Josep Maria Quintana

Estimat director: Fa exactament dues setmanes, quan s’estaven celebrant les eleccions a Palestina però no teníem encara resultats, vaig parlar-te de les conseqüències que, al meu entendre, comportava la desaparició de Sharon. Avui et voldria dir algunes coses sobre la gran victòria obtinguda per Hamas, que s’ha convertit en el principal partit de la regió, molt per damunt d’Al Fatah, el partit en el qual havia militat Arafat i que, fins avui, tenia la preeminència política a Palestina.
(more…)

Estimat director: És difícil saber fins on arribarà Rajoy en aquest foll viatge en defensa d’una Espanya que –encara que ell no sembli adonar-se’n- només pot acabar subsistint com a tal i és capaç d’acceptar els canvis que els signes dels temps li reclamen. Però l’estratègia de Rajoy i dels seus companys de viatge, ben al contrari del que diuen que pretenen, pot acabar produint la desfeta d’un estat que –ho repeteixo- només acabarà subsistint com a tal estat si som capaços d’admetre que no tots els espanyols el contemplem de la mateixa manera. I mai no trobaran el camí de la concòrdia els qui, per tal d’assolir el poder i desgastar qui l’exerceix legítimament (encara que això els consti tant d’acceptar-ho), furguen un dia sí i l’altre també en les ferides més doloroses; els qui donen suport a aquells qui, com el sociòleg de Miguel, són capaços d’afirmar que “es una putada para los niños estudiar en Cataluña”; els qui diuen que comprenen els militars que fan pronunciament del tot contraris a la Constitució, els quals han provocat que, en un editorial, The New York Times parlés, per a vergonya nostra, dels “Army Troglodytes in Spain”; els qui fan créixer l’odi entre els espanyols alhora que perden força i es converteixen en grupuscles gairebé marginals en dos territoris de gran importància per a la estabilitat del país (Catalunya i Euskadi), on la representativitat del PP cada dia que passa és –i continuarà essent- més esquifida; els qui es neguen a acceptar el procés constitucional ordinari per a debatre la proposta d’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya tot al·legant que aquesta implica una reforma encoberta de la Constitució, quan tan ells com jo sabem que això és jurídicament impossible; els qui neguen al Parlament espanyol la capacitat per a debatre un text proposat per un Parlament autonòmic (tal com reclama i exigeix la Constitució) perquè –diuen- aquesta proposta “es antiliberal, es un disparate y no tiene remedio”; els qui, en adonar-se que el Parlament espanyol entra a fons en l’estudi del text i que, mitjançant acords de gran calat, fa que la majoria de partits i de diputats acceptin les modificacions necessàries per ajustar aquest text als paràmetres bàsics de la Constitució, protesten aleshores perquè se’ls margina i afirmen que és un error monstruós voler aprovar un estatut sense el suport del segon partit més important a Espanya; i, finalment, els qui, quan el president Rodríguez Zapatero els sorprèn amb un acord amb Convergència i Unió que els agafa amb el pas canviat, aleshores, no dubten a llençar-se directament al buit, i proposen un referèndum popular a tota Espanya perquè els ciutadans espanyols es pronunciïn sobre si Espanya és o no una nació. (more…)

Estimat director: L’any 1993, Ariel Sharon explicava la seva visió sobre el perquè de l’estat d’Israel. En aquest document excepcional deia, entre altres coses, això: “Els nostres avis i els nostres pares no han vingut aquí [a Israel] per a bastir una democràcia. Tant de bo si aquesta perdura, però ells han vingut per a crear un Estat jueu. L’existència d’Israel no és amenaçada sinó pels qui, entre els israelians, juren només per la democràcia i per la pau, arriscant d’aquesta manera de soscavar els fonaments del nostre Estat jueu democràtic i d’obrir una via a la dictadura criminal d’un Estat palestinià dirigit per l’OLP. Molts cops, la declaració d’independència defineix clarament la naturalesa de l’Estat creat l’any 1948. ‘Nosaltres proclamem la creació d’un Estat jueu a Palestina […], un Estat jueu que tindrà per nom Israel.’ No distingeix si ha de tractar-se d’un estat democràtic o bé d’un estat sionista. Parla només d’un Estat ‘jueu’, és a dir de religió jueva. El sionisme mai no ha preconitzat la democràcia, però sí la creació a Palestina d’un Estat jueu. És per això que tot jueu de la Diàspora té el dret d’immigrar a Israel i esdevenir-ne ciutadà.”
(more…)

Estimat director: Quan el president del Tribunal Suprem, senyor Hernando, diu “No creo que se deba imponer a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida” ja ho ha dit tot. No cal que parli més, ni tan sols per a justificar-se o per a demanar excuses. En dir això, ell fa, simplement, com tantes i tantes persones de parla castellana que sovint es mostren incapaces de copsar què és o què significa a Espanya tenir una llengua materna diferent a la seva. (more…)

Estimat director: “Una nit, en un moment de desesperació gravíssim –estava segur que no escriuria, que no llegiria mai més res-, vaig allargar el braç per agafar el tom groc i el vaig obrir per una pàgina qualsevol: era una escena de Wozzeck, aquella en què el doctor parla de Wozzeck. Va ser com si el llamp em travessés, vaig llegir i rellegir tot el fragment i no sabria dir quantes vegades, em sembla que van ser incomptables perquè vaig llegir tota la nit, no vaig llegir res més del tom groc, sempre novament Wozzeck des del principi, i estava en tal excitació, que abans de les sis del matí vaig baixar a cuita-corrents cap al ferrocarril metropolità. Vaig agafar el primer metro que anava a Viena, vaig entrar precipitadament a la Ferdinandstrasse i vaig despertar Veza.” Així descriu Elias Canetti (“El joc d’ulls”) el seu primer contacte amb Woyzeck, drama que Georg Büchner, un autor marginal en el seu temps, va escriure l’any 1836, però que no es publicà fins l’any 1879.
(more…)

Estimat director: Les recents declaracions del president de l’Iran en què negava l’existència de l’Holocaust i la insistència reiterada dels dirigents populars per a la unificació de criteris en l’ensenyament de la història, són dues qüestions que res no tenen en comú, però tant l’una amb l’altra –i veuràs per què- m’han fet pensar en l’encesa polèmica que es mantén a França sobre la llibertat d’ensenyament de la història. I és d’això que avui t’he de parlar.
(more…)

Estimat director: Comentant el que diu Sant Pau en la Segona carta als Corintis (IV, 7): “Aquest tresor que portem en pots de terrissa”, Enzo Bianchi ens recorda que “no podem oblidar que quan Pau descrivia aquesta imatge tenia davant dels ulls l’evident paradoxa d’un Evangeli que es propagava ràpidament per tota la conca mediterrània malgrat els mitjans tan febles, estantissos i pobres amb què comptava la missió evangèlica [d’aquí això dels pots de terrissa]. Avui ens trobem amb la situació oposada: mitjans abundants, riquesa material, força cultural, capacitat per dur a terme iniciatives i obres, una tradició de dos mil·lenis i un pes social i polític considerables. I malgrat tot això, el missatge evangèlic, amb tota evidència, ha perdut la seva capacitat de commoure i capgirar: xoca amb una indiferència generalitzada. Potser per això la perspectiva escatològica que veia Pau per les coses eternes (2 Cor 4, 16-18) actualment és molt menys percebuda o bé es interpretada com una evasió o un refús de comprometre’s. Cal preguntar-nos si la imatge dels pots de terrissa pot adaptar-se encara a les nostres esglésies.”

(more…)

Estimat director: T’he de confessar d’entrada que els problemes personals que em pot causar la recentment aprovada LOE en el Congrés dels Diputats no són gaires. Fa anys que he passat l’estatus de pare amb fills en edat escolar i comprendràs que, tenint-los ja tots llicenciats, les coses es veuen d’una alta manera. Per tant, el meu interès personal per la LOE és zero. I tanmateix reconec que és una matèria important per la societat. En realitat és una d’aquelles matèries que tots els partits, quan són a l’oposició, diuen que exigeixen un pacte d’estat, i que, quan assoleixen el poder, solen tractar com si fos una finca pròpia, o gairebé. Fet, aquest, que explica les moltes lleis d’educació que hem conegut. ¿Quantes? No ho sé, però t’asseguro que han estat moltes. I no em refereixo a les que ens van afectar a nosaltres –és a dir a tu i a mi quan érem estudiants- sinó a les que han tingut vigència durant la democràcia, és a dir, durant els darrers 27 anys.
(more…)

Estimat director: A principis dels anys noranta, després d’un viatge a Rússia, vaig entrar a Ucraïna i em vaig estar uns dies a Kíev, la seva capital. Recordo que em vaig topar de sobte amb els mateixos problemes burocràtics de l’antiga “mare pàtria”, derivats tots de l’escola comunista, entre els quals hi havia el de pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera, un preu que aleshores significava la meitat del sou mensual d’un jubilat rus. Superats els tràmits, el contacte amb Kíev em va sobtar. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presentava un aspecte atractiu i agradable. De fet, la ciutat que jo vaig conèixer era una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin la va dinamitar íntegrament abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany. En aquell viatge vaig visitar els monuments més importants de Kíev, com l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la “unió perpètua” de l’Ucraïna amb Rússia; el teatre de l’òpera, on vaig poder assistir a la representació de “La Dueña”, una per mi desconeguda òpera de Prokofiev; l’església de Santa Sofia, aleshores sense culte; alguns museus, entre el qual vull destacar el d’objectes preciosos, que guarda les joies de l’església ortodoxa confiscades per l’estat i un tresor escita francament excepcional; i també recordo una navegació pel Dnieper, un dels grans rius europeus, amb les voreres plenes de boscos i també de cúpules daurades de vells monestirs. Va ser recolzat a la borda d’aquell vaixell quan, a l’horabiaxa, s’il·luminà de sobte un monument faraònic: l’erigit en honor de la Mare Pàtria, que féu aixecar Brefnev amb la condició que fos més alt que la torre més alta de l’església més gran de Kíev, i que costà, ell tot sol, com una línia de metro, de les tres que té la ciutat. No cal que et digui, amic director, que aquest monument i l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la unió perpètua amb Rússia esdevenien símbols d’un patètic sarcasme. (more…)

Estimat director: Dia 6 de desembre, després d’esmorzar i mentre pedalejava a la meva bicicleta estàtica per fer una mica d’exercici, vaig escolar les notícies de les vuit de RNE. Com que era festa, no hi havia pressa i la tasca esportiva se succeïa tranquil·lament, compassadament.

Acostumats a sentir declaracions estrambòtiques que no persegueixen altra cosa que ampliar el grau de crispació, t’he de confessar que l’entrevista que el conductor del programa va fer al professor González Casanova em va servir de lenitiu. De veritat que vaig alegrar-me, perquè el raonament pausat, clar i pacificador d’aquest gran professional del dret (González Casanova és catedràtic de Dret constitucional i va ser membre del Consell Consultiu de Catalunya pels mateixos anys que jo ho era del de les Illes Balears, d’ací la meva relació amb ell), el seu discurs, dic, va ser dels qui usen la raó i la intel·ligència per a explicar les coses i, sobretot, per a aclarir els conceptes. No per a provocar més confusió, i menys encara per a erosionar aquest o aquell altre govern, objectiu que sol ésser molt més espuri encara. (more…)