Naixem sols i morim sols. També sols haurem de sortir de la crisi. Qui esperi alguna cosa d’aquest govern desnortat i sense idees s’equivoca. Entre altres coses perquè, per a refer-nos d’un mal, primer l’hem de reconèixer, i no sembla que Zapatero s’hagi adonat de la realitat que l’envolta, encara que aquesta ens envolti a tots. Tampoc el seu vicepresident econòmic, Pedro Solbes, que encara ahir declarava a la SER que “nosaltres no contemplem la hipòtesi de la recessió”, i això que, gairebé a la mateixa hora, el socialista Almunia, avui comissari de la Unió Europea, declarava sense embuts que Espanya entra en recessió.
Que no hàgim d’esperar res del govern d’Espanya no implica, però, que Zapatero hagi de tenir problemes per superar els tràmits parlamentaris que li permetran de mantenir-se en el govern. I això perquè set parlamentaris sempre els trobarà entre els grups nacionalistes que contemplen Espanya des de la seva òptica particular. Bastava escoltar Duran Lleida en el debat d’ahir per veure que CiU es troba disposta a tot (sempre que li acceptin algunes propostes que Zapatero –si és que necessita el seu vot- segur que acceptarà). Fins i tot els dos diputats d’UPN, coaligats amb el PP a Navarra, estan dispostos a votar els pressupostos si d’aquests en poden treure suc.
El problema no és, doncs, l’aprovació dels pressupostos (que s’aprovaran). El problema és que el Govern d’Espanya sembla que vagi a la deriva i que no sàpiga com ha d’actuar. Per això, amic lector, li aconsello que no esperi res dels qui comanden i maldi per resoldre els seus problemes vostè mateix, a no ser que sigui un gran constructor dels que es van fer multimilionaris durant els darrers cinc anys i ara té centenars de pisos per vendre. En aquest cas no ha de preocupar-se gaire. Com que la seva fallida pot complicar encara més l’economia de tots, aleshores potser sí que obtindrà un ajut del govern de Zapatero. Per tant, doni-li gràcies de cor. I sobretot no es queixi. Sentir com es queixen els multimilionaris és una de les coses que fan mala sang.
Josep Maria Quintana 