Archive for Novembre de 2007

Sarkojet

8 Novembre 2007

Entre el viatge al Txad, d’on se’n va dur amb ell les hostesses espanyoles retingudes per les autoritats de Djamena, i el que acaba de fer als Estats Units on, segons ha assegurat, està disposat a conquerir el cor d’Amèrica (“Je veux reconquérir le cœur de l’Amérique”, ha dit concretament), el president Sarkozy, que sembla que hagi decidit ser l‘eix de tota la política francesa (i probablement de l’europea) dels propers anys, ha assegurat que tornarà al Txad per “chercher tous ceux qui restent, quoi qu’ils aient fait” (per cercar tots els qui hi resten, qualsevulla que sigui el que han fet).

Sarkozy no s’equivocava en fer aquesta afirmació i sabia el que deia. Li ho vaig escoltar per la televisió i vaig comprovar com ell, un cop feta, repetia la frase clau: “quoi qu’ils aient fait”. He de reconèixer que em vaig quedar una mica atònic i comprenc que també hi quedés el ministre de l’interior txadià, que, entrevistat per un diari francès, afirmava que si els francesos no són jutjats als Txad, això seria un “insult fet al poble txadià”.

No deixa de ser tan digne d’admiració com de preocupació aquesta actitud del president francès, que demostra alhora que els seus interessos en aquell país africà continuen essent grans i que hi conserva un gran ascendent. Ara bé, si els francesos de l’Arche de Zoé han infligit el dret penal txadià, el que pertoca és que siguin jutjats en aquell país. En aquest sentit, doncs, l’afirmació de Sarkozy m’ha semblat tan xulesca com impresentable.

Els guerrillers de la COPE

7 Novembre 2007

Mentre anava al meu despatx, per error vaig sintonitzar la COPE. De sobte anava a canviar d’emissora quan el verb encès de Jiménez Losantos m’ho va impedir. Necessitava unes minuts de cilici i de penitència, i escoltar aquest insigne membre de la Inquisició m’ajudà a purificar-me. Després –allí no hi ha dissidents, ni tan sols per fer-los servir de coartada- intervingué Pedro Jota Ramírez, el qual va prosseguir l’efecte mortificant. Tant l’un com l’altre –crec que també hi intervenia el director (o potser era un redactor) de La Razón-, van començar un atac contra la sentència de l’11-M que em va deixar sense alè. Amb dades i més dades, amb arguments i contraarguments, amb opinions de tota mena, l’embolic que arribaren a fer em va deixar del tot confós. Era impossible desfer la troca que aquells homes embolicaven, i per poc adversari que fossis dels socialistes, per força havies de quedar ple de dubtes, si és que no quedaves plenament convençut que el judici havia estat una farsa, que la sentència era un nyap i que els jutges i els fiscals confegien una tropa de la més baixa estofa. Era impossible afegir-hi res de més dir, tot i que estic convençut que aquests homes serien capaços d’afegir-hi encara moltes més coses.

Després parlaren del “magnífic” llibre d’Aznar, “Carta a un joven español” –el millor dels que ha publicat fins ara, segons assegurava el presentador estrella-, i també de la presentació feta a Madrid, on –això ho llegeixo a La Vanguardia- l’expresident afirmà que “del mismo modo que alguien planifica los atentados de ETA y decide cuándo, dónde y sobre quién actuar, buscando hacer el máximo daño posible, eso mismo ocurre con el terrorismo islámico. Alguien también planifica y decide cuándo, dónde y cómo hacer el mayor daño posible para alcanzar su objetivo de derrocar regímenes democráticos”.

Aznar, reiterà dos missatges a la presentació: que hi ha una clara analogia entre ETA i el terrorisme islàmic, i que l’11-M cercava de manera directa i premeditada la derrota del seu Govern. No és estrany, doncs, que el club de la COPE se senti a gust escoltant l’expresident i que enyori el seu retorn a la política espanyola.

Però jo en tenia prou, el cilici ja m’havia mortificat massa. Aleshores vaig canviar d’emissora i vaig posar RNE. En aquell moment parlaven de futbol i retransmetien les declaracions de Schuster, que acusava l’àrbitre català de la seva derrota “Es catalán –deia-, eso lo explica todo”. Prou, em vaig dir. No puc més. I tot d’una vaig apagar la ràdio. A la recambra del CD hi havia un “Roméo et Juliette” de Gounod que cantaven Villazón i Arteta. Per terrible que fos el drama de Shakespeare, és seguir que seria força més naïf que el verb acerat dels guerrillers de la COPE

L’Arche de Zoé

6 Novembre 2007

Dies sense escriure lluny del paisatge habitual. Resulta que me’n duc l’ordinador per asseure’m algun moment i penjar en el bloc el resultat de la reflexió, però no puc arribar a connectar-me, i no sé per què. Em molesta la meva incapacitat per resoldre el problema, però m’adono que la meva insolvència és absoluta en matèria de tècnica informàtica. Més enllà de la utilització de la màquina, més enllà del seu maneig diari, res no puc resoldre quan per circumstàncies que se m’escapen, la pantalla no respon a les ordres que li he donat.

Finalment decideixo abandonar i deixar els dies en blanc, cosa que probablement és força saludable, no només per als possibles lectors, sinó també per a mi mateix, que fàcilment m’obsessiono amb aquest deure d’escriure que m’he imposat i que potser hauria de ser força menys rígid.

Sigui com vulgui, ahir em vaig aixecar amb la notícia de Sarkozy, amb el “veni, vidi, vinci” del seu viatge de redempció d’hostatges, com si d’un frare mercedari es tractés. Tanmateix penso que, més enllà del geni del president francès, és clar que el problema sorgit era també eminentment francès, per molt que, de passada, afectés persones de nacionalitat espanyola, una d’elles menorquina, segons hem vist.

D’altra banda, el que anem sabent és dolorós, perquè fa mal a la imatge de les ONGs, aquestes institucions sense ànim de lucre que es dediquen a qüestions humanitàries i que tant de bé fan a la humanitat, no només per la seva acció concreta, ans també perquè són un exemple d’entrega als altres, als qui tenen necessitat.

El Txad és una excolònia francesa, una de les moltes que ha estat incapaç de sortir-se’n per ella sola i que es debat entre la pobresa de la majoria i l’acaparament de molt pocs, amb la complicitat d’uns polítics corruptes que, com ara ha succeït, cerquen d’adquirir popularitat.

El cas de l’Arche de Zoé és, probablement, una excepció, però ha estat una excepció lamentable, perquè estem clarament davant d’un segrest fet per diners, encara que el disfressem d’operació humanitària. A més s’ha jugat amb criatures indefenses que, d’haver reeixit l’operació, és molt probable que haguessin viscut en millors condicions de les que hauran d’afrontar a casa seva, però així no es pot actuar. Ni Bush pot envair l’Iraq al•legant que acabarà amb la dictadura d’un sàtrapa, ni tampoc es poden segrestar fillets afirmant que aquests podran viure millor.

L’esvoranc dels socialistes

1 Novembre 2007

És difícil explicar la tossudesa de Rodríguez Zapatero a l’hora de mantenir la ministra Álvarez a no ser perquè aquesta és un puntal en l’estructura del partit a Andalusia. Concretament, la ministra ha de ser cap de cartell per Màlaga, una ciutat on els socialistes tenen algunes dificultats per vèncer els populars, i una ciutat, per cert, on ha d’arribar l’AVE abans de final d’any. De fet, hi havia d’arribar uns dies després de fer-ho a Barcelona. I això havia de ser una “glòria” per apuntar a l’haver de la ministra.

De tota manera, la sensació que tenim els ciutadans és que el govern d’Espanya, no sols es desinfla cada dia que passa, sinó que demostra que tot el que intenta és pura improvisació. I en política no és possible que cada dia es canviï d’estratègia.

I veig que som molts els qui estem esbalaïts davant la seva actitud. Per a mostra, el següent comentari d’Enric Juliana a La Vanguardia:

El presidente ha tomado la iniciativa, pero vuelve a cundir en Madrid la sensación de que el Gobierno se deshilacha. La soledad de Zapatero ante el peligro refuerza la evidente estrategia del PSOE de ir a un escenario electoral caracterizado por la pugna entre dos candidatos, más que entre dos partidos (Zapatero supera con creces la valoración de Rajoy en las encuestas), pero la contumaz resistencia de la ministra de Fomento a presentar la renuncia – que podría ser rechazada por la Moncloa-, acentúa una imagen evanescente del Gabinete, cuyas propuestas sociales y juvenilistas no logran afianzar un vuelo perdurable. Buena parte de la vigorosa propulsión ministerial del mes de julio yace en estos momento en el fondo de un socavón ferroviario.


%d bloggers like this: