Archive for Octubre de 2005

La incògnita del referèndum a l’Iraq

21 Octubre 2005

En el moment d’escriure aquestes notes encara no s’han fet públics els resultats del referèndum constitucional fet a l’Iraq. Alhora que els responsables de la política iraquiana es mostren confiats en la victòria del sí, la Comissió electoral ha anunciat la intenció de verificar els primers resultats del referèndum tot retardant la publicació d’aquests uns dies.

El text, escrit de manera precipitada sota la pressió dels nord-americans, que volen aplicar sense demora el seu calendari de reconstrucció institucional de l’Iraq, dóna als governants xiïtes del Sud i a les províncies kurdes una gran autonomia. La comunitat sunnita, però, percep aquestes disposicions com l’inici d’un desmembrament del país.

Un membre destacat de la comunitat sunnita, el coronel de la defensa antiaèria M. Sabah, que va passar a la reserva un cop el procònsol americà Paul Bremer va desmantellar l’exèrcit de Saddam Hussein, ha declarat que votaria no per qüestió de principis. Ell no creu que la Constitució contribueixi a l’establització de l’Iraq i apunta que aquest és l’inici del caos.

És clar que d’altres opinen que l’aprovació del nou text constitucional els permetrà de girar pàgina. En aquest sentit, un empleat del ministeri d’Agricultura, Bachir Salah, ha declarat que amb aquesta nova Constitució, “nosaltres tindrem llibertat d’opinió, drets de l’home i tot el que no tenien a l’antic règim.”

De moment cal esperar els resultats del referèndum. I després, l’evolució del país. Ara que certament es fa difícil estabilitzar un estat amb una minoria en contra –la sunnita, la que havia governat des del final de la primera guerra mundial fins a la caiguda de Saddam.

Anuncis

Sobre delegats territorials i altres subterfugis

20 Octubre 2005

Estimat director: Recordo molt bé com als inicis de la nostra democràcia, un dels primers nomenaments que ens feren visualitzar el canvi fou la designació de Francesc Tutzó Bennassar com a Delegat del Govern a Menorca.

La delegació del govern –versió illenca del que eren els governs civils a cadascuna de les províncies espanyoles- representaven el pitjor de la dictadura. El governadors civils (i, en el cas de les illes menors, els delegats del govern) eren autèntics virreis que governaven despòticament en nom del govern franquista. No sols estaven al front de la policia i de tot l’aparell repressor del sistema, ans també nomenaven alcaldes, presidien processons i seien en el primer lloc de la primera fila del costat de l’evangeli en totes les celebracions litúrgiques importants. Només quan un ministre es dignava visitar la província, el governador passava a un segon terme, i això succeïa poques vegades, afortunadament. (more…)

El ridícul de Ramon Homs

19 Octubre 2005

Els que he vingut denominant els “plus ultra”, és a dir els qui han dut a terme la campanya contra la decisió de l’Ajuntament de Maó d’erigir la denominació catalana de la ciutat com a oficial, han rebut una terrible castanya a mans del diari Ultima Hora. Un dels seus periodistes, Jordi Ribera, ha fet una investigació i ha vist com va ser precisament en l’època de Ramon Homs com alcalde de la ciutat (1979-1983) que l’Ajuntament començà a utilitzar el topònim “Maó” (mai “Mahó”) en els documents oficials que escrivia en català (abans, durant el franquisme, sempre va utilitzar-se el castellà com a llengua administrativa).

En un dels meus escrits anteriors vaig parlar d’Homs com d’un home de palla i els dies ens ho estan confirmat. Tanmateix això no el justifica perquè ha estat ell qui, voluntàriament, ha volgut presidir aquesta associació ciutadana que no té cap altre objecte real que de retornar al castellà com idioma ordinari de l’Administració.

Si jo fos de Ramon Homs m’organitzaria un llarg viatge per a posar terra pel mig. És trist fer el ridícul i més ho és fer-lo de la manera que l’ha fet l’exbatlle de la ciutat per la UCD. Primer. en unes declaracions periodístiques, proclama que l’hac és l’essència de la ciutat. Després deixa que un del seu equip el margini (i l’humiliï) quan jo li dirigeixo una carta pública al·legant -diu el seu amic- que Homs és “un anciano de casi ochenta años”, i ara descobrim que no va posar cap mena de pega en utilitzar correctament el topònim català quan va ser batlle. Massa incongruències per a ser digerides fàcilment.

¿Què espera per a dimitir el personatge?

Maragall

18 Octubre 2005

Repetidament em demano si Maragall és un geni o un foll. O potser les dues coses alhora. La veritat és que, com a mínim, és un personatge mal d’entendre. ¿Recordeu aquell “tots presidents!”, “tots presidents!” que anava cridant l’elecció anterior, quan va perdre davant Jordi Pujol, encara que hagués tret més vots que ell? ¿Què volia dir amb aquest crit quan ell sabia que Pujol tenia més diputats i que, atesos els vots del PP, era del tot impossible que ell fos elegit president de Catalunya?

Més greu és ara aquesta remodelació governamental que s’ha tret de la màniga sense parlar ni amb el seu partit ni amb els líders dels dos partits amb qui governa. ¿És això creïble? ¿Ho és quan estem a les portes d’un debat sobre l’Estatut en el Congrés dels Diputats? ¿Ho és quan Catalunya és en el punt de mira de tota Espanya?

És cert que és el president qui nomena els consellers. Però també ho és -i Maragall ho hauria de saber- que és un acord del PSC amb ERC i EU-Verds el qui sosté Maragall a la presidència. De veritat que no entenc què pretén el president de Catalunya amb aquestes actuacions fora de tota lògica. ¿Ho deu saber ell?

Una responsabilitat que hauria de compartir-se

17 Octubre 2005

El passat 14 d’octubre, sota el títol de “La légèreté de Zapatero”, Ivan Rioufol escriu en el bloc-notes que publica a Le Figaro:

“La història s’accelera a força de despertar-se. Europa es troba presa a l’assalt pels qui fugen de l’Àfrica negra.

Aquests homes intenten envair els enclaus espanyols de Ceuta i Melilla que llinden amb el Marroc, país que no es preocupa pas d’expulsar-los. Catorze desgraciats han trobat la mort. L’Occident, qui exposa les seves riqueses davant el nas del tercer món té la seva part de culpa en aquestes tragèdies. Però el socialista José Luis Zapatero, primer ministre espanyol hauria d’interrogar-se sobre la seva lleugeresa: Tot procedint durant la passada primavera a la regularització de 700.000 sense papers, ha convidat a aquests desheretats a provar sort. Amb la mort o la humiliació al final del camí.”

Tot i la responsabilitat que Rioufol adjudica a Zapatero, jo penso que –com ell diu també- aquesta hauria potser d’adjudicar-se a molta altra gent. Al Marroc evidentment. Però també a la Unió Europea que res o molt poc ha fet per afrontar aquest problema en què es juga la vida i la mort de milions de persones de l’Àfrica negra.

Contra Cataluña se vive mejor

16 Octubre 2005

Tinc la impressió que la classe política espanyola (i aquí utilitzo el mot “espanyola” per contraposar-lo a “catalana”, sigui o no correcta la distinció) hauria de patentar un eslògan que digués més o menys això: “Contra Cataluña se vive mejor”, parodiant aquell “Contra Franco se vivía mejor”, que han utilitzat alguns demòcrates desenganyats de com han anat les coses.

És tanta l’allau de declaracions que dia rere dia sentim contra Catalunya i els catalans que t’aclaparen. I no em refereixo només a les que fan els polítics que, al cap i a la fi, viuen d’això, o als comentaris periodístics que, fins a cert punt, haurien de considerar-se normals atesa la funció dels diaris. Però a què ve que es pronunciï contra l’Estatut el president del Banc d’Espanya? A què ve que els lletrats del Tribunal Constitucional recolzin la decisió de Matas d’aprovar una moratòria de tots els altres estatuts mentre no s’hagi decidit com quedarà el de Catalunya?

Que això ho proposi el president Matas que, amb la conferència de Madrid i amb aquestes declaracions posteriors, ens demostra que apunta força lluny i que no es veu només de president a la nostra comunitat autònoma, podem comprendre-ho, però que una decisió clarament política com aquesta la defensin els lletrats del T.C. em sembla increïble.

Resulta, però, que tot aquest batibull de declaracions extemporànies són força rentables “en suelo hispano”, d’ací que ningú no s’hi miri, poc ni gens, a hora de fer-les, encara que a conseqüència d’això es trenqui de manera irreparable la possibilitat d’un projecte espanyol comú. El fet palpable és que la veda s’ha aixecat i tot el que sigui vilipendiar Catalunya dóna rèdits. Rajoy ho sap. Matas també. I també ho saben Paco Vázquez, Pepe Bono i Rodríguez Ibarra. I no us estranyeu si les continuen fent, encara que fent-les dificultin l’acord i (això ho dic pels socialistes) i perjudiquin clarament Rodríguez Zapatero. Els és igual. Els seus objectius són uns altres.

El suïcidi de Gazi Kanaan

15 Octubre 2005

Fa uns mesos vaig intentar definir quina era la situació del Líban com a conseqüència de l’assassinat de l’excap de govern libanès Rafiq Hariri i de la retirada de Síria, així com també vaig exposar les incògnites que implicava la posició (sempre prosiriana) d’Hezbollah.

Per aquells dies, l’ONU va decidir d’obrir una investigació per aclarir tots aquests punts i, sobretot, les circumstàncies que vorejaven l’assassinat d‘Hariri. Doncs bé, uns dies abans que l’ONU reveli el seu informe sobre aquest magnicidi, el ministre sirià de l’Interior, Gazi Kanaan, s’ha volat el cervell amb un tret de pistola dins el seu despatx, o així ho ha fet saber el govern de Síria en un lacònic comentari.

Curiosament, cap dirigent polític de Beirut ha volgut comentar aquest suïcidi.

En una darrera declaració pública, Kanaan havia deplorat ser objecte de calúmnies per part del canal de televisió libanesa NTV i desmentí haver rebut deu milions de dòlars d’Hariri per a les eleccions celebrades l’any 2000 (recordem que, en aquells temps, Hariri era un fidel aliat de Síria).

Ningú no s’atreveix a pronunciar-se clarament, però tothom espera amb delit el resultat de la investigació de l’ONU. Serà definitiu per a saber què ha passat realment?

Sándor Márai

14 Octubre 2005

La instauració del comunisme a l’Europa de l’Est no només implicà un canvi polític substancial i radical per a tots aquells països que quedaren sota la bota soviètica sinó també cultural. Sense anar més lluny, a Hongria es prohibiren totes les obres de Sándor Márai, un escriptor que havia nascut a la petita ciutat de Kassa (avui Eslovàquia) i que emigrà als Estats Units l’any 1948. De fet, els comunistes aconseguiren esborrar Márai de la memòria col·lectiva hongaresa fins que, caigut el mur i el sistema, se l’ha reivindicat com un escriptor de primera fila europeu.

“El último encuentro” (Salamandra, 2005) és una petita joia d’aquest escriptoren el qual conta que, en un petit castell de caça, a la falda dels Càrpats, on temps enrere s’havien celebrat vetllades elegants i on podia sovint escoltar-se música de Chopin, després de molts anys de silenci (quaranta-un exactament) es troben cara a cara dos personatges ancians que no s’havien vist des d’aleshores. Entorn de la mateixa taula on s’havien trobat per última vegada, viuen un duel dialèctic respecte d’allò que va separar-los durant tant de temps. A la taula, aquest cop hi manca una tercera persona, una dona, el record de la qual, en aquesta querella, hi tindria molt a dir.

Citaré només dos paràgraf (que possiblement no tenen molt a veure amb el fons de la trama, però que a mi m’han corprès). El primer de Konrád, el convidat:

-Mi patria –aclara el invitado- dejó de existir. Se descompuso. Mi paria era Polonia, Viena, esta casa y el cuartel militar de la ciudad, Galizia y Chopin. ¿Qué queda de todo aquello? Lo que lo mantenía todo unido, esa argamasa secreta, ya no existe. Todo se ha deshecho, se cayó a pedazos. Mi patria era un sentimiento. Este sentimiento resultó herido. En momentos así, hay que partir. Al trópico o más lejos aún.

El segon és de Henrik, l’anfitrió:

-Un día te despiertas y te frotas los ojos, y ya no sabes para qué te has despertado. Lo que el nuevo día te traiga, ya lo conoces de antemano: la primavera, el invierno, los paisajes, el clima, el orden de la vida. Ya no puede ocurrirte nada imprevisto: no te sorprende ni lo inesperado, ni lo inusual, ni siguiera lo horrendo, porque ya conoces todas las posibilidades, ya lo tienes todo visto y calculado, ya no esperas nada, ni lo bueno, ni lo malo… y esto precisamente es la vejez.

I mentre Konrád i Henrik, ja molt ancians però lúcids, es confessen el seu desengany, Krisztina –la ja desapareguda Krisztina- roman en el record i en la desventura dels dos personatges.

Sobre la fe i la raó

13 Octubre 2005

Estimat director: Un lector em demana per què considero Europa com l’eix vertebrador del meu compromís intel·lectual, i també per què insisteixo tant en la necessitat d’una política laica quan ell coneix de sobres que jo mai no he abdicat de la meva convicció de cristià. (more…)

L’acord

12 Octubre 2005

Amb l’acord signat el passat dilluns entre els conservadors de la CDU i els socialdemòcrates del SPD, els alemanys iniciaran una experiència política desconeguda d’ençà que, l’any 1969, Adenauer i Brandt pactaren un govern en aquest mateix sentit. S’ha produït, doncs, una de les dues possibilitats que jo preveia: que els alemanys tinguin una coalició de govern per la qual ningú no havia votat; en canvi no s’ha produït l’altra que jo insinuava: que ni Schröder ni Merkel presidirien el nou govern. Finalment serà la guanyadora Merkel qui ostentarà la cancelleria, tot i que a costa de cedir vuit ministeris als socialdemòcrates, entre els quals hi haurà el d’afers exteriors (no sé si el més important però sí el més preuat).

Si la política és pacte, doncs aquí en tenim un exemple, i dels més espectaculars! M’imagino que hauran previst com haurà de ser la política que farà la coalició. Evidentment que no podrà esdevenir tan liberal com pregonava Merkel ni podrà ser tan social com volia Schröder el qual, per cert, quedarà fora del govern. Evidentment que, amb una bona entesa, els dos grans partits alemanys podrien dur a terme les reformes necessàries perquè Alemanya agafés novament les regnes del futur econòmic europeu. Però això ho veurem a mesura que els dies passin. Merkel ha de demostrar que és una política hàbil i els socialdemòcrates que estan per la labor de fer durar el nou govern. Una experiència interessant per a l’anàlisi, sens dubte.


%d bloggers like this: