Les eleccions presidencials a Rússia

by

Avui, diumenge, 4 de març, tots els ciutadans de Rússia, una república semi presidencialista federal, que es desplega sobre 17.075.200 km2 i que té uns 140 milions d’habitants, celebra eleccions per elegir nou president, en aquesta espècie de pantomima on Medvèdev substituí Putin a la presidència i aquest substituirà novament Medvèdev, el qual, si les coses no es torcen per a ells, probablement serà nomenat primer ministre.

La campanya per les presidencials no es desplega, però de manera tranquil·la, si més no a Moscou, perquè dia rere dia s’han succeït manifestacions de desenes de milers de persones. Personalitats de les que comunament denominem “líders de l’oposició fora del sistema” (oposició que no té representants al Parlament i moviments sortits de la societat civil –també a Moscou tenen indignats-) han dut una campanya molt activa. En els debats entre els candidats a la presidència (o amb els “emissaris” de Vladimir Putin, perquè ell no ha assistit a cap personalment), s’han escoltat opinions de tota mena sobre el destí de l’actual sistema, en general, i d’alguns dels seus representants, en particular.

Mikhaïl Prokhorov (dreta ultraliberal), Guennadi Ziouganov (Partit comunista) Serguei Mironov (partit Rússia justa, de centre esquerre), tres dels quatre candidats a més de Vladimir Putin, asseguren als seus electors potencials que en cas de victòria, no ocuparan la presidència durant els sis anys del mandat (la durada del mandat serà a partir d’ara de sis anys, renovable només un cop), presidència que abandonaran tan aviat com puguin després d’haver restaurat tot un conjunt de llibertats avui segrestades de fet, i conferit nous poders al Parlament (que va ser elegit el passat 4 de desembre).

Putin, mentrestant, es reuneix amb els seus representats, amb equips de politòlegs i d’especialistes propers i exposa obertament davant ells la seva opinió sobre els problemes a què el país s’enfronta, i publica en els principals diaris articles detallant les grans línies del seu programa.

Putin s’ha sabut envoltar d’ un bon conjunt d’ artistes, se suposa que perquè creuen en la política de l’expresident i avui primer ministre, però han sorgit veus dissonants que han causat impacte. Si més no a mi. Especialment, la denúncia que, des de les pàgines de la Novaïa Gazeta, un diari de Moscou, ha fet el pianista Mikhaïl Arkadiev, que ha criticat durament el cinisme dels artistes que, d’acord amb el seu criteri, donen suport a un “poder criminal i culpable” que no pretén sinó provocar un cisma al si de la intel·lectualitat. Ho ha fet amb una carta que, parafrasejant Zola, intitulava “Jo acuso els meus col·legues”. Transcriure els principals fragments de la carta, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier international:

“Sé que no sóc Emile Zola i que la meva veu serà poc escoltada. Però el que em proposo dir ara ha de ser dit forçosament per un músic clàssic que viu a Rússia. Jo acuso el poder, el poder de Putin i de l’elit regnant, de la degradació irreversible del país i del cisma moral criminal que està esquinçant Rússia. Aquesta esquerda que travessa els cors i les ànimes de tots els qui viuen a Rússia, o que ja no hi viuen, però que se senten lligats a Rússia per naixença, per llengua o per educació.

El 4 de febrer de 2012 vaig comprendre, amb un pes en el cor, que les dues manifestacions (una d’oposició i l’altra de suport a Putin) que es van desplegar alhora a Moscou simbolitzaven aquesta ruptura en l’ànima del poble. Avui jo ploro de pena, de pietat i d’impotència en veure el nom d’Alissa Freindlikh a la llista de suport al candidat Putin. Al seu costat he vist també els noms d’artistes de renom mundial com el gran intèrpret de viola Iouri Bashmet i del director d’orquestra Valeri Guerguiev. No són, però, els meus col·legues músics que m’han fet plorar, sinó la gran actriu clàssica Alissa Freindikh, que per un cert nombre de generacions ha estat un model de talent, de puresa d’ànima i de dedicació al teatre –a aquest ofici que
d’Èsquil ençà és impossible que es mostri sense servir la veritat, la paraula, el pensament i la consciència humana.

Jo acuso els meus col·legues “mafiosos de la música”, herois del status quo actual –Valeri Guerguiev i Iouri Bashmet, que viuen dels seus catxets mundials força merescuts i de les enormes almoines del poder força menys merescudes. Jo els acuso, si no d’haver contribuït, al menys de no haver impedit la introducció dins la música clàssica d’un poder del diner corromput i d’una protecció personal, familiar i mafiosa; d’haver ensenyat als joves que l’important es treure profit del seu art immortal en nom d’un èxit glamurós i amb una indiferència cínica respecte de la política. Parlo d’indiferència als fets evidents de violència estatal, arbitrària i de pillatge absolut per la burocràcia, que condemnen el poble del país a una vida sense futur, i especialment els milers de músics clàssics russos a una misèria degradant.

En un tres i no res, vosaltres, representants d’una de les arts més sublims i més desinteressades, us heu transformat, ai! no en polítics, sinó en servidors d’un dels regents més cínics i més criminal de la història de Rússia, del primer simulador de la política a escala global de la història russa.

Jo us acuso a vosaltres, col·legues de renom mundial implicats en el sistema, de no tenir el coratge intel·lectual de comprendre que el putinisme està condemnat, ni el coratge personal de resistir-vos a Putin. No tan sols us beneficieu dels favor del sistema, sinó que jugueu a fer de lacais complaents per a la seva conservació en un moment on la vostra veu podria ressonar –alliçonadora, forta i audible- en el món sencer. Però esteu lluny d’això. Jo us recordo que hi ha músics com Arvo Pärt, que han dedicat una simfonia a Mikaïl Khodorkovski (antic PDG de Ioukos, empresonat des de 200 i, considerat com a presoner polític per Amnistia Internacional), i Gidon Kremer, que ha refusat de prendre part a la pràctica d’una música comercial.

Jo sé que la meva supervivència física i creadora, com la dels meus amics, està directament lligada a la manera de considerar aquest sistema criminal del que vosaltres en sou part integrant. Però parafrasejant un aforisme cèlebre, jo vull dir-vos això a la cara: el qui no està a punt, en nom de la llibertat i de la creació, a sacrificar la seva prosperitat davant els condicionaments d’un poder criminal i cínic, no es digne de la llibertat, ni de la prosperitat ni de la creació.”

La denúncia de Mikhaïl Arkadiev em sembla una gran lliçó ètica i estètica davant la degradació del poder. Aquest és, al meu entendre, el paper de l’intel·lectual.

Advertisements

%d bloggers like this: