Archive for Novembre de 2007

Si volem defensar el Rei val més que guardem un silenci prudent

20 Novembre 2007

El portaveu del PP per a qüestions relatives a la política exterior, el diplomàtic Gustavo de Arístegui, va fer el passat dissabte una defensa numantina del Rei seguida d’un atac directe a la jugular del president veneçolà Hugo Chávez. Li va dir que és ell i no el Rei “quien tiene que pedir perdón por haber sido tan grosero interrumpiendo la sesión de clausura de la pasada Cumbre Iberoamericana”. Després afegí: “Si Chávez fuera un dirigente prudente y no histriónico, y si fuera cierto que el Rey de España se hubiese extralimitado, podría pedir perdón, pero no es cierto ni lo uno ni lo otro.”

Tot i que les intencions d’Arístegui són lloables –tancar files entorn del monarca espanyol-, penso que, davant l’allau de declaracions que està produint el president veneçolà, i tenint en compte les conseqüències –totes dolentes per a nosaltres- que pot produir aquesta estratègia de “acoso y derribo” que du a terme, penso que el diplomàtic espanyol hauria estat força més prudent si s’hagués mantingut en silenci.

Que el primer a equivocar-se, que el primer a ser malcriat –i de veres!- fou Hugo Chávez, això ho sabem tots. No és acceptable que fes el que va fer, ni que digués el que va dir. Com no ho és tampoc que la presidenta Bachelet no exercís la seva autoritat tallant el bocamoll de Chávez. Però, tot i això, també és cert que el Rei va equivocar-se (cosa estranya en un home de tanta experiència), i voler amagar aquest error és voler disfressar la realitat.

A més, el diplomàtic Arístegui hauria de saber que mentre a Hugo Chávez, que ha optat pel populisme i per la demagògia, el fet de crear un enemic fictici com el Rei li va de perles, perquè el pot titllar de “colonialista”, o de “representante de la oligarquía que degollaba a los indígenas” (que fins això ha arribat a dir), a nosaltres els espanyols, en res no ens beneficia afuar les ires d’aquest estrafolari president sud-americà. Ben al contrari, hauríem de fer tot el possible per temperar les actuacions d’aquest magnat del petroli que actua com un oligarca, tot i que (convé que no ho oblidem) ha estat elegit.

D’altra banda, jo seria més prudent a l’hora d’avaluar l’actuació espanyola l’any 2002, durant els dos dies en què un cop d’estat fallit va intentar derrocar Hugo Chávez. Si més no, cal recordar el comunicat que, per aquells dies, va fer el govern de José María Aznar, juntament amb el govern dels Estats Units, en el qual es reconeixia el govern colpista del president de Fedecamaras, Pedro Carmona, el principal responsable de la vaga general.

En definitiva, que Arístegui i jo podem estar d’acord a l’hora d’aplicar qualificatius a Huguo Chávez, però jo seria força més caut del que ell ha estat en fer aquestes declaracions. Si volem defensar el Rei de la seva indubtable esllavissada, val més que ens posem al seu costat i que guardem un silenci prudent.

El cop d’estat de Pervez Musharraf

19 Novembre 2007

Sota el pretext de preservar “la integritat i la ideologia del Pakistan”, el govern de Musharraf ha signat una ordenança que ha posat la premsa sota la més estricta vigilància, impedint-li d’emetre cap crítica contrària al règim. Qualsevol director d’un mitjà de comunicació que contravingui aquesta decisió corre el risc de ser multat amb 10 milions de rupies (uns 113.000 euros). Moltes cadenes independents, com AajTV o GeoTV, han vist com els confiscaven els seus estudis mòbils que els permetien mostrar les manifestacions dels opositors al règim. Tanmateix, internet permet a aquestes televisions de parla anglesa d’emetre informacions del seu país i així “testimoniar el que succeeix al Pakistan davant tot el món”. Allí, però, només la cadena governamental PTV continua difonent propaganda del règim.

La pregunta és per què Bush, que ha proclamat d’un cap a l’altre del món, que és el principal defensor de la llibertat i l’enemic més gran de la tirania, i que, per això mateix, ha llençat croades contra règims tirans, guarda silenci davant el cas del Pakistan. I no sols això. De 2001 ençà, Washington ha destinat deu mil milions de dòlars al govern de Musharraf, pensant que aquest era un baluard contra els radicals musulmans i els terroristes. Però avui, djihadistes estrangers i locals conflueixen en els santuaris dels talibans i d’Al Qaida situats a les zones tribals, els quals són a l’origen d’una temible represa d’atacs contra les tropes americanes, afganes i de l’OTAN que es troben a l’altre costat de la frontera, a l’Afganistan.

L’exèrcit pakistanès es fa el sord davant les peticions nord-americanes d’actuar contra els santuaris rebels. Alhora, més de 1500 opositors, advocats i defensors dels drets de l’home i dirigents polítics han estat arrestats un cop s’ha declarat l’estat d’excepció.

Ens cal alguna cosa més per afirmar que el Pakistan és un país sotmès a la dictadura i a la tirania del general Pervez Musharraf i de l’exèrcit? I si és així, per què els Bush no actua en conseqüència?

Aconseguirà alguna cosa l’enviat especial enviat de Bush, John Negroponte? Ho dubto, perquè segons publicava ahir La Vanguardia, el president pakistanès refusà un cop més d’aixecar l’estat d’excepció, mentre assegurava que Washington dóna suport “en un dos-cents per cent” a la seva decisió.

L’habilitat de Gallardón

17 Novembre 2007

Cal reconèixer l’habilitat de l’alcalde de Madrid, Alberto Ruíz Gallardón, per sortir il·lès de les responsbilitats que l’afecten: abans d’ahir, quan l’escàndol s’havia estès sobre l’ajuntament que presideix, quan 16 dels seus funcionaris havien estat detinguts per la policia judicial acusats de muntar una trama mafiosa que ajornava les llicències a qui no pagava allò que els mexicans en diuen “la mordida” i les facilitava als qui s’aplanaven a les seves exigències il·legals, va i surt amb dos cops d’efecte: primerament, diu que acceptarà una comissió d’investigació sobre els fets un cop el jutge hagi aixecat el secret del sumari; i segonament, proposa la privatització de la concessió de llicències municipals.

A veure si ens entenem. Potser hem de lloar (vaja, segur que hem de lloar!) la rapidesa com ha acceptat de crear una comissió d’investigació, cosa que costa molt als responsables de les administracions públiques quan l’oposició vol remenar papers ocults (i si algú ho dubta, que ho demani als socialistes des Migjorn Gran), i fins i tot potser interessant aquesta idea de privatitzar la concessió de llicències (encara que m’hauran d’explicar com funciona això, perquè si privatitzar la recaptació és fàcil, menys ho ha de ser forçosament de fer-ho amb la concessió de llicències, atès que en aquests casos cal estudiar els documents presentats, cotejar-los amb la normativa aplicable, i finalment decidir). El que em costa, però, d’entendre és que l’alcalde i la tinent d’alcalde del ram (la senyora Botella d’Aznar) parlin del fet delictiu com d’un fet estrany i llunyà, com d’una cosa que no els ateny.

Què vol dir que no els ateny? És que per ventura retardar tres anys la concessió d’una llicència d’obertura d’un local no és una disfunció que pot afectar al polític que dirigeix l’administració que ha de concedir-la? És que no afecta al polític responsable de l’àrea no adonar-se que els serveis que té al seu càrrec no funcionen o que funcionen malament?

Serà als funcionaris corruptes a qui correspondran les responsabilitats penals, si és que de la seva actuació se’n deriven. Però la responsabilitat política, ja ho ben crec que correspon als polítics! Si a l’ajuntament de Madrid les llicències tardaven dos i tres anys a ser concedides perquè no pagaves de sotamà al funcionari, si d’una manera tan flagrant s’incomplia el procediment administratiu sense que els responsables de l’administració municipal fessin res, primer per assabentar-se’n, i després per resoldre el problema, d’ells és la culpa. Ells en són responsables. No fotem!

Pisos en sòl rústic

16 Novembre 2007

Fa pocs dies, el ple del Parlament va rebutjar, amb els vots del PSIB-PSOE, UM, Bloc per Mallorca i Grup Mixt, la moció presentada pel grup del PP en la qual s’instava al Govern a no fer ús del sòl rústic per a la construcció d’habitatges i en la qual s’exigia a l’Executiu autonòmic el compliment de la promesa de construir 20.000 habitatges de protecció oficial sense reclassificar sòl i sense incrementar el creixement previst en els Plans Territorials Insulars.

Més enllà d’emetre una opinió sobre aquest vot serrat del centre esquerra contra la proposta presentada per la dreta, el que a mi em sorprèn una mica és veure com tots els diputats que donen suport al govern han actuat com un sol home, i sense fissures. Val a dir que tampoc no hi ha hagut (o potser jo no he llegit) queixes de cap offsider del sectors progressistes. Així doncs, o tots callen o tots ho troben bé.

I això no deixa de ser estrany perquè, com a mínim, val a dir que sorprèn aquesta decisió de construir pisos en sòl qualificat com a rústic, ni que sigui per a habitatges de protecció oficial.

Per la ràdio vaig escoltar les declaracions d’un diputat del Bloc (el sector que d’antuvi hem de considerar més proteccionista) defensant la seva posició. L’argument no era positiu sinó negatiu. M’explicaré: no deia que la proposta de construir en terreny rústic li semblés adequada. Simplement afirmava que el PP no tenia cap força moral per criticar aquesta proposta i, menys encara, per presentar una moció com la que va rebatre el Parlament.

Tot plegat molt poc consistent. L’esquerra no pot, només, desqualificar la dreta. Ha d’argumentar (tenint en compte –ella sí!- l’hemeroteca) per què defensa ara aquesta posició que probablement no hauria defensat tres anys enrere.

Els sindicats potser hauran de canviar d’estratègia

15 Novembre 2007

La política de reformes de Sarkozy està provocant una situació ben interessant a França. Els estudiants han reaccionat de manera molt violent contra les que afecten a l’educació, i fins han intentant dur la violència al carrer, paralitzant mitjans de transport. Però curiosament, en aquest últim cas, una inesperada reacció de viatgers ha respost a la violència amb violència i ha neutralitzat algunes accions de protesta.

Una cosa semblant sembla que és a punt de succeir en el camp de l’administració pública, on les reformes de Sarkozy han provocat una vaga general que és probable que no s’acabi duent a terme davant la impopularitat d’aquesta. En efecte, segons destacava ahir La Vanguardia, dos sondejos de dos instituts d’opinió -LH2 i BVA- per als diaris Libération i Les Échos van posar ahir en evidència l’hostilitat creixent de l’opinió pública francesa contra la protesta, que es veu com la defensa d’uns privilegis corporatius. I això perquè el que proposa el Govern és simplement equiparar els sistemes de pensions de les grans empreses públiques – SNCF, RATP, EDF, GDF i altres- al règim general dels funcionaris públics. Segons les dues enquestes citades, la gran majoria dels francesos – el 59% i el 55%, respectivament- estan amb el Govern i en contra dels vaguistes, una dada que ha començat a sembrar la inquietud entre els convocants.

Sembla, doncs, que la reacció ciutadana contra vagues que defensen idees no assumides majoritàriament per la població o que defensen interessos corporatius no del tot assumibles per la societat, comença a fer efecte, i aquest és el cas del dirigent de la CGT, Bernard Thibault (la CGT és el sindicat majoritari en les empreses públiques afectades) que ahir replegava veles i decidia reunir-se amb el ministre de Treball per obrir negociacions.

Serà interessant de veure quan el govern espanyol de torn hagi de prendre decisions com la que aconsellava darrerament un estudi de La Caixa, en el qual s’indicava que la jubilació hauria d’allargar-se als 70 anys davant la creixent demanda de serveis que haurà d’afrontar l’estat en el camp de la sanitat i de les jubilacions.

L’envelliment de la publicació –deia l’informe- suposarà un gran repte per a la política fiscal. La raó és la pressió que l’augment de la població de major edat exercirà sobre la despesa pública en pensions, sanitat i polítiques de dependència fins a un punt que podrà acabar essent asfixiant.

De moment, els sindicats espanyols es mostren contraris a un endarreriment de l’edat de jubilació, però temo molt que aquest acabarà essent inajornable.

Per què el Rei?

14 Novembre 2007

Duc tres dies reflexionant sobre els fets i les conseqüències de la cimera de Xile, probablement perquè presenta molts caires i es pot analitzar des de punts de vista diferents.

La pregunta d’avui és simple: Més enllà de quina sigui la nostra manera d’avaluar l’actuació del monarca i de les conseqüències polítiques que aquesta actuació pugui tenir, tant en l’esfera interna com en la internacional, el que hauríem de debatre és el següent: Per què hi era el Rei a Xile? Per què prenia part a la cimera?

Hi ha una resposta que és segurament l’oficial: perquè aquestes cimeres les inventà Espanya. Ara bé, no crec que això sigui suficient perquè un cap d’estat sense competències executives pugui participar en aquesta mena de fòrums internacionals.

A les reunions internacionals hi van els caps d’estat o els primers ministres que tenen poder executiu. Els primers ministres (dits també caps de govern) en tenen sempre, de poder, i, per tant, són els que han de ser-hi (així i tot ens trobem amb el cas excepcional dels EEUU, on és el cap d’estat el que assumeix directament la direcció del govern). Però són pocs els caps d’estat que tenen poder executiu. En té el d’Estats Units, com acabem de dir. En té el de França (a qui correspon constitucionalment la política exterior), però no en tenen la Reina d’Anglaterra, ni la de Dinamarca, ni el Cap d’estat d’Alemanya, ni el d’Itàlia… I tampoc no en té el Rei d’Espanya.

I si no en té, de poder governamental, per quins set sous ha de participar en aquesta mena de fòrums? No seria millor preservar-lo per a exercir funcions estrictament protocol·làries i representatives? Jo crec que hauria de ser així.

El factor humà

13 Novembre 2007

Més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del succeït a la cimera de Xile, ha estat interessant de veure com, per primer cop des del dia de les eleccions de 2004, Aznar ha cridat Zapatero i ho ha fet per donar-li les gràcies.

Canviarà això alguna cosa en l’espiral diabòlica de l’enfrontament? És probable que no, perquè ja en un primer moment, Rajoy, després de reconèixer que les paraules de Zapatero havien estat les adequades, d’immediat va afegir l’inevitable però… I aquest però era que tot el que passava ara era conseqüència de la nefasta política exterior del govern socialista.

De veritat pot creure Rajoy que l’acció del messies Chávez depenia d’una hipotètica política exterior espanyola? De veritat creu que si la política del ministeri d’afers exteriors hagués estat una altra (quina?) Chávez s’hauria comportat d’una altra manera?

No, ni Chávez s’hauria comportat de manera diferent, ni, pel que sembla, podem esperar res del PP. Seguirà amb el raca-raca fins al dia de les eleccions. Confiem que aleshores callarà: si guanya, perquè haurà de posar-se al timó de la nau; si perd, perquè Rajoy haurà de reingressar al registre.

Mentrestant, però, ens queda la telefonada d’Aznar. És més que res. És el factor humà. Aquest que sorgeix en el moment que menys ho esperes.

De l’anècdota del Rei al fons del problema

12 Novembre 2007

Tots els diaris obrien ahir amb la foto del Rei i amb el ja famosíssim “¿Por qué no te callas?” amb el qual increpà Hugo Chávez. M’he quedat amb l’interrogant de saber com he de conceptuar aquesta interrupció i la posterior retirada de la cimera iberoamericana.

Penso que hi ha interpretacions per a tots els gustos. Mentre un bon amic opinava que la intervenció reial havia estat l’acció d’un patán (aquest és el mot que utilitzava), La Vanguardia veia amb bons ulls l’exabrupte del monarca. “El Rey pone en su sitio a Chávez”, deia amb caràcters tipogràfics ben grans.

Però més enllà del xoc i de la seva avaluació, el que a mi em va agradar de l’espontaneïtat reial és que, per primer cop amb molts anys, algú s’atreveix a fer callar Chávez en públic, un personatge aquest que està acostumat a dir el que vol contra tot i contra tots i que es creu amb el dret d’insultar quan li dóna la reial gana a qui li ve de gust. Ningú no el va interrompre quan ell intervenia. Ningú no el va interrompre quan, temps enrere, a l’ONU va dir que sentia encara l’olor de sofre que havia deixat Bush a la tribuna. Tanmateix ell interrompia contínuament el discurs de Zapatero, se suposa que acostumat a fer el que vol en un país, el seu, on no té oposició i on aviat no tindrà crítica de cap ràdio i de cap televisió, perquè ordenarà el tancament de totes les que no li siguin propícies.

De tota manera, el més simptomàtic de la cimera no va ser l’anècdota del Rei, sinó veure com la labor de Chávez comença a donar fruit. Ell es va convertir en el líder carismàtic d’una sèrie de presidents que, no només van posar en quarantena la patronal espanyola, sinó que han iniciat una transformació de les estructures polítiques dels seus països que difícilment podrà ser acceptada pels estats que no estan disposats a fer bandera contra el lliure mercat i la lliure competència, ans els accepten com a part del seu sistema de valors.

No és aquest el moment de recordar que a Bolívia, a Veneçuela, a Nicaragua o a l’Equador la desigualtat i la pobresa poden justificar determinades polítiques intervencionistes, i ens poden ajudar a entendre la política de Morales, de Chávez, d’Ortega o bé de Correa, però també ells haurien d’entendre que, sense seguretat jurídica per als inversors estrangers, els empresaris no invertiran en aquells països. És evident que aquests presidents, partidaris tots ells de la revolució bolivariana que propicia Chávez, estan en el dret de fer el que fan (això mentre no es carreguin el sistema democràtic, és clar), si és que creuen que és el millor per als seus països respectius, però no poden esperar que els empresaris espanyols (i de qualsevol altre país) inverteixin en uns estats on de sobte es confisquen les accions de les empreses.

Aznar

10 Novembre 2007

Mai no he tingut cap mena de simpatia personal per l’expresident Aznar. Però he de dir que em va sorprendre positivament quan, després de guanyar per poc marge les eleccions de 1996, va saber governar el país dialogant amb els uns i amb els altres, fins al punt que, no només es va entendre amb CiU, sinó també amb el PNB, el president del qual, Xabier Arzallus, va tenir paraules d’elogi per Aznar que no havia tingut per Felipe González.

Aznar ho va fer tan bé (molt més del que ningú no es pensava) que va guanyar les eleccions del 2000 per majoria absoluta. I amb aquesta vingué el desastre: emborratxament de poder, menyspreu a les minories, boda principesca de la seva filla, afrontes al Rei, envaniment personal fins veure’s en el mateix nivell de Bush i de Blair, etc. El resultat va acabar en desgràcia per al PP quan, per causa d’això (cosa que ell i els seus obliden) i també (però no només) de la mala administració de la crisi provocada per l’atac de l’11-M, el seu partit va perdre les eleccions.

D’aleshores ençà, el PP ha dut una deriva incomprensible, no ha volgut mirar de cara la realitat, s’ha enrocat amb el judici dels terroristes, ha fet de l’anticatalanisme el combustible de la seva vida política, i s’ha aïllat, de manera que és incapaç d’arribar a cap acord amb els altres grups polítics.

Aquestes darreres setmanes, Mariano Rajoy ha començat a veure que si no amollava llastra podia novament perdre les eleccions, i a més ha vist que la crisi socialista a Catalunya (bressol de vots per al PSOE) el podia afavorir, potser per això les cares d’Acebes i de Zaplana (vertaders guinyols d’Aznar) han començat a desaparèixer de les televisions. Però quan això succeïa, Aznar ha tornat a la palestra per dir bestieses tan grans com les que va dir respecte de la sentència del tribunal presidit pel jutge Bermúdez.

Aznar és un perill que pot acabar amb les esperances del PP, d’un partit que, si no es modera, si no se centra una mica i es desfà d’aquest sector radical i ultradretà que formen la COPE i el diari El Mundo, continuarà aïllat i a la deriva. Rajoy ho ha vist. I també Ruíz Gallardón. Fins i tot Esperanza Aguirre sembla que se n’hagi adonat, d’aquest perill que els pot ensorrar per sempre.

Aznar és avui el problema més gran que té la dreta espanyola. La major dificultat per assolir novament el poder.

L’amenaça de Montilla

9 Novembre 2007

No sé com es pot dir adéu a Espanya (l’amenaça és de Montilla) ni tampoc què significa aquest adéu. És clar que si això ho diu –i ho diu a Madrid- un socialista català immigrat, que ha estat ministre d’un govern d’Espanya, aleshores hem de pensar que el problema és greu.

Durant la República també vam tenir episodis del “català emprenyat”, per emprar una frase no gaire poètica que últimament s’ha posat de moda. Aleshores dos nacionalistes intel·ligents, els germans Nicolau i Mariano Rubió, van publicar un llibre que titularen “Catalunya Societat Anònima”, la tesi del qual era que les relacions de Catalunya amb Espanya potser no eren d’amor, però sí que eren de conveniència. Per això l’estructura federal s’havia d’aguantar perquè tots ens necessitàvem. És clar que l’estructura de la República finalment no ho va ser, federal.

Jo també crec que ens necessitem els uns als altres, i que farien malament els catalans de seguir les consignes inflamades però no gaire consistents dels líders actuals d’Esquerra Republicana. Entre altres coses, perquè el desgavell de l’AVE, el caos de rodalies, el problema de l’aeroport, un dia o altre es resoldran (més bé o no tant bé), i caldrà seguir vivint, i produint, i construint, i intentant de trobar alguna mena d’encaix dins el panorama ibèric, dins aquesta Espanya que uns criden en massa per continuar-hi integrats (Ceuta i Melilla en son dos exemples recents) i d’altres (Catalunya) amenacen de separar-se’n (encara que ningú no s’atreveix a dir com).

Insistir en la frustració (quan el camí que s’insinua de fer és impossible) només acaba generant més frustració encara, i potser ja és hora que tots –els catalans els primers- pensin què cal fer quan el PP deixi d’estar governat per personatges com els actuals i s’avingui a ser més modern i menys carca, quan les infrastructures hagin millorat i quan l’aeroport pugui absorbir un tràfec internacional com el que desitgen els catalans (sense saber si ells seran capaços de crear un mercat suficient perquè sigui el que volen que arribi a ser).

Trencar és el més fàcil (si més no teòricament). Tenim mil raons per fer-ho. Però construir un país gran és força més difícil, i potser que no sigui la millor manera de fer-ho la de llepar-nos cada dia les ferides o lliurar-nos a la metafísica independentista d’ERC. Cal fer alguna cosa més, que segurament serà més costosa, però força més positiva per a tots.


%d bloggers like this: