moderador davant una crisi gravíssima que pot condicionar el futur del país. El rei, oblidant-se de l’article 56 de la Constitució que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions, assumí íntegrament, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita escletxa per a una sortida dialogada; sense cap referència a les mobilitzacions i a la brutal repressió que féu la policia a Barcelona; sense cap compassió pels ferits… No, el rei, dimarts passat –són paraules de Daniel Innerarity-, amb el seu discurs, “ha renunciat a exercir la mediació i ja no simbolitza cap unitat per damunt de les parts i s’ha situat fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans”. Més encara, també de molts espanyols que li han perdut el respecte.
I no ho dic perquè al seu discurs defensés fermament el marc constitucional davant l’amenaça independentista. No. Aquest era, sens dubte, un deure que ell tenia, i va fer bé de posar-se al costat de la llei; però davant el greu problema polític que afecta Espanya, davant la desafecció de tots els qui no accepten (perquè el consideren injust) aquest marc constitucional, no els podia dir, només: lluiteu per modificar la Constitució amb els mecanismes que preveu la mateixa norma; perquè ell sap, o hauria de saber, que els catalans, ni que tots votessin un únic partit, no tindrien mai prou vots per modificar la Constitució. Per modificar-ne una sola coma, sempre serà necessari que els grans partits espanyols en facilitin la tasca. I a això s’hi nega absolutament el PP.
Més encertat va estar Puigdemont l’endemà. No sols per la fermesa amb què s’oposà al discurs parcial i sectari del rei, sinó perquè -segurament a causa del vertigen que deu sentir per tot el que ell i els seus correligionaris han dut a terme- insistia en la necessitat d’una mediació per a resoldre el conflicte polític. Ara bé, ¿és creïble el discurs de Puigdemont quan alhora proclamava que no s’apartaria un mil·límetre de l’acord pres al Parlament, que no significa, sinó, proclamar unilateralment la independència?
Durant mesos, els independentistes han proclamat contra tota raó que “no sortirem d’Europa”, que “res no canviarà”, que “serem més rics que mai”, etc. etc., però la realitat acaba imposant-se, i no en aquest sentit. De fet, la Comissió Europea va emetre dilluns passat el seu primer pronunciament institucional sobre l’assumpte, un text que feia –això sí!- un crida al diàleg, però que alhora declarava il·legal l’1-O i reiterava que el respecte a la Constitució espanyola és innegociable. Certament que feia també un inèdit i incòmode toc d’atenció al Govern de Rajoy: “La violència no pot ser mai un instrument en política”, afirmava; i això va fer creure a molts que la posició europea bascularia en favor de la Generalitat i que pressionaria sobre el Govern espanyol perquè aquest acceptés algun tipus de mediació europea. Però va succeir exactament el contrari. El debat va ser un autèntic bany de realitat respecte d’allò que preocupa realment Europa: el respecte a les lleis i a la Constitució, la defensa de l’imperi de la llei i el seu rebuig als qui se la salten. Fins i tot els Verds-Aliança Lliure Europea (grup on conviuen ERC i ICV) i Esquerra Unitària Europea van renunciar a defensar la validesa de l’1-O, encara que sí van demanar a la Comissió que intervingués. Però la resta de l’arc parlamentari europeu es va mantenir ferm en afirmar que res no havia canviat en aquest “afer intern d’Espanya”.
Davant aquest panorama, proclamar unilateralment la independència seria un gest suïcida, a més de contrari al dret, i abocaria el país a una dinàmica que ara difícilment podem avaluar, que situaria Catalunya fora de la comprensió internacional i d’una bona part de la mateixa societat catalana. I encara més, de l’espanyola.
Fóra bo, doncs, que els qui segueixen predient que una DUI faria entrar Catalunya al paradís, observessin les conseqüències que –cautelarment!- ha provocat ja la sospita que podria declarar-se la independència: Banc Sabadell i CaixaBank han decidit canviar les seus corporatives a un territori indubtablement espanyol davant la insostenible incertesa que s’estava posant en perill aquestes entitats i evitar així quedar-se fora del paraigua del Banc Central Europeu. També Gas Natural ha decidit traslladar la seu a Madrid, i s’ho estan pensant (que sapiguem) Abertis, Freixenet, Dogi, Arquia o el banc Mediolanum. I això perquè, només el fet entreveure una DUI, suposa ja una frenada en sec de les inversions, una ocupació turística més baixa i el trasllat d’empreses a un recer més segur. I si s’arribés a fer efectiva la independència, la sortida de la UE seria una catàstrofe. I que no se n’alegrin els irresponsables espanyols del “¡a por ellos!”, perquè la desgràcia no seria, només –ni fer-hi prop!-, per a Catalunya.
De fet, que s’esdevingui el caos és el que vol la CUP des del primer dia, perquè res no ve més a tomb als seus interessos que un daltabaix del sistema polític, econòmic i social que presideix l’esperit constitucional i estatutari vigents a Espanya i a Catalunya. D’ací que em sembli incomprensible que la menestralia catalana que ha votat Junts-pel-Sí no se n’adoni. I això a pesar que Rajoy, el rei, i una bona part del poble espanyol segueixin encegats en la seva niciesa, i siguin incapaços d’entendre que, a l’inici del segle XXI, no es pot negar el dret a decidir al·ludint a “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. Perquè en una democràcia madura, capaç de generar crítica i autocrítica, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que, de comú acord, es modifica la llei. Només cal la voluntat política de negociar per fer-ho possible.
Aquests dies s’han produït crides al diàleg i a la contenció que van des de la comissió de Drets Humans de l’ONU fins la portada de The Economist, passant pels Col·legis d’Advocats i per l’Església Catòlica. I han exhortat també a la moderació la premsa internacional i nombroses personalitats polítiques i intel·lectuals europees. El Govern de la Generalitat, no sé si per convenciment o pel vertigen que està sentint davant la contundència dels fets, demana i accepta aquesta mediació, però el Govern de Rajoy es nega a accedir-hi si abans la Generalitat no renuncia a tots els seus plantejaments. O dit d’una altra manera, si abans les autoritats catalanes no s’humilien públicament davant de tots els espanyols, potser oblidant que una solució definitiva mai no passa per la humiliació i per la imposició d’una legalitat que mai no podrà perdurar –per gran que sigui la victòria dels uns sobre els altres- si no perviu en la ment dels ciutadans. I si d’una cosa estic convençut és que la legalitat constitucional espanyola vigent no gaudeix avui d’aquesta acceptació que la faci perdurable.
Josep Maria Quintana 