L’adhesió de Croàcia a l’UE. Un somni que ha anat a menys

by

El passat 1 de juliol Croàcia va entrar a la Unió Europea després de 22 anys de la proclamació de la seva independència de l’ex-Iugoslàvia. I mentre els focs artificials il·luminaven el cel de Zagreb, desenes de milers de croats a tot el país celebraven l’adhesió i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els donava la benvinguda. D’immediat s’escoltava ‘L’oda a l’alegria’ de Beethoven.

A les paraules del president de la Comissió –“Vostès han tornat a Croàcia al seu legítim lloc en el cor d’Europa”-, responia el president croat, Ivo Josipovic, que convidava els seus compatriotes a l’optimisme: “No deixem que el núvol de la crisi econòmica menystingui el nostre optimisme. La crisi és un repte, una invitació per fer que demà sigui un millor dia que avui”, va recalcar.

No dubto que l’adhesió de Croàcia és un fet important que devien celebrar les autoritats del país i molts ciutadans (a més dels nacionalistes catalans, que posen aquesta adhesió d’exemple del que ells voldrien per a Catalunya), i tanmateix, l’adhesió presenta alguns problemes i, sens dubte, s’ha fet amb la indiferència de molts croats. Per què?

El país

Croàcia és el primer país que se suma a la UE des de l’adhesió, el 2007, de Romania i Bulgària. El país està en recessió (com tants altres) des de 2009 i l’atur afecta un 20% dels 4,2 milions d’habitants. I com sol passar en aquests casos, el Govern de centreesquerra espera que l’adhesió a la UE fomentarà la inversió estrangera que el país necessita per reactivar la seva estancada economia.

A Croàcia, el PIB està un 39% per sota de la mitjana europea i només Romania i Bulgària li van darrere, segons el servei d’estadístiques de la UE. I són, probablement, aquestes dades negatives (atur i PIB) la causa que, en una enquesta publicada fa poc, només el 7% de croats consultats desitgessin assistir als focs d’artifici del dia 1 de juliol, alhora que mostraven una gran indiferència amb l’adhesió.

450px-Muralladubrovnik001

Vista parcial de Dubrovnik des de la muralla

Per a països com Croàcia, governats durant molt de temps per elits irresponsables, Europa ha representat un cert quadre institucional i polític que, a més o menys llarg termini, assegurarà una millora econòmica i l’estat de dret. Però la crisi interminable que vivim ha mostrat que aquestes premisses (que la majoria acceptava fa 22 anys) eren potser una il·lusió òptica, ja que avui constaten que només la pertinença a la UE no garanteix el benestar futur d’un país.

La política d’austeritat

L’Europa d’avui està regida per una política d’austeritat, a pesar que molts dels grans economistes expliquen que el deute no és la causa de la crisi, sinó que n’és més aviat la conseqüència. Però deixem això de banda perquè ens ho expliqui el senyor López Casasnovas, que hi entén molt més que jo, i analitzem per damunt el resultat d’aquesta política, que és una dada més constatable.

En la meva opinió, la política d’austeritat duta fins als extrems que se’ns ha exigit i en uns terminis tan curts ha conduït molts països “menors” vers la catàstrofe econòmica i social –que era impensable només fa uns anys-. I em fa la impressió que no solament la política europea de lluita contra la crisi no funciona, sinó que s’ha dut a terme de tal manera que s’ha aplicat al poble bàsicament per satisfer les oligarquies financeres i els bancs.

No ens hem de sorprendre, per tant, que un visitant de la pàgina oficial del Govern de Croàcia a la xarxa es demanés què havien de celebrar els 300.000 aturats que hi ha avui al país. I afegia: “Té la Unió europea una vareta màgica per fer desaparèixer tots els problemes del nostre país?”

Força més radical encara era el comunicat de  l’ONG euroescèptica Occupy Croatia, segons la qual, “L’adhesió a la UE és un genocidi econòmic comès contra el nostre poble”. I això perquè, en la seva opinió, “les lleis europees són redactades per servir els interessos de les empreses multinacionals riques per part dels seus vassalls polítics”.

No necessàriament s’han de subscriure aquestes opinions, però hi ha dades que són difícils de rebatre. A Espanya, gairebé el 55% dels joves són a l’atur i a Grècia la xifra puja al 58%. I no creguem que a la resta d’Europa els va molt millor, perquè, si les estadístiques no fallen, un jove de cada quatre es troba sense treball.

La dictadura alemanya

La Comissió europea imposa sense descans mesures que afecten a totes les capes de la població mentre la cancellera Angela Merkel s’oposa radicalment a la més petita reducció del deute grec, a pesar que el poble hel·lè viu moments de desesperació. Potser no estaria malament recordar-li una pàgina de la història i fer-li saber que, l’any 1953, Europa va perdonar el 60% del deute que tenia Alemanya. Per què no consent una política semblant?

Mentre la força d’Alemanya permet que aquest país es financi a costa dels països més pobres (el deute alemany es finança amb interessos negatius), la prepotència de la senyora Merkel dicta una política que és la que, finalment, marca les directrius de la Comissió Europea, sense adonar-se –o potser adonant-se’n, que és molt pitjor- que a països amb greus problemes econòmics com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Croàcia i fins i tot Itàlia, la crisi fa desastres fins al punt que es parla ja d’una “generació perduda” (la dels que avui tenen entre 20 i 40 anys), i això és lamentable.

De fet, la crisi ha posat de manifest la política real de la UE. Fa deu anys, tots els països europeus (els qui ja n’érem part i els que hi volien entrar) somiaven una unió dels pobles i no, únicament, una unió dels mercats financers. Avui, en canvi, els mercats destrueixen la vida de milions d’europeus i la solidaritat ha desaparegut amb la crisis, fins al punt que els europeus d’avui tenen por al demà, si més no els dels països perifèrics.

No ens ha d’estranyar, per tant, que molts croats se sentin avui enganyats i no vegin ja la UE com un refugi segur, ni tampoc com una garantia de benestar i de riquesa.

Anuncis

%d bloggers like this: