Sobre la politització del Tribunal Constitucional

by

Ens despertàvem ahir amb la bona notícia que el Tribunal Constitucional havia refusat de pla la tramitació de les recusacions del PP contra tres magistrats dels dits progressistes en el seu recurs contra la Llei Orgànica d’aquest mateix tribunal (LOTC). La recusació es va fer per 8 vots contra 2 (precisament el dels dos magistrats recusats pel govern socialista). Això esquiva d’entrada el bloqueig de la institució que podrà seguir la seva tasca.

La decisió és molt important, perquè ha permès que, per primer cop en molt de temps, es trenqués la divisió del vot gairebé automàtic entre els dits conservadors i els dits progressistes. En aquest cas, els magistrats no han cercat de servir el seu senyor sinó de cercar la “veritat” jurídica. I això és una notícia de primera magnitud a casa nostra quan hauria de ser el més normal del món.

En efecte, El PP va recusar el passat 25 d’octubre Pablo Pérez Tremps, Manuel Aragón i Pascual Sala basant-se en una informació publicada el dia anterior pel diari El Mundo en la qual s’assegurava que aquests s’havien pronunciat a favor de la reforma de la LOTC en una reunió amb la presidenta María Emilia Casas i els magistrats conservadors Guillermo Jiménez i Ramón Rodríguez Arribas. Dies després, els sis jutges -els únics que podien confirmar la notícia, ja que ningú més va estar present en aquesta reunió- desmentien la informació del periòdic en una carta en la qual afirmaven que “el parlat per cadascun de nosaltres (…), sense caràcter jurisdiccional ni governatiu, no es correspon en cap extrem amb el que s’indica en la informació recollida en el diari El Mundo”.

El PP veia així frustrat el seu intent de vincular el futur de les seves recusacions al de les dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats al seu torn per l’Advocacia de l’Estat en representació del Govern. Fins a en tres ocasions, l’última divendres passat, el PP va demanar al Constitucional que acumulés les cinc recusacions i les tramités i resolgués conjuntament, ja que entenia que existia “connexió” entre elles. No obstant això, ni Vicente Conde (que actuava com a president) ni la majoria dels magistrats del ple ho han vist així.

Un cop hem sabut la notícia, el portaveu socialista López Garrido va denunciar als mitjans de comunicació l’intent permanent del PP de bloquejar les institucions en benefici propi. Crec que té tota la raó, però jo li voldria demanat un mínim de pudor en aquest tipus de declaracions, perquè… ¿què ha pretès el govern en la seva recusació dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorgue Rodríguez-Zapata? ¿No ha intentat, per ventura, cercar també l’obtenció d’una clara majoria “dels seus” en el Tribunal Constitucional?

Si ara el tribunal confirma la recusació d’aquests dos magistrats conservadors, el govern quedarà certament en molt bona posició. Però… ¿i si el tribunal també la refusa? ¿Què dirà llavors López Garrido?

Sens cap mena de dubte, el PP està duent a terme una política de bloqueig de les institucions (especialment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial) que mereix tot el menyspreu de què jo sigui capaç. Però el PSOE tampoc no es lliura de les meves crítiques, perquè també ell (i fins i tot els nacionalistes, avui exclosos de la decisió sobre aquestes institucions, però que també ells volen tenir-hi veu i vot per així col·laborar en aquest gran disbarat que és el joc de la politització dels organismes jurisdiccionals), també el PSOE, com dic, s’hauria de passar la mà pel pit i confessar que ell no està tampoc net de tota culpa.

Advertisements

%d bloggers like this: