Josep Maria Quintana

Reflexionar serenament sobre el que està passant a Catalunya és difícil perquè es tracta d’un procés polític de desencontre que ve de lluny (formalment el primer acte va tenir lloc en signar les Bases de Manresa, el 1892), que afecta als sentiments íntims de molta gent (en un sentit i en el contrari) i apunta en una direcció: la del “dret a decidir” sobre el propi futur, encara que l’objectiu final que es pretén amb l’exercici d’aquest dret no sigui unívoc.

Vull dir amb això que mentre Esquerra Republicana de Catalunya i alguns altres sectors del país reclamen clarament la independència respecte d’Espanya i, per tant, la creació d’un Estat amb la mateixa sobirania que ara té l’espanyol, d’altres partits, com Convergència i Unió, parlen d’obtenir estructures d’Estat i la integració de Catalunya a Europa, però no reclamen formalment la independència. De fet no sabem molt bé (o prou bé) què demanen, tret del “dret a decidir” –Mas ha promès convocar un referèndum- i, per tant, fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu propi futur.

Més enllà d’aquestes posicions hi ha la dels socialistes del PSC, que no volen la independència de Catalunya però reclamen la transformació de l’Estat dit de les Autonomies en un Estat Federal (alguns parlen també de la necessitat d’asimetria dins aquest), i encara que es manifestin com a no independentistes, també els socialistes reclamen, com els anteriors, el “dret a decidir” dels catalans i, per tant, la possibilitat de convocar un referèndum.

Davant aquestes posicions més o menys clares, el Govern espanyol ha respost amb un no rotund a tot. I si deixem de costat els improperis, les desqualificacions i, el que és pitjor, les ironies més o menys cíniques que hem hagut d’escoltar, l’únic argument sòlid que s’ha formulat en defensa d’aquest “no a tot” és que la Constitució no recull el dret dels ciutadans d’un territori a decidir sobre el seu propi futur. Per tant, no els permet autodeterminar-se. I no sols això, sinó que la Constitució no permet tan sols convocar un referèndum consultiu (¡!) sobre la qüestió.

És ben cert que la Constitució espanyola no admet la secessió de cap territori per decisió unilateral. Com tampoc admet la convocatòria d’un referèndum pel president d’una comunitat autònoma, i exigeix alhora (art. 92) que als referèndums votin tots els espanyols (no els d’una sola comunitat). Així doncs, deixant de banda les sortides de to (que n’hi ha hagut moltes) ens trobem davant un problema teòricament irresoluble (uns ciutadans volen una cosa que la Constitució no permet), que, com tots els problemes d’aquesta mena, s’agreujarà –i no poc- si a les eleccions del 25 de novembre una majoria qualificada de catalans decideix votar a favor dels partits que volen la independència, demanen estructures d’Estat o volen una Espanya Federal, però que, tot i aquestes grans diferències, estan d’acord en la necessitat que la Constitució Espanyola permeti el “dret a decidir” o, el que és el mateix, que a Catalunya (perquè ara parlem de Catalunya) es pugui fer una consulta, pacífica i democràtica, als ciutadans demanant-los sobre el seu futur. I dic que el problema s’agreujarà perquè aleshores ningú no al·legarà la manifestació de l’11 de setembre com a font d’autoritat, sinó la decisió –segurament molt majoritària- d’un Parlament democràticament elegit.

Si el panorama que acabo de descriure esdevé una realitat i, per tant, es dóna aquesta majoria que reclama el dret del poble de Catalunya a ser consultat sobre el seu futur, i el Govern de l’Estat segueix entestant-se a dir que no a tot emparant-se en la Constitució, haurem de demanar-nos què succeirà. I la resposta em sembla fàcil: doncs que, en el millor dels casos, el país –Espanya- entrarà en una profunda crisi política i moral (per no parlar de l’econòmica que ja ho és i que, sens dubte, s’intensificarà encara més); crisi que no podrà resoldre cap general de brigada ni, tampoc, una aplicació estricta del Codi Penal, com ha insinuat –per mi incomprensiblement- el centrista (¿?) Ruíz Gallardón.

L’única sortida sensata davant aquest quadre més que probable és la d’un diàleg entre les parts en conflicte que ens dugui vers una modificació de la Constitució.

La Constitució de 1876 (i totes les constitucions del món vigents en aquella època) negaven el dret de votar a la dona. Donar el vot a la dona era, com va dir un il·lustre diputat d’aleshores, “permitir que la histèria llegue al poder” (i es va quedar tan ample). Però un dia, la Constitució es va canviar, i l’any 1932 les dones espanyoles van acudir a votar amb els mateixos drets polítics que els homes. Tanmateix, això no es va aconseguir sense dolor, perquè hi va haver actuacions governamentals que –emparant-se en constitucions tan democràtiques com la dels Estats Units, van provocar morts i fins i tot massacres de sufragistes, però el “dret a decidir” de les dones un dia va ser realitat.

I digui el que digui avui la Constitució espanyola de 1978, un dia (no sé quan, però un dia) el dret dels pobles a decidir també serà constitucional, perquè no té cap mena de lògica que si el president d’una comunitat autònoma, recolzat per una majoria clara de diputats elegits democràticament, vol consultar als ciutadans d’aquell poble “com es volen governar en el futur”, no tinguin la possibilitat de fer-ho, o bé la decisió d’aquests hagi de dependre del que pensen la resta de ciutadans de l’Estat.

En definitiva, que si la Constitució no permet que “el dret a decidir” sigui possible, vol dir que té un dèficit democràtic que, entre tots, hem de resoldre, a menys que preferim que la convivència es deteriori i la situació s’acabi podrint.

El “dret a decidir” és, doncs, el que vertaderament importa. I reconegut aquest, la independència podrà ser-ne una conseqüència, però no una conseqüència necessària ni, menys encara, evident. Ara que, tan com més trigui el govern espanyol a afrontar el problema, tan com més trigui a dialogar amb els interessats per resoldre el dèficit democràtic de la Constitució, més anirà aplanant el camí als partidaris de la secessió i de la ruptura. I és probable que, quan en veure’s perdut canviï de criteri, aleshores ja sigui massa tard.

Si a algú ha deixat descol·locat la decisió de Mas, de dissoldre el Parlament de Catalunya i de proposar una consulta sobre l’autodeterminació, aquest és el PSC-PSOE, que es mostra no sols desconcertat, sinó pràcticament dividit. No ho dic tan sols pel manifest dels dissidents encapçalats per Ros, Geli i Castells (per citar alguns dels socialistes més rellevants, que, amb aquest escrit, d’alguna manera s’alien amb Ernest Maragall), sinó per com afronten la situació els personatges clau d’aquest partit: Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba i, darrerament, la fins ara callada exministra Carme Chacón. Això per no parlar dels grans barons o exbarons del PSOE, com José Antonio Gruiñán, José Bono, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra i, finalment, Felipe González.

Els artífexs màxims de l’Espanya de les autonomies –del “cafè para todos”– que tenim avui són els dos grans partits de la Transició: UCD i PSOE. I els caps pensants més remarcables d’aquesta cosa que ara està petant per tots costats foren Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Felipe González i Alfonso Guerra.

De fet, l’estructura autonòmica d’Espanya no difereix molt del que hauria pogut ser una estructura federal. Però aquesta darrera era innombrable a finals dels anys setanta, i es va optar per una possibilitat que la Constitució no preveia clarament però que trobava empara en el Títol VIII de la Constitució. Catalunya, el País Basc i, en molta menor mesura, Galícia, havien demostrat clarament i històricament el seu desig autonòmic. A les Balears, els autonomistes cabíem en un microbús, i a Andalusia, les dues Castelles, l’Aragó i no parlem de Madrid, Cantàbria (que era aleshores Santander), Astúries, La Rioja, Múrcia i Albacete (que formaven un matrimoni fins que l’autonomia els va divorciar) i Extremadura “que eran dos, Cáceres y Badajoz”, el clam per una “España de las Autonomías” o per “una España Federal” era inexistent. No em refereixo a Navarra, perquè aquesta, silenciosa i conservadora, a la Història d’Espanya sempre ha estat un punt i apart.

Després del “cafè para todos”, que va tenir la virtut (¿?) de fer néixer pertot el país el desigs “de no ser menos que Cataluña” (que en això radica el sentiment autonòmic espanyol), Martín Villa i Alfonso Guerra van ser els artífex de la LOFCA (Ley Orgánica 8/1980, de 22 de septiembre, de Financiación de las Comunidades Autónomas), que va passar el ribot damunt el magma autonòmic (que començava a fer por als seus mateixos creadors) i ens va deixar a tots “igualados con el rasero”, per dir-ho en la llengua més estimada del senyor Bauzá.

Avui, els hereus de l’UCD (que són la gent del PP en bloc) parlen com un sol home en defensa de la “unitat inquebrantable de España”, i ho fan sense fissures. Alguns (i no pocs) creuen fins i tot “que hemos ido demasiado lejos y hay que rectificar”, mentre els socialistes, immersos en una gran contradicció interna (Zapatero i Montilla han deixat el partit i la ideologia socialista esquarterats) difícilment se’n sortiran.

Per una banda, tenim el bloc nítidament nacionalista espanyol, que, com la gent del PP, no cedeixen un àpex. Griñán (d’entre els encara vius i amb poder) al capdavant, seguit per Guerra, Bono i Fernández Vara, tenen un concepte patrimonial d’Espanya. I això els impossibilita entendre res que no sigui el que ells sempre han entès. Curiosament, Felipe Gonzalez, que presumeix de comprendre el problema, se’ls ha unit darrerament tot convertint-se en profeta “de lo que no pasará”.

Per una altra costat tenim a Pere Navarro, l’home que, segurament, experimentarà sobre seu el pes d’una futura i enorme derrota, el qual, movent-se entre el dubte i l’error, vol i dol alhora, mentre apunta la solució federal com l’única que pot resoldre els problemes del país. I per acabar de complicar les coses, ha emergit del silenci Carme Chacón (la pretendent al papat socialista espanyol), la qual, després d’assegurar que amb ella de ministra de defensa s’hauria expedientat el coronel Alemán (aquell que volia enviar els tancs a la plaça de Sant Jaume), ha pregonat que és en el federalisme asimètric on Espanya trobarà la solució. És a dir, que al president Maragall li ha sortit una aliada que no podia esperar, encara que –com sol succeir en aquests casos- li ha sortit “tarde y mal”.

Jo no sé que ens  portarà el futur perquè no tinc el do de profecia de què fa gala Felipe González, però no m’estaré de dir que no em doldria gens (recordeu que parlo des de Menorca; sóc, per tant, súbdit del senyor José Ramón Bauzá) una solució federal per a Espanya. I si aquesta fos possible, no em molestaria gens que fos asimètrica, perquè asimètrica i plural és la nostra realitat. I per evitar malentesos, he de dir també que encara m’incomodaria menys que els socialistes tinguessin un èxit i no un fracàs electoral a Catalunya, però això no em treu de fer una pregunta: És creïble que Rubalcaba i Navarro creguin que Espanya es podrà dotar d’una estructura federal, i que la senyora Chacón cregui que, a més, aquesta podrà ser asimètrica (decisions que exigirien una modificació substancial de la Constitució), quan el president Rajoy i les seves hosts es neguen tan sols a estudiar un règim fiscal diferenciat per a Catalunya (semblant al que tenen Euskadi i Navarra) i  barren el pas a l’autorització d’un referèndum consultiu dels catalans, opcions –les dues- que es podrien dur a terme, si hi hagués bona voluntat, sense necessitat de violentar la Carta Magna?

La crisi de Cuba i Filipines del 1898, que comportà la pèrdua de les darreres colònies de l’antic Imperi espanyol -aquell on antigament “no se ponía el sol” en frase atribuïda del rei Felip II-, va implicar una severa derrota militar front als Estats Units, amb la desfeta de l’armada espanyola d’ultramar i la derrota moral d’un estat -Espanya- que no havia assimilat encara que havia deixat de ser una potència de primera fila en el món occidental. Ens trobem, doncs, davant un fet de primera magnitud des del punt de vista polític, que s’emmarca en un moment de la història d’Espanya que estava presidit per un règim, el de la Restauració borbònica, que se sustentava en la Constitució de 1876.

Diguem, però, que el marc polític i democràtic derivat d’aquesta constitució no era compartit per tothom. Ja el 1892, i precisament durant el primer torn canovista sota la regència de María Cristina, es redactaren a Catalunya les “Bases de Manresa”, punt de partida del modern catalanisme polític. I el 1893, Sabino Arana publicava el seu llibre “Por Bizcaya”, que és a la base del moviment nacionalista basc, que cristal·litzà l’any següent en l’Euskaldun Batzokija. En qualsevol cas, ambdues formulacions -la catalana i la basca- anaven més enllà del marc que delimitava la Constitució.

El recurs als límits constitucionals

Si el centralisme de la Restauració (és a dir el marc legal i constitucional vigent aleshores) ja semblava poc acollidor als bascos i catalans perquè no els permetia acomplir els seus anhels, aquest resultava encara més inacceptable als ciutadans de les dites “províncies d’Ultramar”, reconegudes definitivament com a tals a la Pau de Zanjón, el 1880. I no deixa de ser curiós que, a partir del reconeixement de Cuba com a “província”, els cubans (que –com els catalans d’avui- devien ser insensats i contraris al sentit comú –com s’assegura des de La Razón-) es van mostrar disconformes i demanaren l’autonomia; petició que se’ls va negar perquè no cabia a la Constitució espanyola (ni més ni menys que el que li ha succeït al pacte fiscal que proposava Artur Mas). Tanmateix, avui, cent vint-i-cinc anys més tard, hi ha acord entre tots els historiadors que es va desaprofitar una possible via de solució: donar-los l’autonomia administrativa que proposava Antoni Maura quan va ser ministre d’Ultramar del Govern Sagasta, entre 1893 i 1895.

La historiografia actual culpa d’aquest fet (em refereixo a la negativa de donar l’autonomia a Cuba) a la resistència dels interessos afectats -bàsicament els dels sucrers espanyols, aferrats a una situació que els permetia disposar de Cuba com d’un gran latifundi propi-, a la intransigència del partit Unión Constitucional (el PP d’aleshores), i a l’afany de Sagasta per estalviar-se problemes no sols en la seva relació amb els conservadors, sinó també en les seves pròpies files liberals. També aleshores “España tenía otros problemes más importantes que la autonomia de Cuba”, com hauria dit avui Rajoy.

L’error del Govern

Ha escrit el professor Seco Serrano que, fins i tot l’any 1903, Máximo Gómez, un dels forjadors de la independència cubana, afirmava que, d’haver-se implantat a temps les reformes de Maura, la revolució cubana hauria estat impossible. No sé si realment hauria estat així, però és un punt de vista que posa en evidència que el fracàs de Maura va implicar l’ascendència definitiva del Partido Revolucionario Cubano per sobre del Partido Liberal Autonomista i, en definitiva, el triomf de les tesis independentistes o secessionistes per sobre de les autonomistes.  Cuba optà -com no podia ésser d’altra manera- per l’autonomia política i va provocar una confrontació amb Espanya que li agreujava la seva situació política, no sols pel gravíssim problema que comportava el fet de sostenir una guerra colonial a un altre continent, sinó també perquè en aquell joc d’interessos i de sentiments hi entrava un tercer interessat: els Estats Units d’Amèrica, que (això no ho hauria d’oblidar el senyor Mas), tenien més interès en la independència de Cuba del que la Unió Europea pugui tenir avui en la de la de Catalunya.

Quan començà la segona guerra cubana d’independència, l’any 1895, molt pocs espanyols podien imaginar que acabaria amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. La premsa oficialista i l’opinió política ortodoxa eren (fervorosament i unànimement) favorables a la guerra per defensar la “legalitat constitucional espanyola”. La unanimitat abraçava des dels partits republicans de l’esquerra fins als carlistes de la dreta. Entre els primers, només els federalistes de Pi i Margall (sempre hi ha algun traïdor) s’oposaven a la solució militar i proposaven que es concedís a les colònies un estatut d’autonomia similar al dels dominis britànics.

El professor Balfour ens recorda que els partits republicans s’allunyaren ràpidament de la posició de principis propugnada per Pi i Margall per tal de llençar una bel·ligerant campanya nacionalista en defensa de la sobirania espanyola sobre Cuba. I encara que sempre s’havien mostrat contraris a la “Constitució monàrquica de 1876”, en aquells moments no l’atacaren, sinó que s’afegiran a la defensa d’un imperi anquilosat i acusaren el govern de no ser prou agressiu en la defensa d’aquest imperi (També ells pensaven, com pensa avui un eurodiputat, que calia enviar-hi “un general de brigada de la Guàrdia Civil”). Emilio Castelar, expresident de la Primera República, si bé criticava el règim per haver donat lloc a la rebel·lió colonial a causa de no haver acordat les reformes pertinents, també es va mostrar partidari fervent de mantenir la sobirania espanyola sobre les colònies. Bon i florit orador que era, va dir: “España hizo América  como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” (Una frase, que es pot esculpir en marbre seguida de la de Bono quan diu que “Antes que ver Cataluña fuera de España prefiero morir”). I quan es féu ja patent  la intervenció nord-americana, molts republicans van sortir al carrer per protestar contra la pusil·lanimitat del govern espanyol.

La posició dels diaris i dels partits

La posició oficial dels conservadors davant la guerra de Cuba era de mantenir l’illa a qualsevol preu. Recordem la famosa frase de Cànovas: “Es preciso que tengáis la seguridad de que ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba; que en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.” I així ho va fer. El sisè Govern conservador de Cánovas, que governà de març de 1895 fins a l’assassinat de l’estadista, l’agost del 1897, intentà vanament acabar, per tots els mitjans, amb la rebel·lió cubana. Primer, amb el general Arsenio Martínez Campos, que dugué a terme una guerra qualificada de “suau”; després, amb el general mallorquí Valeriano Weyler Nicolau, que no era de la Guàrdia Civil, però que es va mostrar decidit a exterminar (no cal dir que inútilment) la insurrecció a sang i foc.

Per aquells dies, seguint la pauta d’alguns diaris mallorquins, el diari conservador menorquí El Bien Público (8.IV.1898) editorialitzava, segons ens ha explicat Josep Portella, sobre el fet amb un indiscutible llenguatge d’arenga militar: “La codicia infame y la ambición sin límites de una nación formada de aventureros, escoria de todos los países del mundo y descendientes de pieles rojas capitaneados por energúmenos de la calaña de Masson, Turpie y otros mercanchifles (prepari’s per escoltar coses com aquesta, senyor Mas), trata de enlodar los altos timbres y la honradez sin límites de la nación más hidalga y más noble del mundo, de arrancarnos por medio de la fuerza bruta el preciado florón que nos queda de nuestra pasada grandeza, símbolo de nuestra fuerza, en el hemisferio americano…” .

La posició dels liberals no divergia, però, substancialment de la dels conservadors, tot i que Antoni Maura (que va ser membre d’aquest partit fins que pactà amb els conservadors de Silvela) criticà novament la política que havia dut a terme al general Weyler en una important conferència pronunciada el 22 de març de 1897, ja que considerava inviable una política bèl·lica que destruïa els recursos de Cuba. Tot i això, Maura no qüestionava l’espanyolitat cubana. Simplement acusava els governants espanyols de ser mals governants. No de ser dominadors.

I si observem l’actitud dels republicans, veurem que no presenta gaires diferències respecte dels monàrquics, encara que algunes veus es van mostrar favorables a una certa “descentralització” de Cuba que permetés una assimilació dels cubans i porto-riquenys als espanyols de la metròpoli pel que fa als drets civils i polítics. Tanmateix, els republicans mallorquins foren, com observa el professor Marimón, clarament favorables a l’ús de les armes i exhibiren un groller maximalisme patrioter. I el mateix podem dir dels republicans menorquins, que no van adoptar cap posició crítica davant la guerra que s’acostava. Culpaven, evidentment, la monarquia dels desastres (“Tan culpable es Rajoy como Mas”, diu avui Rubalcaba), però davant la guerra oberta, s’identificaren amb els conservadors. I és que els republicans participaven, en aquest punt, de la mateixa concepció unitària i indiscutiblement espanyolista de l’Estat. Tots eren vertaders “nacionalistes espanyols” (com el PP i el PSOE, indiscutiblement).

Les dissidències, encara que moderades, provingueren dels partits extraparlamentaris. Els anarquistes es van esforçar per mostrar-se partidaris de la lluita dels cubans per la independència. Val a dir, però, que van expressar certs dubtes derivats en bona part de l’ambigüitat de les posicions anarquistes respecte a la relació entre la “qüestió nacional” (que els importava ben poc) i el seu objectiu últim, “la revolució social”. I encara que, finalment, acabaren per recolzar “l’autodeterminació” de Cuba (Vaja!, com els d’Iniciativa-Verds), els anarquistes tendien a eludir l’espinós tema del nacionalisme per concentrar-se només en els perjudicials efectes de la guerra sobre els treballadors espanyols.

Més encara que els anarquistes, els socialistes eren contraris a reconèixer que la lluita per la independència de Cuba tenia alguna relació amb les necessitats i aspiracions dels treballadors cubans. Ignorant sens dubte que hi havia un important recolzament d’aquests als insurrectes, no van percebre les implicacions socials de la lluita nacionalista, i es van limitar a repetir consignes abstractes de pacifisme internacionalista. Al final, els socialistes reconegueren la legitimitat de la lluita per la independència, però optaren per centrar la seva propaganda -en això com els anarquistes-, en la injustícia social que constituïa, a Espanya, el servei militar.

Ja fora dels partits, convé també mencionar l’Església espanyola que va adoptar una actitud radicalment contrària a la independència de Cuba i, per tant, favorable a la intervenció militar.  Encara més, l’Església espanyola legitimà la lluita –és a dir, legitimà la guerra!- contra els independentistes cubans, i per demostrar-ho podria treure una memorable pastoral del bisbe Castellote, aleshores bisbe de Menorca, que prefereixo guardar-me, perquè em fa avergonyir. Aquest cop em pensava que els bisbes es mantindrien en silenci davant la qüestió catalana, però esperar que els bisbes espanyols sàpiguen comportar-se en política és batre en ferro fred.

“Quiero reconocer aquí en Nueva York a la mayoría de españoles que no se manifiestan, que no salen en las portadas de la prensa ni abren los telediarios. No se les ve, pero están ahí, son la inmensa mayoría, son personas que sufren, que pasan por dificultades enormes, que hacen frente a muchos problemas”.

Aquesta és la frase lapidària que ha pronunciat Mariano Rajoy a Nova York. Doncs bé, quan he escoltat el president del govern evocant aquest ens metafísic que es defineix per les seves qualitats negatives (pel silenci, per la no actuació) he pensat que serà molt difícil que Espanya se’n surti amb aquest home al capdavant del govern. Perquè acudir a l’argument dels qui callen  (les dones que reben ultratges dels marits i no ho denuncien són també, malauradament, una “majoria silenciosa” de les maltractades) és el recurs fàcil dels qui no volen mirar la realitat i prefereixen inventar-se-la. És el recurs que seguia Franco quan volia justifica una dictadura injustificable. És el que va seguir Nixon quan volia justificar una guerra insostenible al Vietnam, amb grans manifestacions en contra. És el recurs al què acudeixen, en definitiva, els qui no són capaços de liderar els processos que exigeix un cop de timó per redreçar les coses.

Quan Rajoy evoca la majoria silenciosa (en referir-se als qui no van anar a la manifestació de Catalunya el dia 11 de setembre –“una algarabía”, segons ell- o als qui no eren davant el parlament espanyol el passat dia dimarts) es refereix –no sé si ho sap- a persones com jo i com centenars de milers de ciutadans, que no érem a un lloc ni a l’altre, però que no necessàriament estem donant suport al que ell pensa, al que ell fa, i encara menys, al que no fa ni deixa fer (que és molt). Fins i tot es refereix als qui no el van votar. I també al 30 per cent llarg de ciutadans que no van a votar mai, ja sigui perquè no els importa, perquè no hi volen anar o perquè no creuen tan sols en la democràcia. Ves a saber! La majoria silenciosa és un magma que no respon a cap ideologia concreta, ni la seva veu (entengui’s la metàfora) és unívoca. Per dir-ho clar: els qui callam, els qui no ens manifestam, els qui no insultam ni l’alabam el govern, no necessàriament som seus ni li donam suport.

Entendre el contrari és un subterfugi fàcil, que no respon a cap veritat política. Ben al contrari, demostra una gran incapacitat de lideratge no sols per resoldre els problemes amb què realment el polític s’enfronta (i s’haurà d’enfrontar), sinó fins i tot per detectar-los, que és la fase prèvia al seu estudi i a la recerca de solucions.

Grècia s’ha esporuguit i ha variat una mica els resultats electorals de fa un mes, que impedien la formació d’un nou govern i duien el país vers l’ignot, que no necessàriament a la catàstrofe, perquè em fa la impressió que, a la catàstrofe (una paraula grega de llarga trajectòria), ja hi són de fa temps.

El partit conservador Nova Democràcia ha guanyat les eleccions: tindrà 79 escons al parlament, més els 50 que la llei electoral grega regala al partit que obté més diputats; 129, per tant. Al darrere hi ha la coalició de l’esquerra radical Syriza, amb 71 escons, dos punts per sota de Nova Democràcia. En xifres absolutes només 170.000 vots han separat Nova Democràcia de Syriza, sobre un total de 6,2 milions de votants. El PASOK (socialistes), que havia governat fins que se’ls va imposar per Europa un govern de transició presidit per un tecnòcrata independent, ha estat la tercera força, amb 33 escons. Ha quedat gairebé en el no res, a no ser que l’aritmètica el situa com a necessari per aconseguir una majoria, un cop Syriza diu que es quedarà a l’oposició.

Darrere els tres partits principals hi ha el Partit dels Grecs Independents, de dreta i contrari al rescat, amb 20 diputats; els nazis d’Alba Daurada, amb 18, que ha mantingut contra pronòstic el mateix percentatge de vot que fa un mes; l’Esquerra Democràtica amb 17, i el Partit Comunistaamb 12.

Si comparem aquests resultats amb els del mes de maig, veurem que Nova Democràcia ha guanyat 21 escons, Syriza n’ha guanyat 19, el PASOK n’ha perdut 8, els Grecs Independents n’han perdut 13, els nazis n’han perdut 3, l’Esquerra Democràtica n’ha perdut 2 i el Partit Comunista n’ha perdut 14.

L’enviat de La Vanguardia a Grècia definia aquests resultats com “el triomf de la por”, un títol que jo li prenc manllevat perquè ha estat, en efecte, la por al bipartidisme secular, la por de les elits beneficiàries que s’acabi el joc, la por d’uns i altres que s’obrin processos i es depurin responsabilitats amb noms i cognoms; però també la por de Brussel·les i Berlín a perdre els seus lacais a Grècia i que un perillós precedent s’interposi en el seu, fins ara, implacable pla de conquestes.

Tota aquesta por s’ha canalitzat vers l’electorat en una operació de guerra psicològica gegantina: l’amenaça d’abandonar l’euro, de ser expulsats de l’espai Schengen, de ser apartats d’Europa, de caure en la fallida absoluta, de ser atacats per Turquia, de quedar-se sense aliments ni medicines, de tornar irremeiablement a les cavernes, etc. etc.

Mentre la majoria dels mitjans grecs i europeus propagaven tendenciosos vaticinis de molt discutible base, Nova Democràcia recorria el país buscant, porta a porta, els seus votants i recordant a molts els favors rebuts. Per tot això, aquestes eleccions passaran a la història com les més contaminades i amb major ingerència externa des de la creació de la Unió Europea.

Quin era l’escenari econòmic?

Gràcies als préstecs del Banc Central Europeu (BCE), els bancs d’Europa creien que no tindrien problemes de liquiditat, però de sobte han descobert un altre risc: les retirades massives dels particulars. Courrier International donava les dades següents: El 14 de maig, els grecs van treure de les finestretes bancàries un mínim de 700 mil milions d’euros en un dia. Quatre dies més tard, els clients de la branca britànica del Banco de Santander, havien retirat l’equivalent a 250 mil milions d’euros. Si aquest moviment, de moment limitat, esdevingués de pànic i guanyés els països més fràgils de la zona euro (per exemple el nostre), els bancs quedarien en braceroles.

El nou govern

L’opció majoritària de les eleccions gregues va ser l’abstenció, fruit del desencís, de l’esgotament i, en molts casos, de la irresponsabilitat davant una conjuntura tan crucial. Però els comicis han donat la iniciativa a Nova Democràcia, amb el 30% dels vots, que ha convidat el PASOK a formar un govern de salvament nacional i també l’Esquerra Democràtica. A més, sembla que Vassilios Rápanos, fins ara president del Consell d’Administració del Banc Nacional de Grècia (NBG), el major banc privat del país (un banc que ha rebut importants injeccions de diners públics en els últims anys), dirigirà la cartera d’economia.

A Grècia, doncs, s’ha fet possible una gran paradoxa: tenallada per la por, ha donat el poder als qui la van dur fins al caos, ja que en serà primer ministre Antonis Samaras, l’home que, des del govern, va falsificar els comptes per entrar a la UE.

La hipocresia dels europeus rics

Els banquers europeus (alemanys i francesos, especialment) no són innocents i, per això mateix, han fet un alè en conèixer el resultat de les eleccions gregues, perquè la retirada de Grècia de la zona euro, no només perjudicava els grecs, també els perjudicava a ells. I això perquè en un eventual retorn al dracma, la moneda perdria al menys un 50% del valor i el preu dels productes importats (per exemple el petroli) s’encariria en la mateixa proporció. I també la inflació del país. Per contra, Grècia esdevindria un país baratíssim per als estrangers, i els exportadors serien força competitius, fet que podria afavorir el creixement.

Però què passaria amb el deute? Doncs que, si no es produís una sortida consensuada i negociada amb els socis europeus, el deute seguiria essent en euros, fet que l’augmentaria considerablement. Per lògica, una Grècia en fallida hauria de paralitzar el seu reembossament, tot mantenint-se fora del sistema financer internacional durant un temps. I això seria terrible per als bancs europeus, que tenen encara 70 mil milions d’euros en préstecs a Grècia. A més, no oblidem que l’exposició de la banca europea al deute grec és, segons estima Barclays, de 300 mil milions d’euros. No es estrany, per tant, que els capitostos de l’UE hagin fet un alè amb la victòria pírrica (novament un vocable grec) de Samaras, el gran mentider.

Dilluns passat vaig veure i escoltar amb interès el diàleg que, dins el programa “Entrevista a la carta”, dirigit per la presentadora Julia Otero, aquesta va mantenir amb Mario Vargas Llosa mitjançant un sistema de preguntes que li formulaven personatges que apareixien en una gran pantalla (força espectacular) que omplia el fons del plató.

La fórmula era complexa. La presentadora anava parlant amb l’entrevistat que havia d’elegir tres de les quatre persones que estaven preparades per fer-li una pregunta –això tres cops; per tant, un de cada quatre possibles entrevistadors sempre quedava fora-. Aleshores ell responia i era la presentadora la que coadjuvava a completar el diàleg amb l’escriptor.

No sé quin èxit de públic tindrà aquest programa que, tot i que muntat amb un gran desplegament de mitjans tècnics, em sembla massa complicat, ja que les preguntes no tenen il·lació les unes amb les altres, són curtes i és en tot cas la presentadora la que ha de tenir habilitat per completar-les, com de fet va succeir.

La selecció de Vargas Llosa

A més, haver de descartar tres dels teòrics dotze interlocutors no sé quin valor televisiu pot tenir, encara que d’alguna manera ens mostra les preferències de l’entrevistat. En aquest cas, va rebutjar la interlocució del comediant Josema Yuste, de l’exfutbolista Emilio Butragueño y d’un jove artista de la sèrie televisiva “Cuéntame como pasó” el nom del qual no vaig retenir. Si jo hagués estat la persona entrevistada hauria rebutjat els dos primers, però no el darrer, que hauria preferit a l’exmodel i personatge de revista del cor Antonia Dell’atte, espècimen humà que era sens dubte més temptador però que dubto que fos més interessant, encara que, com he dit, ni tan sols recordo el nom del jove artista, perquè mai no he visionat la sèrie en què apareix.

Escoltar Mario Vargas Llosa sempre és un plaer. Estem davant d’un home intel·ligent, a més d’escriptor excepcional i mestre de literats, que se’n va sortir de manera brillant de les diverses i variades preguntes (algunes més consistents i d’altres més banals) que li van fer. La diferència que va establir entre cultura i espectacle –matèria que tracta en el seu darrer llibre- va ser interessant, com també el fet de sincerar-se humilment davant les càmeres per dir que, si bé no pot sofrir un llibre dolent (que tanca i deixa sense acabar), és capaç de veure una pel·lícula de la sèrie B sempre que tingui una estructura més o menys tancada, cosa que, segons ens va explicar, no pot sofrir Juan Cruz, que va ser el qui li va formular una pregunta en aquest sentit, com per recriminar-li jocosament haver-lo dut un dia a veure (em sembla que a Canàries) un film de Arnold Schwarzenegger.

El tractament dels nacionalismes

La matèria que més em va xocar –no per esperada sinó per com ell va tractar-la- va ser la referent als nacionalismes, a partir d’una pregunta formulada per l’exlider socialista basca y actual dirigent màxim d’UPyD, Rosa Díez, a qui, com va confessar Vargas Llosa, va donar el vot les passades eleccions, ja que des que el govern de Felipe González li va concedir la nacionalitat espanyola, l’escriptor, encara que no resideix a Espanya, té dret a votar.

Quan parlem de “nacionalisme” la qüestió no és fàcil ni senzilla, perquè l’abast del concepte és sempre molt difícil de precisar i se sol tractar esbiaixadament. Per exemple, jo mateix, mai no m’he considerat nacionalista, però sovint, quan escolto persones com Rosa Díez criticant els nacionalismes i els nacionalistes em sento molt més a prop d’aquests que de la dirigent d’UPyD. És el mateix que em va succeir escoltant la resposta de Vargas Llosa.

Deixant de banda els nacionalismes que són a la base de la configuració de l’Europa del segle XIX, que no sol criticar ningú, avui els nacionalismes tenen molts enemics, però molt sovint els arguments d’aquests estan tenyits també de nacionalisme. D’altra banda, el nacionalisme presenta versions molt diverses, encara que -això sí-, totes estan marcades, en un sentit o altre, per la defensa del “locus” que els seus partidaris consideren més proper, així com de les característiques diferenciadores d’aquest (històriques, lingüístiques, culturals, ètniques, socioeconòmiques, etc.). I el “locus” pot ser un territori relativament petit (per exemple Euskadi) o més gran (per exemple la Padania, al nord d’Itàlia) o enorme (l’Argentina, posem per cas).

Cal, però, si volem ser una mica rigorosos, que diferenciem molt bé el nacionalisme que es produeix al si de territoris inclosos en un Estat més gran –són els dits “nacionalismes sense Estat”-, els quals reivindiquen que se’ls reconegui la seva diversitat amb una petició que de vegades es limita a l’aspecte cultural i/o lingüístic i d’altres va més enllà i comporta la sol·licitud d’autonomia política, de major autogovern (si és que ja té reconeguda una certa autonomia) o fins i tot de l’autodeterminació política per proclamar-se un Estat nou i independent. Dins aquest grup hi podem situar els nacionalismes que trobem a Catalunya, a Quebec o a Euskadi, encara que –tret del cas de Quebec, que va viure diversos referèndums- als altres territoris esmentats no sabem l’abast exacte ni el pes específic d’aquestes sol·licituds.

Cadascú de nosaltres pot pensar el que vulgui d’aquests nacionalismes (dits sovint perifèrics), però no els hem de confondre amb uns altres nacionalismes –els que jo denomino “nacionalismes d’Estat”, que, per auto justificar-se, recorren a arguments molt diversos, com la grandesa de la unitat de la pàtria, una història gloriosa, el castissisme,  d’altres raons que no necessito esmentar o el principi que tots som iguals i que, per tant, no es pot establir cap diferència entre els uns i els altres: ni lingüística, ni cultural ni política “porque todos somos españoles” (versió de Rosa Díez) o perquè “los catalanes pueden tener dos lenguas pero no tienen dos bocas”,  versió de Rodríguez Ibarra). Aquests nacionalismes d’Estat, que sempre es proclamen pacífics i solen qualificar els altres de “radicals” (això en el millor dels casos), mai no s’adonen que sovint violen drets de minories territorials que parlen, creuen, senten, viuen o volen ser governades amb una estructura política diferent, i reclamen que se’ls reconegui el seu dret a la diferència.

Vargas Llosa no va parlar d’aquests “nacionalismes d’Estat” (que si bé no solen ser agressius, sí podem titllar de bel·ligerants i desqualificadors). En canvi, si que va desqualificar (sense nomenar-los expressament) el nacionalisme dels bascs i dels catalans que d’alguna manera va comparar amb aquells altres nacionalismes d’Estat que, en el panorama internacional, s’emboliquen amb la bandera per amagar o tapar molt sovint mancances del propi sistema que els sustenta: ja siguin democràtiques, polítiques, econòmiques o socials.

Sense arribar a la violència dels nacionalismes de Hitler o Mussolini –que tanmateix va al·ludir com a exemple-, Vargas Llosa va situar dins aquests “nacionalismes” (d’Estat) que qualificà de perillosos el de Fidel Castro, Evo Morales o Cristina Fernández de Kirchner, però n’oblidà d’altres que poden ser més subtils, però no menys reals que els de la senyora Fernández de Kirchner (i agafo aquest per parlar d’una política elegida en un règim democràtic). Per exemple, el de Rosa Díez, campiona avui entre nosaltres del “nacionalisme espanyol”.

En aquest país nostre, els tics dels polítics són els mateixos des de fa cent cinquanta anys: quan la dreta té problemes treu a col·lació el problema de la unitat nacional; quan és l’esquerra la que es troba en una situació apurada, acut a l’anticlericalisme com a mesura de salut. Això, quan la unitat d’Espanya i el tractament de la religió són matèries que haurien de ser tractades en moments de pau i d’assossegament si és que no les volem analitzar de manera esbiaixada.

Què diu la legislació sobre l’IBI?

La qüestió ha aparegut damunt la premsa quan, de sobte, el PSOE ha demanat als seus regidors i alcaldes que verifiquin als censos immobiliaris locals les propietats de l’Església catòlica per tal que aquests se sotmetin a l’Impost sobre els béns immobles (IBI).

Més enllà de la poca credibilitat que pot tenir una moció socialista en aquest sentit sis mesos després de deixar el govern de l’Estat, que exercí durant set anys consecutius sense dur a terme aquesta mesura, cal que observem què diu la legislació vigent. D’entrada, hem d’acudir al Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, i més concretament a l’art. 62, “Exenciones”, que no es refereix només a l’Església. Diu el número 1:

Estarán exentos los siguientes inmuebles:

A. Los que sean propiedad del Estado, de las comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directamente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional.

B. Los bienes comunales y los montes vecinales en mano común.

C. Los de la Iglesia Católica, en los términos previstos en el Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, y los de las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución.

D. Los de la Cruz Roja Española.

E. Los inmuebles a los que sea de aplicación la exención en virtud de convenios internacionales en vigor y, a condición de reciprocidad, los de los Gobiernos extranjeros destinados a su representación diplomática, consular, o a sus organismos oficiales.

F. La superficie de los montes poblados con especies de crecimiento lento reglamentariamente determinadas, cuyo principal aprovechamiento sea la madera o el corcho, siempre que la densidad del arbolado sea la propia o normal de la especie de que se trate.

G. Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos, por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos, comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a viviendas de los empleados, las oficinas de la dirección ni las instalaciones fabriles.

En un apartat segon es refereix també a altres tipus de béns relacionats bàsicament amb el Patrimoni Històric. I als apartats 3 i 4 es dóna als Ajuntaments la possibilitat d’establir determinades exempcions.

Veiem, doncs, que l’exempció específica dels béns de l’Església deriva del Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, Acord o Tractat que Espanya va subscriure amb el Vaticà en tant que “Estat”, un concepte indiscutible des del punt de vista jurídic, però que des d’aquestes mateixes pàgines he dit més d’un cop que, com a catòlic, m’avergonyeix. Tot i així, vegem què diu l’Article IV-1, de l’Acord, pel que fa referència a l’exempció de l’IBI:

1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las Diócesis, las Parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones Religiosas y los Institutos de Vida Consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:

A. Exención total y permanente de la contribución territorial urbana de los siguientes inmuebles:

1.Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.

2.La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con Cura de almas.

3.Los locales destinados a oficinas, la Curia Diocesana y a oficinas parroquiales.

4.Los seminarios destinados a la formación del Clero Diocesano y Religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.

5.Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones Religiosas e Institutos de Vida Consagrada.

L’Acord amb la Santa Sen no fa, doncs, cap referència als pisos, garatges o locals propietat de l’Església que no destini a alguna de les finalitats ressenyades a l’article. Per tant, al meu entendre, no hi hauria cap impediment perquè els Ajuntaments cobressin l’IBI a l’Església per aquesta mena de propietats immobles.

Són aplicables a l’Església les excepcions de la Llei de mecenatge?

L’article 15.1 de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo diu: “Estarán exentos del Impuesto sobre Bienes Inmuebles los bienes de los que sean titulares, en los términos previstos en la normativa reguladora de las Haciendas Locales, las entidades sin fines lucrativos, excepto los afectos a explotaciones económicas no exentas del Impuesto sobre Sociedades”. Se cita sovint aquest article per al·legar l’exempció de l’IBI de tots aquells immobles propietat de l’Església a que no es refereix l’Acord amb la Santa Seu. Per tant, interpretat així, l’exempció afectaria també als pisos, finques rústiques, locals, etc. no destinats al culte, sempre que no es destinessin a activitats subjectes a l’Impost de societats. Tanmateix, aquesta interpretació a mi no em sembla correcta.

Aquesta llei es va aprovar en benefici de les “entitats (associacions, fundacions…) sense ànim de lucre”, i és cert que l’Església com a tal no actua amb ànim de guanyar diners. El seu objectiu és un altre. Ara bé, quan el legislador aprova aquesta llei no té present cap confessió religiosa (les excepcions de les quals contempla ja a la Llei d’Hisendes Locals) sinó les entitats de la societat civil constituïdes a l’empara de la nostra legislació que no persegueixin el lucre. Em costa, per tant, d’acceptar que els pisos, locals, garatges etc. titularitat de l’Església com a tal (em refereixo als inscrits a favor del bisbat o de les parròquies), es puguin acollir a les exempcions d’aquesta llei i, alhora, a l’exempció de la Llei d’Hisendes Locals, derivada dels Acords amb la Santa Seu. Molt diferent és que s’acullin a la Llei del Mecenatge els béns la titularitat dels quals sigui d’“entitats sense ànim de lucre” dependents de l’Església, com per exemple, Càritas, Mans Unides, i segur que moltes altres que ara no tinc al cap. Perquè l’Església no és una fundació, com ho pot ser la Juan March, ni una associació, com l’Ateneu. L’Església no és una entitat com aquelles a què es refereix la Llei del Mecenatge, encara que no persegueixi el lucre. És una “confessió religiosa”. Per tant, una “associació confessional”. I aquestes tenen a la llei un tractament específic.

Hauria de mantenir l’Església els privilegis?

Al meu entendre, l’Església catòlica hauria de tenir els mateixos drets i deures que “las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución” (art. 62.1.C del R.D.L.2/2004 a què he fet referència) i renunciar a un “dret i un estatus específic” en virtut d’un Tractat bilateral entre Estats que poua encara a l’antic “Concordat” de 1953. És, doncs, en un “Acord de Cooperació” –com el que s’aplica a les altres confessions religioses- on s’haurien d’establir els ajuts i les exempcions dels impostos sobre els béns de l’Església, que haurien d’afectar, en tot cas, aquells dedicats a accions socials, culturals i educatives, amb les quals l’Església supleix subsidiàriament (i eficaçment) l’acció de l’Estat, així com també a aquells altres béns que, per la seva naturalesa, formin part del Patrimoni Històric i Artístic (esglésies, convents, etc.).

Per últim, em sembla que quan l’Església aborda una qüestió d’aquesta naturalesa no s’hauria de comparar amb els sindicats o els partits polítics, ni observar si aquests paguen l’IBI o el deixen de pagar. S’hauria de comparar exclusivament amb les altres confessions religioses. Hauria de veure els drets i deures que els atorga l’Estat i demanar el mateix tractament. Qualsevol pretensió de tracte especial em sembla fora de lloc.

Divendres 18 de maig –fa una mica més d’una setmana- a la roda de premsa que seguia al consell de Ministres i acabada la reunió amb tots els membres del Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats autònomes, la vicepresidenta del govern, senyora Sáenz de Santamaría, va fer el cor fort i, com si estiguéssim escoltant un tema d’oposicions ben aprés (i d’això en puc parlar, encara que fa tant de temps que gairebé no me’n recordo) ens va vendre el gran “pacte d’estat” que signava l’acord que s’acabava de prendre amb les Comunitats autònomes. Comprenc que és difícil sortir-se’n bé amb els periodistes, i he de reconèixer que l’espavilada vicepresidenta se’n sol sortir: és intel·ligent (i ho sap), mordaç i coent (no en el sentit valencià del terme). Tant valuós és el que diu com el que calla i aquest divendres de què estic parlant va haver de callar –i com!- i tirar pilotes fora (“bé, això no té importància, el que val és l’acord, el ‘pacte d’Estat!’ que acabem de dur a terme entre tots”), quan tots acabàvem de saber que les tres grans comunitats autònomes governades pel PP durant “la nefasta era de Zapatero” (el de “l’herència”, per entendre’ns) havien falsificat els números, tot presentant resultats falsos.

En efecte, Madrid (de la inefable senyor Aguirre, la que va dir que Caja Madrid i Bancaja s’havien ajuntat a punta de pistola –sic-), València (la de l’innocent senyor Camps, model per a Rajoy) i Castella i Lleó (de Juan Vicente Herrera Campo) havien falsejat els nombres, i això que la primera s’havia presentat com a exemple de contenció del dèficit, amb l’agreujant que el conseller d’economia d’aquella comunitat era Antonio Beteta, l’actual secretari d’estat d’Administracions Públiques, número dos del ministre Montoro (l’home que, dirigint-se a les institucions europees des de la tribuna del Congrés dels diputats, per aquells mateixos dies va treure pit dient-los “¡Ya está bien de maltratar a España!”).

De sobte, en 48 hores, i a pesar de la versió optimista avant la lettre de la senyora Sáenz de Santamaria, la política espanyola va passar de l’optimisme a la depressió. No era cert (no per repetir una mentida cent vegades aquesta esdevé veritat) que tots reméssim en una mateixa direcció. Resulta que acabaven d’aflorar dèficits ocults d’aquestes tres comunitats autònomes (bucs insígnies del PP) que obligaven a revisar la xifra de dèficit global, del 8,5% al 8,9%.

És probable que aquestes quatre dècimes, que suposen retallades per valor de 4.000 milions d’euros, sigui “irrellevant”, com suggereix la vicepresidenta, però  s’equivoca, perquè el que aquí resulta rellevant no és el quantum, si no el qui i el quomodo. En definitiva, l’engany que, amb aquests dèficits ocults, han generat comunitats autònomes presidides per persones –aquestes sí rellevants- del PP que han provocat un descrèdit del Govern de Rajoy, a qui ningú no va defensar a la roda de premsa i van deixar que la vicepresidenta toregés en solitari els periodistes.

El desprestigi induït del Banc d’Espanya

Què és el més greu de tot això? Doncs que especialistes foranis inspeccionaran Espanya per saber quina és la situació real de les finances públiques i la solvència dels bancs espanyols. “Mai no havia passat res tan dur des del punt de la sobirania i de l’orgull espanyol –ha escrit Jordi Barbeta a La Vanguardia-, però la batalla contra la crisi posa al descobert dèficits ocults que estan arruïnant tots els esforços de l’executiu per oferir una imatge de credibilitat del país davant les institucions europees i els mercats financers.”

Ha pensat algú què significa que hagin d’enviar a Espanya equipsd’inspectors de l’agència d’estadística a fi d’aclarir sense demora la xifra exacta del dèficit públic espanyol corresponent a l’exercici del 2011? Doncs significa que desconfien de nosaltres en veure que l’executiu que presideix Mariano Rajoy no ha tingut cap més remei que revisar-lo a l’alça per fixar-lo en el 8,9% del PIB.

I el Banc d’Espanya? Desconec si ho ha fet bé o malament, però del que no hi ha dubte és que després d’haver-lo desacreditat nosaltres mateixos amb declaracions insensates  –les de De Guindos del passat dimarts em van semblar immorals, tot per treure’s la responsabilitat de damunt-, el regulador, el vigilant ha quedat immers en el desprestigi absolut, i això és suïcida. Ara seran d’altres que ens vindran a controlar. I qui són aquests altres? Doncs de l’auditora alemanya Roland Berger i la nord-americana Oliver Wyman, a les quals el Govern ha contractat com a avaluadors independents per realitzar una valoració dels balanços del sistema bancari espanyol. L’objectiu –diuen- és “incrementar la transparència i aclarir definitivament els dubtes sobre la valoració dels actius bancaris a Espanya”. Però es dóna la circumstància que, el 2007, Oliver Wyman va qualificar el banc irlandès Anglo Irish com a millor entitat del món. Un any més tard el Govern irlandès es va veure obligat a nacionalitzar-lo com a conseqüència de la crisi financera. La festa va costar 29.300 milions d’euros a l’erari públic d’Irlanda.

Per últim, no ens haurem de sorprendre que davant la revelació sorprenent del “dèficit ocult” –aquesta que, segons Rajoy, De Guindos, Montoro i Aguirre no cap importància i, menys encara, transcendència- els portaveus dels principals grups polítics catalans vagin subratllar –encara que amb diferències i matisos- el nonsence que les retallades que s’estan duent a terme a Catalunya puguin acabar servint per compensar el desfasament de la despesa del País Valencià, la de Madrid i la de Castella i Lleó.

Enric Juliana sentenciava la realitat d’avui amb un article demolidor publicat a les pàgines de La Vanguardia que no em resisteixo a obviar, encara que, potser, per redundant, fa inútil tot el meu. Diu: “En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s’havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l’ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira (…) El prestigi del Banc d’Espanya, pel terra, el dany a la imatge d’Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l’Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d’alt risc. Gran Madrid, bravo!”

Confio que Ponç Pons, l’escriptor més universal dels de casa i un dels grans coneixedors de la literatura iberoamericana, ens escriurà un article sobre la vida i l’obra de Carlos Fuentes, l’escriptor que ha mort fa uns dies a Mèxic, a l’edat de 83 anys. Mentrestant, jo diré el que més m’ha impressionat d’aquest escriptor que ens acaba de deixar.

El darrer llibre que he llegit de l’autor de “La muerte de Artemio Cruz” el vaig acabar fa uns mesos: “La gran novela latinoamericana” (Alfaguara, 2011), una obra clau per conèixer, des del punt de vista d’una àguila que planeja sobre un món que contempla, coneix i estima, el rerefons de l’obra dels principals escriptors iberoamericans. És un llibre on, després d’una advertència pre-ibèrica, ens parla del descobriment i de la conquesta, de la cultura colonial, de la revolució, mexicana, de Borges, d’Onetti, de Cortázar, de García Marquez… I fins dedica unes pàgines a Juan Goitisolo (“un gachupín entre castizos”) que, no sols era “persona grata” de Carlos Fuentes sinó que ho és també –em consta- de Ponç Pons, que acaba de passejar el seu verb per Aix-en-Provence, com a escriptor de l’any de la nostra literatura catalana. En definitiva, al mateix lloc que, el passat més d’octubre de 2011, Carlos Fuentes va rebre l’homenatge d’escriptors francesos, espanyols i mexicans.

Jo, que em considero escriptor, no sóc, però, un professor de literatura. Menys encara un crític. Per tant, puc ser com a molt un lector atent. Per això mateix em veig incapaç de parlar de l’obra literària de Carlos Fuentes, però sí que voldria remarcar el que més m’ha atret d’aquest home, nascut a Panamà, el 1928, que, quan tenia només dos mesos va fer el seu primer viatge fins a Quito (el seu pare era diplomàtic), va residir a nombroses ciutats i a diversos països sud-americans, i s’instal·là a Londres l’any 1986, encara que s’ha sentit sempre profundament mexicà. De Carlos Fuentes m’atrau sobretot el seu compromís amb el món i amb els homes. En definitiva, el seu testimoni intel·lectual. Perquè, més enllà de la seva obra literària (encara que també amb la seva obra), Fuentes ha estat sempre un parapet sòlid davant la mentida, un home que s’ha interrogat respecte del món que l’envoltava, un home que, a cada moment, ha dit el que havia de dir.

Fuentes no es va recloure mai en una torre d’ivori que l’aïllés del món. Escriure –fer literatura- no podia ser, per a ell, un art que s’exercís d’esquena a la realitat. Per això mai no va donar l’esquena a aquesta realitat (no oblidem que Fuentes, a més d’escriptor, s’havia llicenciat en dret a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i en economia a l’Institut d’Alts Estudis Internacionals de Ginebra). Ben al contrari, Carlos Fuentes va col·laborar amb molts organismes internacionals, es preocupà de conèixer els lligams que hi havia entre la ciència i el desenvolupament, participà a nombrosos seminaris que tractaven del tema de la cooperació econòmica en un quadre de diàleg Nord-Sud, i fins inaugurà, l’any 1987, la càtedra Robert F. Kennedy a Harvard, d’on van sorgir revistes i empreses editorials que han reblat la idea que l’intel·lectual ha de ser –quin sentit tindria si no?- un home compromès amb el seu temps.

Per a Carlos Fuentes, una de les grans tragèdies del món modern ha estat d’haver substituït el sentit tràgic de la vida per un terrible maniqueisme que es revela incapaç d’ajudar l’home, ja sigui en la seva vida privada com en el marc de la Història on aquesta vida s’inscriu. Un maniqueisme reduccionista que acaba conduint-lo a l’exclusió.

L’escriptor i crític francès, Gérard de Cortanze, ha fet de Carlos Fuentes un dels elogis més encertats i atractius que, des del meu punt de vista, es pot fer d’un escriptor: “Carlos Fuentes –Le Figaro, 24.05.12- ha construït una obra que esdevé sens dubte un dels més pertinents interrogants sobre la mentida, insuportable en la vida moral i política, i acceptada com a element de creació en la vida literària.” (Recordeu allò de Vargas Llosa: “La novela es un género para contar mentiras (…) que parezcan verdad”). “Seria, doncs, reductor –continua dient Cortanze- veure tan sols en els seus llibres, i especialment a ‘La región más transparente’, a ‘Cristóbal Nonato’ o bé a ‘La muerte de Artemio Cruz’, una vasta comèdia humana obsedida per una fallida Revolució mexicana i per la tristesa de l’home, visitat de vegades pels seus fantasmes i els seus déus. Ben al contrari, la seva obra és un vast i poderós cant d’esperança.”

Juan Cruz, que el va conèixer bé, el definia al seu article publicat a El País el passat dimecres, com “un atleta del entusiasmo”, com un home compromès amb la realitat, com un personatge clau que, “perturbado su país, perturbado el mundo, perturbado el universo personal que lo animó algún día”, ha fet de Fuentes un escriptor, una ment a la recerca, a les ficcions, de l’explicació del món.

Tan cert és això que Fuentes, dies abans de morir, explicava encara que tenia a la ment un projecte foll: volia escriure la història imaginària del món. I ho volia fer donant a la seva obra la forma d’una memòria del temps, tot assignant a la literatura un rol essencial en la història de la humanitat: per ordenar el caos, per oferir alternatives a la desesperança i donar sentit a les idees.

Dels comentaris que aquests dies he llegit sobre l’escriptor desaparegut, el que m’ha semblat més encertat és aquest de Gérard Cortanze: “Carlos Fuentes ha estat El Quixot contra Hamlet. El segon pensa que la literatura no és sinó un conjunt de mots desproveïts de sentit, mentre que el primer creu que aquesta ens pot canviar la vida.”

Comencem per França

La noticia de la setmana és, sens dubte, l’elecció de François Hollande com a president de la República Francesa. Amb un resultat ajustat i alhora prou clar, el candidat del Partit Socialista s’ha imposat al de l’UMP i actual president, Nicolas Sarkozy, que ha perdut víctima d’aquesta crisi econòmica que sembla que ho arrossegui tot fins al fangar i, també, víctima del seu propi caràcter arrogant i autosuficient.

“Conciutadans –començà dient Hollande pocs minuts després de les 21 hores, quan encara l’escrutini no havia acabat – els francesos, aquest 6 de maig, han decidit pel canvi en elegir-me president de la República. Sóc conscient de l’honor que m’han fet i de la tasca que m’espera (…) Estic orgullós d’haver fet renéixer en vosaltres l’esperança i prometo ser el president de tothom”.

Amb la veu serena i el to pausat, no deixava entreveure les seves emocions, i el discurs transmetia, això no obstant, la importància històrica del moment que vivia aquest home de 57 anys que accedeix a la presidència de la república amb la promesa –després veurem què succeirà- de ser un “president normal”. “Adreço -va dir- una salutació republicana a Nicolas Sarkozy, que ha dirigit França durant cinc anys i mereix, per aquest sol títol, tot el nostre respecte”. I davant les els rumors disconformes d’alguns dels seus correligionaris, Hollande reblava aquesta afirmació dient que “són molt nombrosos els electors que li han donat suport i cal que respectem les seves conviccions”. Per això mateix va repetir: “Seré el president de tothom”.

D’altra banda, l’esperança que desvetlla Hollande radica en la promesa de fer tot el possible per moderar la dura política marcada per la cancellera Merkel, preocupada exclusivament pel retall del dèficit i gens propensa a propiciar les mesures de creixement.

Per a mi, el més remarcable del seu discurs va ser el crit a la unitat, al “rassemblement” dels francesos: “Massa fractures, massa ferides, massa ruptures, massa retalls separen els nostres conciutadans i això s’ha acabat”. Paraules que no són sinó paraules, però que marquen, si més no, una idea i un tarannà polític nou.

Sabem, però, que no hi ha milacres en política i no serà suficient l’elecció d’Hollande per trencar la dinàmica imposada per Merkel i seguida, ulls tancats, per Sarkozy. Aquesta mateixa setmana, la cancellera ha repetit que les polítiques d’austeritat són innegociables, i Le Figaro ens advertia clarament de la contraofensiva que prepara Merkel amb els seus ministres per fer veure a Hollande que el nou president francès “no disposa dels mitjans necessaris per dur a terme la seva política”,  però no hi ha dubte que alguna cosa canviarà, ni que sigui només perquè Hollande –i no només ell- coadjuvarà al reequilibri de l’Europa dissenyada per Merkel i Sarkozy.

A més, la victòria d’Hollande no és tan sols important perquè una nova veu diferent serà escoltada en aquesta Europa on només sembla que interessin les finances, sinó també perquè posarà fre a una dreta –la francesa- emmirallada en la demagògia populista de Marine Le Pen, que ha arrossegat Sarkozy, a la segona volta, vers posicions inacceptables que poden trencar la “pau republicana” de França i ha fet que el licer centrita, Bayrou, donés el seu vot a Hollande.

Quan, dues hores després de tancats els comicis, TV5 va entrevistar Le Pen i li va demanar si amb la seva actitud no havia perjudicat la dreta, ella es va desmarcar del sistema (ja ho havia fet durant la campanya en afirmar que era, el seu, l’únic partit “antisistema”) tot afirmant que no defensava la dreta sinó “la nació”. I amb això volria dir que defensa, per tant, les barreres als emigrants, les traves a Europa i, en definitiva, un populisme i una demagògia que podrien signar perfectament personatges com Cristina Kirchner, Evo Morales o Hugo Chávez, al continent austral.

La nacionalització de Bankia

El món de les finances no es va sorprendre amb la decisió del govern de reflotar Bankia, aquest monstre que va generar la fusió de Caja Madrid i Bancaja (més tard va absorbir Caja Canarias, Caja Avila, Caja Segovia, Caixa Laietana i Caja Rioja), i que, per tant, es va formar per la fusió de les dues grans caixes on els consells d’administració estaven farcits (encara que no exclusivament) de dirigents del Partit Popular (de Madrid i València), comunitats autònomes on, ni les esquerres ni els nacionalistes tenien veu ni vot. En canvi, sí que s’ha sorprès amb la seva nacionalització, en decidir la conversió en accions del deute que tenia pendent el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) amb el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria  (FROB), per valor de 4.465 milions d’euros, i amb la decisió del govern de nacionalitzar el 100% d’aquest BFA, amb la qual cosa es convertirà en el principal accionista de Bankia.

D’aquesta forma, es cobrirà el forat patrimonial que ha destapat l’auditoria de Deloitte, que considera que hi ha una sobrevaloració de la participació de BFA a Bankia de, com a mínim, 3.500 milions d’euros, forat que és impossible de cobrir sense l’ajut de l’Estat. En definitiva, que l’administració dirigida pel senyor Rato ha fet perdre a Bankia en una setmana 900 milions d’euros.

Rajoy, doncs, empès per les circumstàncies (qui és que deia que Zapatero improvisava?) ha hagut –també ell- d’improvisar; i el que és encara pitjor, un cop més -quantes vegades ja?- haurà fet el contrari del que ens havia promès: injectar diner públic a un banc, amb les protestes d’un PSOE que ho troba escandalós quan, sota el govern de Zapatero, es van traspassar a la banca privada muntanyes immenses de diners (per tant, PSOE, amic meu, en una qüestió com aquesta “por qué no té callas?!”)

Rato, que ha estat definit pels biògraf com “el gran artífex de l’entrada a Espanya a l’euro” (afirmació que, probablement, és certa) ha estat, però, també –com ha dit agudament Enric Juliana- el “gran rescalfador de l’economia espanyola”. Doncs bé, aquest personatge que dirigí el FMI abans de Strauss-Kahn, ara s’ha vist forçat a deixar (sembla que per indicació del govern) el poder d’aquest monstre que dirigirà un banquer, José Ignacio Goirigolzarri, que va ser jubilat del BBVA amb una pensió de 69 milions d’euros! (són xifres que va donar TVE).

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol

Diners fan diners, és cert, i problemes generen problemes, per això Rajoy no té més remei que rescatar Bankia quan, fa ben poc, el Decret Llei 16/2012 aprovat pel seu govern, introduïa diferents modificacions legislatives a l’assistència pública sanitària, entre les quals hi havia l’eliminació del dret a aquest tipus d’assistència a les persones estrangeres sense autorització de residència a Espanya (com satisfaria aquesta norma a Marine Le Pen!), dret que els era reconegut fins avui per la Llei d’Estrangeria. L’assistència d’aquesta gent –pobres entre els pobres- es mantindrà només en casos d’urgència per accident o malaltia greu fins a l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys. (Val a dir que dimecres passat, la ministra Ana Mato va dir “de paraula” en una emissora que s’ampliaria als pacients amb la síndrome del VIH. I jo em demano: perquè a aquests i no als malalts del cor, per exemple?).

Càritas Diocesana de Barcelona i d’altres 23 entitats cristianes d’aquella comunitat, han aixecat la seva veu contra aquesta mesura autoritària i neoliberal que deixa de donar suport als sectors més desvalguts de la nostra societat mentre no té cap mena de recança a l’hora de contradir els principis ideològics davant una política realitzada al dictat dels mercats.

No voldria caure en la demagògia (cosa fàcil en aquest camp), perquè els meus coneixements d’economia són força limitats i potser no hi ha més remei que rescatar Bankia (i amb diners públics!),  i potser també s’ha de permetre que un jubilat multimilionari la pugui dirigir cobrant un sou sense renunciar a la seva pensió, però m’hauran de reconèixer, com a mínim, que, per al “ciutadà normal” –aquest que vol ser François Hollande-, tot això és mal d’entendre i, més encara, difícil de justificar.

Per cert, perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, sempre tan loquaç, calla davant la desfeta de Bankia?