Josep Maria Quintana

Pocs temes hi ha que m’interessin més que el de la formació i la consolidació d’Europa, i això no obstant, la meva generació ha passat de l’esperança al desencís. Nosaltres vam néixer després de la segona guerra mundial, hem vist el naixement de la Comunitat Econòmica Europea, la incorporació (sempre de mal gust) de la Gran Bretanya al club dels cinc i, més tard, l’ingrés d’Espanya i l’ampliació actual fins a conformar una Unió Europea de la qual avui formen part vint-i-set estats.

Tanmateix, els qui d’alguna manera hem cregut en aquella idea inspirada en el “Projecte de pau perpètua” de Kant i de la seva definició del dret cosmopolític com un dret que regula les relacions entre els estats, i hem vist en la configuració del dret europeu un vector de civilització i el fondament d’una nova ciutadania, ens sentim avui decebuts en observar que el mite fundador de pau eterna i de prosperitat per a tothom s’esfondra sota els cops d’aquest atac brutal que van ser per al projecte europeu els referèndums negatius d’Holanda i de França, en definitiva, de dos dels estats fundadors del projecte d’Europa.

Nosaltres crèiem, com Jürgen Habermas, en el patriotisme constitucional. Per a nosaltres, l’Europa política es trairia a ella mateixa si es construís a partir d’una identitat substancial com a nació. De la dissolució dels lligams entre la ciutadania i el territori nacional pel dret cosmopolític (diguem-li europeu), emergiria una ciutadania europea que reposaria sobre una identitat jurídica o constitucional que li permetria a cadascú de fer valer els seus propis valors socioculturals al si de l’espai europeu (raó per la qual no sóc nacionalista, ni espanyol ni tampoc dels altres).

Curiosament, aquest projecte que van emprendre el seus principals impulsors en sortir d’una guerra que havia provocat milions de morts a tot el món, sembla que s’hagi esvanit lentament un cop la pau no semblava amenaçada per cap enemic comú i renaixien amb força els nacionalismes en els estats membres de la Unió, fins al punt que, en el primer moment en què un succés que semblava aïllat, però que probablement no ho és, i que ben segur tindrà conseqüències per al futur –la intervenció de Rússia a Geòrgia i els seu blindatge a Osètia del Sud-, ens ha fet veure que avui, la Unió no té instruments teòrics ni mitjans militar per assegurar la seva pròpia defensa, i encara menys per intervenir en un teatre d’operacions exterior, a no ser per fer simples accions de “manteniment de la pau”. Com escrivia el passat 9 de setembre Jean Quatremer al diari Liberation, “Ella (Europa) és un tigre de paper i Moscou s’ha pres el gust de fer-li-ho veure”.

No és gaire estrany, doncs, que dos dels qui més han destacat la pobresa de la resposta europea en relació a la posició russa hagin estat l’actual president d’Estònia, Toomas Hendrik Ilves, i l’antic president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxev. Deia el primer, en referència a la incursió dels carros russos a Geòrgia, que “el problema és que nosaltres vivim a la nostra Europa postmoderna on tot el món és bell i gentil, i de sobte ens retrobem amb una gran potència del segle XIX. Europa no està preparada per a això.”

També Gorbatxev va escriure, el passat 26 d’agost, unes paraules ben significatives: “La situació provocada pels esdeveniments al Caucas ha desencadenat mecanismes polítics i militars a Amèrica, a Europa i a Rússia (…) El perill d’una nova escissió ha aparegut i l’amenaça d’un cataclisme mundial ha augmentat.”

De sobte, doncs, els europeus adormits en els nostres nacionalismes cantonals ens hem adonat que la Unió Europea potser tenia “enemics” (tal vegada la paraula és massa forta, però m’atreveixo a escriure-la) que amenaçaven els seus interessos. També ens hem adonat que els nord-americans no podien actuar fàcilment en el teatre europeu per resoldre els problemes i es trobaven absolutament neutralitzats per que feia a la crisis de Geòrgia, alhora que nosaltres estàvem lluny de poder donar una resposta militar, no ja per atacar un possible enemic, sinó tan sols per defensar-nos. I això ha empès Jean Quatremer a publicar un article força preocupant des del meu punt de vista, “De l’Europe par la paix à l’Europe par l’épée” (De l’Europa per la pau a l’Europa per l’espasa), en el qual, el pensador francès ens diu que és la constatació del fracàs del procés europeu –del qual en són exemple els dos referèndums a què he fet referència- que l’han portat a interrogar-se sobre la naturalesa humana i a demanar-se si l’home no s’ha de crear un enemic per donar sentit a la seva vida.

És aquesta una matèria sobre la qual trobaríem pàgines ben interessants en els escrits de Nietzsche, i també ara en els de Quatremer, com quan diu, per exemple, que “jo no desitjo evidentment una evolució d’aquesta mena, però cal que ens demanem per què, a mesura que el record de les guerres s’allunya, Europa, com a esfera de prosperitat i de pau, ja no fa somiar els pobles. És una casualitat que la desconfiança sigui màxima entre els joves?”

Sigui com vulgui, caldrà que seguim reflexionant sobre Europa, i –ens agradi o no- potser també ens haurem de demanar amb Quatremer “si Vladimir Putin no haurà fet un servei a la construcció europea envaint Geòrgia”. I això –sempre segon ell diu- perquè “la guerra, o simplement la possibilitat d’una guerra és la condició perquè la Unió s’afirmi segons els mateixos mecanismes que han permès als Estats-nació de construir-se. ”

Per mi seria decebedor que fos així, però tal vegada (no ho voldria creure) és l’única esperança possible.

El viatge de Benet XVI a França ha despertat un conjunt d’interrogants a propòsit del lloc que la religió ha de tenir a les nostres societats i de la relació entre les diferents religions dos anys després del discurs de Ratisbona, contestat des de l’Islam, en el qual el Papa analitzava les relacions entre fe i raó.

A les pàgines de debat del diari Le Monde del passat 12 de setembre hi trobem un conjunt d’articles força interessants on es poden veure les diferents posicions del món intel·lectual francès respecte d’aquesta matèria. Un dels articles que més m’han interessat és el que signa Gilles Marmasse, professor de la Sorbona, sota el títol de “Le véritable catholicisme est compatible avec la critique” (El vertader catolicisme és compatible amb la crítica). Penso que val la pena de traduir-lo per als meus lectors:

L’Església catòlica no es reconciliarà amb la raó si no es fa seva la cultura del debat i de l’esperit crític.

Benet XVI no cessa d’afirmar que les conviccions pròpies del catolicisme s’han d’obrir a la raó, i que la teologia no ha de ser tan sols intel·ligible, sinó també argumentada. Alhora però, s’enfronta a la sospita persistent de defensar una visió obscurantista del cristianisme. Com ens expliquem aquesta paradoxa? Sens dubte pel fet que Benet XVI no inclou pas en la seva definició de raó això que el nostre temps hi associa sempre, a saber: l’esperit crític.

El discurs catòlic no és irracional en el sentit de ser purament emotiu o revelador d’una adhesió només a la lletra de les Escriptures o a la tradició. Tanmateix, almenys en la seva versió “ratzingeriana”, està certament afectat d’irracionalitat, en el sentit que nega, d’entrada i per principi, tota legitimitat a la crítica que el prengui com a objecte.

La consciència contemporània considera generalment que una convicció no és digna d’estima a menys que sigui lliurament ratificada i que no procedeixi de la tutela d’un mestre. Considera a més que aquesta convicció no és creïble si no és capaç de sostenir un diàleg lleial amb un interlocutor de bona voluntat que hi estigués en desacord. Doncs bé, l’actitud habitual del magisteri romà contravé punt per punt aquesta concepció que hem d’entendre com a una convicció raonable. D’una banda, l’autoritat eclesiàstica pretén ésser el sol jutge de la veritat. D’una altra, no fa pas del debat un mitjà d’autentificació de la fe, ans entén aquesta com una adhesió nua a un catecisme definit des de dalt i una vegada per sempre.

Això no obstant, més que la indiferència de l’Església pel que fa a les interpel·lacions exteriors, allò que frapa és la manera com ella s’immunitza respecte del debat intern. El pensament independent no sembla pas que tingui possibilitat d’acollida a l’interior del catolicisme. Més exactament, avui sembla que sigui impensable intentar resoldre els problemes lligats al discurs del magisteri per debats públics, pacífics i constructius. En nom de la unitat, l’explicitació del dissens és diabolitzat i es prefereix l’obediència cega. Als catòlics se’ls demana que callin les seves perplexitats i, a menys que pleguin, que renunciïn a tot esperit de lliure examen.

Si un és estrany a la creença cristiana, arribarà a la conclusió que el bloqueig de l’Església pel que fa al debat és un component inevitable de la seva identitat. I això perquè la creença religiosa no podria sinó expressar-se d’una manera dogmàtica, ja que, per raó de la seva mateixa fragilitat, no podria suportar la contestació. Ben al contrari, des del punt de vista del creient, l’autoritarisme i l’immobilisme dins l’Església no tenen res d’ineluctable i són xocants. Car les conviccions cristianes, arriscades, sense prova, tendeixen a incardinar-se en les cultures canviants i a deslliurar-se del domini de les passions: fet que requereix d’una constant posada en qüestió.

Benet XVI respon a la denuncia del monolitisme eclesial agitant l’espectre del “relativisme”, que ell assimila a l’arbitrarietat i al caos. Des del seu punt de vista, entre l’enunciat dogmàtic definitiu i les opinions individuals capricioses no hi hauria cap terme mitjà. Ara bé, no ens mostra l’experiència de les societats contemporànies que, ben a la inversa, la deliberació pública pot gaudir de fecunditat teòrica, de poder integrador i seriositat moral?

Nosaltres somiem amb una Església intel·lectualment adulta, és a dir capaç de qüestionar els seus principis i les seves decisions, en lloc de censurar la dissidència i de complaure’s en l’autocelebració. Que no pretengui definir les seves conviccions a partir d’un sol discurs concebut com una resposta a una paraula que ve de més enllà dels homes, ans es mostri decidida a purificar aquestes creences comprometent-se ella mateixa en la recerca comú de la veritat. De la mateixa manera que els Actes dels apòstols i les Epístoles de Pau presenten incessants controvèrsies internes, la cultura del debat públic i de l’esperit crític seria una oportunitat per al món catòlic.

Naixem sols i morim sols. També sols haurem de sortir de la crisi. Qui esperi alguna cosa d’aquest govern desnortat i sense idees s’equivoca. Entre altres coses perquè, per a refer-nos d’un mal, primer l’hem de reconèixer, i no sembla que Zapatero s’hagi adonat de la realitat que l’envolta, encara que aquesta ens envolti a tots. Tampoc el seu vicepresident econòmic, Pedro Solbes, que encara ahir declarava a la SER que “nosaltres no contemplem la hipòtesi de la recessió”, i això que, gairebé a la mateixa hora, el socialista Almunia, avui comissari de la Unió Europea, declarava sense embuts que Espanya entra en recessió.

Que no hàgim d’esperar res del govern d’Espanya no implica, però, que Zapatero hagi de tenir problemes per superar els tràmits parlamentaris que li permetran de mantenir-se en el govern. I això perquè set parlamentaris sempre els trobarà entre els grups nacionalistes que contemplen Espanya des de la seva òptica particular. Bastava escoltar Duran Lleida en el debat d’ahir per veure que CiU es troba disposta a tot (sempre que li acceptin algunes propostes que Zapatero –si és que necessita el seu vot- segur que acceptarà). Fins i tot els dos diputats d’UPN, coaligats amb el PP a Navarra, estan dispostos a votar els pressupostos si d’aquests en poden treure suc.

El problema no és, doncs, l’aprovació dels pressupostos (que s’aprovaran). El problema és que el Govern d’Espanya sembla que vagi a la deriva i que no sàpiga com ha d’actuar. Per això, amic lector, li aconsello que no esperi res dels qui comanden i maldi per resoldre els seus problemes vostè mateix, a no ser que sigui un gran constructor dels que es van fer multimilionaris durant els darrers cinc anys i ara té centenars de pisos per vendre. En aquest cas no ha de preocupar-se gaire. Com que la seva fallida pot complicar encara més l’economia de tots, aleshores potser sí que obtindrà un ajut del govern de Zapatero. Per tant, doni-li gràcies de cor. I sobretot no es queixi. Sentir com es queixen els multimilionaris és una de les coses que fan mala sang.

Si la bona notícia és que els dos grans partits majoritaris han pactat la composició del nou Consell General del Poder Judicial, la dolenta és que (com era previsible) han seguit optant pel sistema de politització d’aquest òrgan que té per objecte l’administració de l’Administració de Justícia.

Jo puc estar una mica d’acord amb Alonso que aquest no és un òrgan judicial sinó polític, en el sentit que no és cap tribunal sinó que s’encarrega de vetllar pel bon funcionament de l’Administració de Justícia, però no oblidem que el seu president serà també president del Tribunal Suprem, per això em resulta difícil no veure en la decisió presa un intent de seguir amb el sistema de control de la justícia pel parlament o, el que és encara pitjor, per la cúpula dels partits polítics. D’altra banda, el fet que cap membre de la judicatura que no estigui adscrit a alguna de les associacions professionals existents (totes elles polititzades) hagi entrat a formar part d’aquest òrgan superior, ens demostra fins a quin punt s’ha cercat la politització del Consell. En definitiva, que cal estar adscrit perquè (els teus) et tinguin en compte.

La novetat d’aquest Consell és que, per primer cop, s’ha donat entrada a representants dels partits nacionalistes. Margarita Uria, exdiputata del PNB, ha estat presentada pels nacionalistes bascos, i Ramon Camp (exdiputat de CiU) ho ha estat per Convergència. Aquest darrer (que he tingut ocasió de conèixer) fa política de partit des de fa trenta anys i ha ocupat tota mena de càrrecs públics. Dubto molt que se li pugui atribuir cap mèrit com a jurista. Però és que realment importava no era la categoria jurídica dels membres elegits (la majoria dels quals certament en tenen), sinó la seva adscripció ideològica, per tal de convertir aquest òrgan en un alter ego del parlament espanyol. I valga’m déu que s’ha aconseguit!

Els meus lectors saben que no acostumo a parlar de mi en aquest bloc, i menys encara m’agrada fer-ho quan es tracta d’explicar esdeveniments que poden afalagar-me. Faré, però, una petita excepció perquè molta gent m’ha demanat que “pengi” el discurs que vaig pronunciar a l’Ajuntament de Maó el passat dia 5 de setembre amb motiu del lliurament de la Medalla d’Or de la ciutat, guardó que vaig rebre per decisió corporativa, amb el vot de vint regidors (PSOE, PP, PSM i EU) i amb l’abstenció del regidor de Ciudadanos de Mahón.

Podeu llegir les meves paraules prement aquí.

Si Francis Fukuyama (“La Fi de la Història i el darrer home”) considerava que la Història s’acabava amb el triomf de la civilització occidental i que el món no havia tingut altre remei que capitular davant del seu progrés, els fets de Geòrgia amb el reforçament final de Rússia ha demostrat que el politicòleg nord-americà d’origen japonès potser no tenia raó.

De fet, les lliçons que podem treure del succeït durant les passades setmanes són força menys optimistes pel que fa a una possible pèrdua de pes de Rússia respecte del que ella considera el seu entorn natural. A més, observeu que, ni l’Índia, ni la Xina, ni els estats musulmans han condemnat la incursió russa, ni han tingut un mot de comprensió per a la prooccidental Geòrgia que, tot i les protestes dels nord-americans, no ha aconseguit refer el seu status quo anterior a la seva incursió a Osètia i la subsegüent ocupació per l’exèrcit rus.

Tot el que ha succeït ens demostra com n’està de sol Occident, únic que ha condemnat Rússia davant el silenci de la resta del món.

Seguir la campanya electoral nord-americana és un exercici més curiós que interessant des del punt de vista polític. Tot i que els Estats Units ens poden donar lliçons del des punt de vista democràtic, penso que difícilment ens poden servir de mirall. Encara més, crec que una gran part de la seva parafernàlia electoral interessa ben poc, per molt que, en un cas com l’actual, l’experiència viscuda per Obama sí que té interès i aporta, com a mínim, un bri d’esperança en una societat que, en general es mostra força despolititzada (amb prou feines acut a votar un cinquanta per cent de ciutadans amb dret a fer-ho), que sovint més es mostra més interessada en l’exaltació dels “valors nacionals” que en una rigorosa anàlisi política.

Per exemple, Bush. En afecte, aquest home que ara té tan poc predicament, va ser reelegit el 2004 per una majoria immensa (una de les més grans que es recorda en el llarg historial democràtic nord-americà), simplement perquè havia exaltat aquests “valors nacionals” contra “l’enemic exterior”, en aquest cas el terrorisme d’Al Qaeda, que havia provocat l’atac més gran que els Estats Units havien rebut mai. Després hem vist que la seva política de “guerra preventiva” no ha servit gairebé per a res (i ja sé que Aznar no ho veu d’aquesta manera).

Ara acabem d’assistir a l’afer Palin (que si la filla de 17 anys està embarassada de cinc mesos, que si es casarà, etc.), un fet que per a nosaltres, els europeus, potser tan sols hauria esdevingut una anècdota. Tanmateix, aquest fet ha comportat dues reaccions de signe ben diferent que no voldria deixar desapercebudes: Palin ha aprofitat l’ocasió per confirmar-se en les seves tesis ultraconservadores: la filla es casarà amb el pare de la criatura i no avortarà (tot, per tant, dins l’ordre més absolut), i d’això n’ha fet campanya. Obama, en canvi, ha dit als seus que ningú no intenti treure punta política d’aquest afer. I per reblar la seva tesi ha recordat a tothom que la seva mare el va tenir a ell amb 18 anys. Són, en efecte, maneres diferents d’enfocar la cosa.

Mentre Rajoy esperoneja el PP perquè Zapatero “no faci contenta” Catalunya, Carod addueix que Catalunya és la “fàbrica d’impostos” d’Espanya. I tot mentre Montilla i Solbes s’enfronten en un debat dialèctic que no sabem molt bé com poc acabar en uns moments en què Zapatero apel·la a la nostra grandesa per dir que el país suporta la crisi més bé que molts del seu entorn, a pesar que tenim una taxa d’atur que és de les més grans de la Unió Europea. Hauríem d’afegir a això que, mentre els bascos cerquen una sortida viable per als seus afanys sobiranistes, Pepe Blanco nega el pa i la sal als nacionalistes i Fraga culmina un acte partidari dient que hom pot ser “més galleguista que ningú sense ser nacionalista”, ja que ser-ho implica “la major traïció a Espanya i a una Constitució que estan destrossant”.

Potser em sento abatut o pessimista, i tal vegada contemplo la realitat del país des d’un subjectivisme que m’enganya, però no crec que tinguem gaire motius per mostrar-nos alegres o cofois am la nostra realitat, entre altres coses perquè contemplar el govern que tenim i escoltar Zapatero esdevé un exercici que em sembla cada cop menys atraient, entre altres coses perquè la seva capacitat per dir coses que no diuen res és proverbial, com ho és també la facultat que té per dir el mateix i el contrari sense “contradir-se”, la qual cosa resulta francament admirable.

Ahir, el meu fill em comentava a través de la webcam que havia escoltat sencer el discurs d’Obama, i que li havia agradat bàsicament una idea, a més del discurs en si (Obama és, sens dubte, un gran orador): que l’Estat no ha de fer allò que poden fer els ciutadans (o dit d’una altra manera: que els ciutadans no han d’esperar que l’Estat faci allò que poden fer ells).

No ho sé, però em sembla que no és precisament aquesta la idea que han assumit els espanyols (catalans inclosos), ni tampoc els polítics que dirigeixen els diferents governs que tenim arreu de l’Estat.

Cada dia que passa és més evident que ja no assistim (o que no assistim només) a un arranjament de comptes entre caucasians sinó a un nou (i preocupant) enfrontament entre blocs.

Desapareguda la Unió Soviètica, acabada la guerra freda, semblava que el món occidental havia deixat de tenir dos pols dominants que es repartien el poder i les zones d’influència, però si observem amb deteniment l’esclat bèl·lic al Caucas, amb l’atac irresponsable de Geòrgia contra Osètia i amb la resposta del tot desorbitada de Rússia contra Geòrgia, haurem de concloure que ens trobem amb una resposta de Moscou que va molt més enllà de la defensa de la independència d’Osètia i d’Adjàcia, ans vol ésser una resposta clara als posicionaments de l’OTAN. O encara pitjor: un esdeveniment que es troba a la base d’una geopolítica que sembla que vol ser cada cop més agressiva.

En un editorial del Courrier International, el seu editor escrivia: Aquestes darreres setmanes hem pogut contemplar com els principals actors del planeta s’han mantingut fidels als seus rols: una Amèrica molt feble, que deixa caure el seu aliat georgià després d’haver-lo amoixinat d’ençà que Tiflis es va comprometre amb la guerra de l’Iraq; una Europa privada de poder real, dividia en dos blocs (els qui coneixen bé l’ós rus i volen fer-li front i aquells altres que, per por a les represàlies econòmiques i energètiques, prefereixen fer-li la bona); un president de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy, hàbil advocat d’aquells afers que necessiten una solució ràpida, però tan vaga que res no resol del fons del problema; un president georgià, Mikhaïl Saakachvili, un pobre polític que creia que tenia el favor dels seus electors gràcies a una creuada nacionalista; i finalment un Putin magistral,

que esperava el moment favorable per intervenir aprofitant una situació amb aparences de legalitat (“legítima defensa”, “guerra preventiva”, etc.), un Putin, doncs, que ha comprès que li calia actuar en el límit del dret, com sempre ha fet per mantenir-se en el poder des de fa sis mesos amb l’elecció del seu amic Medvedev.

“Rússia –escriu Philippe Thureau-Dangin- mai no ha renunciat a la seva doctrina de l’estranger pròxim, pel que fa a la seva zona d’influència. Ha usat l’arma del gas contra Ucraïna i Bieolorússia. Ha llençat un ciberatac contra Estònia, i per damunt de tot, ha organitzat una mena de guerra econòmica contra Geòrgia en tallar-li tota importació de vins i de productes agrícoles. Per molt que aquest cop no hagi aconseguit de fer fora Mikhaïl Saakachvili, es pot jactar d’una victòria real en el Caucas.”

De fet, davant la inoperància de la Unió Europea i la impotència real dels Estats Units, els fets d’aquests dies no poden sinó empènyer els russos a continuar el seu avanç.

Em va agradar poder assistir al concert de l’Orquestra Illa de Menorca i del guitarrista David Russell al festival de Pollença. El mateix concert l’havien fet a Ciutadella i a Maó, però aquest cop vaig traslladar-me a Mallorca on la família Mascaró celebrava els noranta anys de la seva fàbrica de calçat que, sota el nom de “Jaime Mascaró”, ha obert la finestra de la indústria de Menorca a tot el món.

Em va agradar molt escoltar aquell concert en el claustre de Sant Domingo, seu del festival pollencí des de fa 46 anys. De fet, un dels més antics dels que es fan a les nostres illes, que dirigeix des d’aquest any el gran baríton menorquí Joan Pons.

Vaig gaudir amb la Simfonia Heroica de Beethoven, una partitura compromesa que va sonar francament bé. A més, la il·lusió que descobries en aquells músics de la jove orquestra menorquina se t’encomanava i et va fer gaudir des del primer fins a l’últim compàs.

L’endemà va ser un dia esplèndid de lleure a la finca d’un amic a la vora de Petra. Penso que és una de les finques més belles d’aquells encontorns, amb el camp ocre tot plantat d’una arbreda diversa, que va des del pi al lledoner, passant per les alzines i les oliveres. I amb uns jardins d’estil àrab pels quals l’aigua sempre corre i deixa el seu bleix esmorteït i vivificant.

En havent dinat, seure en uns balancins sota la porxada, amb l’embigat pintat de blauet, que contrastava amb el blanc dels quints que cobrien el sostre i amb l’ocre grogós de les parets, va ser un plaer dels que avui no sabem assaborir, mirant un cel net de núvols i les muntanyes de la serra que ens envoltava. Mallorca, la Mallorca interior continua essent un edèn, on un s’imagina que don Toni ha de sortir a seure al costat de dona Maria Antònia, i fins ha d’acceptar més tard de cremar a l’escalfapanxes de la sala els llibres impietosos i volterians per fer-la contenta, mentre un jove mossèn cerca l’ombra d’un estudi enretirat per escriure amb tot el dolor de l’ànima allò que ha vist d’un paradís que és a punt de desaparèixer per sempre més.