Un cop ens hem adonat que s’acosten les eleccions, tornem a sentir per part d’alguns disconformes amb l’actual sistema electoral i de partits que l’única solució viable per democratitzar una mica la vida política és canviar el sistema de les llistes tancades per un altre de llistes obertes en el qual l’elector pugui modificar l’ordre dels candidats dins una mateixa llista. Alguns altres, més agosarats encara, opinen que l’elector fins i tot hauria de poder mesclar noms de les diverses llistes que els partits hagin presentat.
També n’hi ha que opinen que adoptar un sistema majoritari de petits districtes electorals és el millor camí per superar els perills de la partitocràcia. En aquest sistema, els partits presenten un candidat per a cada districte, l’elector escull el qui més li plau i guanya el qui treu més vots (és el cas del senador per Menorca). Entre els partidaris d’aquest sistema n’hi ha que opinen que, per evitar sorpreses no desitjables, convé que es faci a dues voltes, com a França: només el candidat que treu una majoria absoluta a la primera resulta electe. Si cap no la treu, cal acudir a una segona volta on només són elegibles els dos més ben situats.
Penso tanmateix que el primer que s’ha de dir en parlar dels sistema electorals és que no n’hi ha cap que sigui òptim. Tots tenen alguns avantatges i molts inconvenients.
El principal problema del sistema electoral espanyol, de caràcter proporcional amb llistes tancades, és conegut: que deixem exclusivament a mans dels partits l’elaboració de les llistes, que són inamovibles, i que, un cop feta l’elecció dels diputats, deixem també a mans dels partits les negociacions i els pactes de govern, fet que pot produir que el partit que ha obtingut la meitat menys un dels diputats quedi a l’oposició perquè els cinc partits que han obtingut (entre tots) la meitat més un de diputats es posen d’acord per formar govern.
Val a dir, però, que contràriament al que pensen alguns, el sistema de llistes obertes no produiria resultats gaire diferents dels actuals (perquè l’elector sol votar la llista tancada davant la dificultat de triar), a banda que és dubtosament viable per la seva complexitat. En efecte, si es poguessin barrejar els noms dels candidats, les paperetes haurien de contenir un llistat de noms llarguíssim (a les Balears hi hauria ben segur més de 35 noms), la majoria dels quals serien absolutament desconeguts per l’elector. Ens trobaríem, doncs, amb un sistema com el de les eleccions al Senat, però força més complex pel nombre de candidats. A Madrid, per exemple, els llistats podrien ser de més de tres-cents noms (recordeu que sempre hi ha molts partits –alguns pràcticament desconeguts- que es presenten a cada elecció).
Pel que fa al sistema majoritari, també té problemes: el principal és que deixa les minories fora de joc. I més encara si s’adopta el sistema de segona volta, que beneficia només als partits grans. A més, aquest sistema pot afavorir caciquismes locals, tot i que aquest és –penso- un problema menor avui dia.
Tanmateix alguna cosa s’hauria de fer que trenqués una mica la partitocràcia actual, que deixa a mans dels partits no sols la designació dels candidats, ans també els dóna un poder omnímode a l’hora de fer els pactes de govern posteriors a les eleccions. Això sense que l’elector hi pugui dir res.
Partint, doncs, de la premissa que no hi ha cap sistema perfecte, penso tanmateix que el sistema alemany és un dels més interessants dels que tenim a la vora, perquè conjuga factors diversos que, al meu entendre, el fan més participatiu.
En efecte, el sistema electoral alemany (recordem que Alemanya és un estat federal, amb parlaments estatals molt semblants als de les nostres Comunitats Autònomes) preveu que la meitat de la Cambra baixa s’elegeixi per districtes uninominals, i l’altra meitat, a través de llistes de partits. D’altra banda, els partits només obtenen representació si assoleixen més d’un 5% dels sufragis. Així doncs, cada elector té dret a dos vots, un per a cada sistema d’elecció. I pel que fa als diputats de la Cambra alta (l’equivalent als nostres senadors), aquests són elegit directament pels parlaments regionals. Cosa que em sembla molt bé, i més si un dia el Senat acaba essent una cambra essencialment territorial.
L’alemany és, a més, el sistema electoral que la majoria de partits italians volen aplicar a Itàlia en els propers comicis. Per què no l’adaptem també nosaltres? És una idea que aporto als qui, durant la propera legislatura, ens representaran al Parlament.
Josep Maria Quintana 