Sobre la condició de burgès

by

Els meus lectors saben que mai no he amagat la meva condició de burgès, amb totes les connotacions positives i negatives que té la paraula. Avui, llegint Sándor Màrai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) he trobat un text on un dels protagonistes parla del seu pare, del quan en destaca la seva “virtut” burgesa. Òbviament estem en aquest cas davant una de les connotacions que jo en diria positives d’aital condició: Diu:

“Fou quan la fàbrica va quedar derruïda per un incendi; l’asseguradora no va voler pagar perquè s’havia calat foc per negligència de l’empresa, i el meu pare havia de decidir si convenia reconstruir-la o desfer-se’n i dedicar-se a viure de renda en pau i tranquil·litat. En aquella època tenia més de seixanta anys: un motiu afegit per no comprometre’s amb una nova fàbrica. Res no l’obligava, podia viure sense treballar i dedicar la resta de la vida a passejar, llegir i dur una existència contemplativa.

Tanmateix, no va vacil·lar ni un instant, va tancar els acords amb l’empresa contractista i amb els enginyers estrangers, a continuació va arrancar el xec amb un gest resolut, va lliurar tots els diners que tenia a l’arquitecte que va dissenyar la fàbrica. I tenia raó. Al cap de dos anys el meu pare es va morir, però l’empresa encara funciona, produeix, i desenvolupa una activitat útil. Aquest és el sentit més alt de la vida: deixar alguna cosa darrere nostre, alguna cosa que sigui útil per al món i per als homes.”

En altres manifestacions que també fa el protagonista, no hi estic d’acord. Però aquesta em sembla acceptable en una mena de decàleg burgès.

Anuncis

%d bloggers like this: