La Mediterrània i Nicolau Maria Rubió (I)

by

Un dels esdeveniments culturals de primera magnitud d’aquest estiu el constitueix l’exposició que, a l’Hornabec de la Mola, s’ha inaugurat sota el títol “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, un projecte realitzat amb motiu de la Presidència espanyola del Consell Europeu de la Unió Europea, que va tenir lloc el 2010, de la qual se n’ha publicat un catàleg magnífic, en el qual destaca un article absolutament canònic de Tomàs Alcoverro (“Les grans ciutats, protagonistes de la història de la Mediterrània”).

Alcoverro, que va ser a Menorca el passat hivern per pronunciar una conferència a la Fundació Rubió i va dirigir també un seminari a Mongofra sobre “Orient/Occident de la Mediterrània: tan a prop i tan lluny”, ens presenta una visió detallada i rica del que ha estat per al Mediterrani aquest segle XX convuls –que ha viscut dues grans conflagracions mundials (la de 1914-1918 i la de 1940-1945) nombroses guerres regionals i conflictes de tota mena-, i observa que avui les dues ribes del Mediterrani continuen allunyades, amb profundes desigualtats en el nivell de vida entre les poblacions del sud i les del nord, la qual cosa provoca emigracions constants cap a Europa, alhora que ens revela que les poblacions àrabs no comparteixen plenament la consciència mediterrània forjada a Europa de la qual han begut els europeus. En l’inconscient col·lectiu dels pobles de l’islam, el Mediterrani –el Bahr el Rum o mar dels cristians- és –escriu Alcoverro- l’horitzó pel qual van arribar els croats, els exèrcits conquistadors, els agents d’una modernitat laica i estrangeritzant.

Amb Tomàs Alcoverro. Mongofra novembre 2012

Tomás Alcoverro i l’autor de l’article a Mongofra, novembre 2012

El mediterranisme de Nicolau Rubió

He volgut destacar aquesta important observació d’Alcoverro abans d’aproximar-me a la visió que Nicolau M. Rubió (1891-1981) tenia de la Mediterrània, que ell definia com un “continent líquid”; concepte que pren de l’Académie Méditerranéenne, fundada a Niça l’any 1926, institució per a la qual el Mediterrani constitueix, en paraules de Gabriel Boissy, una pàtria comú per als seus riberencs.

L’humanisme, doncs, que assumia l’Académie Méditerranéenne, que va ser definit en un congrés celebrat a Mònaco el novembre del 1935, pretenia abraçar la Mediterrània sencera. Per tant, no sols la mediterrània llatina, sinó també la grega, la jueva i la islàmica. Al Congrés, doncs, s’hi respirava un esperit d’unitat futura i integral entre tots aquests pobles riberencs  que no podien romandre indiferents els uns dels altres. Abraçant, doncs, un món força ampli, i emparant-se en una idea força utòpica, l’objectiu de l’Académie Méditerranéenne era de federar políticament dins el marc europeu aquells pobles que ja estan, de fet, federats per aquest “continent líquid” que és la Mediterrània.

Rubió, que es declara profundament mediterranista, accepta també una concepció utòpica d’aquesta idea, però la limita molt més, ja que ell la circumscriu bàsicament al que definirà com “La pàtria llatina”, que enclou exclusivament el golf que s’ha format a la part nord-occidental de la Mediterrània, que forma un arc –ell en diu l’arc litoral- que comença pel costat de llevant a l’Illa de Sicília, que transcorre tot seguit les costes de Calàbria, que remunta després per la Campània, el Laci i la Toscana, i que, havent passat el seu punt culminant a la Ligúria, descendeix per la Provença, el Llenguadoc i Catalunya, per acabar a Cartagena, al punt Sud-oest del litoral valencià. A l’interior del golf així dibuixat es troben, a més de Sicília, les illes de Sardenya, Còrsega, Mallorca, Menorca, Eivissa i d’altres d’extensió menor.

La “pàtria llatina” no és, però –segons explica Rubió- un lloc geogràfic que ha habitat un únic poble, sinó que ens trobem amb pobles diversos i amb cultures també diferents al llarg del seu recorregut, els quals, però, han experimentat una mena de convergència espiritual, producte d’aquest mar que no ha deixat d’emmotllar-los en una mateixa unitat poètica.

Podríem dir, per tant, que la visió que té Rubió del mediterranisme explicaria d’alguna manera l’inconscient col·lectiu de què ens parla Alcoverro en el seu excel·lent article.

Els mediterranismes en la tradició europea

Els mediterranismes formen part de la tradició cultural europea. De fet, el Mediterrani ha estat un mar vers on han girat sempre els ulls els qui, per una o altra raó, han volgut canviar una estètica, emfatitzar unes constants culturals, posar ordre, o fundar imperis de la mena que siguin. No és estrany, doncs, que un moviment com el Noucentisme (del qual va beure Rubió, encara que ell no era, ni de bon tros, un noucentista), moviment que volia transformar la realitat, que volia fer de la cultura a Catalunya una cultura universal i cosmopolita recuperant de la tradició clàssica aquells trets que l’emparentessin genuïnament amb la cultura humanista de Grècia i Roma, i que volia fer-la servir de fonament per construir un estat modern, acudís al mediterranisme i que aquest li anés com anell al dit.

RubioTuduri

Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981)

Però ni el mediterranisme és un fenomen estrictament noucentista (ja que també podríem trobar-ne referències en moviments culturals anteriors), ni tampoc el “descobriment del Mediterrani” que, amb una clara voluntat programàtica de la nova estètica, propugnava Eugeni D’Ors en una glosa de 1906, es correspon exactament amb el mediterranisme de Nicolau M. Rubió. Com el d’aquest no s’adapta tampoc, com ja he dit, al mediterranisme “integral” –aquell que abraça tant la vorera europea com l’africana, per entendre’ns- que defensava l’Académie Méditerranéenne, la qual, això no obstant, tanta influència exercí en la figura de Rubió.

D’altra banda, el mediterranisme d’aquest no serà, tampoc aquell mediterranisme confús, inconcret i eteri que massa vegades s’ha fet servir com a coartada per anteposar a l’avantguarda la normativa clàssica amb objectius (polítics o estètics) clarament conservadors, però sí que serà un mediterranisme que es revestirà amb un indubtable component polític, l’objecte del qual no serà, però, la creació d’un nou nacionalisme particular tancat en ell mateix, sinó, ben al contrari, la superació dels nacionalismes particularistes –els dels estats actuals- amb la idea de cercar i de trobar un marc més ampli capaç d’agrupar en el projecte comú pobles diversos, reunits dins una mena de commonwealth mediterrània –o més aviat llatina- que situï aquests pobles en una posició política envejable dins el marc europeu.

En aquest sentit, doncs, tot i que despullat de components feixistes o totalitaris, el mediterranisme de Rubió obeïa  a la voluntat de crear un mite compensatori entre els països meridionals d’Europa.

 

Anuncis

%d bloggers like this: