Més enllà de l’anècdota succeïda a la cimera de Xile entre el Rei d’Espanya i el President de Veneçuela, la categoria és que Hugo Chávez s’està convertint en un focus de tensió i de perill internacional, bàsicament a la seva zona d’influència d’Amèrica del Sud, encara que a ell no li faria res d’influir a tot al món mitjançant una nova guerra del petroli. Sortosament per a nosaltres, es va trobar en minoria a la darrera cimera de l’OPEC i la seva proposta d’utilitzar el petroli com a arma no va dar resultat.
D’altra banda, Chávez, que ha emmascarat totes les grans deficiències de la seva política interna gràcies a l’augment del preu del petroli que, en poc més d’un any, ha passat de 30 a gairebé 100 dòlars el barril, necessita forçosament crear enemics a l’exterior per tal que, des de dins, el populisme xauvinista l’ajudi en el referèndum-plebiscit que ha convocat que li permeti una nova elecció presidencial i la posada en marxa de la dita per ell revolució bolivariana.
La demagògia que ha utilitzat a causa de l’incident amb el Rei s’ha vist ara empetitida amb l’enfrontament amb el president de Colòmbia, Álvaro Uribe, que li ha retirat la confiança per negociar amb les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionaris de Colombia) l’alliberament de 45 segrestats per aquest exèrcit revolucionari. La reacció de Chávez ha estat d’indignació i ha decidit congelar les relacions amb Colòmbia.
Davant dels atacs de Chávez, Uribe ha denunciat que el president veneçolà “incendia el continente, hablando un día contra España, al otro contra Estados Unidos; maltratando a México, al día siguiente a Perú; en la mañana después a Bolivia”. “No se puede maltratar al continente e incendiarlo como usted lo hace, hablando de imperialismos, cuando usted, basado en su presupuesto, quiere montar un imperio”, va dir.
Les paraules d’Uribe no poden ser més encertades, des del meu punt de vista, perquè Chávez ha decidit liderar el continent. Té al seu costat Fidel Castro (Cuba), Evo Morales (Bolívia) i probablement Rafael Correa (Equador), encara que d’aquest no m’atreviria a afirmar-ho amb seguretat. Es tracta de líders que han imposat o que volen imposar el socialisme real com a sistema. Però em temo molt que el camí que segueix Chávez no és de col·laboració, sinó de lideratge, o potser hauríem de dir de caudillatge, una actitud que provoca grans reticències dels adversaris, i que (i sinó al temps) acabarà provocant-ne dels aliats.
Uribe, que li havia confiat les negociacions amb els seus enemics interns, ja ha vist què persegueix en realitat Chávez, i li ho ha dit ben clar: “La verdad, presidente Chávez, es que no se puede maltratar la historia, no se puede manipular la memoria de los héroes desfigurándolos en la demagogia popular para desconcertar a los pueblos. El libertador Simón Bolívar fue integracionista, pero no expansionista”. Visiblement irritat, Uribe no ha emprat subterfugis: “Me preocupa mucho –ha dit- que, afanado por pretensiones electorales, ahora trate de apelar al viejo truco de estimular en Venezuela el odio a Colombia”.
Certament que el futur de la regió sud-americana depèn molt del referèndum que Chávez ha convocat per al proper dia 2 de desembre. Aquest dia, 16,11 milions de ciutadans decidiran a les urnes si aproven o refusen la reforma constitucional que impulsa el líder de la revolució bolivariana.
Josep Maria Quintana 