El papa defensa la laïcitat dels Estats

by

Les diferències entre el papa emèrit, Benet XVI, i l’actual papa Francesc no són només de forma. No es tracta tan sols que el primer fos un intel·lectual pur (que mai havia estat al front d’una comunitat) i aquest sigui un pastor que, des de sempre, ha estat en contacte amb els fidels. No. Les diferències abasten també al pensament i a la doctrina de l’un i de l’altre, si ens atenem a conceptes tan clars i, d’altra banda, tan discutits al llarg de la història, com, per exemple, el de “laïcitat”.

Dins l’avió que va traslladar Benet XVI de Roma a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre de 2010, quan aquell pontífex iniciava la seva segona visita a Espanya, va definir el nostre país com a “bressol de la fe”, però també “de l’anticlericalisme”, que va desglossar com “un laïcisme fort i agressiu”, que comparà al de la “la dècada dels anys 30”.

Aquestes paraules  no eren fruit de la improvisació ni de cap mena de “lapsus linguae”, perquè Ratzinger ja havia fet unes declaracions similars al periodista Seewald el mes de juliol de 2010, tal com quedava reflectit en un passatge del llibre que el periodista abordava els viatges pastorals de Benet XVI. En aquestes pàgines, el pontífex es referia a Espanya com “un dels grans països catòlics que ha regalat a l’Església grans sants” i que té una història “excitant”. Però deia també que “és un país de contrastos dramàtics. Pensem en el xoc entre la República de la dècada del 1930 i Franco, o en la dramàtica lluita actual entre la secularitat radical i la fe decidida”, unes declaracions que van molestar al llavors govern socialista de Rodríguez Zapatero.

L’autonomia de l’home i de la societat

Més enllà del que volgués dir el papa Benet (tant el secretari papal, Lombardi, com el cardenal Rouco van assegurar que havíem interpretat malament les paraules on el papa deia el que deia),  el cert és que conceptes com el de “laïcitat”, o com el d’ “estat laic”  han estat proscrits i durament criticats per l’Església des que els Il·lustrats del segle XVIII defensaren l’autonomia de la societat i de l’individu, alhora que negaren la submissió d’aquest o d’aquella a preceptes l’única legitimitat dels quals provingués del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums (entre els quals m’incloc), no és –o no és ja- l’autoritat del passat ni tampoc la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.

Unknown

És per això que la societat, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’Islam radical) no és la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat. Al món, doncs, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó.

Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (per això el que ara diré no és aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que només els pobles que l’han assumit com a propi han pogut crear els Estats democràtics moderns, i ho han fet sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu la que s’aplica directament en aquests Estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. La llei de Déu serà, sens dubte, un referent per als que tinguin fe, però mai no es podrà imposar de manera coactiva.

La fe no és incompatible amb la laïcitat

Dit això, cal afegir que la defensa de la laïcitat no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes creients. Com tampoc no comporta cap mena de trava perquè la religió es pugui desenvolupar lliurement i plenament dins aquests Estats, sempre que aquesta accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir de la concepció del món que jo assumeixo, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes per aquells que els posseeixin i els sostinguin, però mai no es podran imposar coactivament.

Aquesta manera de pensar de molts ciutadans que ens sentim fills dels pensadors il·lustrats del segle XVIII i que som alhora creients i, per tant, fidels a l’Església, s’ha vist ara reforçada clarament per les paraules del papa  Francesc, el qual, en tornar de Río de Janeiro, ha fet unes declaracions dins l’avió que no tenen pèrdua per la seva claredat. També, perquè impliquen una nova visió del món, força diferent de la de Benet XVI i de la que, entre nosaltres, ha proclamat el cardenal Rouco. Francesc, en canvi, ha defensat sense mitges tintes la laïcitat de l’Estat que, “sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat, afavorint les seves expressions concretes”, alhora que ha destacat la contribució de les grans tradicions religioses, que tenen un paper fecund de ferment en la vida social i d’animació de la democràcia.

Seran, doncs, difícils de tergiversar aquestes paraules del papa que obren, entenc, una nova via d’entesa entre els homes, ja que ell reconeix i assegura que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat.” Una afirmació que no sols comparteixo, sinó que em satisfà plenament.

Advertisements

%d bloggers like this: