Quan al final del seu mandat escoltem a Bush la confessió que fa d’haver-se equivocat en l’afirmació que a l’Iraq s’hi havia detectat armes de destrucció en massa, afirmació que va ser decisiva per desencadenar una guerra que ha provocat i continua provocant milers de morts, què hem de pensar de la política i dels polítics? És suficient que ara Bush es lamenti que el van enganyar? Que estava mal informat?
Anem a una altra cosa, que no té la mateixa gravetat, però que també és molt simptomàtica de com s’actua des del poder: em refereixo a la crisi econòmica. Ara ningú no nega que la crisi és brutal i que serà tan dura com llarga. A més hem entrat en recessió econòmica i és molt probable que també hi hagi deflació. I tots sabem que l’atur està pujant a unes cotes molts superiors a les dels nostres països veïns. Crec que l’índex ja supera el 13%. I mentrestant, ningú del govern ha reconegut encara que, o bé ens van mentir durant tota la campanya electoral o bé eren miops (i de veritat que no és que és pitjor en un governant). Fins i tot s’atreviren a titllar Rajoy d’antipatriota per les seves referències a la crisi que arribava galopant.
En el nostre cas, els ciutadans hem hagut d’esperar que Felipe González posés el dit a la nafra i digués precisament això: que el govern havia d’haver previst el que ens queia a sobre i, doncs, havia d’haver actuat a temps. Potser aleshores ens hauríem evitat les improvisacions (els “palos de ciego”, en paraules de Rajoy). I com tots sabem, és molt difícil que en aquestes hi niï l’ingeni. De veritat que tenim dret a la decepció.
Josep Maria Quintana 