Josep Maria Quintana

El diari Le Monde destacava fa uns dies una informació de Virginie Malingre i es demanava si Espanya no hauria ja d’entrar en el G7, és a dir en el club dels països més rics del món (Estats Units, Japó, Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Canadà). De fet ho podria pretendre atès que el seu PIB ha superat el bilió de dòlars i ha superat, en valor absolut, el del Canadà.

Un cop Espanya es proposa festejar el vintè aniversari de la seva entrada a la Unió europea, pot vanagloriar-se –continuava dient el diari francès- de fer-ho millor que els seus grans veïns continentals. De fet, l’economia espanyola mostra una salut insolent si la comparem amb la de França i Alemanya.

L’any 2005, el creixement serà del 3’5%, és a dir, gairebé el triple del de la zona euro. L’atur, que l’any 1994 assolia la xifra del 24%, gairebé no arriba al 8’4% de la població activa. Per primer cop és una mica inferior al de la mitjana europea.

Els comptes públics tindran superàvit per primer cop des de fa 30 anys. I pel que fa al deute públic, que era del 60% l’any 2000, avui és del 43%.

Aquesta informació sobre un dels dos grans diaris de París afegeix que el principal problema econòmic d’Espanya és la inflació. El 3,4% és superior al de la mitjana europea. Això permet als espanyols d’endeutar-se a baix preu perquè, pertanyent a la zona euro, es beneficien de les taxes d’interès baixes europees. Però la inflació retalla la competitivitat d’una economia poc abocada a la tecnologia i als sectors de gran valor afegit. En aquest punt –conclou Le Monde– els dèficits comercials s’acumulen.

Tot i les ombres que destaca el diari francès, les lloances a l’economia espanyola són tan evidents que, vint anys endarrere, mai no hauríem cregut que un dia fos possible llegir-les. Amb això no vull optar per l’autolloança, evidentment que no. Però és ben interessant veure que els francesos són capaços de reconèixer aquesta realitat a la qual hem contribuït tots. Els polítics, sens dubte. Però també els empresaris i els treballadors. Cadascú des del seu lloc de feina.

Una empresa de Maó m’envia, en qualitat de president que sóc dels Amics de s’Òpera, un calendari de 2006 al qual hi adjunta una tarja personal. Em diu: “Ens sentim orgullosos de viure a una illa de primera. Gràcies pel vostre esforç i Feliç 2006!”

Els dotze mesos s’han il·lustrat amb imatges d’esdeveniments –aquests esdeveniments “de primera” que, segons els autors del calendari (“Model Gràfic S.L.”) tenen lloc a la nostra illa. Gener mostra una imatge del “Llanera Menorca”, l’equip de casa que milita a l’ACB. Febrer ens arriba amb la mostra de productes típics (ginebra i formatge) que es presenten a la fira “Alimentaria” de Barcelona. Març s’il·lustra amb la imatge d’una jove calçada amb sabates de vestir menorquines, les que es presenten a “Moda Calçat” que es fa a Madrid. Abril s’acompanya amb una fotografia d’un guitarrista dels qui participen en el “Festival Internacional de Jazz de Menorca”. Maig és l’època d’“Eurobijoux”, d’ací que al calendari hi hagi una fotografia d’un producte bijuter. La vela “Regata Sant Joan de Creuers, Barcelona-Maó” documenta el mes de juny. Els “festival de música clàssica” de Maó i Ciutadella són la cara del mes de juliol. El “Trofeu Almirante Farragut” de vela ho és del mes d’agost. Setembre ens ve presidit per l’edició anual de la “Universitat Internacional Illa del Rei”. La “Volta ciclista a Menorca” emplena l’octubre. El “Premi Born de Teatre” és la imatge cultural de novembre. I l’any es tanca amb les sessions d’hivern de la temporada d’òpera que organitzen els Amics de s’Òpera de Maó.

Potser sí que tenim una illa de primera. Si més no ens ho sembla als menorquins.

El meu editor (Edicions Proa, del grup “Gran Enciclopèdia Catalana”, Barcelona) em fa saber que avui espera que li arribin de la impremta els exemplars de la meva propera novel·la, “Els Nikolaidis” que serà distribuïda a totes les llibreries el proper dilluns dia 16 de gener. Si ahir augurava que l’any nou ens reportaria segurament alguna mena de joia, doncs he de reconèixer que aquesta potser serà la primera que experimentaré.

I val la pena, perquè els escriptors som persones que passem moltes hores en plena solitud, emmirallats en la nostra consciència pensant o crítica. De fet, la biblioteca o l’estudi on ens recloem per a pensar i fornir el sempre complex i extens bagatge que ha de constituir, no sols l’argument, sinó també la forma del nostre proper llibre, és una mena de lloc sagrat que tots els qui conviuen amb tu respecten. Un llibre, ja sigui novel·la o assaig el gènere al qual pertany, és un producte llarg i difícil de fer. És sovint un projecte que dura anys, durant els quals –com gairebé tots els projectes de l’esperit- passa per hores d’eufòria i de pessimisme. Hi ha moments fecunds on et sembla que les paraules ragin com l’aigua, i d’altres on creus que la sequera s’ha instal·lat en el fons mateix de la teva intel·ligència i penses que mai no la podràs superar.

D’altra banda, per molt traçat que tinguis l’esquema del llibre que escrius, aquest és sempre una aventura que no saps exactament on ha de conduir-te. De fet, l’esquema es transforma, s’escurça, s’allarga, es difumina, es comprimeix. Es modifica, en definitiva, a mesura que vius l’experiència diària de fer-lo avançar

Potser aquesta novel·la és una de les que jo he escrit que menys canvis han experimentat en allò que fa al projecte que prèviament m’havia fet. Però aquest projecte era senzillament una idea, i ha estat el frec diari de la ploma amb el paper (encara que això del “frec de la ploma amb el paper” avui esdevingui una metàfora) allò que ha construït el món que la novel·la enclou. Que sigui ficció no hi treu res, perquè tota novel·la és un univers per ella mateixa, on la gent que hi surt estima, odia, gaudeix i experimenta dolor i sofriment. En definitiva, és un món fictici amb tota l’aparença de ser un món real que podries trobar-te creuant el carrer o donant la volta a la cantonada.

Val a dir que hi he posat força il·lusió en la història d’aquesta família, els Nikolaidis, que arriba a l’illa de Menorca des de Cefalònia (Grècia) un dia de maig de mil set-cents quaranta i tants…, que s’hi instal·la, s’hi arrela, lluita per a fer-se un lloc i, tot i els entrebancs que ha de vèncer, vaja si l’aconsegueix! I tanmateix…

Bé, no és ara el moment de parlar d’aquesta història particular que transcorre dins la Història al llarg de més de seixanta anys, uns anys durant els quals els menorquins no calia que sortissin de l’illa per a sentir-se part de la Història del món, perquè durant totes aquelles dècades tinc la impressió que era la mateixa Història del món que els visitava. Però deixem-ho aquí per avui. Temps hi haurà de tornar-hi quan surti el llibre.

Avui hem tancat un any i n’iniciem un altre. Res de més natural i poc transcendent. I tanmateix aquest canvi de número el vivim cada dotze mesos amb una aire de reforma que sembla real. Ens desitgem bon any nou els uns als altres; ens donem els millors auguris i després, un cop l’escuma del cava s’ha esvaït, tornem a la història de sempre, a la monotonia dels dies i les hores.

Jo no sé què ens oferirà l’any. Ben segur que hi haurà coses bones i dolentes, coses que ens satisfaran i d’altres que contemplarem amb desgrat. Nihil novum sub sole. I tanmateix és meravellós seguir vivint, fent d’aquests dies i hores que, convencionalment, denominem el temps, el medi on se’ns és dat desplegar allò de més preciós que posseïm: la vida, en torn de la qual confegim tota la nostra experiència, tota la nostra realitat com a éssers vivents.

Potser és el pes dels anys allò que em fa valorar cada dia més la realitat de viure. Durant la joventut és com si tot se’m donés fet. Ara, cada matí, quan obro la finestra i puc contemplar el bell espectacle de l’univers, sé que no tinc altre remei que haver de carregar amb un cos que abans no em notava i que s’ha convertit amb un aliat força queixós. I tanmateix l’estimo, el cos, perquè és només a través seu que puc experimentar la joia de viure, la il·lusió de continuar, les ganes de fer. La voluntat de ser, en definitiva.

Des de sempre, els notaris i registradors, si en l’exercici del nostre càrrec tenim coneixement o sospita que s’està cometent un delicte, hem de notificar-ho al ministeri fiscal. Això és lògic perquè aquests funcionaris formem part de l’entramat estatal amb què es garanteix la seguretat jurídica.

Ara, el Ministeri de Justícia, i atès que la documentació dels actes de compravenda i que la documentació d’aquests contractes que poden tenir caràcter delictiu es fa a les notaries sota l’aparença de legalitat, i sabent la dificultat amb què es troben els notaris per a detectar el rerafons d’un acte que, en aparença, és completament lícit, ha creat una nova eina per a lluitar contra el blanqueig de diners: L’Òrgan Centralitzat de Prevenció, que estar format per personal especialista i assessorarà els notaris perquè aquesta lluita contra el blanqueig de capitals sigui efectiva.

Qualsevol iniciativa que col·labori a la lluita contra el crim organitzat ha de ser benvinguda, tot i que no estic segur que aquesta mesura tingui els efectes beneficiosos que se li suposen. Jo penso que és més aviat en el control bancari allí on es pot ser més eficaç. És clar, però, que la gravetat de la situació no permet posar cap mena de pega a les mesures que es prenguin per a posar fi a un tràfec il·legal que, per ell mateix, constitueix una gran injustícia. D’ací que beneïdes siguin totes les actuacions que vagin en el sentit que pretén el ministeri.

He llegit avui el darrer article de Joan F. López sobre “Sa Trinitat” i m’ha fet molt feliç de tornar sobre temes lingüístics. Els de sempre. Vull dir els que, per molts estudis que es publiquin sobre la matèria, els governs continuen tractant malament.

Això m’ha fet pensar en dues definicions d’Ernest Lluch que, amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, publicà Josep Maria Sòria:

Bilingüisme: “Hi ha algunes coses òbvies. A Catalunya (nosaltres podríem dir també a les Illes Balears) hi ha dues llengües oficials, cosa que hem de respectar escrupolosament. La segona és que cal tenir en compte el matís que una d’aquestes dues llengües és la pròpia de Catalunya (i de les Illes Balears). La tercera i última és que Catalunya (i també les Illes Balears) és un país solament bilingüe per als qui coneixen el català, ja que tots ells coneixen també la llengua castellana.” Efectivament. Bilingües nosaltres, no pas ells!

Català-Valencià (podríem dir també Balear): Entrarem en aquesta qüestió amb l’ajut d’una frase aguda de George Bernard Shaw –va dir Ernest Lluch-: ‘Els anglesos ens diferenciem dels nord-americans en el fet que parlem la mateixa llengua’”. De tota manera cal ésser una mica subtil per entendre-ho. Evidentment!

Amb una decisió d’exquisida neutralitat, el president del Congrés dels Diputats no ha accedit a la pròrroga del termini per a presentar esmenes al projecte d’Estatut de Catalunya. I dic exquisida, no perquè jo cregui que aquesta ha estat una bona decisió, sinó perquè ha estat una decisió neutral un cop el PP es negava a donar la pròrroga.

Però el més destacable del que ahir va ocórrer en relació a l’Estatut és el gir de 180 graus que ha dat el PP, sembla que a instància del seu home fort a Barcelona, Josep Piqué: Rajoy ha decidit presentar esmenes i participarà, doncs, en el debat. És cert que les esmenes presentades pels populars són tan radicals que, d’aprovar-se, amb prou feines modificarien l’estatut vigent, però és igual. Hi intervindran i això penso que és bo per a tothom, i sobretot per al PP, ja que no és saludable que un partit de les dimensions del popular estigui sempre aïllat i a la contra.

De tota manera, això no amaga el desencert de la posició catastrofista de Rajoy a la sessió parlamentària on es debatia l’admissió a tràmit del text provinent de Catalunya. El líder popular va dir aleshores ben clar que no participaria en el debat d’un text que no pretenia sinó modificar subreptíciament la Constitució, que “rompe la unidad de mercado”, “es antiliberal”, “es un disparate”, i “no tiene remedio”. I Rajoy (cal no perdre la memòria) es negava tan sols a discutir-lo perquè –com deia fent un símil- “no se puede hacer la permanente a un puerco espín”.

Dons bé, com a mínim haurà accedit a pentinar-lo, “el puerco espín”, i participarà en el debat. En un debat que serà difícil i del qual no podem a hores d’ara assegurar-ne l’èxit. Que això és una altra qüestió. Però el text es debatrà, i es debatrà en el Parlament espanyol, que, en el nostre sistema, és el lloc on radica la sobirania nacional. Sostreure aquesta possibilitat al Parlament al·legant que el projecte era una reforma encoberta de la Constitució era una fal·làcia i, sobretot, una irresponsabilitat.

El passat 24 de desembre, Renaud Machart publicava a Le Monde un excel·lent article sobre una matèria que, com alguns dels meus lectors saben (encara que en aquest bloc de notes no n’acostumo a parlar), m’apassiona: em refereixo a l’òpera.

L’article venia arran de la publicació d’un llibre, “La Malscène” (La Mala escena) (Fayard, 2005), del que n’és autor un novel·lista i musicòleg força conegut a França: Philippe Beaussant. Machart en destaca una frase cridanera: “Ens fan malbé el teatre, ens fan malbé l’òpera. La posada en escena ha esdevingut totalitària i l’escenògraf un dictador (…) Sovint xiulem els malfactors que pul·lulen a l’escenari a cop de milions d’euros. ¿Ens arribaran a comprendre? No n’estic segur. Aleshores cal que els escridassem encara més fort. El públic sempre té raó.”

És evident que el debat està servit. Beaussant parla, sense nomenar-les, de dues mise en scène d’Aix-en-Provence del passat estiu que foren molt contestades pel públic: la de Cosi fan tutte, de Mozart, que duia la signatura de Patrice Chéreau, i la de L’incoronazione di Popea, de Monteverdi, signada per Klaus Michael Grüber.

Machart, si bé comparteix una crítica genèrica a certes posades en escena extravagants (“és difícil –diu- acceptar unes joves pelant patates en un primer pla mentre s’explica la terrible història de Medea i de Jason, el sofriment i la mort”), ens alerta, però, davant la crítica sistemàtica a les innovacions i ens recomana de no caure en una contestació anecdòtica basada en plantejaments arquetípics.

Val a dir que la seva recomanació em sembla sensata. De tota manera, i sigui com vulgui, tot i la importància que cal donar a l’escenografia (que en té), l’argument que em sembla definitiu per a criticar una òpera és el musical, perquè a l’òpera hi ha una regla immutable: la pitjor de les escenografies s’oblida quan el cant és bo, però la més subtil mise en scène mai no salvarà una òpera que fracassi en la qüestió que afecta a la música i al cant.