El Decret Llei 2/2012 de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible

by

Després del recordat Foro de l’Illa del Rei celebrat l’agost de 2010, un comentarista polític que en va sortir enardit per les propostes que allí s’havien fet, va concloure damunt les pàgines d’aquest diari “que els menorquins no tenim un model de creixement”, i assegurava que davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobàvem, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Era tota una declaració d’intencions. I, en efecte, els menorquins, com també els mallorquins, eivissencs i formenterers, vam votar massivament el Partit Popular i situàrem el senyor Bauzá al front de la Comunitat autònoma. I aquest senyor, ajudat pel senyor Company i els altres cinc membres del gabinet que ens governa (“podem fer les reunions en una taula camilla”, ens va dir el president als membres de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació quan, protocol·làriament el vam visitar), ens ha fixat el “model de creixement” que necessitàvem per “sortir del maresme”. És el model que es troba reflectit em el Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible.

Cap a un nou “model” de creixement

Ordenació urbanística sostenible! Es diu en el títol-, un adjectiu –“sostenible”- que no pot faltar avui a cap de les mesures que prenen els governs per ser políticament correctes. Però així com l’hàbit no fa el monjo, i una oreneta no fa estiu, sota aquest títol tan bell descobrim un “model de creixement” –això sens dubte- que pot canviar de manera radical la faç del nostre territori. Entre d’altres raons perquè possibilita la modificació del planejament urbanístic encara que aquest no es trobi adaptat als instruments d’ordenació territorial o no contengui el catàleg de protecció del patrimoni històric. A més possibilita també modificar la delimitació dels polígons, de les unitats d’actuació o del sistema de gestió urbanística per mitjà d’un procediment municipal sense haver de modificar el planejament.

El Decret Llei –que es convertirà en Llei després de la tramitació parlamentària- tindrà el màxim rang en l’escala normativa. Per tant, s’imposarà a qualsevol altra norma de rang inferior, ergo al Pla Territorial Insular (PTI), que és una norma del Consell Insular. Per tant, no caldrà que modifiquem aquest Plat Territorial, perquè s’entendrà derogat en tot allò que s’oposi a la nova normativa. Això perquè aquest Decret Llei (futura Llei) regula la possibilitat de classificar com a urbans assentaments en el medi rural existents a l’entrada en vigor d’aquest Decret Llei, la dimensió o característica dels quals no permetin o no facin aconsellable l’exigència dels serveis urbanístics bàsics. A més, deixa en mans dels ajuntaments l’ordenació d’aquests espais urbanitzats i la possibilitat de preveure la consolidació de manera integral i respectuosa amb l’entorn. Sí que queda clar, però, que no es permet en cap cas la previsió de nous assentaments.

No pretenc explicar en aquest comentari tot el contingut del decret, però són significatives les mesures que pren relatives als usos i activitats en sòl rústic. En aquest cas, estableix una sèrie de modificacions de la Llei 6/1997, de sol rústic de les Illes Balears, i preveu una nova regulació de la prestació compensatòria per a usos i aprofitaments excepcionals. També modifica l’article 19 de la Llei 6/2007 que, després de regular els usos prohibits, afegeix un “no obstant això” que obre la porta a obres de conservació i millora en les edificacions construïdes legalment en sòl rústic que tenguin un ús (per exemple d’habitatge) que s’hagi convertit en prohibit en posterioritat. Alhora modifica l’article 26 de la mateixa llei, al qual dóna una redacció, al meu entendre, bastant confusa que, de fet, el que persegueix és ampliar els usos que es poden desplegar en sòl rústic, ja que el legislador entén que el desenvolupament social i econòmic de les zones rurals no s’oposa necessàriament a una gestió sostenible del medi ni del paisatge. Afirmació que és certa, evidentment, però que, en els termes que està formulada obre la porta a una gran discrecionalitat en les decisions a l’hora d’atorgar llicències.

Diguem també que modifica aspectes essencials de la Llei 11/2006, de 14 de setembre, d’Avaluacions d’Impacte Ambiental, una normativa que, de fet, comportava greus paràlisis (moltes vegades no justificades) en les actuacions dels projectes. Potser ha estat aquesta actuació injustificable (convindria també que els anteriors gestors d’aquesta normativa es passessin la mà pel pit) la que ha conduït l’executiu actual a proposar un canvi radical de model. En línies general converteix el silenci negatiu en positiu i d’aquesta manera s’hauran acabat els retards i els problemes.

Comprenc (encara que no del tot) que aquesta modificació faci feliç el nostre conseller d’ordenació del territori, perquè realment configura un nou model que té com a fonament bàsic el principi del creixement econòmic per damunt de qualsevol altre. I quan dic per damunt de qualsevol altre dir precisament això, perquè la recerca de la “sotenibilitat” i de la “seguretat jurídica” estan, al meu entendre, en un darrer terme.

¿Significa això que tornarem al campi qui pugui i a la criticada balearització? ¿Ens durà aquest nou model a la valencianització del nostre territori? No necessàriament, perquè tot dependrà de l’ús que faran els ajuntaments (mancats de liquiditat, no ho oblidem, per tant la temptació serà gran) de les facultats que el Decret Llei els dóna en detriment del Consell Insular, en qui molts confiàvem per mantenir una regulació sensata de l’urbanisme. Però el camí queda molt més obert que fins ara. Suposo que és que el que volíem els ciutadans, perquè ningú no pot discutir la legitimitat democràtica dels nous “modeladors” de la nostra política urbanística i econòmica.

Alertat per les manifestacions que s’havien fet en el Foro de l’Illa del Rei de 2010 sobre la “manca de model que teníem els menorquins”, l’enginyer Joaquim Coello Brufau va publicar damunt d’aquest mateix diari un recordat i magnífic article on ens deia el següent: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” A les seves paraules jo vaig afegir aleshores que aquesta preservació del territori que havíem fet els menorquins al llarg del temps era el nostre tresor. “És –vaig escriure- el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.”

Tenc la impressió que ni el senyor Coello, ni jo ni molts altres partidaris de la conservació del territori estem tancats als canvis que aquest model demani per adaptar-lo a les necessitats del temps, però molt em temo que si el principi que decidim seguir és el del “desarrollo a toda costa” (recordeu que el govern ha parlat també de produir alteracions que afectin a la legislació de Costes) correm un perill molt greu de malmetre el nostre tresor. Potser resoldrem alguns problemes econòmics de l’avui, però és molt probable que comprometrem el demà. I em sembla que el demà corre perill si desplegam les possibilitats màximes d’aquest Decret Llei que s’encamina molt més a potenciar la via del desenvolupament i del creixement que de garantir la seguretat jurídica, encara que sigui amb el desig de garantir aquesta seguretat jurídica que es comenci parlant a l’exposició de motius.

Anuncis

%d bloggers like this: