Estimat director: És difícil saber fins on arribarà Rajoy en aquest foll viatge en defensa d’una Espanya que –encara que ell no sembli adonar-se’n- només pot acabar subsistint com a tal i és capaç d’acceptar els canvis que els signes dels temps li reclamen. Però l’estratègia de Rajoy i dels seus companys de viatge, ben al contrari del que diuen que pretenen, pot acabar produint la desfeta d’un estat que –ho repeteixo- només acabarà subsistint com a tal estat si som capaços d’admetre que no tots els espanyols el contemplem de la mateixa manera. I mai no trobaran el camí de la concòrdia els qui, per tal d’assolir el poder i desgastar qui l’exerceix legítimament (encara que això els consti tant d’acceptar-ho), furguen un dia sí i l’altre també en les ferides més doloroses; els qui donen suport a aquells qui, com el sociòleg de Miguel, són capaços d’afirmar que “es una putada para los niños estudiar en Cataluña”; els qui diuen que comprenen els militars que fan pronunciament del tot contraris a la Constitució, els quals han provocat que, en un editorial, The New York Times parlés, per a vergonya nostra, dels “Army Troglodytes in Spain”; els qui fan créixer l’odi entre els espanyols alhora que perden força i es converteixen en grupuscles gairebé marginals en dos territoris de gran importància per a la estabilitat del país (Catalunya i Euskadi), on la representativitat del PP cada dia que passa és –i continuarà essent- més esquifida; els qui es neguen a acceptar el procés constitucional ordinari per a debatre la proposta d’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya tot al·legant que aquesta implica una reforma encoberta de la Constitució, quan tan ells com jo sabem que això és jurídicament impossible; els qui neguen al Parlament espanyol la capacitat per a debatre un text proposat per un Parlament autonòmic (tal com reclama i exigeix la Constitució) perquè –diuen- aquesta proposta “es antiliberal, es un disparate y no tiene remedio”; els qui, en adonar-se que el Parlament espanyol entra a fons en l’estudi del text i que, mitjançant acords de gran calat, fa que la majoria de partits i de diputats acceptin les modificacions necessàries per ajustar aquest text als paràmetres bàsics de la Constitució, protesten aleshores perquè se’ls margina i afirmen que és un error monstruós voler aprovar un estatut sense el suport del segon partit més important a Espanya; i, finalment, els qui, quan el president Rodríguez Zapatero els sorprèn amb un acord amb Convergència i Unió que els agafa amb el pas canviat, aleshores, no dubten a llençar-se directament al buit, i proposen un referèndum popular a tota Espanya perquè els ciutadans espanyols es pronunciïn sobre si Espanya és o no una nació.
I he d’aturar-me en aquest darrer punt, estimat director, perquè té una importància vital per a comprendre la folla carrera vers el no-res que acaben de emprendre Rajoy i els talibans que l’encerclen (i amb aquest qualificatiu em refereixo especialment als senyors Acebes i Zaplana). En efecte, el sistema que la Constitució espanyola preveu per a la reforma dels estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes és format per un admirable joc d’equilibris: Preveu que la proposta la faci el Parlament de la Comunitat que vol reformar-lo; determina que sigui el Parlament espanyol –com a representant de la sobirania nacional- qui decideixi (constitucionalment, és clar!) quin ha de ser el text definitiu; i finalment, fa recaure el poder de decidir sí o no es vol aquest text aprovat pel Parlament espanyol en els ciutadans de la comunitat autònoma que es veurà afectada per la reforma, ciutadans que no podran modificar el text però que sí s’hauran de pronunciar, mitjançant un referèndum, sobre sí o no l’accepten. I per a tancar el cercle –i això com a garantia de constitucionalitat- el sistema reserva sempre al Tribunal Constitucional la facultat de decidir (en la resolució dels recursos que eventualment se li presentin sobre el text aprovat) la constitucionalitat o inconstitucionalitat de la norma. En el primer cas, la norma consolida la seva vigència; en el segon, els articles inconstitucionals deixen d’existir.
Això, amic director, és l’abc de la filosofia constitucional espanyola sobre la reforma dels estatuts, d’ací que no deixi de ser paradoxal que el primer representant d’un gran partit d’ordre com és el PP, d’aquest partit que, tot i que va criticar de valent el Títol VIII de la Constitució, s’omple darrerament la boca en defensa del text constitucional (com si els altres, pel sol fet de no dir-ho cada dia, el rebutgéssim) és, dic, paradoxal que aquest líder tan constitucional proposi ara un referèndum que és –i ell ho sap- del tot contrari a la Constitució, la qual, en el seu article 87.3 diu que “no serà procedent aquesta iniciativa [es refereix a la “iniciativa popular”, és a dir al referèndum] en matèries pròpies de la llei orgànica, tributàries o de caràcter internacional ni en allò que pertany a la prerrogativa de gràcia.” I com tots sabem, la reforma d’un estatut d’autonomia només pot fer-se per una llei orgànica (art. 81.1 de la Constitució).
Però jo et diré per què ho fa, això, Rajoy. El líder popular s’ha llençat de cap en aquesta carrera vers el no-res perquè tem que, finalment i contra el que era previsible, Rodríguez Zapatero i els catalans acabin acceptant un estatut plenament constitucional i que això ho reconegui l’Alt Tribunal a qui la Constitució encomana la seva defensa. I si el Tribunal Constitucional acaba dient que l’Estatut s’adapta a la Constitució, què podria fer aleshores Rajoy? Quin camí li quedaria per córrer?
Víctima de la seva pròpia estratègia, a Rajoy no li queda altre camí que el de seguir propiciant l’enfrontament entre Catalunya i la resta d’Espanya, actitud amb la qual ens mostra el seu costat més fosc i ens fa veure que no ha entès, poc ni gens, el que és l’estat autonòmic. Josep Ramoneda li ho ha dit ben clar en un dels seus articles (El País, 26.01.06): “El señor Rajoy pretende que los ciudadanos del resto de España se carguen un Estatuto pactado entre el Gobierno y la mayoría de las fuerzas políticas catalanas sobre el que los ciudadanos de Cataluña se pronunciarán en referéndum. No creo que haya precedente en derecho comparado. Esto sí que es trabajar a favor de la balcanización y del secesionismo.”
I t’he de dir, encara, una altra cosa. Assegura Rajoy que mai durant la transició es va aprovar un estatut sense l’acord majoritari dels dos grans partits espanyols. Lamento que un tan bon opositor com fou el meu company de carrera hagi perdut tan aviat la memòria. Perquè, sense anar més lluny, el nostre Estatut de les Illes Balears, després d’una elaboració accidentada, fou ratificat i aprovat definitivament pel Congrés dels Diputats, en la sessió del 22 de febrer de 1983. I fou aprovat només per 206 vots (els del PSOE i d’altres grups polítics minoritaris), perquè Grup Popular (segon en importància de la Cambra) es va abstenir. No hi va haver, doncs, acord, encara que després –paradoxes de la política- fou el PP el partit que, durant quinze anys seguits, va administrar l’autonomia amb un president que –més paradoxes encara- va acabar un dia per declarar que ell era “el més nacionalista de tots”. Bravo!
Reconec que jo no sóc ningú per a dir al PP allò que hauria de fer en uns moments tan decisius per al futur de l’Espanya moderna, democràtica i constitucional. Però penso que algú dins el partit hauria d’adonar-se que els seus dirigents actuals els duen a les penyes i que, en aquest viatge al no-res, corren el greu perill d’acabar fent bocins la ja malmesa harmonia entre els espanyols. La qual cosa significa –i que ningú no s’enganyi- fer bocins la Constitució.
D’ací que em demani: Què esperen, doncs, homes com Ruiz Gallardón, com Piqué o com Jaume Matas…, per a pegar un cop de puny sobre la taula i acabar amb aquesta folla trajectòria de la desesperació?
Josep Maria Quintana 