La desaparició de Sharon

by

Estimat director: L’any 1993, Ariel Sharon explicava la seva visió sobre el perquè de l’estat d’Israel. En aquest document excepcional deia, entre altres coses, això: “Els nostres avis i els nostres pares no han vingut aquí [a Israel] per a bastir una democràcia. Tant de bo si aquesta perdura, però ells han vingut per a crear un Estat jueu. L’existència d’Israel no és amenaçada sinó pels qui, entre els israelians, juren només per la democràcia i per la pau, arriscant d’aquesta manera de soscavar els fonaments del nostre Estat jueu democràtic i d’obrir una via a la dictadura criminal d’un Estat palestinià dirigit per l’OLP. Molts cops, la declaració d’independència defineix clarament la naturalesa de l’Estat creat l’any 1948. ‘Nosaltres proclamem la creació d’un Estat jueu a Palestina […], un Estat jueu que tindrà per nom Israel.’ No distingeix si ha de tractar-se d’un estat democràtic o bé d’un estat sionista. Parla només d’un Estat ‘jueu’, és a dir de religió jueva. El sionisme mai no ha preconitzat la democràcia, però sí la creació a Palestina d’un Estat jueu. És per això que tot jueu de la Diàspora té el dret d’immigrar a Israel i esdevenir-ne ciutadà.”

Aquestes paraules ens demostren, sens dubte, el tarannà dur i fondamentalista d’aquest general que, en plena transformació ideològica (no sé si aquests mots són exactes o més aviat hauria de dir en un gran esforç de pragmatisme) ha deixat la política a causa d’una hemorràgia cerebral tan sobtada com irreversible.

Després de la desaparició d’Isaac Rabin (assassinat per un israelita radical), Sharon és el darrer dels grans guerrers israelians que desapareix, l’últim dels “generals fundadors” del país. Després d’una llarga carrera que ha estat plena de fets d’armes i de massacres, aquest home que va ser clau en l’establiment dels colons sobre les terres ocupades, que va encendre, l’any 2000, l’espurna de l’enfrontament entre israelians i palestins amb la seva visita provocadora a l’esplanada de les mesquites, l’home que va aixecar el mur de formigó i de ferro espinós sobre els territoris ocupats de Cisjordània, havia esdevingut (incomprensiblement per a molts) l’esperança de pau o, si més no, l’home que, mort Arafat en el camp palestí, encarnava sembla que l’única solució esperançadora per al futur.

Tanmateix el camí no era planer. En la darrera entrevista concedida per Sharon a un mitjà de comunicació (el japonès Nikkei) el passat 3 de gener, el primer ministre desgranava fredament els problemes a què pensava enfrontar-se. A la pregunta “Què passarà si Hamas guanya les eleccions palestines?”, Sharon responia això: “Jo no vull inmiscir-me en la campanya electoral palestina, però Hamas és una organització terrorista, la ideologia de la qual preconitza l’exterminació del poble jueu i de l’Estat d’Israel. Ells no poden ser l’altra part de la negociació. Si Hamas abandonés les armes i corregís certs articles dels seu estatut constitutiu, aleshores les coses podrien canviar.”

Tot seguit, el periodista japonès li demanava: “Després de l’abandó de Gaza, hi haurà un abandó unilateral de Cisjordània? “No, no, tres vegades no –responia Sharon-. Per la Judea i la Samaria [Cisjordània], hi ha una fulla de ruta [un pla de pau]. No hi haurà, doncs, en el futur cap iniciativa unilateral. Nosaltres estem disposats a establir unes relacions de bon veïnatge amb l’Estat palestí, però a condició que aquest posi fi al terrorisme àrab que nosaltres sofrim des de fa cent vint anys.”

Val a dir, però, que la decisió d’abandonar Gaza la va prendre Sharon amb la mateixa decisió amb què enviava els seus tancs contra els àrabs a la guerra dels sis dies, l’any 1967. I ho va fer amb la força d’un llamp, sense que l’arrufés cap exabrupte dels sectors més radicals del Likud i dels partits religiosos i sabent també que, des dels sectors radicals palestins, la seva actuació no era aprovada.

Després, Sharon ens va sorprendre a tots amb la creació d’aquest nou partit, Kadima, amb el qual pretenia afrontar les decisives eleccions del proper 28 de març. L’aposta era certament arriscada, però aviat es va veure com nombroses persones li feien costat, i no sols del seu partit, sinó també del laborisme, com l’antic líder i exprimer ministre, Simon Peres.

La mort política de Sharon ha, doncs, sobrevingut en un mal moment, i no sols per als israelians, sinó també per als palestins. I això perquè, com reconeix el periodista palestí, Ray Hanania, “el govern palestí laic du a terme avui dos combats. En primer lloc contra Israel, en un conflicte incessant marcat per la seva incapacitat d’obtenir d’Israel concessions que poguessin acabar en un compromís acceptable respecte de la creació d’un Estat palestí que comprengués la totalitat de Cisjordània i la sobirania sobre Jerusalem-Est. El seu segon combat és més greu i més important encara: els dirigents palestins laics han de combatre més que mai la remuntada de l’islamisme.”

Així, doncs, amb una autoritat palestina [Mahmoud Abbas] i un partit [Al-Fatah] que perden posicions davant un avanç del radicals de Hamas (cal estar atent a les eleccions que se celebren avui), i també un buit polític difícil d’omplir del costat dels israelians, el panorama que Sharon deixa a mans del seu successor momentani, Ehoud Olmert, que tots han acceptat com a líder del moviment Kadima que Sharon acabava de fundar obre moltes incògnites.

Ehoud Olmert és un home de llarga trajectòria política, tot i que mai viscuda en un primer lloc. Ve de l’ultranacionalisme (en això com Sharon) però sembla que, també com ell, no té inconvenient de posar en primer lloc una actitud política de gran pragmatisme. Quins són, però, els punts claus a què haurà de fer front la plataforma política, Kadima, en aquest futur dirigit per Olmert i no per Sharon? Segons l’analista jueu, Uzi Benziman, la plataforma política de Kadima reposa essencialment sobre l’acceptació d’edificar un Estat palestí amb la sola condició que tots els elements del conflicte entre els dos pobles es resolguin. “Aquesta és –diu Benziman- una manera sensata de procedir, però és malauradament una mica vague, car el document preveu també que Israel continuarà exercint la sobirania sobre ‘les zones vitals de seguretat’, ‘els llocs d’importància nacional i històrica’, ‘el gran bloc d’implantacions’ i “la Jerusalem reunificada’. Amb un programa com aquest, el conflicte mai no serà resolt per la via política”, assegura.

Sembla, doncs, que amb la formulació actual, els principis de Kadima no difereixen gaire dels del Likud de Benjamin Netanyahu. De fet –segons afirma Benziman-, desembarassar-se del Likud i de Netanjahu era l’únic element clar i diferenciador de la política de Sharon.


<span>%d</span> bloggers like this: