De la mateixa manera que aquell basc bilbaí, entre sorprès i enutjat, es demanava “¿Por qué Jesús siendo Dios y pudiendo nacer en Bilbao nació en Belén?”, l’ínclit Pablo Iglesias i el seu equip aquests dies es demanen: “¿Com així la realitat, que nosaltres sabem interpretar millor que ningú, ha gosat desmentir-nos?”
Ho dic perquè la majoria de persones que seguim i comentem la política al nostre país estem ja avesats a acceptar que la realitat ens sorprengui, i és evident que aquest cop ens ha sorprès (molt o poc, però ens ha sorprès). De tota manera, com que no pretenem dominar-la ni presumim tampoc de tenir-ne els secrets, acceptem humilment les rectificacions que ens fa respecte del que havíem previst o opinat.
No succeeix, però, el mateix en els dirigents de Podemos, tots politòlegs, tots professors universitaris, tots convençuts no sols que coneixen la realitat sinó que tenen el secret d’interpretar-la i fins d’adaptar-la als seus interessos, que són -no ho dubten- els interessos de “la gent”, aquest magma que engloba la massa ciutadana que ells volen representar i han decidit salvar del desastre a què ben segur la conduiran tots els altres partits.
Tant és així que Pablo Iglesias havia elaborat un programa tan clar com eficient per construir la realitat que ell desitjava, la que ben segur ens havia de salvar a tots, i després del resultat que obtingué el 20-D (69 diputats), es va sentir decebut perquè el PSOE (partit de la casta i, per tant, partit destinat a ser substituït o, si més no, sobrepassat pel partit “de la gent”) n’havia tret 90. Això va fer que adoptés una estratègia destinada a aquest objectiu i es mostrà decidit a fer impossible que el PSOE, partit que, segons Iglesias, fonamentava la seva manera de ser en la “calç viva” de Felipe González, pogués assolir el govern de l’Estat, govern que tanmateix hauria pogut formar només amb una mica de bona voluntat per part seva.
Però això no li convenia, i la seva estratègia va ser de provocar unes noves eleccions, convençut que amb aquestes enterraria el PSOE, o el relegaria a una situació d’ineficiència. I no sols va propiciar les eleccions sinó que, amb una jugada mestra, pròpia d’un home que veu més enllà del que podem veure la resta de mortals, convencé Alberto Garzón perquè aportés Izquierda Unida al seu projecte transformador de la realitat. I entre nosaltres, convencé també Gabriel Barceló i el col·lectiu MES a sumar-s’hi. Així, els vots de Podemos sumats al milió llarg que havia obtingut IU a les eleccions de desembre (i als de MES a les Balears), culminarien el sorpasso, enterrarien el PSOE i potser fins i tot deixarien tocat el PP.
Era un pla perfecte, estudiat al detall per una gent superior als altres en intel·ligència, que no podia fallar; un pla, però, que, tanmateix, no van veure amb bons ulls dirigents comunistes anteriors a Garzón, com Cayo Lara o Gaspar Llamazares, dirigents que desconfiaven profundament d’aquesta nova classe de politòlegs que dirigeix Podemos, que tant poden defensar el règim del Comandante Chávez com declarar-se socialdemòcrates, com hem vist en el temps -extraordinàriament curt- de vida que té aquest col·lectiu.
I què ha passat? Doncs que la realitat els ha sorprès, que aquesta realitat que ells pretenen induir, dirigir i dominar els ha vist les orelles i “la gent” ha preferit emparar-se en la seguretat que els donava Rajoy i el PP (que ha guanyat sis-cents mil vots respecte del passat desembre) i en una menor mesura el PSOE (que si bé ha perdut cinc diputats, ha augmentat una mica el percentatge obtingut les darreres eleccions), tot deixant la Gran Coalició -aquesta que Unida Pot Més que tots- amb 1.300.000 vots menys dels que havien tret els partits col·ligats per separat el 20-D.
D’aquí que Iglesias, Errejón i Echenique es facin creus i diguin que no ho entenen, que no poden explicar-s’ho; i no ho entenen ni s’ho poden explicar perquè estan convençuts que són ells els cridats pels déus a modelar la realitat, perquè tenen les claus per interpretar-la.
Dit això vull referir-me també al PSOE, al partit que -no tinc per què amagar-ho- vaig votar el 20-D i he tornat votar el 26-J. I no el vaig votar perquè el candidat a president del govern em seduís, perquè Sánchez em sembla un home poc convicent, massa programat, massa lleuger, massa farcit de frases fetes (al debat a quatre va ser el menys convincent -i que quedi clara que si l’alternativa és Susana Díaz encara em sembla pitjor-), simplement l’he votat perquè és un partit al qual Espanya li deu molt i també perquè la socialdemocràcia –la creïble- em sembla la política que més convé al país, ja que permet la creació de riquesa i malda perquè aquesta es distribueixi per via dels tributs que permeten una important acció social, cosa que, des del meu punt de vista, no sempre contempla suficientment la ideologia conservadora i neoliberal.
Doncs bé, el PSOE s’ha mantingut viu, val a dir que amb més pena que glòria (i a les Balears amb molta pena i gens de glòria!), però a la baixa (cada cop més a la baixa). Fins i tot a Andalusia el PP l’ha sobrepassat! A què ve, doncs, amb aquests pobres resultats, aquesta actitud de voler barrar el pas a un govern de Rajoy? Em sembla molt bé que no s’apunti a una coalició amb el PP, però quin pecat hi ha d’arribar a un pacte formal, publicitat i transparent, per deixar que es formi un govern i marcar-lo lleialment des de l’oposició?
Diu la gent de l’equip de Sánchez que allò que ha de fer Rajoy és pactar amb els més propers, tot referint-se a C’s i el PNV i/o Convergència. No nego que pugui acostar-se a C’s. Més encara, penso que és el que ha de fer, però li mancaran encara un punyat de vots per obtenir la majoria absoluta, o per aconseguir la investidura en segona votació si el PSOE no s’absté. ¿Creu Sánchez que, amb el programa presentat pel PP i per C’s, amb la concepció de l’Estat que tenen aquests dos partits, poden obtenir el suport de PNV i/o Convergència? ¿Què pretén amb aquesta posició intransigent? ¿Unes noves eleccions i que la gent, farta de suportar els polítics, atorgui una majoria absoluta del PP?
Jo comprenc que a Podemos els costi de reflexionar críticament respecte dels seus errors (les “extirpacions” de què ha parlat Echenique són stalinisme pur), però és imprescindible que ho faci el PSOE. No basta al·legar, en justificació del propi fracàs, que el PP ha tingut èxit per la campanya de la por que ha dut a terme. Perquè si la por s’ha apoderat de la gent, serà per alguna raó, perquè la gent no s’equivoca necessàriament quan vota allò que a nosaltres no ens agrada. I la gent, molta gent, ha tingut pànic de deixar la governació del país a les mans de Pablo Iglesias. I tampoc ha confiat que un PSOE dèbil sabés imposar una política autònoma i diversificada de la que prediquen els homes dels cercles morats. D’aquí la fuga de vots que la coalició ha experimentat i el magre resultat del PSOE.
Jo dubto que Podemos es passi la mà pel pit. Estan massa convençuts de la seva missió històrica per fer-ho. Però el PSOE sí que ho hauria de fer. I confio que ho farà el Comitè Federal. Però també s’hi haurien d’esmerçar els dirigents del partit a Menorca on, lentament, aquest sembla que s’estigui desfonant. I si això succeís, la democràcia se’n ressentiria. Molt. Seria una llàstima.
Josep Maria Quintana 