Josep Maria Quintana

Les incògnites de les eleccions legislatives del 10 de maig

Si Algèria no ha tingut una participació decisiva a la “primavera àrab” és probable que la pugui conèixer després de les properes eleccions del 10 de maig i que assoleixi una experiència semblant a les que han tingut lloc a Egipte, a Tunísia i al Marroc. Tanmateix, la primera pregunta que ens hem de fer és aquesta: Els fets dolorosos dels anys noranta –amb els horrors del terrorisme que va seguir al “no passaran” brutal de l’exèrcit al Front Islàmic de Salvació (FIS), vencedor de les eleccions- no seran un pes enorme que afectarà aquestes eleccions del 10 de maig? La resposta és que sí, que és probable, però també que és en aquesta experiència on es fonamenten les esperances dels demòcrates i d’una gran part de la societat algeriana, profundament traumatitzada pel “decenni negre”.

El decenni negre (1992 – 2003)

Arran de les revoltes juvenils d’octubre de 1988, i aprofitant-se de l’obertura pluralista que aquestes provocaren en el règim, el FIS, amb una base ideològica a penes elaborada, es posicionà com a primera força política, guanyant les eleccions locals del mes de juny de 1990 (ocupà 850 ajuntaments dels 1540 que tenia el país), i es féu immediatament amb les eleccions legislatives de desembre de 1991, adjudicant-se a la primera volta 188 dels 430 escons.

Amb aquest resultat era evident que, a la segona volta, es faria amb el control absolut del país, que li permetria revisar la Constitució per fonamentar-la en la xaria. Els islamistes del FIS ho havien advertit: si guanyaven, convertirien Algèria en un Estat teocràtic fonamentat en la llei islàmica. Una perspectiva que va fer tremolar l’Exèrcit i també els demòcrates, molts dels quals van donar suport a la interrupció del procés electoral decidit per l’estat major de l’Exèrcit en nom de la salvació de la república.

El FIS, que no es va resignar a sotmetre’s al cop d’Estat, va ser dissolt immediatament, i els seus dirigents empresonats tan bon punt es van succeir les primeres víctimes dels atacs islamistes. Després van venir les matances col·lectives, els assassinats selectius d’intel·lectuals i d’altres indiscriminats comesos contra “els tirans del poder”, tots vindicats per organitzacions terroristes que s’havien llençat a la Guerra Santa.  En correspondència, es van produir repressions en massa, que van donar lloc a aquest decenni que es va cloure amb el terrible balanç de 200.000 morts.

Una aposta per la moderació: el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) i el Front de Justícia i del Desenvolupament (FJD)

 El moviment islamista, alliçonat per l’experiència d’aquells anys i pel nou context internacional provocat pels atemptats de l’11 de setembre de 2001, es va decidir llavors per la moderació, tot marcant distàncies respecte de les actuacions amenaçants dels antics membres del FIS, encara que continuaren sostenint que el vessament de sang de tots aquells anys requeia sobre les espatlles de l’Exèrcit algerià.

D’entre els islamistes, cal destacar el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) que, no tan sols va sobreviure a les tempestes dels anys noranta, sinó que ha anat adquirint una gran experiència de poder presentant-se a totes les eleccions que el país ha conegut des de fa vint anys. En realitat, aquest partit ha anat guanyant posicions pel fet de participar en el poder durant tot aquest temps i es prepara avui per realitzar la profecia d’una victòria dels “moderats”, seguint l’exemple del partit turc en el poder i del qui l’ha assumit també a Tunísia. Però l‘ambició del MSP, al si del qual no deixa d’haver-hi dissidències, s’enfronta a un problema real: mentre que els militants d’Ennahda a Tunísia, dels Germans Musulmans a Egipte i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) al Marroc han sofert la repressió dels dictadors, això no ha succeït amb els membres islamistes del MSP, que van ser col·laboracionistes amb els militars.

Aquest partit, en efecte, fins fa poques setmanes servia de tercer pilar -juntament amb el Front d’Alliberament Nacional (FLN) i el Reagrupament Nacional Democràtic (RND)- a l’aliança presidencial que donava suport a Abdelaziz Bouteflika, els ministres de la qual no han estat, precisament, exemple de probitat ni de competència. Per això, totes les mirades es giren més aviat cap als líders que han sabut guardar distàncies respecte del poder, com per exemple, Abdallah Djaballah, que gaudeix d’una aura ascendent a l’est del país i que, per enèsima vegada, acaba de llançar el FJD a la carrera electoral, i no seria estrany que pogués absorbir el que resta de la base de l’antic FIS.

Les dificultats d’anàlisi

Però totes aquestes previsions no tenen en compte les especificitats lligades a la naturalesa del règim algerià (força insondable des de fora), ni les dificultats per arribar a saber com pot respondre el país. Aquestes mateixes incògnites van impedir mesurar el grau de motivació dels qui es van llençar als carrers pel mes de gener de 2011 després de les manifestacions que van sacsejar el país.

Benaziz Bouteflika. Foto de Reuter

El poder algerià està construït a imatge i semblança del qui l’encarna des de fa més de dotze anys, el president Abdelaziz Bouteflika. Vell i malalt,  recorre a la riquesa petroliera per desactivar qualsevol esclat de les tensions socials que poden convertir-se en una contestació política global. Davant seu, a l’oposició, el desgast provocat per les lluites dels darrers vint anys han afeblit i dividit els partits que es diuen democràtics i també han desestructurat la societat civil.

Són molts, doncs, els elements que desorienten els algerians, en general poc decidits a abandonar la seva desconfiança envers la política. Fet aquest que pot conduir a un elevat nivell d’abstenció que serà difícil de dissimular a les eleccions del 10 de maig i dificultarà la reivindicació dels comicis com a primer acte de renovació democràtica.

Les controvertides declaracions d’Eric Holder, secretari d’Estat del govern de Barack Obama

Les actuacions militars contra objectius prèviament titllats com a enemics –de fet, execucions sumaríssimes dutes a terme a sang freda (com la de Ben Laden, per exemple)- posen damunt la taula un necessari debat sobre el valor moral d’aquestes actuacions. Debat que es complica encara més quan aquests assassinats selectius tenen per objecte un ciutadà que gaudeix de la nacionalitat del país que els practica. La raó d’Estat ho justifica tot?

El 30 de setembre de 2011, l’imam radical, de nacionalitat nord-americana i cap d’Al-Qaeda, Anwar Al-Awlaki, va ser mort per un tret des d’un avió no tripulat al Iemen. Aquesta intervenció, que va causar també la mort a un altre ciutadà nord-americà, ha provocat un debat molt encès a l’altre costat de l’Atlàntic sobre el dret del govern dels Estats Units d’eliminar els seus propis ciutadans quan els considera com a enemics. I la polèmica ha pres força degut al discurs que pronuncià el secretari de Justícia, Eric Holder, el passat 5 de març a la North-western University de Chicago, en favor de les actuacions fetes en aquest sentit.

Dos grans diaris nord-americans han subscrit opinions contraposades, a les quals m’he de referir: The Wall Street Journal de Nova York ha defensat la tesi de Holder. El San Francisco Chronicle s’hi ha posicionat en contra. La matèria de fons és francament interessant.

A favor

Per a The Wall Street Journal de Nova York, el secretari de Justícia nord-americà encerta quan defensa el principi dels “assassinats selectius” de terroristes. “Nosaltres som un país en guerra –ha declarat-, i en aquesta guerra, ens enfrontem a un enemic àgil i determinat que no hem de desestimar (…) Com desenes de fiscals i d’agents del ministeri de Justícia, cada nit m’enllito demanant-me què hauria de fer per protegir millor els nostres ciutadans.” Observeu, doncs, que aquestes paraules d’un ministre d’Obama -de fet, Holder és l’home que havia de traslladar a Nova York els presos detinguts a Guantánamo per fer-los jutjar per un tribunal civil i va renunciar finalment a dur a terme aquesta pretensió-, no es diferencien gaire de les que hauria pogut pronunciar el seu antecessor a l’època de Georg W. Bush, Michael Mukasey.

Holder anà més lluny encara en el discurs del 5 de març, ja que en aquest va definir les grans línies d’una estratègia legal força continuista respecte de la que havia dut a terme el (criticat) govern de Bush. En aquest sentit va defensar el recurs als tribunals militars per resoldre els processos referents als crims de guerra, els quals –va dir- ofereixen les garanties “fonamentals per a un procés just”. I afegí: “No ens hem de privar de cap eina en el combat contra Al-Qaida”, opinió que el dugué a afirmar que el govern té l’autoritat necessària per defensar els Estats Units fent un ús apropiat de la força letal”; autoritat, precisà, que “no es limita als camps de batalla de l’Afganistan”.

Per a l’editorialista del diari, és legítim l’assassinat selectiu dels membres d’Al-Qaida, fins i tot en el cas que aquesta mena de mort afecti a ciutadans nord-americans, com l’esmentat Anwar-Awlaki. L’argument fonamental d’aquesta posició és aquest: “Sobre la base de principis legals reconeguts des de fa generacions i de les decisions preses pel Tribunal Suprem durant la Segona Guerra mundial i durant l’actual conflicte, és clar que la ciutadania americana, per ella sola, no garanteix a aquests individus l’exclusió dels assassinats selectius.” I si bé és cert que els ciutadans tenen dret a un judici just, això no significa que els jutges hagin d’actuar sobre les decisions preses en el camp de batalla. En aquest sentit, Holder afirma (i el diari aprova) que “Quan es tracta d’operacions relacionades amb la seguretat nacional, el dret a un judici just ha de tenir en compte les realitats del combat. La Constitució garanteix, és cert, un judici just, però no un determinat procediment judicial.”

I jo em demano: No ens du l’afirmació de Holder a acceptar que l’Executiu disposa d’un poder omnímode en temps de guerra? És això acceptable?

En contra

El San Francisco Chronicle adopta, en canvi, una posició radicalment contrària i creu que Obama s’equivoca en seguir la línia de George W. Bush en aquesta matèria. Diu aquest diari que li sembla sorprenent que Eric Holder cregui que és legal assassinar nord-americans a l’estranger quan aquests són sospitosos de terrorisme, i opina que aquesta actitud és clarament contraria els principis constitucionals.

En realitat, el que demana Holder en el discurs fet en defensa del dret de l’Executiu a dur a terme assassinats selectius és que els ciutadans facin confiança al govern, però els principis en què basa aquesta petició de confiança són força pertorbadors, ja que difícilment es pot acceptar que l’Exèrcit pugui elaborar pel seu compte una llista de terroristes perillosos (en la qual s’incloguin fins i tot ciutadans nord-americans) amb l’objecte de cercar el seu rastre i, si n’és el cas, eliminar-los sens cap mena de judici previ.

En la posició defensada per Holder no trobem –diu el diari californià- cap control extern a l’Exèrcit, cap decisió de la Justícia, ni tampoc cap informació contrastada que justifiqui la presència dels sospitosos a la llista negra. A més, “No es pot confondre judici just amb procediment judicial –assegura el diari californià-, sobretot quan ens enfrontem a qüestions relacionades amb la seguretat nacional. La Constitució garanteix el dret dels ciutadans a un judici just, i no tan sols a un procediment judicial.” I això mai no es pot garantir amb els assassinats selectius.
No cal que digui que la meva posició és també aquesta.

El passat 18 de març va fer 45 anys de la mort del bisbe Bartomeu Pascual Marroig (1875-1967) i avui, 1 d’abril de 2012, en fa 73 de la seva arribada a l’illa per prendre possessió del càrrec. Havia estat nomenat bisbe el 8 de maig de 1936 mitjançant una Butlla pontifícia que ordenava la seva consagració com a bisbe titular de Lappa i successor del Bisbe de Menorca (diòcesi de la que era titular el bisbe Joan Torres Ribas, cec i a punt de complir els 90 anys).

Esclatada la guerra el 18 de juliol d’aquell mateix any, el bisbe Pascual no va poder prendre possessió de la seva diòcesi i restà a Palma, on va ser ordenat el 2 d’octubre la Catedral de Mallorca. Cinc dies més tard, el batlle de Ciutat li comunicava que la corporació que presidia l’havia nomenat Fill Il·lustre de Palma.

L’home

Jo vaig conèixer el bisbe Pascual l’any 1962. Aleshores era un vellet amb una veu molt prima que, pel que m’han explicat alguns capellans majors que el van tractar íntimament, es mostrava molt preocupat pels canvies que era a punt d’iniciar l’Església amb el Concili Vaticà II, al qual no va acudir i amb el que va estar fonamentalment en desacord.

Biblista i savi en el seu camp, ha estat descrit pel seu biògraf, el doctor Pérez Ramos, com un home “propens per temperament a sobrevalorar les persones fins a mimar-les amb protecció, però si el protegit no treballava en la línia que el Prelat li ordenava o li era infidel o desobedient, després d’advertir-lo, irremissiblement el desviava del seu costat. Creia en l’amistat, encara que no la cultivés suficientment, i era cordial en la intimitat i delicat i obsequiós amb els seus familiars: amb els estranys o desconeguts es mostrava discretament distant.”

Autoritari i gens dialogant, el bisbe Pascual va ser fruit del seu temps. Vinculat clarament al règim de Franco, acollí amb joia la notícia de l’alliberament de Menorca el 9 de febrer de 1939. L’endemà mateix, el bisbe felicità el Caudillo que, d’immediat, li agraí l’atenció mitjançant un telegrama signat pel Coronel Secretari. Menorca havia claudicat a les tropes rebels i el bisbe tenia el camp lliure per prendre possessió de la seu per a la qual havia estat designat pel Papa. I ho faria ja amb ple dret perquè el bisbe Torres havia mort el 6 de gener d’aquell mateix any.

L’entrada triomfal a Ciutadella

Bartomeu Pascual, organitzà el viatge a Menorca per al dia 1 d’abril de 1939, data que coincidí amb el final de la guerra a tota Espanya, un particular Día de la Victoria la crònica del qual deixo al Boletín Oficial del Obispado. Diu: “A las ocho de la mañana (del dissabte 1 d’abril) en el puerto de Alcudia, el Rdmo. Prelado embarcó con los sacerdotes D. Mateo Bosch, D. Juan Jaume y D. Antonio Fiol, en el destructor Huesca, que, puesto a su disposición por el Excmo. Sr. Almirante de Baleares, había de conducirle a su Diócesis (…) Cuando a las diez una campana salvada de la destrucción impía anunció a Ciudadela que el Huesca estaba a la vista, el pueblo en masa acudió al puerto para recibir entusiásticamente a su Pastor (…) Los muelles, el mirador del Borne, el Camí de Baix, estaban llenos de muchedumbre que, al divisar la falúa impulsada por seis remeros uniformados en que venía, el Excmo. Sr. Obispo (quien había dejado el Huesca ante el puerto), prorrumpió en aplausos y aclamaciones, mientras la fuerza y milicias presentaban armas y la banda hacía oír la Marcha de Infantes. Al desembarcar, fue S.E. Rdma. cumplimentado por las Autoridades y representaciones…” La crónica acaba dient: “A las 23 horas del mismo día 1º de abril, Radio Nacional, con laconismo emocionante, anunciaba la terminación de la guerra con el triunfo de Dios y de Franco.”

Més solemne encara va ser la jornada del dia 2, Diumenge de Rams. Aquest dia, “bajo un sol esplendoroso, la ciudad aparecía artística y profusamente adornada. Las calles semejaban jardines. Por doquier colgaduras y banderas con los colores nacionales, de Falange o del Requeté. En el Borne, un monumental arco de triunfo, surmontado por grandioso escudo imperial. En varios lugares las armas del Prelado –el Cordero ‘Servus Dei’ de Isaías (LIII, 7) sobre el escudo de Menorca-, timbradas por el capelo verde (…) A las 10 de la mañana el Excmo. Sr. Obispo salió del Palacio Episcopal en automóvil descubierto y se dirigió a la Plaza de San Antonio, donde esperaba, según tradicional costumbre, una comisión compuesta de varios jinetes con la típica vestimenta usada en las fiestas de San Juan. En representación de la aristocracia menorquina cabalgaban los señores (…) S.E. Rdma. montó en su hermoso caballo blanco (…) El Prelado descabalgó, cambió su capisayo (…) y ante un altar colocado junto al Obelisco, el Sr. Obispo se revistió de Pontifical (…) La aviación nacional asocióse al acto, efectuando varias acrobacias sobre la Ciudad…”

És clar que cada cosa té un temps i que hi ha un temps per a cada cosa. No podem, per tant, jutjar els fets d’ahir amb criteris d’avui, però sí que val la pena recordar els fets per no perdre’n la memòria. I en aquest sentit cal dir que el bisbe Pascual va ser un home lligat completament al nacionalcatolicisme, vinculat per tant a una Església indestriable dels vencedors de la guerra, i en la línia del cardenal Gomà, que va ser, des de la primacia de Toledo, un dels pilars del règim de Franco, que sempre va ser vist per ells com un home la política del qual emanava de la voluntat de Déu.

Garant del nacionalcatolicisme

Restaurador de la diòcesi, el bisbe Pascual sempre es va creure en el deure de refermar els fidels (que –no ho oblidem – sortien d’una guerra civil on molts havien estat perseguits i assassinats per les seves creences) amb la idea de crear-los una consciència viva que havien estat alliberats “cual nuevo Israel, de un largo cautiverio tan duro o más que el babilónico” –escriu Pérez Ramos-. Per tant, era precís i urgent ajudar-los a aixecar l’ànim fent-los veure que, si per un costat –el polític- eren conduïts per un cabdill providencial, per un altre –el religiós-, havien de ser guiats per una jerarquia de pastors legítims i gelosos del seu ramat: els bisbes.

Recordo com, durant el seu episcopat, cada 8 de febrer (“es dia de sa girada”) cantàvem a la Catedral el salm 123, que el bisbe Pascual havia convertit en el càntic de l’alliberament “para mantenir vivo en nuestro pueblo el reconocimiento y la acción de gracias a Dios por su manifiesta ayuda en la liberación de Menorca y la de toda España del yugo impío.”

Era la seva manera de veure les coses. Del que no hi ha dubte és que, amb la mort de Bartomeu Pascual, ara fa 55 anys, s’acabava un temps i una època –la iniciada el dia 1 d’abril de 1939-, que eren alhora el fruit (i la conseqüència) d’un altre temps i d’una altre època. Som lliures de pensar-ne el que vulguem després d’analitzar-los críticament. Però no podem oblidar-los perquè ens és precís conèixer i servar memòria dels fets.

Acabada la carrera, la gent de la meva generació no tenia grans dificultats per trobar treball. Un món laboral relativament fàcil s’obria davant nostre i l’afrontàvem amb confiança. Alguns (va ser el meu cas) fins ens vam casar sense haver acabat els estudis universitaris amb l’esperança que, si un dels dos tenia feina, l’altre n’havia de trobar aviat. No sempre podíem treballar on volíem, però tampoc no ens vèiem constrets a abandonar necessàriament la terra (això, en una illa petita com Menorca, era ja més difícil), però rarament havíem d’abandonar el país.

Tot ha canviat de sobte i les generacions d’universitaris que s’han d’obrir pas en el mercat laboral tenen grans dificultats per trobar feina i, víctimes de la crisi, es veuen obligats a abandonar el seu país i a cercar treball a l’estranger: Alemanya, el Regne Unitat, Austràlia i Brasil són avui els llocs que acullen més universitaris formats als països on la crisi és més greu. Cal dir, a més, que aquesta crisi no afecta tan sols els joves. També persones de quaranta anys i fins de cinquanta cerquen Berlín, Frankfurt, Munic, Stuttgart –tan se val si hi ha feina- per refer les seves vides. Londres és també una de les capitals que atreu la immigració, i també Estocolm i Copenhaguen, per parlar de destins europeus.

Tot, doncs, sembla canviar, i els geògrafs de l’emigració farien bé de posar els seus mapes al dia. Potser el cas més flagrant avui és Grècia: en un país en plena bancarrota social, i no tan sols econòmica, el treballador grec mitjà sofreix doblement la crisi. D’una banda, l’esfondrament econòmic ha escombrat del país una important massa d’assalariats (obrers especialitzats, fusters, manobres, venedors, restauradors, empleats de banca, etc.). D’una altra, els diversos plans d’austeritat han laminat la funció pública. Doncs bé, la gent “sense perspectives” (terrible expressió aquesta!) que és encara pitjor que dir la gent sense feina, ja no pot recular més en l’escala social, perquè la massa d’immigrants (sobretot magrebins) es llença sobre les restes del naufragi. Això fa que, per a molts, travessar la frontera sigui l’única solució.

De rebre emigrants a emigrar

Si parlem d’Espanya, amb el 20 per cent d’aturats, el problema no és tampoc menyspreable. Fins al 2008, uns 500.000 immigrants entraven anualment al país per servir en el món dels serveis o per treballar en massa en la construcció que ha emplenat d’edificis (molts avui per vendre a preu de cost) el litoral de la Mediterrània, o per construir vies fèrries per dur l’AVE a tots els poblets del país, o bé aeroports sense avions ni passatgers.

El primer esglaó de la crisi empeny els manobres polonesos o romanesos fora d’Espanya, en direcció al nord d’Europa, i si no tenen sort, cap als països d’origen. Segons les darreres xifres de l’Institut Nacional d’Estadística, per primer cop des de fa vint anys, dins l’any 2011 el número de gent que ha sortit del nostre país és superior al de gent que hi ha entrat. Hem passat, doncs, de ser un país que acollia els immigrants a ser un país font d’emigració.

He tingut a l’abast les dades estadístiques alemanyes i aquestes assenyalen un saldo positiu de més de 135.000 persones aquest darrer any, el 75 per cent de les quals prové de l’antic bloc de l’Est. Per tant, de Polònia, Eslovàquia, Romania, Letònia, Estònia i Lituània. Però també compta amb la presència de 4.100 grecs i de 2.400 espanyols.

Emigrants de “white collar”

Val a dir, però, que aquest immigrants no tenen res a veure amb la mà d’obra que els governs mediterrànies enviaven a les mines belgues o a les productores d’acer alemanyes durant els anys cinquanta. Estem parlant en aquests casos de personal qualificat –i algun cop altament qualificat-, format en universitats espanyoles a costa, fonamentalment, de l’erari públic. Nosaltres els formen i ells aleshores els aprofiten. Es tracta, en definitiva, d’una gent (ordinàriament jove, però no sempre) que cerca noves i millors oportunitats davant el greu problema laboral o de promoció en què es troben a Espanya.

Són, doncs, el nivell de renda, la taxa d’atur, el mercat del treball, el poder d’adquisició i d’altres variants les que empenyen els individus a abandonar el seu país d’origen i els atreuen cap aquests nous mercats del treball. Alemanya, no sols s’ha convertit (per mitjà de la senyora Merkel) en la que dirigeix Europa, sinó també en una mena s’Eldorado dels cervells espanyols mancats de perspectives. I no és estrany, perquè si a Espanya, on hi ha bones universitats, tenim, com he dit, una taxa d’atur del 20 per cent i a Alemanya –segons publicava no va gaire la revista Stern, hi ha més de cent-mil llocs tècnics vacants, no és rar, dic, que els espanyols agafin els tapinets i les eines i vagin cap a les empreses de Suàbia on, sobretot els enginyers espanyols troben feina immediatament.

Tot referint-se a Irlanda –un Estat que es troba encara en pitjor situació que el nostre- The Guardian deia que, el 2011, unes 50.000 persones havien abandonat el país, especialment per dirigir-se a Austràlia i als Estats Units (ells, almenys, no tenen problemes de llengua en aquests dos destins), una xifra que podria augmentar fins a 75.000 persones dins el 2012.

El món sembla que hagi canviat de cop sobte. Els qui tenim feina ens hem de considerar uns privilegiats. I els qui en poden trobar, al seu país o en un altre, probablement hagin de donar gràcies a Déu. El drama és els qui s’han quedat sense feina i, el que és encara pitjor, sense perspectives de trobar-ne. Perquè si la bancarrota econòmica és dura, més ho ha de ser encara la pèrdua de perspectives que et condueix a la bancarrota moral.

Tothom que està compromès avui en l‘edició d’un diari, ja sigui de nivell internacional, estatal, regional o local, és conscient de les grans dificultats en què es troba la premsa per subsistir. Tots els diaris tenen problemes: han perdut anunciants, han vist com els costos de producció els superaven i com la quota de lectors i de subscriptors ha decaigut. Els motius són molts i diversos. El principal, que els diaris de paper es troben amb grans dificultats per respondre adequadament a les exigències dels temps, en competència amb els nous mitjans de comunicació, via Internet, que han aflorat com bolets en una tardor pluviosa.

En un diari vaig veure fa poc un acudit significatiu: Dues persones contemplaven gelades la gran muntanya de diaris sense vendre en un expositor. A la portada, un titular a quatre columnes: “Fa fred”. Aleshores, un dels dos personatges diu a l’altre: “Ho sé des d’abans d’ahir gràcies a Internet!”.

Què podem fer, doncs, per reflotar el valor de la premsa escrita? Com en podem sortir de la crisi? Jeff Jarvis és un periodista nord-americà autor de diverses obres i director del centre Tow-Knight que treballa per un periodisme empresarial a l’escola de periodisme de la Universitat de Nova York, el qual acaba de publicar un article a The Guardian que aborda aquest problema.

Els continguts

La primera pregunta que es fa és clau: No és possible que els editors de diaris no hagin encertat a l’hora de definir els continguts? És cert que els diaris produeixen continguts –és el seu paper-, però el gran valor dels mitjans de comunicació en general no resideix tant en el que produeixen –assegura Jervis- com en el seu efecte induït: el de senyalar els centre d’interès de la gent, el de tenir credibilitat, el de tractar els grans temes i el d’estar atent a les darreres tendències.

L’èxit de Faceboock, Google o Twitter rau en el fet que són generadors de senyals. És així com aquests mitjans actuen: fent servir aquests senyals per fornir altres continguts i altres serveis. El seu negoci no radica tant en els continguts com en la seva capacitat per relacionar aquests amb els interessos de la gent.

Els directors de diaris consideren els continguts com una raresa que només ells produeixen i controlen, mentre que Facebook i Google creuen que hi ha continguts a tot arreu: a les obres de creació, als xafardeigs i també a les relacions més insignificants que es produeixen en el transcurs de les nostres vides. Aquests mitjans, doncs, consideren el contingut com un recurs (un producte) abundant que cal apreciar i explotar.

El problema és que els diaris clàssics no s’han concebut per fer relacions, perquè van néixer a una època fonamentalment industrial, no en una de serveis (com la d’avui). Difícilment els directors dels diaris coneixen els seus lectors, els quals consideren com a simples lectors, però mai com a possible creadors de notícies o col·laboradors. Els directors dels diaris no tenen mitjans per reunir i analitzar les dades referents a les activitats o als centres d’interès d’aquests lectors a títol individual, ni tampoc per actuar en funció d’aquestes activitats o interessos. El producte dels diaris –el seu contingut- no està fet per això, és un producte de masses.

Avui, els editors de llibres i de diaris han fet, és cert, un esforç per adaptar els seus continguts a les noves eines, convençuts que aquestes els poden ajudar en aportar als seus productes el moviment, el so o fins i tot la sensibilitat tàctil, però els llibres que aquests editors produeixen, els diaris que aquestes editorials treuen al carrer, continuen essent llibres, revistes o diaris (encara que s’hi pugi accedir digitalment). Són, doncs, pràcticament el mateix que treuen en paper. Per tant, el camí que els manca per recórrer és encara molt gran.

Per què els diaris es diferencien de les plataformes digitals?

Jeff Jarvis diu que els editors de diaris s’haurien de demanar el següent: en què radica el seu valor? Quines necessitats satisfan i quins problemes comporten? Quina activitat exerceixen realment? Com tenen cura de la seva comunitat? Com poden fer el negoci?

Ell suggereix que els diaris s’haurien de considerar com a plataformes que permetin a aquestes comunitats dur a terme els seus projectes. Per tant, és fonamental que els proporcionin el que tenen necessitat de saber. Un cop hagin decidit això, hauran d’utilitzar les eines que permetin a la gent compartir aquests continguts.

De fet, aquestes eines ja hi son: es tracta del Twitter, del Facebook, dels blogs, de You Tube…, mitjans que asseguren la circulació d’una gran quantitat d’informació. Per tant, el paper dels diaris no és d’imitar aquests mitjans, sinó d’aportar un valor afegit a aquest flux informatiu. Com? Doncs identificant els grans temes que cal tractar, cercant els testimonis i els experts que els puguin explicar, desplegant i completant aquests temes, subratllant-ne la qualitat, confirmant o invalidant determinats elements en joc (i això implica haver de mullar-se), i afegint-hi contingut o bé organitzant-los. I això perquè la major part d’aquestes “funcions” que pot fer un diari no les trobem en el flux informatiu dels mitjans a què abans he fet referència.

És aquí on els diaris poden aportar un valor real a les informacions: fent reportatges, intentant treure els temes –les matèries- que no es tracten en profunditat en aquells mitjans o de les quals encara no s’ha trobat una resposta. Més encara, Jarvis pensa que els diaris no haurien de ser tant productors com acceleradors de les notícies.

Què els permetrà ser rendibles?

És la pregunta final: Pot ser rendible un diari ben dirigit? Jarvis pensa que cal fugir dels antics models de finançament i s’ha de cercar un nou model basat en l’eficàcia. Tots sabem que produir és molt car, mentre que compartir no ho és. I això és el que fa Facebook: compartir. Per això arriba a mil milions de persones amb un personal equivalent al d’un gran diari. Per tant, els diaris tradicionals han de fer valer la diferència, el valor únic que comporta saber fer un bon periodisme (en els termes que ja he exposat) essent en el lloc de la notícia, arribant a una comunitat ben determinada (cal saber, per tant a qui es dirigeix el diari), i essent fiables.

En la mesura, doncs, que millori la relació amb la comunitat a qui el diari es dirigeix, més bé la servirà, i tan com més bé la conegui, més senyals generaran els seus continguts que seran de profit per als serveis que la comunitat utilitza. Amb això, el diari augmentarà de valor i aquest acreixement comportarà un plus en la publicitat. Simplement, perquè el diari servirà els interessos dels seus lectors.

En fi, que Jeff Jarvis no és tan pessimista com alguns editors que jo conec, i creu que els diaris (de paper) poden reeixir si són capaços de trobar el seu paper –com l’han trobat les agències digitals-. En definitiva, si són capaços d’enfilar el camí que els permeti trobar el seu lloc en el món. Únic que els permetrà la comercialització del producte.

Avui, diumenge, 4 de març, tots els ciutadans de Rússia, una república semi presidencialista federal, que es desplega sobre 17.075.200 km2 i que té uns 140 milions d’habitants, celebra eleccions per elegir nou president, en aquesta espècie de pantomima on Medvèdev substituí Putin a la presidència i aquest substituirà novament Medvèdev, el qual, si les coses no es torcen per a ells, probablement serà nomenat primer ministre.

La campanya per les presidencials no es desplega, però de manera tranquil·la, si més no a Moscou, perquè dia rere dia s’han succeït manifestacions de desenes de milers de persones. Personalitats de les que comunament denominem “líders de l’oposició fora del sistema” (oposició que no té representants al Parlament i moviments sortits de la societat civil –també a Moscou tenen indignats-) han dut una campanya molt activa. En els debats entre els candidats a la presidència (o amb els “emissaris” de Vladimir Putin, perquè ell no ha assistit a cap personalment), s’han escoltat opinions de tota mena sobre el destí de l’actual sistema, en general, i d’alguns dels seus representants, en particular.

Mikhaïl Prokhorov (dreta ultraliberal), Guennadi Ziouganov (Partit comunista) Serguei Mironov (partit Rússia justa, de centre esquerre), tres dels quatre candidats a més de Vladimir Putin, asseguren als seus electors potencials que en cas de victòria, no ocuparan la presidència durant els sis anys del mandat (la durada del mandat serà a partir d’ara de sis anys, renovable només un cop), presidència que abandonaran tan aviat com puguin després d’haver restaurat tot un conjunt de llibertats avui segrestades de fet, i conferit nous poders al Parlament (que va ser elegit el passat 4 de desembre).

Putin, mentrestant, es reuneix amb els seus representats, amb equips de politòlegs i d’especialistes propers i exposa obertament davant ells la seva opinió sobre els problemes a què el país s’enfronta, i publica en els principals diaris articles detallant les grans línies del seu programa.

Putin s’ha sabut envoltar d’ un bon conjunt d’ artistes, se suposa que perquè creuen en la política de l’expresident i avui primer ministre, però han sorgit veus dissonants que han causat impacte. Si més no a mi. Especialment, la denúncia que, des de les pàgines de la Novaïa Gazeta, un diari de Moscou, ha fet el pianista Mikhaïl Arkadiev, que ha criticat durament el cinisme dels artistes que, d’acord amb el seu criteri, donen suport a un “poder criminal i culpable” que no pretén sinó provocar un cisma al si de la intel·lectualitat. Ho ha fet amb una carta que, parafrasejant Zola, intitulava “Jo acuso els meus col·legues”. Transcriure els principals fragments de la carta, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier international:

“Sé que no sóc Emile Zola i que la meva veu serà poc escoltada. Però el que em proposo dir ara ha de ser dit forçosament per un músic clàssic que viu a Rússia. Jo acuso el poder, el poder de Putin i de l’elit regnant, de la degradació irreversible del país i del cisma moral criminal que està esquinçant Rússia. Aquesta esquerda que travessa els cors i les ànimes de tots els qui viuen a Rússia, o que ja no hi viuen, però que se senten lligats a Rússia per naixença, per llengua o per educació.

El 4 de febrer de 2012 vaig comprendre, amb un pes en el cor, que les dues manifestacions (una d’oposició i l’altra de suport a Putin) que es van desplegar alhora a Moscou simbolitzaven aquesta ruptura en l’ànima del poble. Avui jo ploro de pena, de pietat i d’impotència en veure el nom d’Alissa Freindlikh a la llista de suport al candidat Putin. Al seu costat he vist també els noms d’artistes de renom mundial com el gran intèrpret de viola Iouri Bashmet i del director d’orquestra Valeri Guerguiev. No són, però, els meus col·legues músics que m’han fet plorar, sinó la gran actriu clàssica Alissa Freindikh, que per un cert nombre de generacions ha estat un model de talent, de puresa d’ànima i de dedicació al teatre –a aquest ofici que
d’Èsquil ençà és impossible que es mostri sense servir la veritat, la paraula, el pensament i la consciència humana.

Jo acuso els meus col·legues “mafiosos de la música”, herois del status quo actual –Valeri Guerguiev i Iouri Bashmet, que viuen dels seus catxets mundials força merescuts i de les enormes almoines del poder força menys merescudes. Jo els acuso, si no d’haver contribuït, al menys de no haver impedit la introducció dins la música clàssica d’un poder del diner corromput i d’una protecció personal, familiar i mafiosa; d’haver ensenyat als joves que l’important es treure profit del seu art immortal en nom d’un èxit glamurós i amb una indiferència cínica respecte de la política. Parlo d’indiferència als fets evidents de violència estatal, arbitrària i de pillatge absolut per la burocràcia, que condemnen el poble del país a una vida sense futur, i especialment els milers de músics clàssics russos a una misèria degradant.

En un tres i no res, vosaltres, representants d’una de les arts més sublims i més desinteressades, us heu transformat, ai! no en polítics, sinó en servidors d’un dels regents més cínics i més criminal de la història de Rússia, del primer simulador de la política a escala global de la història russa.

Jo us acuso a vosaltres, col·legues de renom mundial implicats en el sistema, de no tenir el coratge intel·lectual de comprendre que el putinisme està condemnat, ni el coratge personal de resistir-vos a Putin. No tan sols us beneficieu dels favor del sistema, sinó que jugueu a fer de lacais complaents per a la seva conservació en un moment on la vostra veu podria ressonar –alliçonadora, forta i audible- en el món sencer. Però esteu lluny d’això. Jo us recordo que hi ha músics com Arvo Pärt, que han dedicat una simfonia a Mikaïl Khodorkovski (antic PDG de Ioukos, empresonat des de 200 i, considerat com a presoner polític per Amnistia Internacional), i Gidon Kremer, que ha refusat de prendre part a la pràctica d’una música comercial.

Jo sé que la meva supervivència física i creadora, com la dels meus amics, està directament lligada a la manera de considerar aquest sistema criminal del que vosaltres en sou part integrant. Però parafrasejant un aforisme cèlebre, jo vull dir-vos això a la cara: el qui no està a punt, en nom de la llibertat i de la creació, a sacrificar la seva prosperitat davant els condicionaments d’un poder criminal i cínic, no es digne de la llibertat, ni de la prosperitat ni de la creació.”

La denúncia de Mikhaïl Arkadiev em sembla una gran lliçó ètica i estètica davant la degradació del poder. Aquest és, al meu entendre, el paper de l’intel·lectual.

Després del recordat Foro de l’Illa del Rei celebrat l’agost de 2010, un comentarista polític que en va sortir enardit per les propostes que allí s’havien fet, va concloure damunt les pàgines d’aquest diari “que els menorquins no tenim un model de creixement”, i assegurava que davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobàvem, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Era tota una declaració d’intencions. I, en efecte, els menorquins, com també els mallorquins, eivissencs i formenterers, vam votar massivament el Partit Popular i situàrem el senyor Bauzá al front de la Comunitat autònoma. I aquest senyor, ajudat pel senyor Company i els altres cinc membres del gabinet que ens governa (“podem fer les reunions en una taula camilla”, ens va dir el president als membres de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació quan, protocol·làriament el vam visitar), ens ha fixat el “model de creixement” que necessitàvem per “sortir del maresme”. És el model que es troba reflectit em el Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible.

Cap a un nou “model” de creixement

Ordenació urbanística sostenible! Es diu en el títol-, un adjectiu –“sostenible”- que no pot faltar avui a cap de les mesures que prenen els governs per ser políticament correctes. Però així com l’hàbit no fa el monjo, i una oreneta no fa estiu, sota aquest títol tan bell descobrim un “model de creixement” –això sens dubte- que pot canviar de manera radical la faç del nostre territori. Entre d’altres raons perquè possibilita la modificació del planejament urbanístic encara que aquest no es trobi adaptat als instruments d’ordenació territorial o no contengui el catàleg de protecció del patrimoni històric. A més possibilita també modificar la delimitació dels polígons, de les unitats d’actuació o del sistema de gestió urbanística per mitjà d’un procediment municipal sense haver de modificar el planejament.

El Decret Llei –que es convertirà en Llei després de la tramitació parlamentària- tindrà el màxim rang en l’escala normativa. Per tant, s’imposarà a qualsevol altra norma de rang inferior, ergo al Pla Territorial Insular (PTI), que és una norma del Consell Insular. Per tant, no caldrà que modifiquem aquest Plat Territorial, perquè s’entendrà derogat en tot allò que s’oposi a la nova normativa. Això perquè aquest Decret Llei (futura Llei) regula la possibilitat de classificar com a urbans assentaments en el medi rural existents a l’entrada en vigor d’aquest Decret Llei, la dimensió o característica dels quals no permetin o no facin aconsellable l’exigència dels serveis urbanístics bàsics. A més, deixa en mans dels ajuntaments l’ordenació d’aquests espais urbanitzats i la possibilitat de preveure la consolidació de manera integral i respectuosa amb l’entorn. Sí que queda clar, però, que no es permet en cap cas la previsió de nous assentaments.

No pretenc explicar en aquest comentari tot el contingut del decret, però són significatives les mesures que pren relatives als usos i activitats en sòl rústic. En aquest cas, estableix una sèrie de modificacions de la Llei 6/1997, de sol rústic de les Illes Balears, i preveu una nova regulació de la prestació compensatòria per a usos i aprofitaments excepcionals. També modifica l’article 19 de la Llei 6/2007 que, després de regular els usos prohibits, afegeix un “no obstant això” que obre la porta a obres de conservació i millora en les edificacions construïdes legalment en sòl rústic que tenguin un ús (per exemple d’habitatge) que s’hagi convertit en prohibit en posterioritat. Alhora modifica l’article 26 de la mateixa llei, al qual dóna una redacció, al meu entendre, bastant confusa que, de fet, el que persegueix és ampliar els usos que es poden desplegar en sòl rústic, ja que el legislador entén que el desenvolupament social i econòmic de les zones rurals no s’oposa necessàriament a una gestió sostenible del medi ni del paisatge. Afirmació que és certa, evidentment, però que, en els termes que està formulada obre la porta a una gran discrecionalitat en les decisions a l’hora d’atorgar llicències.

Diguem també que modifica aspectes essencials de la Llei 11/2006, de 14 de setembre, d’Avaluacions d’Impacte Ambiental, una normativa que, de fet, comportava greus paràlisis (moltes vegades no justificades) en les actuacions dels projectes. Potser ha estat aquesta actuació injustificable (convindria també que els anteriors gestors d’aquesta normativa es passessin la mà pel pit) la que ha conduït l’executiu actual a proposar un canvi radical de model. En línies general converteix el silenci negatiu en positiu i d’aquesta manera s’hauran acabat els retards i els problemes.

Comprenc (encara que no del tot) que aquesta modificació faci feliç el nostre conseller d’ordenació del territori, perquè realment configura un nou model que té com a fonament bàsic el principi del creixement econòmic per damunt de qualsevol altre. I quan dic per damunt de qualsevol altre dir precisament això, perquè la recerca de la “sotenibilitat” i de la “seguretat jurídica” estan, al meu entendre, en un darrer terme.

¿Significa això que tornarem al campi qui pugui i a la criticada balearització? ¿Ens durà aquest nou model a la valencianització del nostre territori? No necessàriament, perquè tot dependrà de l’ús que faran els ajuntaments (mancats de liquiditat, no ho oblidem, per tant la temptació serà gran) de les facultats que el Decret Llei els dóna en detriment del Consell Insular, en qui molts confiàvem per mantenir una regulació sensata de l’urbanisme. Però el camí queda molt més obert que fins ara. Suposo que és que el que volíem els ciutadans, perquè ningú no pot discutir la legitimitat democràtica dels nous “modeladors” de la nostra política urbanística i econòmica.

Alertat per les manifestacions que s’havien fet en el Foro de l’Illa del Rei de 2010 sobre la “manca de model que teníem els menorquins”, l’enginyer Joaquim Coello Brufau va publicar damunt d’aquest mateix diari un recordat i magnífic article on ens deia el següent: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” A les seves paraules jo vaig afegir aleshores que aquesta preservació del territori que havíem fet els menorquins al llarg del temps era el nostre tresor. “És –vaig escriure- el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.”

Tenc la impressió que ni el senyor Coello, ni jo ni molts altres partidaris de la conservació del territori estem tancats als canvis que aquest model demani per adaptar-lo a les necessitats del temps, però molt em temo que si el principi que decidim seguir és el del “desarrollo a toda costa” (recordeu que el govern ha parlat també de produir alteracions que afectin a la legislació de Costes) correm un perill molt greu de malmetre el nostre tresor. Potser resoldrem alguns problemes econòmics de l’avui, però és molt probable que comprometrem el demà. I em sembla que el demà corre perill si desplegam les possibilitats màximes d’aquest Decret Llei que s’encamina molt més a potenciar la via del desenvolupament i del creixement que de garantir la seguretat jurídica, encara que sigui amb el desig de garantir aquesta seguretat jurídica que es comenci parlant a l’exposició de motius.

Així com els empresaris estan convençuts que les disposicions del govern en matèria laboral ens trauran del pou i els obrers creuen que ens hi acabaran d’enfonsar, jo, que som professional i empresari, no tenc la més remota idea del que ha de succeir. Com no tenc gairebé idea de res, si és que d’economia estem parlant. Per tant, ni més ni menys que els economistes, que han demostrat de sobres que no van preveure la dura crisi que ens queia a sobre ni em fa l’efecte que sàpiguen molt bé com n’hem de sortir.

Sí sé, en canvi, que l’Alemanya de la cancellera Angela Merkel n’està sortint reforçada, de la crisi, ja que les exportacions, l’ocupació i la indústria alemanyes s’imposen a la resta d’Europa. I això que el model alemany no està exempt de zones d’ombra i, també, d’injustícies socials. Tanmateix, són els alemanys que prescriuen les violents polítiques d’austeritat als seus veïns del sud. Entre d’altres, a Espanya.

A dictat dels alemanys

Un diplomàtic europeu citat per The Economist, considerava fa poc que el nou pacte fiscal que Alemanya vol imposar als Estats de la zona zero era “un tractat que fa il·legal el keynesianisme”. Després de molts anys, els països rics de la Unió europea (UE) imposen als altres estats de la Unió (diguem que amb més o amb menys diplomàcia, publicitat i comprensió per part dels ciutadans) mesures que fan impracticables les polítiques d’esquerra (vaja!, les polítiques que la gent de la meva edat entén com a polítiques d’esquerra). En nom de la defensa del mercat i de la lliure concurrència, totes les polítiques que impulsa l’UE van en la línia d’impedir que els diferents Estats nacionals puguin regular determinats sectors per evitar l’agreujament de les desigualtats socials (el que abans enteníem com a polítiques socialdemòcrates). Encara més: totes les mesures que ha pres la UE aquests darrers temps –diguem que amb el consentiment de governs conservadors o fins i sot socialdemòcrates (per exemple el finit de Zapatero)- s’han adoptat sota el marxamo del pensament neoliberal, aquest que prometia el benestar com a resultat màgic de la mà invisible del mercat.

Avui, doncs, per dur a terme una política d’esquerra a qualsevol dels països que conformen la UE, no és suficient que la majoria dels ciutadans d’aquest país ho decideixi, cal, a més, una ferma determinació per lluitar amb totes les seves forces (i no sé si això és suficient) contra una Comissió europea i un Consell de la Unió que s’emparen amb el gran bagatge de les directives (neoliberals) i dels tractats europeus.

Avui, per poc que observem com s’està actuant a les cimeres de l’UE, haurem de concloure que hi manca molt poc perquè, al dictat d’Alemanya, desaparegui la “sobirania nacional” dels països endeutats. De moment han segrestat la de Grècia; i si ningú no hi posa remei, seguirem aviat amb la de Portugal. I no em sorprendria que també amb la d’Espanya i la d’Itàlia, a qui, per cert, ja li han imposat un primer ministre. I per poc que observem les regles que estan regint els complexos mecanismes de l’UE, haurem de concloure que un Estat endeutat no es troba en condicions de decidir la seva política econòmica.

Em direu que els “dictats” de Berlín afecten tan sols a les decisions financeres i de pagament del deute (en aquest sentit, el “comissari del pressupost” nomenat per l’Eurogrup per a Grècia a instància de la senyora Merkel només es pot oposar a decisions del govern grec que tenguin una incidència pressupostària), però a la pràctica, aquest comissari no deixa de ser una espècie de governador colonial que garanteix en totes les circumstàncies possibles, la primacia dels drets de la metròpoli (o el que és el mateix, els drets dels països creditors) sobre els drets de les poblacions del país sotmès a control.

Ens agradi o no, estam davant d’una espècie de neocolonialisme –o de telecolonialisme- de l’ocupació econòmica. No em sorprèn, per tant, que el secretari general del Partit Socialista de Portugal hagi opinat que aquesta proposició alemanya violava els principis bàsics de la sobirania i –són paraules textuals- “la mateixa dignitat dels pobles”. Crec que té raó. I més si tenim en compte d’altres proposicions (potser encara més humiliants) com aquella del comissari alemany per a l’Energia, Gunther Oettinger, de posar a mig pal les banderes dels països endeutats en els edificis de la UE. Proposta que de moment no ha triomfat, però que, si seguim per la senda que, dia rere dia, ens marca la senyora Merkel i el seu implacable ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, no em sorprendria que s’arribés a prendre.

No cal ser antieuropeu (que no ho som) per afirmar que em sembla tràgic (i l’adjectiu és d’allò més pertinent si ens referim a la realitat grega) que l’UE hagi abandonat tota idea de solidaritat, de cohesió i d’igualtat entre els Estats membres. Avui, els països de la Unió més rics sembla que estiguin decidits a sotmetre els membres més pobres i a explotar-los per mitjà del mecanisme del deute. La idea d’Europa (almenys la que jo havia concebut) no pot estar més lluny.

He seguit amb interès els preparatius i el desplegament final del congrés socialista celebrat a Sevilla. El PSOE és el partit que més anys ha governat la democràcia espanyola des del 1978 i és, hi estiguem o no d’acord, un partit important per a l’estabilitat i el progrés del nostre país.

La crisi econòmica i la irresistible lleugeresa del ser que s’havia encarnat en la figura del president Rodríguez Zapatero han deixat el país en braceroles i l’han posat a mans d’un altre gran partit, el PP, del qual, després d’haver fet el contrari del que havia promès durant la campanya –ens ha augmentat els impostos-, no espero sinó desregulacions fetes en nom de la llibertat que malmetran grans conquestes socials: A la llengua pròpia li tocarà el rebre, el PTI serà malmès, es passaran pel folre la protecció del litoral que significava la Llei de Costes i es legalitzaran les il·legalitats urbanístiques dels qui van incomplir, mentre als qui han passat el calvari de servar les dures normes urbanístiques i les derivades de la legislació turística se’ls posarà una cara de babau que farà pena.

És per això que, després d’haver criticat durament la gestió política de Rodríguez Zapatero, veia amb temor i amb pànic que el substituís al front d’aquest partit Carme Chacón, que era, al meu entendre “un Zapatero en versió femenina”, que és el mateix que va voler dir Rodríguez Ibarra però ben dit. O expressat d’una altra manera, diré que Chacón és, al meu criteri, una persona que encarna la mateixa la vacuïtat del ser de Rodríguez Zapatero, el mateix discurs sense continguts, el joc de frases curtes (l’escola recent del Twiter, tant de moda entre els polítics) i del joc de paraules (“aquí veo mucha buena gente, mucha gente buena”), que va repetint per si no les hem escoltat bé, i parla en to de míting als companys enlloc de cercar la reflexió serena i profunda.

Chacón encarnava al congrés l’ànima largocaballerista del PSOE, que és l’ànima que treu el partit quan ha perdut el nord i esdevé incapaç d’articular un projecte sòlid, elaborat, reflexiu, que es fixi sobre el que és essencial i no s’articuli a base de frases fetes o d’ocurrències i improvisacions. És cert que també Rubalcaba va fer una mena de desafiament que està en la línia del que acabo de criticar quan es va referir al trencament del Concordat amb la Santa Seu. I no ho dic perquè jo no hi estigui d’acord. Perquè jo, com a cristià, crec i defenso que és l’Església Catòlica la que, de fa temps, si és que volia ser una mica més fidel a l’Evangeli, hauria d’haver renunciat a aquest tractat internacional, que pot subscriure pel fet que és un Estat (una altra gran i inconseqüent contradictio in terminis) que li proporciona beneficis i privilegis dels què, no sols no hauria de gaudir, sinó als què hauria de renunciar.

Però tornem al PSOE i a la victòria de Rubalcaba que, avui per avui, (vist des de fora, però no des de la indiferència) era l’única esperança per redreçar el debat de les idees, tot i els retrets que se li poden fer per haver perdut les eleccions estrepitosament, o per haver estat partícip del govern de Rodríguez Zapatero. Hi estic d’acord, Rubalcaba té un taló d’Aquiles força dèbil i se’l podrà atacar per molts fronts, però és –dels qui avui han sortit a la palestra- l’únic socialista a nivell nacional que he pogut escoltar que no em fes sentir ridícul, que no em fes pensar que, dessota el seu llenguatge, no s’hi amaga res.

I anem al PSC, un partit que conec des dels inicis, des d’aquella Convergència Socialista de Catalunya en la què ens vam emmirallar els qui, a meitats dels anys setanta, volíem articular un socialisme a Menorca que fos capaç d’articular també el catalanisme i una sensibilitat cultural que el feia diferent del PSOE. Els catalans ho van aconseguir construint el PSC, que responia a un objectiu intel·ligent: assolir la màxima fortalesa del socialisme català mitjançant un nou relat de la catalanitat que unia en una mateixa identitat vells i nous catalans, i per la funció de ròtula entre el catalanisme i una idea plural d’Espanya. Nosaltres no. PSOE i PSM es van articular com a forces autònomes i independents, encara que després han hagut de fer molts esforços per governar plegats, normalment sense entendre’s gaire. Sempre ho he lamentat.

Avui, però, si contemplem el PSC, veureu com s’ha anat desfigurant amb els anys aquest component catalanista que esdevenia essencial per a la seva composició i estructura (i ja sé que, ara, els meus amics del PSM em diran “veus com nosaltres vam fer bé de no fusionar-nos!”), a mans d’una gent nova (Zaragoza, Chacón, Iceta, Montilla, etc.) que l’han anat abandonat alguns dels vells principis. Entenc, per això, que un pensador independent com és Antoni Puigverd, afirmés dos dies abans del gran conclave socialista que els catalans d’esquerres tenien vertigen escoltant els canvis ideològics que improvisava Chacón. Això mentre el PSC observava el joc incomprensiblement en silenci. I afegia Puigverd: “Pateixen de vertigen els que s’adonen que, de cop i volta, Carme(n) Chacón s’està carregant les columnes que han aguantat la història del PSC. D’una banda, diu que vol combatre ‘amb ungles i dents’ el pacte fiscal català en nom de la solidaritat (calla, tanmateix, davant l’única insolidaritat fefaent: els privilegis basconavarresos i els beneficis inherents a la capitalitat de l’Estat). Abjura també del tripartit, Chacón: considera que el PSC es va deixar eclipsar per Esquerra.”

Vist, doncs, el que he pogut veure, estic content que la declamadora d’eslògans, la dona de les pauses preceptives en els discursos buits de contingut, la del “désir de soi” a flor de pell, com ha dit agudament Juliana, no hagi estat la guanyadora del congrés. El socialisme espanyol ha pres, al meu entendre, la millor solució possible. No sé si Rubalcaba és un jacobí (com assegura Oriol Pujol) o un Fouché (com han dit reiteradament tants altres). Però em sembla un puntal molt més sòlid que Chacón per afrontar l’inevitable travessa del desert que ha de fer el PSOE.

Dijous passat l’Ateneu de Maó va dedicar una sessió monogràfica a Mateu Seguí Mercadal (Maó, 1916-2000). No és fàcil biografiar succintament “es doctor Seguí”, que és com sempre se’l va conèixer, per a un article de diari, però ho he d’intentar.

Fill de Mateu Seguí Carreras, farmacèutic i de Catalina Mercadal Carreras, Mateu és el major de vuit germans que naixeran al si d’una família catòlica, compromesa políticament amb els principis monàrquics i tradicionalistes. Rebrà, per tant, una educació catòlica i monàrquica, que conservarà durant tota la primera joventut, mentre s’anirà formant a l’Acadèmia de Sant Estanislau, al col·legi Fontirrog i a l’Institut de Maó. Més endavant cursarà la carrera de medecina a la Universitat Autònoma de Barcelona durant els anys de la República, una universitat per a la qual sempre tindrà paraules d’elogi.

El cop d’Estat del 1936 agafa Mateu Seguí a Maó quan li falta un any per acabar la carrera, després d’haver-se enamorat de l’única dona que estimarà durant tota la seva vida: Carmen Puntas Comella, que és, com ell, a punt d’acabar els estudis de farmàcia. L’ha coneguda en un míting de la Comunió Tradicionalista, ja que Manuel Puntas, pare de Carmen, és també membre d’aquest partit.

El matí del 19 de juliol de 1936, després de ser proclamat el cop d’Estat, Mateu Seguí Carreras reunirà tots els seus fills dins la sala de casa seva, al carrer de ses Moreres -on viu i té la farmàcia-, i pregarà amb ells davant la imatge del Cor de Jesús perquè els doni forces per superar la que ha de ser, segurament, una dura prova. “Ahir –diu als seus fills- va començar un moviment que pot salvar Espanya del desastre, però també pot fer vessar molta sang. Preguem perquè Déu ens doni forces”. Poc temps desprès, el 18 de novembre, Mateu Seguí Carreras, que romania pres al vaixell Atlante des de feia uns mesos, serà afusellat davant el cementeri des Castell, juntament amb altres 72 ciutadans, civils o religiosos.

Com en tantes altres famílies, la guerra civil haurà provocat, doncs, una gran desfeta en la seva, ja que Mateu Seguí ha perdut el seu pare, el seu oncle Gabriel Seguí, el seu sogre Manuel Puntas, el seu cunyat Josep Maria Puntas, el promès de la seva cunyada Esperança Puntas i el de la seva cosina Carmen Dicenta. Tots ells assassinats. Mateu, però, no reaccionarà aïradament, com tal vegada es podia esperar d’un home format en les idees més sòlides de l’integrisme catòlic, sinó que trobarà en l’Evangeli de Jesús el camí del perdó i, si bé rebrà amb alleujament la victòria dels nacionals, aviat perdonarà de cor els qui havien estat els seus enemics i es distanciarà dels vencedors. No militarà, doncs, a la Falange ni tampoc en el Tradicionalisme, i es negarà a declarar contra els responsables de la matança del seu pare en els judicis sumaríssims que es faran entre 1940 i 1943. Diu al ministeri fiscal que els ha perdonat.

Mateu Seguí acabarà la carrera de medecina l’any 1941 i serà mobilitzat per l’Exèrcit i servirà a Es Mercadal com a metge de la tropa durant un temps. Cobert ja el seu compromís militar i treta l’especialitat de tocoginecologia, es podrà casar, el 1944, amb Carmen, la promesa que l’ha esperat gairebé deu anys, amb la qui tindrà deu fills entre el 1947 i el 1961, dos dels quals moriran molt joves d’accident (Mateu el 1971 i Nelo el 1977).

El compromís social

Mateu Seguí exercirà la medecina fins a la seva jubilació i serà cap de servei de ginecologia. Carmen també treballarà fins a la seva mort (1976) com cap del servei d’anàlisis clíniques; càrrecs que tots dos exerceixen a l’antiga Residència Sanitària. Tant l’un com l’altre creuran fermament en els beneficis de la medicina pública i s’integraran des del primer dia en el Servei Nacional de Salut.

Però Mateu Seguí no serà només un bon metge, serà, per damunt de tot, un home compromès amb la societat. Per això el veurem de seguida que tornarà a Menorca militant a l’Acció Catòlica; el veurem també compromès amb el mutualisme i lluitant per impulsar la unificació de les diverses mutualitats, que s’acabaran integraran en la que esdevindrà la Mútua Maonesa; el veurem també com a director de l’Hospital Municipal de Maó; i, ja en el camp de la cultura, com a vicepresident de l’Ateneu i president de la Secció de Ciències Mèdiques, alhora que impulsarà, amb el notari Miquel Hernández i amb el seu amic Guillermo de Olives, les tertúlies europeistes, a principis dels anys seixanta. Un cop jubilat serà membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis i participant també com alumne a les jornades de l’Escola de Salut Pública del Llatzeret. A la tardor de la seva vida, dedicarà els seus esforços a treballar per Vida Creixent.

El diari Menorca

Quan a principis dels anys quaranta, el diari “Menorca” és a punt de desaparèixer degut a problemes monetaris del seu propietari, el reverend Jaume Cots decideix comprar-lo per evitar que aquest quedi en mans del Movimento Nacional, i demana als seus amics Mateu Seguí i Guillermo de Olives, que li donin una mà per fer d’aquest un diari al servei dels menorquins, que defensi alhora els valors cristians. Aquesta decisió embarcarà Mateu Seguí, Guillermo de Olives i Francesc Hernández en una extraordinària aventura periodística que salvarà el diari i el convertirà en el mitjà de comunicació més difós entre els menorquins des de fa 70 anys. Creada la Editorial Menorca, Guillermo de Olives en serà president i Mateu Seguí conseller delegat de redacció. Director de fet del diari durant els anys en què s’exigia un periodista amb carnet, en serà director efectiu entre el 1967 a 1976, després que aconsegueixi el títol de periodista per virtut de la Llei de Premsa i Impremta de 1966, coneguda popularment com a Llei Fraga. Càrrecs que exercirà sempre gratuïtament i compaginà amb la seva professió, sacrificant hores a la son i a la família.

El compromís religiós

Mateu Seguí neix i mor fidel a l’Església catòlica, però és un home que sabrà llegir els signes del temps i, en plena maduresa, creurà profundament en les tesis d’aggiornamento que proclama Joan XXIII en anunciar, a principis dels anys seixanta, el Concili Vaticà II. Format, doncs, en l’integrisme religiós –un moviment que creia ulls clucs que la política s’havia d’ajustar els principis defensats per l’Església-, Mateu Seguí viurà intensament el Concili i s’apuntarà aviat als corrents més aperturistes, tot identificant-se plenament amb les tesis de la Gaudium et Spes, d’acord amb la qual, “és deure permanent de l’Església escrutar a fons els signes de l’època i interpretar-los a la llum de l’Evangeli.” Aquest –i en aquests termes- serà el compromís religiós que adoptarà Mateu Seguí i no abandonarà mai més.

El compromís polític

És, precisament, degut a aquesta decisió d’adaptar-se a les exigències dels temps, que Mateu Seguí abandonarà les idees tradicionalistes en què es va formar i veurà ben aviat que el franquisme no és la solució. El franquisme, que mai no abandonarà l’esperit de revenja del vencedor sobre el vençut, no farà sinó perllongar el gravíssim problema de les dues Espanyes. Per això es negarà a acceptar cap càrrec polític durant la dictadura, i propiciarà el diàleg des del diari Menorca i des de l’Ateneu. I ja al final del franquisme, s’integrarà en el projecte polític de la Unió Socialdemòcrata de Menorca, un moviment que acabarà integrat-se dins la Unió de Centre Democràtic (UCD) capitanejada per Adolfo Suárez.

Molt d’acord amb el seu tarannà dialogant (encara que, de vegades, dialogar amb ell no era fàcil degut al seu fort temperament) creurà que la solució definitiva per al país no és l’enyor del passat, que representaven els moviments franquistes i, en menor mesura, l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Però no acceptarà tampoc la ruptura que predica i reclama l’esquerra socialista o comunista. Finalment, a Espanya triomfaran les tesis de la reforma proclamades per la UCD, que s’imposaran a les de ruptura, tesis que acabaran englobant tothom dins el sistema: des de l’Alianza Popular de Fraga fins al Partit Comunista de Carrillo. Enemics, doncs, a mort durant anys, s’asseuran a la fi en una mateixa taula: la de la democràcia, la qual es consolidarà amb la Constitució del 1978, que proclama un Estat social i democràtic de Dret, territorialment descentralitzat i no confessional. És l’opció per la què havia apostat Mateu Seguí

Per acabar

Mateu Seguí va ser un home bo, tenaç, fort de caràcter i de vegades difícil en el tracte, però sempre sincer i d’una sola peça. Amic dels amics i respectuós amb els adversaris. Profundament compromès amb la societat de manera desinteressada, sempre va ser conscient que formava part d’una família sòlida i unida en l’essencial, però no monolítica en les idees, com algun cop s’ha dit equivocadament. I ha estat també el creador, juntament amb la seva esposa Carmen, d’una altra gran família –aquesta de la qual en som part des de fa quaranta anys-, que ha seguit els mateixos passos dels seus antecessors.

Menorquí de soca-rel, va ser un defensor acèrrim dels drets de la seva illa. També un gran europeista i un home que sempre posseí una enorme curiositat intel·lectual –de fet, tot li interessava-. Però per damunt de tot, Mateu Seguí va ser un home de fe. Creient fins al moll de l’os, va viure i morir obert plenament a la transcendència.