Josep Maria Quintana

Carlos Nadal escriu a La Vanguardia d’ahir un magnífic article sobre l’Iraq i malda per descobrir què passarà després que l’informe Baker s’ha fet públic. Us convido a llegir-ne el bocí següent:

“Un trago amargo ha sido el informe del llamado Grupo de Estudio sobre Iraq, bipartidista, formado por diez personalidades de talla y con James Baker, un hombre de Bush padre, como copresidente. En el documento, resultado de un estudio a fondo realizado durante meses, no hay evasivas. Bush lo ha calificado de duro. Y lo es por su mismo punto de partida, que consiste en decir abiertamente que la situación está en grave estado de deterioración. Y que “no hay una solución milagrosa”. Para proseguir en 79 puntos que van en varias direcciones básicas: a) retirada militar progresiva de aquí a principios del 2008; b) emprender una amplia acción diplomática en la que deberían entrar Irán y Siria; c) es condición imprescindible resolver en términos justos el conflicto israelí-palestino; d) el ejército iraquí ha de asumir la tarea de pacificación; e) la plena responsabilidad de reconciliación y pacificación debe recaer en el gobierno iraquí, bajo la advertencia de que EE. UU. retirará todas las ayudas si no lo consigue.

Basta echar una rápida ojeada al texto para comprender que la combativa Nancy Pelosi, presidenta electa de la Cámara de Representantes, haya sacado la conclusión de que el informe es la comprobación del fracaso de la política de Bush, obligado a proceder a sustanciales cambios. ¿Pero cuáles?

En todos y cada uno de sus puntos el documento quema. Lleva en sí, naturalmente sin decirlo ni siquiera indirectamente, una conclusión sin paliativos: no es Bush la persona indicada para darle totalmente la vuelta a la política que él ha patrocinado, avalado, defendido. Su política. La que le ha valido momentos de aparatosa aprobación popular y el posterior descenso vertiginoso en los índices de favor de la opinión.

En Iraq, el presidente Bush se lo ha jugado todo. Lo hecho allí no es de las cosas que en política son corregibles sin sufrir duramente las consecuencias. Habló el país en las urnas el 7 de noviembre. Tal vez el nuevo Congreso esté en condiciones de darle un giro de 180 grados a la política emprendida hasta ahora. El presidente, no. Lo ocurrido en Iraq exige la reconducción prácticamente total de las decisiones fundamentales. ¿Es posible hacerlo con un presidente que ha gastado todo su capital político en una empresa desastrosa para cuya realización mintió descaradamente al país, uno de los delitos más graves en la vida institucional norteamericana?

Si las responsabilidades del presidente no se ventilan legalmente será porque está por medio el crédito de Estados Unidos. Porque pocos serían quienes pudieran tirar la primera piedra. No se trataría sólo del juicio al presidente.

Están ahí, imborrables, los años de entusiasta adhesión de la mayoría del país; la docilidad del Congreso; el consentimiento de muchos medios de comunicación.

Aun Estado le es dado corregir el rumbo de su política exterior. No así a los promotores y ejecutores de la conducta que lleva a un callejón sin salida. Sobre todo si la política dañina para la nación no es un puro error táctico, sino el resultado de una ideología. Terreno este en el cual Estados Unidos se encuentra ante una encrucijada.”

Una persona estimada m’escriu des de França i em comenta el següent:

“A l’Institut d’Estudis Àrabs de París vaig comprar una biografia del Profeta.

La veritat és que estic molt deprimit. No serà amb arguments teològics que pacificarem els ultres de l’Islam, car Mahoma no va dubtar ni un sol moment a ordenar robatoris, assassinats i venjances de tot tipus. Així és com es construeix un imperi, i precisament això és el que millor va fer el Profeta, que més que profeta, sembla un home d’estat que empra la religió com a mètode.

El cristianisme és molt més pacífic, no obstant, els cristians han fet moltes animalades en nom de la religió.

Això reforça la impressió que tinc de que violència i religió van bastant deslligats. Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses, malgrat la suposada violència de l’Islam i el teòric pacifisme cristià.

Oblidem-nos del xoc de civilitzacions.”

És obvi que el comentari no pretén fer un tractat sinó transmetre’m la primera impressió d’una persona de formació cristiana que vol estar atenta al món que l’envolta i que malda per conèixer l’Islam tot llegint una biografia de Mahoma.

Ultra la impressió que li fa aquest primer contacte amb el creador de la fe musulmana, el que a mi m’atreu del comentari és la conclusió a què arriba sobre la religió: “Les causes del que passa avui no crec que siguin religioses”, diu. Per tant, si és que té raó, quan la religió s’invoca per justificar un atac, un assassinat, una guerra, aquesta en seria en tot cas l’excusa i no la causa. Això em consola bastant, però penso que no és suficient perquè, de la mateixa manera que hem criticat abastament els arguments teològics de les creuades cristianes i de tantes guerres injustes que el cristianisme ha provocat, penso que, per acceptar de ple que la religió musulmana no incita a la violència, haurien de desaparèixer molts reclams a la lluita armada, a la venjança, en definitiva a la guerra, que ens arriben avui de part d’alts dirigents musulmans que, malauradament, o bé romanen callats i no contradiuen aquestes consignes, o bé inciten a la violència.

Els cristians hem passat de l’axioma “fora de l’Església no hi ha salvació” a acceptar la llibertat de cultes i de creences. L’infidel (aquell que, per no creure podia i havia de ser perseguit) avui no existeix en el vocabulari cristià. Dubto, però, que es pugui dir el mateix en el camp de la fe musulmana. Ho dic simplement pel que veig, perquè lamento desconèixer l’islam des del punt de vista teològic.

El més interessant de la resolució del Tribunal Suprem que hem conegut fa un parell de dies no és avalar els contactes del Govern amb Batasuna, ni menys encara haver dit que en això no s’hi amaga cap tipus delictiu. El que realment importa d’aquesta resolució és que retorna la política als polítics, a les institucions, i no avala la politització del poder judicial a qui el partit de l’oposició vol convertir en una tercera cambra, a manca de poder aconseguir el que vol per les vies ordinàries. Això és el més important.

A sant de què ha de ser delicte reunir-se amb algú per parlar de la pacificació del País Basc? Podrà ser més o menys convenient, podrà ser fins i tot moral o immoral, com assegura el PP, però el que no serà és delicte i, per tant, ens trobem davant d’una acció que respon a una manera de fer política. Serà correcta o no ho serà, tindrà resultats positius o negatius, que no ho sabem encara, i d’aquests resultats el govern n’haurà de passar comptes a les properes eleccions, però ningú no pot negar el dret d’un govern a cercar solucions a un problema i, encara menys, es pot qüestionar el diàleg amb un grup de persones que, per il·legal que sigui l’organització a la qual pertanyen, individualment considerades tenen els drets i deures inherents a la ciutadania.

Per tant, les coses clares: als tribunals el que és dels tribunals, i a la política allò que realment correspon a la política.

No és la primera vegada que ho dic, però em sembla important repetir-ho: l’examen previ a què se sotmeten els alts càrrecs dels Estats Units davant el Senat és una de les experiències democràtiques de més interès que conec. No vull dir amb això que, en aquest examen, no s’hagin produït injustícies, quan més enllà del debat i de la investigació de caire polític, s’ha volgut furgar en la vida personal dels candidats. Però excepcions a part, el cert és que, amb aquest sistema, el país pot conèixer molt bé com pensa el personatge destinat a ocupar un alt càrrec de la nació.

Ho hem vist aquests dies amb la compareixença de Robert Gates, l’home destinat a ocupar la secretaria d’estat en substitució de Donald Rumsfeld. De fet quan la dimissió d’aquest darrer es va produir l’endemà mateix de la victòria dels demòcrates a les eleccions al Congrés i al Senat dels Estats Units, vaig advertir que l’home proposat per Bush per substituir Rumsfeld era un home de consens entre republicans i demòcrates, i això s’ha vist a la compareixença d’aquest quan, sens cap mena de recança, ha acceptat, contradient Bush, que els Estats Units no es troben en condicions de dir que guanyen la guerra a l’Iraq.

Això, que ho vèiem tots els informadors mínimament informats, s’ha dit, doncs, a la seu de la sobirania nacional nord-americana, i demostra el que era evident: que Bush no és honest en les seves afirmacions i que es troba lligat per la seva pròpia estratègia; equivocada estratègia, sens dubte, respecte de l’Iraq.

A la vista d’això, no ens hauria d’estranyar que la política nord-americana donés un gir, encara que aquest no pot ser brusc per raons òbvies. Però la derrota republicana a les cambres legislatives marcarà sens dubte un canvi de rumb, lent però inexorable, a la política exterior dels Estats Units.

En el moment d’escriure aquest comentari, el general Augusto Pinochet es troba en el llit en greu perill de mort, ha rebut l’extremunció i es disposa a passar a millor vida, com sol dir-se en cercles ben educats.

No sé si morirà d’aquesta, però el més probable és que l’home que donà el cop d’estat aquell 11 de setembre de 1973 (jo aleshores feia el servei militar a Toledo) se’n vagi al cel sense haver rendit comptes a la justícia. No gaire pitjor, doncs, que el nostre Francisco Franco, que morí al llit, admirat de molts espanyols i sense rendir comptes a ningú més que a Déu nostre senyor, tal com es deduïa de les monedes de duro que indicaven que era “Jefe del Estado por la Gracia de Dios”.

Ara ens estripem els vestits perquè un dictador sanguinari i pesseter (sembla que els bancs estrangers són plens de monedes xilenes a nom d’Augusto Pinochet) se sotmeti només al judici de Déu i no hagi pogut ésser condemnat en un judici d’homes, que és l’únic de què podem donar testimoni a la terra, però sovint ens oblidem que també nosaltres procedírem a transformar la dictadura en democràcia sense una sola condemna dels responsables del règim anterior, un règim que –com el de Pinochet- tenia també força crims a l’esquena i s’havia construït sobre la sang dels demòcrates vençuts.

Potser no hi havia altre camí en el nostre cas i hem d’estar satisfets de com vam fer aquella transició respecte de la qual ens omplim la boca d’elogis. Però si ens hi acostem amb ulls una mica crítics veurem que l’exculpació que atorgàrem a tots els franquistes (Suárez el primer) no és massa diferent de la que, malgré lui, ha concedit el poble xilè al general Pinochet, aquest home que mor al llit de casa seva confortat amb els sants sagraments i la benedicció apostòlica, mentre a fora, partidaris seus resen el rosari per a desitjar-li una bona mort.

Si realment creiem en la democràcia com a sistema, no podem deixar de llegir la voluntat del poble veneçolà. Vint punts llargs de diferència ho diuen tot: Hugo Chávez, aquest particular president que ha fet del socialisme populista una eina amb la que pretén no sols governar el seu país, sinó també crear una marca –la “revolución bolivariana”- que es pugi exportar a tot sud-amèrica, ha sortit vencedor.

El pas següent és modificar la constitució per tal de fer possible la seva reelecció ad infinitum, i potser que ho aconsegueixi sense problemes mentre el preu del petroli assoleixi unes cotes tan altes com les actuals, que li permeten dur a terme una important distribució del pressupost entre la gent humil.

Chávez representa un estil de fer política que no sols no m’agrada sinó que em repugna, però cal reconèixer que, a diferència dels seus antecessors, viu una particular situació de bonança que no ha aprofitat per enriquir-se (de moment no se li han adjudicat robatoris, com a tants altres mandataris, no necessàriament dictadors), sinó per actuar en favor de capes populars molt desfavorides, que són les que li donen un suport incondicional.

Mentre segueixin entrant diners en gran quantitat, Chávez no tindrà problemes. Aquests vindran quan no pugui dur a terme una política de repartiment dels guanys. Potser aleshores es veurà que no basta un llenguatge demagògic per conduir el país. Però el principal problema de Veneçuela no és Hugo Chávez, és el seguici de presidents corruptes que havia tingut fins l’arribada d’aquest exmilitar colpista que sembla que hagi abraçat la democràcia formal i que, de moment, governa el país amb el suport incondicional i lliure d’una gran majoria dels seus compatriotes.

Si les dictadures són sempre immorals, el seu allargament en el temps és, a més a més, patètic. Aquesta és la sensació que produeix avui l’agonia del règim cubà de Fidel Castro que, tot i que s’havia ajornat la seva festa d’aniversari –n’ha fet 80-, no ha pogut assistir finalment a la gran recepció que les autoritats castristes van oferir als 5.000 convidats –1.500 dels quals havien vingut de l’estranger- en el teatre Karl Marx de l’Havana.

A la magna festa, el coordinador de l’homenatge al president cubà, Alfredo Varela, va excusar la presència de Castro dient que “no estava encara en condicions, segons els metges, d’afrontar una trobada tan colossal”. Tot i així, es va llegir un missatge escrit que va ser rebut per tots els convidats dempeus i amb una fragorosa salva d’aplaudiments i de visques”.

Però era indispensable que aflorés el costat patètic de la celebració. Aquest el va protagonitzar el mateix Alfredo Varela que així va dirigir-se al patriarca absent: “Fidel, tú no tienes el deber de estar en cualquier parte; tu deber con la humanidad es cuidarte y seguir viviendo.”

Els dictadors, es diguin Fidel Castro, Francisco Franco o tutti quanti, sempre provoquen aquest tipus de manifestacions de les persones que els segueixen, l’estatus dels quals depèn en gran part que la dictadura continuï viva. D’ací l’aire patètic de clams com aquest que acabo de transcriure i que només poden ésser superats quan, un cop el dictador ha mort, se’n pronuncien d’altres (força més patètics encara) dient més o menys el mateix, i proclamant que, des de l’altra vida “onsevulla que siguis” (frase tan lapidària com absurda) el dictador ha de continuar exercint de pare protector i de benefactor de la humanitat que ha regit en vida.

Fa uns dies, Nicolas Sarkozy ha fet públic que presenta la seva candidatura a la presidència de França. Resolt l’enigma socialista amb la gran victòria de Ségolène Royal, la dreta haurà de decidir-se. Penso que l’única incògnita que ha de resoldre és la de Chirac. I crec que seria un horror que l’actual president presentés també la seva candidatura, però podria ser.

Dels candidats possibles de la dreta, només Sarkozy té possibilitats reals de disputar amb èxit la presidència a la senyora Royal, encara que, en una primera volta, Le Pen també intentarà situar-se. Però ni aquest ni d’altres possibles candidats minoritaris no suportaran l’“Scrutin de ballottage” (la segona volta). No es repetirà, doncs, o així jo ho veig, un cas “Jospin”, com l’any 2002.

De l’entrevista que publicava la premsa francesa vull destacar el següent. “Serà el vostre programa el de l’UMP?, li demana el periodista. Respon Sarkozy: “Lionel Jospin va dir, l’any 2002, que el seu programa no era socialista. L’electorat socialista el va ‘comprendre’ i no el va votar. Que ningú no compti amb mi per fer un discurs que no sigui fidel als valors de la dreta i del centre. Estimo el meu país, crec en les virtuts del treball, del mèrit, de la recompensa i de l’esforç. Però jo no sóc un conservador, doncs crec amb el moviment. L’ordre no és acceptable sinó en moviment. L’ordre just és justament l’ordre. Vull que el futur esdevingui una promesa i que deixi de ser una amenaça. Els francesos esperen arguments per a l’esperança. La fatalitat és patrimoni dels qui renuncien. Jo no ho faré mai.”

Penso que és un molt bon resum del que pensa la dreta francesa d’avui. Ja veurem, doncs, què podrà més: si “les desirs d’avenir” de la Royal, o bé “les raisons d’espérer” de Sarkozy.

En aquesta loteria de constructors que es fan rics i de polítics que s’enriqueixen de manera il·lícita (un món cada cop més habitual entre nosaltres), ha tocat la sort a la veïna Mallorca, concretament a la vila d’Andratx, la pàtria d’un dels més grans escriptors en llengua catalana de tots els temps, Baltasar Porcel, que ben segur que tindrà matèria per una nova novel·la només contemplant la realitat, que és el que fem els escriptors per després transformar-la en literatura.

De vegades, però, la realitat és més generosa que la ficció i ens ofereix espectacles com el que acabem de veure: un alcalde exguàrdia civil emmanillat, un director general d’urbanisme del govern de les Illes destituït i empresonat, un zelador d’obres que plora en entrar a la garjola… i, com sol succeir en aquests casos, un munt de societats gens transparents, grans propietats sense ingressos suficients per adquirir-les, cotxes esportius (per què, Déu meu, són sempre tan “cutres” aquests personatges?), i un llarg etcètera de misèries per explicar.

Val a dir que Jaume Matas ha estat ràpid i ha procedit immediatament a destituir l’alt càrrec del seu govern, tot expulsant del partit el batlle corrupte (o presumptament corrupte, com hem de dir per ser políticament correctes). Tanmateix sembla que, en casos com el que ens ocupa, l’expulsió immediata no eximeix d’una certa “culpa in vigilando”, perquè com ara sabem, el batlle d’Andratx, que fa només un any que havia ingressat en el PP, era un home que havia d’haver despertat sospites.

De tota manera penso que, com a mínim, Matas ha comparegut i ha demanat perdó (encara que d’alguna manera ha volgut involucrar els altres partits en l’afer), i a més ha destituït i expulsat del partit (i sense contemplacions) els personatges agafats “amb la mà a la caixa”. Això no passa en altres indrets, com per exemple a la Comunitat Valenciana, on persones sobre les quals recauen, no només sospites, sinó acusacions reals (estic pensant, per exemple, amb el president de la Diputació de Castelló) no sols no són foragitats del partit, com ho foren Adam i Eva del paradís, sinó que reben el suport de tots els seus correligionaris.

Sempre trobem una bona raó per consolar-nos.