Archive for gener de 2007

Sobre la sentència de la kale borroca i la de De Juana Chaos

22 gener 2007

Un lector m’increpa molt amablement i em diu: “Tot i que vostè reconeix en el comentari d’avui que la sentencia del Tribunal Suprem contra els qui practiquen la Kale Borroca complicarà molt les coses, assegura que aquesta és comprensible, mentre que quan va parlar de la sentencia que condemnava De Juana Chaos (14.10.06) va dir que era un error. No creu que estem davant del mateix cas?”

Certament no. Jo comprenc que s’hagi condemnat els joves de la Kale Borroca com a “terroristes” perquè el que fan incendiant autobusos, cremant caixers o fent petar portes d’oficines bancàries o de seus dels partits és realment propagar el terror amb finalitats polítiques. Algú m’argüirà que no porten armes i jo li diré que un dipòsit de gasolina i un encenedor pot molt bé considerar-se un arma, per tant, tot i que penso que aquesta decisió complicarà les coses, la comprenc.

He repassat el que vaig dir en el cas de De Juana i ho mantinc. En aquell cas, jo vaig escriure l’article quan el Ministeri Fiscal li demanava 96 anys de presó, que finalment rebaixà a 6, per una carta publicada en un diari que, segons com s’interpretés, podia contenir amenaces. Aleshores vaig opinar això: “el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.”

Fos quin fos el passat de De Juana (pel qual ja havia pagat), el delicte que se li imputava era d’una possible amenaça feta en un article d’un diari. Res més. En el cas dels joves independentistes bascos, se’ls condemna per danys físics reals que s’han comès a consciència. Crec que no és el mateix.

Tornant al cas de De Juana, que finalment fou condemnat per l’Audiència Nacional a 12 any i 7 mesos (condemna que trobo absolutament fora de lloc), val a dir que fou recorreguda al Tribunal Suprem, que encara no s’ha pronunciat.

D’Andratx a Alhaurín el Grande

21 gener 2007

No sé si haureu vist a la televisió el moment en què el batlle d’Alhaurín el Grande abandonava la presó després d’haver dipositat els 100.000€ de fiança que li exigia el jutge. Cal veure espectacles com aquest per adonar-se que no només els etarres (ja sigui directament, ja sigui a través de Batasuna) acusen el govern de ser rere les accions de la justícia, com si en aquest país –i en qualsevol del nostre entorn occidental- els jutges fossin una joguina a mans del govern de torn.

Atiat per una plebs excitada i del tot acrítica, Juan Martín Seron, que així es diu el personatge, ha acusat Rodríguez Zapatero de dirigir “una república bananera” el fet més característic de la qual és que “los etarras están en la calle y los humildes detenidos”.

És encara massa aviat per saber què en sortirà, del procés –“¡No vienen a por mí, vienen a por el PP!”, cridava- que ha iniciat la jutgessa de Coín, Isabel María Pérez, però escoltar els crits, el to i el contingut de les manifestacions de l’edil, em va semblar vergonyós.

El cesarisme de Rajoy

20 gener 2007

Mariano Rajoy diu que el “veto” que han fet a les seves propostes tots els altres partits de l’arc parlamentari és antidemocràtic, i assegura que aquesta situació no es va donar “ni amb Stalin”. En definitiva, que només ell és demòcrata i que tothom menys ell segueix una estratègia equivocada.

Mariano Rajoy, que segurament té alguna raó (o molta) en la crítica que ha fet a Rodríguez Zapatero, ha adoptat, però, unes posicions ultradogmàtiques i irreductibles que impossibiliten d’arribar a cap acord i que gairebé fan impossible el diàleg. Mentre ell desdiu i menysprea el president del govern fins a uns límits que freguen la indecència, sembla que no s’adoni que, per raó que cregui tenir, no és possible imposar a tots els altres una estratègia que, a més, exclou de l’acord partits tan necessaris per a la pau i la concòrdia com el PNV.

Molt em temo, però, que encastellat com es troba en la “veritat”, no cedirà un àpex. I sense fer cas al suggeriment del Partit Conservador Europeu que li recomana de donar una mà a Rodríguez Zapatero, intentarà destrossar-lo fins a deixar-lo esmicolat. D’ací que la crispació que va revestir el final de l’era Aznar serà una broma comparada amb la que ens vindrà fins a les acaballes de la legislatura. En definitiva, que podrem experimentar el xoc de civilitzacions sense necessitat de sortir del nostre parlament.

I és una llàstima, perquè Rajoy, davant els molts errors que ha comès Rodríguez Zapatero, hauria pogut convertir-se en el gran home d’estat que la situació reclamava, criticant les innombrables equivocacions del president i donant-li alhora la mà per refer el diàleg entre els demòcrates. Aleshores esdevindria probablement el polític més respectat. Però ell no ho farà, això, ans durà la seva creuada antisocialista fins al final.

Ara bé, no m’estranyaria que el posicionament tan agressiu i tan ultra que ha adoptat, en lloc de fer adeptes, allunyi del PP un important segment de votants que, conscients de les mancances personals i polítiques de Rodríguez Zapatero, no els faria res de votar a favor d’una dreta moderada i dialogant, però que, a la vista del que estem veient aquests dies, preferiran seguir donant suport als socialistes abans de caure en mans d’aquest Cèsar cregut, venjatiu, feridor i irreductible.

Sobre els intersticis

19 gener 2007

Llegeixo a Només cinc línies aquest aforisme:

“És en els intersticis on resideix la bellesa.
Sense bellesa, no hi pot haver felicitat.
Per tot hi ha intersticis.”

I aquest aforisme em recorda aquella màxima tan elemental i sovint oblidada de Santa Teresa : “Dios está entre los pucheros”. Ambdues no diuen el mateix, és cert, però apunten sens dubte a una mateixa cosa, per a mi la més sublim: l’Absolut. Perquè Déu, la Felicitat i la Bellesa han de ser necessàriament termes unívocs, sempre que visquem oberts a la realitat del misteri.

Aleshores m’adono del meu error, perquè busco endebades on mai no el podré trobar, perquè l’Absolut no viu enllà dels mars, en una terra ignota i estranya, ans és molt més a prop, segons això. Vés a saber si no l’hauríem de cercar –“noli foras ire, in te redi”, escriu Sant Agustí- a l’interior de casa.

Ciutadella és l’Havana

18 gener 2007

Estimat director: Em permetràs que manllevi aquest títol de l’obra d’un escriptor paisà teu ja desaparegut, el recordat Antoni Mesquida (“Ciutadella és l’Havana”, Ed. Nura, 1979), amb la qual feia un cant, entre sentimental i còmic, a la seva terra nadiua, una terra que, degut a l’augment del nivell de vida, s’havia convertit en un lloc ric i esplendorós. I tenia raó el vell mestre, perquè avui, no només els diners corren lleugers per la ciutat, ans també els partits polí-tics hi proliferen que fa por.

En efecte, a Ciutadella, sembla que no només competiran per assolir el govern munici-pal partits d’una llarga trajectòria, com el Partit Popular (PP), el Partit Socialista Obrer Espa-nyol (PSOE), el Partit Socialista de Menorca (PSM) o l’Esquerra Unida (EU), ans també ho faran tres partits d’àmbit local: la centrista i alicaiguda Unió de Centristes de Menorca (UCM), del senyor Anglada, el “liberal, nacional y biosfèrico” Partit Menorquí (PMQ), del senyor Casasnovas, i aquesta nova Unió del Poble de Ciutadella (UPC) que promou el senyor Triay, l’objectiu de la qual és, segons ha declarat el seu promotor, “liberar a Ciutadella de las mafias y de los poderosos grupos de presión”. (more…)

La diada

17 gener 2007

Quan cada any arriba el dia de sant Antoni Abat, els menorquins celebrem la festa gran de la nostra illa. Fou tal dia com aquest de 1287, que les tropes d’Alfons III el Liberal, el nét de Jaume I, conqueriren l’illa i feren fora les hosts d’Abu Umar. Amb aquest fet d’armes i amb una actuació sobre els musulmans que avui probablement hauríem de qualificar de genocidi, es cristianitzà l’illa i s’inicià la incorporació de Menorca a la cultura catalana.

Cada any, arribat aquest dia, ho celebrem des de les institucions (és el dia gran del Consell de Menorca) i l’Església catòlica participa en una festa cívico-religiosa a Ciutadella, fent la processó dels tres tocs a l’entrada de la ciutat.

Alguns menorquins treuen al balcó la bandera quadribarrada amb l’escut de l’antiga Universitat, que és avui l’ensenya oficial que representa l’illa, i els ciutadans ens felicitem en trobar-nos pel carrer.

És ben curiós, però, que, a mesura que hem anat omplint de contingut aquest dia, quan disposem d’un Estatut que reconeix la personalitat insular i tenim una institució pròpia amb competències reals, quan sembla que el redreçament cultural hauria de ser indiscutible, és un fet constatable que l’illa avança (penso que imparablement i decidida) vers la descatalanització (i el mateix hauríem de dir de la descristianització, que també es va produint a un ritme de vertigen).

Tot canvia entorn nostre, i nosaltres ens debatem entre allò que som (i que voldríem continuar essent), i allò que sabem que acabarem esdevenint per la pressió natural de les coses. En el fons no deixa de ser dolorós aquest procés, com dolorós és també observar com l’esperit es mantén i el cos decau, i constatem a mesura que passen els dies la distància que els separa.

Bé, potser m’he posat una mica tràgic i no hi ha de què, o potser és la boira d’aquests dies. O vés a saber si no serà el debat que hi hagué despús-ahir al Congrés, del qual no puc dir sinó que em va dur al desencís i em provocà la nàusea.

De Royal a Sarkozy

16 gener 2007

França ja coneix (a menys que Chirac sorprengui el personal) els dos grans noms que representaran la dreta i l’esquerra socialista a les eleccions presidencials d’enguany. Si amb la designació de Ségolène Royal pel PSF, els socialistes francesos dipositaven, després d’un llarg procés intern de selecció, la seva confiança en una cara nova (i poc experimentada), la governant UMP ha optat pel seu president, i actual ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy, un personatge –aquest sí- amb gran experiència en el govern.

Fora d’aquest camp (sembla que guanyador), els centristes de l’UDF recolzaran François Bayrou, mentre que l’ultradretà FN presentarà l’incombustible Jean-Marie Le Pen.

Serà interessant veure algun cara a cara Royal/Sarkozy. D’aquest darrer coneixem la seva capacitat i la seva gran ambició (a mi em sembla tan intel·ligent com perillós), mentre que de la senyora Royal només coneixem la il·lusió que ha despertat entre els militants socialistes i –no és poc- la seva victòria sobre candidats tan experimentats com Strauss-Khan o Fabius. D’ací que el xoc previsible entre els dos líders de les dues més grans formacions polítiques franceses, es presumeixi com a molt interessant.

La incògnita, en aquesta etapa encara preelectoral, la posa Chirac, que mai no ha perdonat el suport que Sarkozy donà a François Balladur a les presidencials de 1995, i que no ha revelat encara si presentarà o no la seva candidatura. Jo no ho crec. I gairebé ningú a França no ho creu, tret de Le Pen.

Serà, doncs, interessant veure com evoluciones les coses. Pot ser una mica més que seguir mirant l’espectacle que donen els nostres polítics i que em temo que continuaran donant per molt de temps.

Sobre el “mesclòrum” de Maó

15 gener 2007

Aquests darrers mesos he tingut una sèrie de trobades amb grups de lectura que volien conversar amb mi sobre la meva darrera novel·la, “Els Nikolaidis”. Dissabte vespre va ser a Sant Climent i, dos dies abans, havia estat a Ciutadella.

He de dir que m’aclapara una mica (i també em satisfà) l’interès que ha desvetllat aquest text. A Ciutadella, Emília Mercadal (maonesa de naixement i ciutadellenca d’adopció), em fa arribar una glosa que parla de les diferències que es van produir entre Maó i Ciutadella arran del trasllat pels anglesos dels Tribunals a Maó, trasllat que, de fet, provocà un canvi de capitalitat a l’illa. Em diu que aquestes gloses li feien molta gràcia al seu marit, el recordat (i benvolgut mestre meu de química), el veterinari Miquel Florit Anglada.

Diu el glosador maonès:

Ciutadella és capital
a Maó fan sa Justícia:
Açò és sa vostra malícia,
poltrons des cap de mestral!

Aleshores en Bep des Pets, un glosador ciutadellenc (sembla que molt més bo), li replicà amb una glosa que, potser sense adonar-se’n, explica planament el que, segons ell era un desastre però que, al meu entendre, constitueix la nova saba que transformà Maó en el segle XVIII. Diu:

Maonesos vertaders
de sa vila de Maó
n’hi ha una petita porció,
perquè ets altres són estrangers.

No hi ha cap maonès
que de cert pugui dir
es seu rebesavi qui és:
un és jan*, s’altre és maltès,
americà o marroquí.
Fill de… grec no ho gos a dir,
que de cada nou n’hi ha tres!

La veritat és que, gràcies a aquest mesclòrum (com diríem en expressió dialectal) que es va produir a Maó dins el segle XVIII, jo avui he pogut escriure “Els Nikolaidis”.
______
*a Menorca dèiem “jans” als anglesos

S’obre l’ofuscament i l’obcecació

14 gener 2007

Un jove escriptor m’envia un correu per comentar la meva nota del passat dia 12, intitulada “La divisió”, on complementa molt assenyadament algun dels aspectes que jo exposava. Diu:

Benvolgut senyor Quintana,

Respecte de la darrera entrada del seu bloc només volia afegir-me a la seva opinió i, a més a més, deixar palesa una qüestió que, tot i que habitualment ens podria semblar òbvia, potser no ho és tant avui dia. Crec que respecte de les coses, les realitats i el prisma amb què s’observen, si un s’entesta prou i repeteix prou sovint les mateixes mentides, les mateixes cabòries, arriba un punt en què el comú de la gent les assumeix com a pròpies. Per comprovar-ho només cal escoltar una estona (per mal que ens faci a les orelles) les cridòries del presentador estrella de la Cope, els matins, i veure com la gent, que de bon principi tampoc li feia molt de cas respecte de les seves teories conspiratòries, cada vegada s’amuntega més i més rere una pancarta que fa referència a l’atemptat del onze de març. No fa molt vaig anar al supermercat on habitualment faig les compres, a Ciutadella, i allà també hi vaig trobar- Oh, desgràcia! -, sobre un taulell, uns fulls que feien referència a la teoria conspiratòria de l’individu Losantos i que reclamaven saber la “veritat” de tot plegat. O, per altra banda, quelcom semblant es pot observar si hom recorda que el Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme que ara abraça amb delit el senyor Rajoy fou promogut en el seu moment per Rodríguez Zapatero quan aquest encara era a l’oposició. Llavors a Rajoy no li feu molta gràcia, però Aznar segellà el pacte amb el líder de l’oposició. Si un escolta els missatges repetitius de la cúpula del PP avui dia sembla que el pacte sigui un fill seu que han parit amb gran esforç i dedicació, inqüestionable i al qual recolzen com sempre ho han fet.

Però la cosa és que no sempre ho han fet. La divisió de què parlava vostè en el seu bloc fa que un tingui el va i infantil desig d’ésser d’un altre país, tant se val quin, en el qual les grans qüestions no es tractin de la manera com ho fem aquí.

Salutacions i felicitats pel bloc.

Agraeixo aquests mots i, sobretot, el seny que demostra tenir aquest jove interlocutor al qual (després de llegir algun article seu en el diari Menorca) recomanaria que fes sentir la seva veu més sovint.

Però tornant a la reflexió sobre la matèria que ens ocupa, m’agradaria contar-li que, quan jo també era un jove com ell i començava a viure el meu compromís amb la societat i amb la política, vaig fer amistat amb un intel·lectual ja major, al qual admirava per la seva trajectòria (era un home liberal, demòcrata, republicà i catalanista), que, tot i la vàlua del seu pensament (va ser catedràtic a Caracas durant l’exili), va sofrir, però, els atacs (la majoria injustos) de la gent que, a ulls clucs, va donar suport a la revolta de Franco i, després de guanyada la guerra, exalçà la dictadura.

Ell, mentre m’explicava la seva trajectòria vital i em mostrava alguns dels llibres que havia publicat, em contava com la follia i l’enfrontament que es produí els darrers anys de la República, van fer impossible una anàlisi desapassionada i objectiva de la realitat. Per aquells dies –em deia el meu amic- vaig saber que, quan entre tots tanquem les portes al diàleg, només els extremistes acaben imposant el seu criteri. I també vaig descobrir una cosa tan o més lamentable, però que, en aquests casos, sempre s’acaba produint: que en política, un cop s’han tancat les portes al diàleg i els dirigents no busquen ja la veritat sinó, només, imposar els seus criteris o maldar per la seva pròpia supervivència, aleshores les coses deixen de ser el que són i passen a ser el que semblen. No és, doncs, el raonament allò que preval, sinó la percepció (fonamentada o no) que acabem tenint de les coses la que acaba per marcar les pautes de la vida i del comportament.

A mi –seguia dient el meu amic-, alguna gent de Menorca que teòricament havia de ser sensata, en la seva ofuscació em va acabar acusant de comunista, quan sempre m’he considerat una persona moderada i liberal. Però no hi havia res a fer, perquè la passió els havia encegat i qualsevol intent de fer-los entrar en raó era un esforç inútil.

Possiblement no hem arribat a aquell punt d’enfrontament i de crispació. Però tinc la impressió que estem avançant per aquest camí que du al no-res, i que només una reacció de la gent que acabés aïllant els violents (em refereixo a ETA i Batasuna) i que fes entrar en raó els obcecats (em refereixo al PP) podria canviar el rumb de les coses.

La perversió del diàleg

13 gener 2007

Mentre la manifestació de Madrid i també la de Bilbao estan en marxa, penso en com hem pervertit entre tots el diàleg i com estem duent la política a extrems impensables en una societat que es presumeix moderna i avançada.

Ibarretxe convoca una manifestació i proposa un lema sense consultar-ho a ningú. Els socialistes, molestos, diuen que hi aniran si no hi va Batasuna. Aquesta, que no té altre objectiu que de desestabilitzar el PNV , decideix anar-hi perquè el PSOE es negui a seguir Ibarretxe. Aquest s’adona que no pot anar només amb Batasuna i decideix modificar –també sense consultar-ho- el lema, que inclou ara l’abandó de la violència. El PSOE diu que hi anirà i Batasuna calla fins al darrer moment. A l’hora d’escriure aquest comentari no sé què acabarà fent.

A Madrid, tots decideixen fer la manifestació contra ETA i el PP s’hi oposa dient que no basta dir “Por la paz y contra el terrorismo”. Exigeix que es faci un crit directe a la llibertat amenaçada. Doncs bé, els manifestants afegeixen el mot “llibertat” al lema i aleshores el PP fa públic un manifest demanant que la manifestació es desconvoqui per partidista. Algú ho entén, això?

I mentrestant, ningú no es recorda ja dels dos joves equatorians que moriren a l’atemptat que ha donat peu a les manifestacions. És com si tots haguéssim optat per viure en la follia.


%d bloggers like this: