Quan llegeixo frases com la de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, la qual ha qualificat de “pasividad escandalosa” l’actitud del testimoni de l’agressió del tren de Barcelona, tot afirmant que “así comenzó el nazismo”, penso fins a quin punt podem arribar a ser d’hipòcrites les persones, i falsos els polítics.
No és que l’actitud del jove argentí que era vora de la víctima i que va decidir de mirar cap a una altra banda en el moment de l’agressió sigui exemplar. Evidentment que no ho és, però fer també d’aquest altre immigrant un còmplice passiu de l’agressor i demonitzar-lo com ho ha fet la presidenta em sembla d’una gran demagògia, perquè ningú no pot afirmar com ell hauria actuat en aquells instants davant un jove violent com el que hem conegut pel vídeo que ha corregut ja mig món.
Des que ens aixequem fins que ens anem al llit, tots els dies som còmplices d’actuacions desafortunades que no denunciem. “No t’hi fiquis” és l’expressió per excel·lència en aquest tipus de situacions, i sovint callem i “no ens hi fiquem” perquè ens resulta més còmode callar i prosseguir la nostra vida.
Dubto molt que en aquest cas fos la comoditat allò que va engarrotar el jove. És força més probable que fos la por a també ser ell víctima de la violència. I la por és lliure. I si bé la seva actitud no mereix cap mena d’elogi, temo molt que mereixi aquest acarnissament, quan, només que ens posem la mà al pit, aviat ens adonarem de les moltes vegades que, cada dia, preferim, no ja no ser herois, sinó callar i fer veure que no ens adonem de les grans i petites injustícies que ens envolten.
Josep Maria Quintana 