Les noves migracions

by

Acabada la carrera, la gent de la meva generació no tenia grans dificultats per trobar treball. Un món laboral relativament fàcil s’obria davant nostre i l’afrontàvem amb confiança. Alguns (va ser el meu cas) fins ens vam casar sense haver acabat els estudis universitaris amb l’esperança que, si un dels dos tenia feina, l’altre n’havia de trobar aviat. No sempre podíem treballar on volíem, però tampoc no ens vèiem constrets a abandonar necessàriament la terra (això, en una illa petita com Menorca, era ja més difícil), però rarament havíem d’abandonar el país.

Tot ha canviat de sobte i les generacions d’universitaris que s’han d’obrir pas en el mercat laboral tenen grans dificultats per trobar feina i, víctimes de la crisi, es veuen obligats a abandonar el seu país i a cercar treball a l’estranger: Alemanya, el Regne Unitat, Austràlia i Brasil són avui els llocs que acullen més universitaris formats als països on la crisi és més greu. Cal dir, a més, que aquesta crisi no afecta tan sols els joves. També persones de quaranta anys i fins de cinquanta cerquen Berlín, Frankfurt, Munic, Stuttgart –tan se val si hi ha feina- per refer les seves vides. Londres és també una de les capitals que atreu la immigració, i també Estocolm i Copenhaguen, per parlar de destins europeus.

Tot, doncs, sembla canviar, i els geògrafs de l’emigració farien bé de posar els seus mapes al dia. Potser el cas més flagrant avui és Grècia: en un país en plena bancarrota social, i no tan sols econòmica, el treballador grec mitjà sofreix doblement la crisi. D’una banda, l’esfondrament econòmic ha escombrat del país una important massa d’assalariats (obrers especialitzats, fusters, manobres, venedors, restauradors, empleats de banca, etc.). D’una altra, els diversos plans d’austeritat han laminat la funció pública. Doncs bé, la gent “sense perspectives” (terrible expressió aquesta!) que és encara pitjor que dir la gent sense feina, ja no pot recular més en l’escala social, perquè la massa d’immigrants (sobretot magrebins) es llença sobre les restes del naufragi. Això fa que, per a molts, travessar la frontera sigui l’única solució.

De rebre emigrants a emigrar

Si parlem d’Espanya, amb el 20 per cent d’aturats, el problema no és tampoc menyspreable. Fins al 2008, uns 500.000 immigrants entraven anualment al país per servir en el món dels serveis o per treballar en massa en la construcció que ha emplenat d’edificis (molts avui per vendre a preu de cost) el litoral de la Mediterrània, o per construir vies fèrries per dur l’AVE a tots els poblets del país, o bé aeroports sense avions ni passatgers.

El primer esglaó de la crisi empeny els manobres polonesos o romanesos fora d’Espanya, en direcció al nord d’Europa, i si no tenen sort, cap als països d’origen. Segons les darreres xifres de l’Institut Nacional d’Estadística, per primer cop des de fa vint anys, dins l’any 2011 el número de gent que ha sortit del nostre país és superior al de gent que hi ha entrat. Hem passat, doncs, de ser un país que acollia els immigrants a ser un país font d’emigració.

He tingut a l’abast les dades estadístiques alemanyes i aquestes assenyalen un saldo positiu de més de 135.000 persones aquest darrer any, el 75 per cent de les quals prové de l’antic bloc de l’Est. Per tant, de Polònia, Eslovàquia, Romania, Letònia, Estònia i Lituània. Però també compta amb la presència de 4.100 grecs i de 2.400 espanyols.

Emigrants de “white collar

Val a dir, però, que aquest immigrants no tenen res a veure amb la mà d’obra que els governs mediterrànies enviaven a les mines belgues o a les productores d’acer alemanyes durant els anys cinquanta. Estem parlant en aquests casos de personal qualificat –i algun cop altament qualificat-, format en universitats espanyoles a costa, fonamentalment, de l’erari públic. Nosaltres els formen i ells aleshores els aprofiten. Es tracta, en definitiva, d’una gent (ordinàriament jove, però no sempre) que cerca noves i millors oportunitats davant el greu problema laboral o de promoció en què es troben a Espanya.

Són, doncs, el nivell de renda, la taxa d’atur, el mercat del treball, el poder d’adquisició i d’altres variants les que empenyen els individus a abandonar el seu país d’origen i els atreuen cap aquests nous mercats del treball. Alemanya, no sols s’ha convertit (per mitjà de la senyora Merkel) en la que dirigeix Europa, sinó també en una mena s’Eldorado dels cervells espanyols mancats de perspectives. I no és estrany, perquè si a Espanya, on hi ha bones universitats, tenim, com he dit, una taxa d’atur del 20 per cent i a Alemanya –segons publicava no va gaire la revista Stern, hi ha més de cent-mil llocs tècnics vacants, no és rar, dic, que els espanyols agafin els tapinets i les eines i vagin cap a les empreses de Suàbia on, sobretot els enginyers espanyols troben feina immediatament.

Tot referint-se a Irlanda –un Estat que es troba encara en pitjor situació que el nostre- The Guardian deia que, el 2011, unes 50.000 persones havien abandonat el país, especialment per dirigir-se a Austràlia i als Estats Units (ells, almenys, no tenen problemes de llengua en aquests dos destins), una xifra que podria augmentar fins a 75.000 persones dins el 2012.

El món sembla que hagi canviat de cop sobte. Els qui tenim feina ens hem de considerar uns privilegiats. I els qui en poden trobar, al seu país o en un altre, probablement hagin de donar gràcies a Déu. El drama és els qui s’han quedat sense feina i, el que és encara pitjor, sense perspectives de trobar-ne. Perquè si la bancarrota econòmica és dura, més ho ha de ser encara la pèrdua de perspectives que et condueix a la bancarrota moral.

Anuncis

%d bloggers like this: