La culpa és nostra

by

Joan López escriu un article modèlic que ens hauria de fer avergonyir a tots. Viure a una comunitat autònoma que és de les més riques d’Espanya i ser també la qui té l’índex de fracàs escolar més alt de l’estat (només ens superen Ceuta i Melilla), comporta un fracàs col·lectiu imperdonable. I aquest fracàs no ho és, només, dels qui eren fins avui responsables de l’educació. No és només un fracàs de Jaume Matas, de Francesc Fiol o de Manolo Monerris. Ho és també de Joana Barceló, de Francesc Antich, de Tuni Allès, meu i seu (si vostè, amic lector, viu i treballa a les Balears). És un fracàs col·lectiu que els ciutadans d’aquestes illes ens hem d’apuntar com a poble.

Us recomano la lectura atenta de l’article de López Casasnovas, i qui no tingui temps de fer-ho, que simplement es formuli (i intenti respondre) la sèrie de preguntes que el professor es fa en el paràgraf següent. La solució del problema és a la resposta.

A una societat que sovint confon desenvolupament amb creixement continu i consum territorial, i interpreta que la prosperitat equival a consumisme ras i curt i sense fre, com fer-li entenent que ha d’aixecar els ulls per mirar més enllà del guany immediat, dels interessos i conveniències del moment present? Es pot entendre que la construcció (motor del model econòmic actual) té límits que ja s’han constatat, i que la fe en les solucions tecnològiques (més despesa energètica…) és cega als costos medioambientals, potser diferits però irreversibles a llarg termini?

Anuncis

%d bloggers like this: