Ell ho deia mig en un to de broma, com sempre sol parlar Guy Browlig, i ho deia a “la contra” de La Vanguardia, una de les pàgines d’entrevista més brillants que conec, però val la pena d’aturar-s’hi: “Soy de Oxford: el clima allí es horrible, así que el humor es nuestra sonrisa interior… Bueno, también está el alcohol.” I afegia: “Pertenecer a la Iglesia de Inglaterra es maravilloso: ya no tienes que preocuparte más por Dios, nunca jamás te vuelve a molestar.”
La pregunta que aquesta frase em suggereix és si la religió, el compromís religiós –aquest que ens du a l’Església en néixer, en fer la primera comunió, en casar-nos el primer cop (no pas el segon a menys que siguem molt rics i aconseguim la nul·litat eclesiàstica), i també en morir- no significa també per a nosaltres quelcom semblant al que, de l’Església d’Anglaterra, predica Browling
D’una església que va néixer com un sastre fa un vestit a mida –i ho dic amb tots els respectes, però ho dic-, d’una església el cap de la qual és el rei d’un Estat, d’una església així no em sorprèn que algú, com Browlig, pugui dir les paraules que diu. Però el problema és que sovint això ho tenim també a casa. I si no, digueu-me: “És, en molts casos, l’Església catòlica alguna cosa més que un recurs per fingir que fem les paus amb Déu i de pas enganyar-nos a nosaltres mateixos?
Josep Maria Quintana 