La proposta del Govern per reformar la Compilació de Dret civil en relació a Menorca

by

El Govern de les Illes Balears acaba d’enviar al Parlament un projecte de reforma de la Compilació de Dret Civil aplicable a la nostra Comunitat autònoma que, entre d’altres, acull dues modificacions que afecten bàsicament a Menorca en la línia proposada per la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears. La primera, fa referència a la successió contractual. La segona, al contracte d’amitges

 

La successió contractual

Fonamentat en les reflexions que van dur a terme els juristes menorquins anteriors al 1961, l’article 65 de la Compilació va establir que el Llibre I (literalment destinat a l’illa de Mallorca) era també aplicable a la de Menorca, amb algunes excepcions particulars –les referents a la qüestió que ens ocupa- que Miquel Coll Carreras va sintetitzar així:

  1. La sucesión contractual, en su diversidad de modalidades, es un grupo institucional carente de vigencia en Menorca. De aquí que el Capítulo Primero de aquel Libro, en cuanto se refiere al “contrato sucesorio” como uno de los sistemas válidos para la transferencia del as hereditario, sea norma ajena a dicha Isla. Análogamente, el Capítulo Segundo, que versa sobre las donaciones universales de los bienes presentes y futuros, como singularidad del “contrato sucesorio”, tampoco es Derecho aplicable a Menorca.
  2. La cita de los artículos 50 y 51 de la Compilación, hecha para proclamar su falta de vigencia en la expresada Isla, a diferencia de lo que sucede en Mallorca, responde al criterio expuesto, toda vez que en esos artículos se alberga el llamado “privilegio de definición” que ostenta inequívocas características de contrato sucesorio.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi ha gran diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), a les dues illes regeixen dos principis successoris bàsics: la successió testada és incompatible amb la intestada, seguint el principi romà “nemo pro parte testatus pro parte intestatus potest decedere”, i s’exigeix la institució d’hereu per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes és el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radica, doncs, en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la successió contractual (incloent com a modalitats d’aquesta la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-), és inaplicable a l’illa de Menorca. I això, a causa de les opinions expressades, cent anys enrere, per Pere Ballester, ratificades posteriorment pel registrador de Maó, Marcial Rivera (anys cinquanta del segle XX). També, per la decisiva influència de l’advocat de l’Estat, Miquel Coll Carreras, en el moment d’elaborar la Compilació de 1961, tots els quals van optar per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, el prestigiós advocat d’Estat menorquí no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la successió contractual, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre, desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de Miquel Coll, més recentment i pensant en una futura reforma del nostre Dret civil, em vaig formular aquestes dues preguntes: ¿Té sentit mantenir el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la successió paccionada (definició i donació universal de béns presents i futurs)? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè en el futur fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a la successió contractual?

És cert que la successió contractual és una institució de la qual a Menorca no es conserva memòria –per això la va excloure la Compilació-. Així i tot, crec que la seva aplicabilitat a la nostra illa acostaria als menorquins una institució que els pot aportar força avantatges i cap inconvenient, ja que permet transmetre el patrimoni en vida als hereus (fins ara només es pot fer mortis causa) amb la fiscalitat pròpia de les successions, que és força més favorable que l’aplicable a les donacions inter vivos.

És difícil saber, per al cas que el Parlament balears aprova el projecte de llei que el Govern li acaba de transmetre, si en el futur molts o pocs menorquins faran donacions universals de béns o pactaran la renúncia a la llegítima futura a canvi de rebre-la en vida, però no veig cap inconvenient a equiparar els ciutadans de Menorca als de Mallorca en aquest punt. De fet, a ningú no s’obliga a fer ús de la successió contractual, ni a fer donació universal de béns o a renunciar a la legítima futura, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de la Menorca. D’ací que em mostri partidari d’aprovar la modificació legislativa que proposa el Govern.

Per dir-ho clarament, i sense entrar en el fons en la regulació que, de la successió paccionada, fa avui la nostra Compilació de Dret Civil (que bé mereixeria algun retoc), entenc que, tal com ha proposat la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, és recomanable que a Mallorca i Menorca regissin les mateixes normes que regulen la successió contractual.

No amagaré que, com el meu admirat Pere Ballester, també jo sóc més partidari d’unificar les institucions jurídiques que de diversificar-les (encara que això avui no estigui de moda), i penso que el Dret civil és una eina molt vàlida per dur a terme aquest propòsit i coadjuvar a la relació de convivència a les Balears, entre d’altres raons perquè tenc la impressió que, cada dia que passa, els ciutadans de la comunitat autònoma les Illes Balears ens assemblem més els uns els altres, de la mateixa manera que també els nostres problemes són cada dia més comuns, ja que la dinàmica sociopolítica actual tendeix a apropar-nos -i això és bo!- enlloc d’allunyar-nos i fer-nos cada cop més diferents.

La constitució d’una Comissió assessora de Dret civil per a totes les Illes, creada fa més de quinze anys per assessorar el govern en matèria de Dret civil, així ho acredita, com també corrobora aquesta teoria la tendència actual a elaborar i a promulgar lleis en matèria civil que siguin aplicables a totes les illes per igual. Aquest és, en efecte, el criteri que es va seguir en el cas de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, de parelles estables, i aquest és també el criteri que segueix la Comissió assessora de Dret civil en les matèries que estudia actualment i en la proposta ja elevada al Govern de reforma del Règim econòmic matrimonial.

 

El contracte d’amitges

 

La segona qüestió que aborda la reforma de la Compilació proposada pel Govern fa referència al «Contracte d’amitges», típic i específic de Menorca, que regula avui l’article 64 de la Compilació. Doncs bé, els estudis que hem dut a terme al llarg dels darrers 20 anys sobre el contracte d’amitges (les famoses SRM menorquines) ens han dut a una sèrie de conclusions que la nova regulació hauria de tenir en compte.

a) La dita «societat rural menorquina» (SRM) és, en realitat, un contracte de societat civil particular celebrat entre el titular d’una finca rústica i el conreador per explotar associativament una finca en estreta col·laboració, un contracte que ve configurat exclusivament pel costum a tenor del que disposa l’art. 64 de la Compilació. D’aquest contracte no neix, però, una persona jurídica diferenciada de les parts contractants. Per això la representació de la societat correspon sempre als dos socis.

b) Les raons per les quals es dóna legalment a aquest contracte el nom de «societat rural» es resumeixen en un frustrat intent ―contrari a la tradició jurídica de Menorca― de configurar-lo com a societat en la fase prelegislativa de la Compilació de l’any 1961. És, doncs, un intent fonamentat en una sèrie d’opinions doctrinals avui superades.

c) La inexistència, com a conseqüència d’aquest tipus de contractes, d’activitat social, així com també de capital social que respongui enfront de tercers, que imposa l’enteniment que hi ha dues activitat productives perfectament diferenciades, sotmeses cadascuna al règim jurídic corresponent. Això no obstant, i a pesar que no neixi del contracte cap persona jurídica, estem en presència del que el Codi civil denomina una «societat civil» (en aquest cas particular, no universal) que té per objecte explotar associativament una finca entre el propietari d’aquesta i un conreador. Aquest fet genera una «comunitat de béns i d’interessos» que fa possible que, en el tràfec jurídic, la dita SRM gaudeixi d’un número d’identificació fiscal propi, estigui subjecte al règim fiscal de l’IVA i accedeix com a tal «societat civil» al conjunt de subvencions i de beneficis que la llei reconeix a les explotacions agrícoles i ramaderes. I, naturalment, als beneficis que estableix la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de «Modernización de las Explotaciones Agrarias», ja que els elements personals d’una societat civil poden esser denominats socis i un d’aquests ―el conreador― acompleix el requisit que exigeix l’art. 5, segons el qual, almenys el 50 por 100 dels socis han de ser agricultors professionals, i la forma jurídica de l’explotació associativa és una «societat civil» com exigeix l’art. 6.b) de la mateixa llei, forma associativa que té «por objeto exclusivo el ejercicio de la actividad agraria en la explotación», de la qual aquesta societat civil és titular. Article que no exigeix en cap moment que aquesta societat civil tengui «personalitat jurídica». I això no hauria de ser discutible perquè és pacífica la teoria segons la qual les «societats civils» poden o no tenir personalitat jurídica.

d) Avui no hi ha cap inconvenient perquè propietari i conreador siguin persones jurídiques, com tampoc perquè el contracte es constitueixi entre un o més propietaris i dos o més conreadors, ja sigui de manera simultània (sempre que cadascun tengui com a objecte aprofitaments distints, compatibles i principals), o que, en els altres casos, els conreadors actuïn sota el vincle de la solidaritat.

Aquests elements duen com a conseqüència la necessitat de modificar l’antic i obsolet article 64, que hauria de tenir en compte les premisses següents:

1º) Convé que reconegui la naturalesa contractual de la institució i que deixi establert d’una vegada per totes que, del contracte d’amitges, no neix cap societat mercantil pròpiament dita, ni tampoc una societat civil irregular. Del contracte d’amitges neix una institució jurídica que s’ha de configurar com una «societat civil particular» (anàloga a aquella a què fa referència l’art. 1.665 del Cc), sense personalitat jurídica. Això sens perjudici que la relació contractual creï una comunitat de béns i d’interessos entre conreador i propietari que li permetrà de tenir un número d’identificació fiscal propi, amb totes les conseqüències que això implica en la vida econòmica.

2ª) En el funcionament d’aquesta institució s’ha de mantenir ―com ha estat tradicional, i a diferència del que pretén l’art. 1.665 del Cc per a la societat civil― l’actuació mancomunada del soci titular i del soci conreador, per tal que cap d’ells, pel seu compte, la pugui comprometre en qüestions importants.

3º) Interessa també que es reforci l’element contractual, bo i acceptant el principi de llibertat de pacte. Per això em sembla indispensable que el nou articulat reculli imperativament la duració del contracte (amb un mínim d’un any) i totes aquelles qüestions que avui tenen rellevància en el sistema d’explotació agrària. Concretament, hi haurà de constar la «mota» i les dotacions que, amb caràcter accessori a la finca, aporta el propietari. També és recomanable que hi constin les altres aportacions que cadascuna de les parts ha de fer, així com les qüestions relacionades amb la resolució del contracte. D’aquesta manera, la remissió als usos i costums es referirà exclusivament a tot allò que no s’hagi pactat expressament en el contracte constitutiu, en el marc del que, en aquesta matèria, digui la Compilació.

4ª) El conreador no pot seguir ostentant la representativitat familiar que fins ara se li atorgava, atesa la dificultat que tenim per precisar quines són les conseqüències jurídiques d’aquesta. Tanmateix, no hi ha inconvenient de mantenir la subrogació dels successors en el contracte d’amitges. Però en aquest cas s’ha de precisar que, si el contracte establís una duració superior a un any, aleshores s’haurà de possibilitar que la relació contractual s’interrompi dins l’any següent a la mort d’una de les parts contractants (a l’època que pertoqui desdir els contractes segons els usos i costums), ja que, essent com és un contracte basat en la confiança mútua, no és concebible la seva continuïtat si aquesta no es manté entre una de les parts contractants i la que s’hagi subrogat en l’altra per causa de mort.

5ª) Bo i acceptant que el contracte d’amitges es pot constituir entre un soci titular i diversos conreadors, s’ha d’establir la solidaritat entre aquests, o bé s’ha d’exigir que es determini l’objecte de l’aprofitament de la finca de què es farà càrrec cadascun dels conreadors, de manera anàloga a com ho fa avui la Llei (de l’Estat) 49/2003, de 26 de novembre, de «arrendamientos rústicos», modificada por la Llei 26/2005, de 30 de novembre.

I 6ª) Si la finca pertany a diverses persones pro indivís o a una comunitat de guanys, o a altra figura anàloga, s’ha d’establir un vincle de solidaritat entre els propietaris.

Aquestes són bàsicament les qüestions que acull la reforma proposada pel Govern, que esperem aprovi el Parlament en el proper període de sessions després de l’estiu.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: