El viatge de Benet XVI a França ha despertat un conjunt d’interrogants a propòsit del lloc que la religió ha de tenir a les nostres societats i de la relació entre les diferents religions dos anys després del discurs de Ratisbona, contestat des de l’Islam, en el qual el Papa analitzava les relacions entre fe i raó.
A les pàgines de debat del diari Le Monde del passat 12 de setembre hi trobem un conjunt d’articles força interessants on es poden veure les diferents posicions del món intel·lectual francès respecte d’aquesta matèria. Un dels articles que més m’han interessat és el que signa Gilles Marmasse, professor de la Sorbona, sota el títol de “Le véritable catholicisme est compatible avec la critique” (El vertader catolicisme és compatible amb la crítica). Penso que val la pena de traduir-lo per als meus lectors:
L’Església catòlica no es reconciliarà amb la raó si no es fa seva la cultura del debat i de l’esperit crític.
Benet XVI no cessa d’afirmar que les conviccions pròpies del catolicisme s’han d’obrir a la raó, i que la teologia no ha de ser tan sols intel·ligible, sinó també argumentada. Alhora però, s’enfronta a la sospita persistent de defensar una visió obscurantista del cristianisme. Com ens expliquem aquesta paradoxa? Sens dubte pel fet que Benet XVI no inclou pas en la seva definició de raó això que el nostre temps hi associa sempre, a saber: l’esperit crític.
El discurs catòlic no és irracional en el sentit de ser purament emotiu o revelador d’una adhesió només a la lletra de les Escriptures o a la tradició. Tanmateix, almenys en la seva versió “ratzingeriana”, està certament afectat d’irracionalitat, en el sentit que nega, d’entrada i per principi, tota legitimitat a la crítica que el prengui com a objecte.
La consciència contemporània considera generalment que una convicció no és digna d’estima a menys que sigui lliurament ratificada i que no procedeixi de la tutela d’un mestre. Considera a més que aquesta convicció no és creïble si no és capaç de sostenir un diàleg lleial amb un interlocutor de bona voluntat que hi estigués en desacord. Doncs bé, l’actitud habitual del magisteri romà contravé punt per punt aquesta concepció que hem d’entendre com a una convicció raonable. D’una banda, l’autoritat eclesiàstica pretén ésser el sol jutge de la veritat. D’una altra, no fa pas del debat un mitjà d’autentificació de la fe, ans entén aquesta com una adhesió nua a un catecisme definit des de dalt i una vegada per sempre.
Això no obstant, més que la indiferència de l’Església pel que fa a les interpel·lacions exteriors, allò que frapa és la manera com ella s’immunitza respecte del debat intern. El pensament independent no sembla pas que tingui possibilitat d’acollida a l’interior del catolicisme. Més exactament, avui sembla que sigui impensable intentar resoldre els problemes lligats al discurs del magisteri per debats públics, pacífics i constructius. En nom de la unitat, l’explicitació del dissens és diabolitzat i es prefereix l’obediència cega. Als catòlics se’ls demana que callin les seves perplexitats i, a menys que pleguin, que renunciïn a tot esperit de lliure examen.
Si un és estrany a la creença cristiana, arribarà a la conclusió que el bloqueig de l’Església pel que fa al debat és un component inevitable de la seva identitat. I això perquè la creença religiosa no podria sinó expressar-se d’una manera dogmàtica, ja que, per raó de la seva mateixa fragilitat, no podria suportar la contestació. Ben al contrari, des del punt de vista del creient, l’autoritarisme i l’immobilisme dins l’Església no tenen res d’ineluctable i són xocants. Car les conviccions cristianes, arriscades, sense prova, tendeixen a incardinar-se en les cultures canviants i a deslliurar-se del domini de les passions: fet que requereix d’una constant posada en qüestió.
Benet XVI respon a la denuncia del monolitisme eclesial agitant l’espectre del “relativisme”, que ell assimila a l’arbitrarietat i al caos. Des del seu punt de vista, entre l’enunciat dogmàtic definitiu i les opinions individuals capricioses no hi hauria cap terme mitjà. Ara bé, no ens mostra l’experiència de les societats contemporànies que, ben a la inversa, la deliberació pública pot gaudir de fecunditat teòrica, de poder integrador i seriositat moral?
Nosaltres somiem amb una Església intel·lectualment adulta, és a dir capaç de qüestionar els seus principis i les seves decisions, en lloc de censurar la dissidència i de complaure’s en l’autocelebració. Que no pretengui definir les seves conviccions a partir d’un sol discurs concebut com una resposta a una paraula que ve de més enllà dels homes, ans es mostri decidida a purificar aquestes creences comprometent-se ella mateixa en la recerca comú de la veritat. De la mateixa manera que els Actes dels apòstols i les Epístoles de Pau presenten incessants controvèrsies internes, la cultura del debat públic i de l’esperit crític seria una oportunitat per al món catòlic.
Josep Maria Quintana 