L’ Església francesa, un testimoni viu de fe i de llibertat

by

Fa uns dies, Tomàs Alcoverro, en una crònica de Beirut ens narrava el testimoni esfereïdor dels mols atemptats que, al món, estan sofrint els cristians. A Homs, va visitar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria, assassinat per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. I explicava com els gihadistes de l’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, i també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant.

El jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, havia estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu. De fet, són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013.

Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban. I cal destacar que no només capellans i monges han sofert la mort, la persecució i el segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria i d’Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror.

El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

Un dels assassins va deixar gravat en un vídeo aquest testimoni: “Avui ens trobem al sud de Roma sobre la terra musulmana Líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”.

No hem trigat a veure els efecte d’aquesta amenaça i com, també a Europa, s’han comès crims en nom d’Al·là, i més concretament, el darrer que han perpetrat dos joves de l’organització terrorista Estat Islàmic quan, en el moment en què un capellà de 85 anys, el pare Hamel, oficiava la missa a l’església del municipi de Saint-Étienne-du-Rouvray, a l’Alta Normandia (nord de França), el van assassinar.

Cap a les nou i mitja del matí, una monja va alertar la policia francesa que dues persones retenien cinc ostatges a l’interior del temple cristià. La dona, que va poder escapar quan els dos atacants ja estaven dins de l’església, va explicar a Le Figaro que els dos terroristes van entrar bruscament i que parlaven àrab.

“Els catòlics han estat atacats, però també tots els francesos”, va dir com a reacció a l’atac el president francès, François Hollande, que es va desplaçar fins a la zona, d’on és originari. “Ens enfrontem a una prova, una més, que l’amenaça continua sent molt elevada. Ens enfrontem a un grup, Daeix, que ens ha declarat la guerra”, va dir fent referència així als atacs terroristes que França ha rebut en els últims 18 mesos i que ja sumen 236 morts. Des del Vaticà, el papa Francesc va condemnar l’atac, jutjant-lo d’ “assassinat salvatge”. El pontífex, com no podia ser d’altra manera, va unir-se “al dolor i a l’horror” de l’agressió en una església, i el president francès va trucar-li per transmetre-li “la pena del poble francès” per la mort del pare Hamel.

Però no em vull referir a les reaccions esperades i sentides del president de la República, ni tampoc a les del Papa de Roma, sinó a les que han sortit de la mateixa església francesa, d’aquesta església que conviu amb la laïcitat republicana des de 1905 (fa més de cent anys!), i que no rep cap ajut directe de l’Estat; d’aquesta església que els feligresos que se’n senten part integrant mantenen a les seves expenses, i accepten, a més, de conviure pacíficament amb la laïcitat, tot sentint-se catòlics i alhora republicans; d’aquesta església on els creients han acceptat de viure la seva fe a la intempèrie, per tant, sense altres lligams ni altres compromisos que els derivats de l’Evangeli i de la fe.

Doncs bé, en nom d’aquesta Església madura i forjada en la fe en Jesucrist, l’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, que es trobava a Cracòvia per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), va publicar un missatge exemplar: “Clamo a Déu, amb tots els homes de bona voluntat. I m’atreveixo a convidar els no creients a unir-se a aquest crit (…) L’Església catòlica no pot prendre altres armes que les de la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí (a la JMJ) centenars de joves que són el futur de la humanitat, la veritable. Els demano que no abaixin els braços davant les violències i que es converteixin en apòstols de la civilització de l’amor”.

Cap lament! Cap crit de venjança! Cap crida a la concentració per a un desgreuge en massa! Res, doncs, a veure amb el que vam viure a València no fa gaire, quan el cardenal Cañizares organitzà una gran manifestació “de desagravio”, fent que es resés un rosari a la Plaça de la Verge, davant la basílica dels Desemparats, simplement perquè una associació de gais i lesbianes havia fet una befa (certament de mal gust i absolutament innecessària) en representar la Verge de Montserrat i la dels Desemparats fent-se una besada. Això per no recordar aquelles grans manifestacions que el cardenal Rouco organitzava a la plaça Colón de Madrid, amb missa i míting inclosos per protestar contra els atacs a la família cristiana i la desempara que aquesta sofria del govern socialista del moment.

Cap de les profanacions que hem viscut a Espanya per part de col·lectius manifestament anticatòlics, per desagradables i malintencionades que siguin, pot comparar-se amb els actes de segrest i de mort que narrava Alcoverro, ni amb l’atac que han sofert els francesos a la petita parròquia normanda. Però mentre ells conviden al perdó i a la pregària, nosaltres ens estripem els vestits, denunciem complots contra l’Església, i sembla que no sabem viure si no és protegits per l’Estat, que, per cert, és qui continua subvenint els sous dels preveres i paga les classes de religió a les escoles i els instituts.

I encara més. Alhora que reclamem aquesta situació de privilegi, no hem vist encara per part de la jerarquia episcopal cap demanda de perdó per la connivència de l’Església espanyola amb els rebels franquistes, ni per haver contribuït en alguns casos a les venjances que provocà la lluita fratricida que vam viure els espanyols ara fa vuitanta anys. Cap, si més no com la que va dur a terme el cardenal Albert Decourtray, arquebisbe de Lió i primat de les Gàl·lies, quan l’any 1992 va obrir els arxius de la seva diòcesi a una comissió d’historiadors, presidida per René Rémond. Cinc anys després, l’episcopat francès –com ha explicat molt bé Rafael Jorba a La Vanguardia– va publicar una “declaració de penediment” sobre l’actitud de l’Església sota el règim de Vichy i la deportació de jueus: “Davant la magnitud del drama i el caràcter inaudit del crim, massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seva missió. Avui confessem que aquell silenci va ser una falta… Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolti aquesta paraula de penediment”.

Que gran ha de ser viure la fe amb llibertat i sense tuteles! Viure-la a la intempèrie sense altre protecció que la grandiosa volta del cel!

Advertisements

%d bloggers like this: